SUAREZ HA MORT
OPINIÓ
L’home que només sabia ser president
RAIMUNDO CASTRO Periodistapolític acreditat al Congrés dels Diputats des del 1977 |
Era un company de mus als viatges de feina, sobretot a
les campanyes electorals. Quan fèiem de parella, sempre perdíem. Era
molt de órdago, molt xulo en això i també amb les dones, que el pessigaven a l’esquena després dels mítings fins a deixar-li blaus. “ Chuletón de Ávila
”, li deien. A les cartes perdia perquè es passava, però en política
era un mestre. Això sí, mentre va tenir el rei com a comodí. Quan li va
retirar la confiança l’any 1980 tots van anar-li en contra: els seus,
l’oposició i el mateix Joan Carles I. De poc li va valer guanyar també
còmodament les eleccions del 1979, les segones de la democràcia.
Coneixia la