Un ‘pelacanyes’ carregat d’ambició que va ser l’enterrador del franquisme
Suárez era un noi de poble, de família republicana, un 'pelacanyes' trempat i ben plantat, estudiant mediocre, hiperactiu, fumador empedreït de Ducados i bevedor de cafè
ANDREU MAYAYO |
La primavera del 1976 l’oposició democràtica va fer
impossible la continuïtat del franquisme. El rei va cridar a corre-cuita
Adolfo Suárez per enterrar-lo abans que l’oposició protagonitzés el
canvi democràtic i el deixés sense ofici ni benefici. El 18 de novembre
les Corts aprovaven la llei per a la reforma política per 425 vots a
favor, 59 en contra i 13 abstencions. Suárez ja podia repenjar el cap a
la butaca, relaxar-se i tancar els ulls.
Caldria
esperar, però, el resultat de les eleccions del juny del 1977 (no la
seva convocatòria) perquè les forces democràtiques l’obliguessin a donar
un caràcter constituent a les noves Corts i acceptar una Constitució
consensuada que girés full, si més no des del punt de vista jurídic i
polític, al franquisme.
Suárez era un noi de poble, de família republicana, un pelacanyes
trempat i ben plantat, estudiant mediocre, hiperactiu, fumador
empedreït de Ducados i bevedor de cafè. Un seductor carregat d’ambició
que no va dubtar a fer carrera política dins del Movimiento.
Aquell jove esdevindrà un excel·lent professional de la política, que
sabrà festejar els seus superiors (sobretot les seves dones) i
servir-los amb lleialtat, amb un instint natural per agafar l’onada bona
(el futur Joan Carles I) i una habilitat extraordinària per surfejar en
aigües turbulentes i infestades de taurons.
Manuel
Fraga, líder d’AP i exministre de Franco, ho sabia tot però no entenia
res, mentre que Suárez no sabia res però ho entenia tot. Tenia clar que
havia d’anar de bracet amb aquell jove sevillà que liderava el PSOE. Un
tàndem perfecte. Mentre Suárez era el gendre somiat, Felipe González era
l’amant que volien les filles. Suárez va ser el que millor va entendre
el poder de la televisió a l’hora de transformar la política en
espectacle. No debades va ser director general de RTVE. El líder
socialista deia que era el millor polític llegint a la televisió.
Suárez, però, no era tan sols un excel·lent venedor d’El Corte Inglés
capaç de seduir els franquistes, primer, i l’oposició democràtica,
després. La seva virtut principal va ser l’audàcia, el coratge que el va
portar a arriscar-se i a prendre decisions transcendentals en moments
decisius com ara la legalització del PCE, el retorn del president
Tarradellas i les negociacions amb ETA.
Suárez es
va negar sempre a escriure o autoritzar unes memòries, fins i tot
rebutjant ofertes econòmiques sucoses. De cap manera podia avalar la
construcció d’una imatge de “demòcrata de tota la vida”. No ho era. Un
pecat original que el descartava per a la construcció de la democràcia i
la vida parlamentària. El seu mèrit havia estat la voladura controlada
del règim franquista i haver donat la cara davant el cop d’estat del
23-F. Després de ser crucificat per l’Església, l’exèrcit, els
empresaris, els franquistes, els socialistes, els EUA (OTAN), el Vaticà
(divorci) i el mateix rei, la dreta ha volgut fer-se’l seu. Tanmateix,
la transició a la democràcia no hauria estat possible amb el
doctrinarisme d’Aznar i la indolència de Rajoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada