Pere Joan Campins: el bisbe que va portar Gaudí a Mallorca

El doble any Campins-Gaudí commemora el centenari de la reforma de la Seu de Palma i la mort del prelat

ANTONI RIBAS TUR Barcelona | ARA 24/03/2014 00:00

• 

Les intervencions que Antoni Gaudí va fer a la Seu de Palma són com un miracle: una bufada de vent que va transformar l’interior de la basílica de dalt a baix i la va omplir de llum. Per obra de l’autor de la Sagrada Família, dels murs en van brotar branques d’olivera de colors i, al centre de la nau, va aparèixer un baldaquí que recorda tant una corona com les mandíbules d’un peix colossal i que marca la ubicació de l’altar major. Gaudí va desembarcar a Mallorca per encàrrec del bisbe Pere Joan Campins i Barceló. Les obres van començar el 1904 i es van allargar fins al 1914. El prelat va morir l’any següent. Per això, el capítol de la catedral de Mallorca ha organitzat un doble any Campins-Gaudí que commemorarà fins al 2015 el centenari de les intervencions gaudinianes i la mort de Campins. Les conferències, els concerts, les jornades i les publicacions previstes han estat precedides els últims anys per les tasques de restauració de diferents elements del llegat gaudinià a Palma i d’altres obres d’art i dependències del temple.

De la Seu de Palma, Gaudí en va dir el 1903: “Catedrals hi ha a Espanya i altres nacions que li duen a aquesta de Palma grans avantatges: unes en grandària, altres en ornamentació i riquesa de conjunts i detalls”. “Però -va afegir l’arquitecte- ben poques són, tal volta ni una, que li passen al davant en belles i gentils proporcions, airosa lleugeresa de línies i trossades”. Així i tot, també va afirmar que l’havia trobada “afollada i absolutament tirada a perdre”. De l’autor de la Pedrera, Campins va afirmar el dia de l’Assumpció del 1904 durant la inauguració de la primera fase de les obres que era “un home de capacitat superior que no només coneix profundament l’art de construir sinó que l’exerceix sense interrupció des de temps enrere amb un domini indiscutible”.

Una nova litúrgia més pròxima

Tant Campins com Gaudí eren seguidors del moviment litúrgic que, des de mitjans del segle XIX, postulava la participació de tots els fidels en l’eucaristia i que va desembocar en el Concili Vaticà II. La ubicació del cor al centre de la nau de la Seu, com en moltes altres catedrals, era el principal obstacle per fer partícip el poble de la missa. Campins va viatjar a Barcelona el novembre del 1899 per demanar consell a Gaudí sobre com resoldre aquesta situació. Va quedar captivat per les seves idees i el 1902 li va encarregar la reforma. “Quan ens va sentir -va relatar després el bisbe- va comprendre la veritat que contenia la nostra concepció i el seu esperit va experimentar el goig intens, però fugitiu, d’un ideal que és difícil de dur a la realitat de l’existència”.

Abans d’impulsar aquests treballs, Campins havia sigut el responsable de la restauració del santuari de Monti-sion quan era rector de Porreres i va crear l’Arxiu Diocesà i el Museu Diocesà a Palma. El seu afany per la cultura també es va estendre al terreny de la llengua. Va ser el creador de la càtedra de llengua i literatura mallorquines al Seminari de Mallorca i va difondre àmpliament el catecisme en català.

Gaudí va arribar a Palma per primera vegada el març del 1902. La seva obra es pot veure com un treball d’interiorisme a escala monumental, localitzat sobretot dins la Capella Reial de la Seu. Abans que hi arribés estava ocupada per dos retaules, l’un davant l’altre, que ocultaven la càtedra episcopal d’època medieval. El primer, barroc, Gaudí el va fer traslladar a l’església de Santa Catalina de Palma. L’altre, gòtic i atribuït a Pere Morey, el va fer posar damunt el portal anomenat Mirador. El cadirat del cor va acabar envoltant la càtedra i l’altar major. L’arquitecte va reciclar diversos elements renaixentistes en dues tribunes per als cantaires del cor a una banda i l’altra del presbiteri. A les columnes més pròximes a l’altar hi va aixecar dos púlpits. Un d’ells, conegut com “l’esclata-sang”, va captivar Le Corbusier quan va visitar la Seu el 1932. Es va destruir als anys 70. L’arquitecte Elías Torres, l’autor de l’Esplanada del Fòrum, en va fer una versió el 2010 que va estar instal·lada al lloc de l’original fins fa pocs mesos.

Gaudí va ser el responsable de l’entrada de la llum elèctrica dins la Seu amb les nombroses làmpares que va dissenyar i també es va fer càrrec de millorar la il·luminació natural de la basílica: va col·locar nous vitralls en dos finestrals de la Capella Reial que estaven cegats. Com van recollir la premsa de l’època i els seus col·laboradors, els rostres dels personatges que hi apareixen són els de persones que va fotografiar a Palma perquè les obres estiguessin completament arrelades. Finalment, també va deixar el seu segell en nombrosos elements de mobiliari litúrgic, com una escala de fusta plegable per a l’altar, un conopeu i un tintinacle.

Una arquitectura viva i actual

El 1903, un any abans de començar les obres, Gaudí va parlar de la seva manera de treballar a aquells que el van anar a acomiadar al port de Palma: “Quan començo una obra, no sé gairebé mai, punt per punt, de quina manera l’acabaré. Potser surt i ocorre un detall que us fa esmenar i modificar el que pensàveu”. “S’ofereixen nous aspectes i menuderies d’un conjunt que abans no us havien preocupat, i us empeny a esmenar el que crèieu definitiu”, va subratllar l’arquitecte. L’element d’intervenció de Gaudí més imponent, tot i la seva fragilitat, és el baldaquí situat damunt l’altar major, que n’envolta un altre, més senzill, que havia dissenyat el 1904. Només un dels set costats d’aquesta gran làmpara, feta amb ferro i vidre, és definitiu. La resta no van passar de la fase de maqueta. “És una peça esplèndida”, diu l’arquitecte Josep Llinàs. “I el fet que sigui una maqueta fa que tingui un aire de provisionalitat que encara la fa més bonica”, subratlla.

Quan la nova disposició de l’espai va estar resolta, va arribar el moment de decorar-lo. Mentre que Joan Rubió i Bellver va ser l’arquitecte encarregat d’ajudar Gaudí en la primera fase de les obres, Josep Maria Jujol va participar en els treballs més agosarats. Entre el 1908 i el 1909, Jujol i Gaudí van recobrir els murs de la Capella Reial amb branques d’olivera de ceràmica i els 53 escuts dels bisbes anteriors a Campins. “La fe impregnava tot el que feien però a la vegada eren frescos, kitsch, populars -subratlla Llinàs-. És una obra molt viva i molt actual”.

El final abrupte de les obres

Malauradament, les obres van acabar de manera abrupta després que Gaudí i Jujol fossin acomiadats. Un dels motius de les desavinences entre els arquitectes i els canonges van ser les pintures que Jujol va fer damunt el cadirat del cor. El capellà Emili Sagristà explica l’episodi a Gaudí en la Catedral de Mallorca : “Vaig tenir ocasió de presenciar, a certa distància, part d’una sessió de pintura. Jujol estava al costat de les tres cadires del fons i don Antoni Gaudí dret a la setena o vuitena cadira lateral. Jujol estava posant pintura, no amb un pot, però sí amb una brotxa, que a vegades regalimava, i sovint preguntava: «Què li sembla, don Antoni?». Don Antoni, de tant en tant, contestava les preguntes i, moltes vegades sense que li preguntés, exclamava «Bé, Jujol! Estupendo!» i altres exclamacions semblants”. Més endavant, Sagristà afegia: “Beneït sigui Déu que no va permetre que embrutés més fusta”.

Amb tot, els dos arquitectes van deixar mostres dels treballs que tenien previst emprendre: a la càtedra episcopal es conserven els esbossos que havia fet Jujol per completar la decoració amb més escuts heràldics i escenes marines. I també les fotografies de les maquetes dels sepulcres dels reis Jaume II i Jaume III que Campins volia instal·lar a la capella de la Trinitat.

La resurrecció de Crist, segons Jujol

El 1989 Perejaume va publicar un assaig sobre Josep Maria Jujol, Ludwig Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats? L’autor de la Casa Bofarull torna a ser una de les figures centrals del nou assaig de l’artista, Mareperlers i ovaladors. El llibre va aparèixer fa poques setmanes, publicat per Enciclopèdia Catalana en una luxosa edició de bibliòfil. En aquest nou assaig, Perejaume aporta una dada fins ara desconeguda sobre les pintures que Jujol va fer al cadirat del cor de la Seu de Palma. Després de desxifrar la característica cal·ligrafia de l’arquitecte, ha descobert que les pintures il·lustren el capítol 24 de l’ Evangeli segons sant Lluc, en què es narren la resurrecció de Crist i l’ascensió.

Aquestes pintures estan dominades per dues grans taques de colors clars que contrasten amb el color fosc de la fusta. Com és habitual en els treballs de Josep Maria Jujol, fins i tot els detalls més petits estan carregats de la seva particular visió de la fe.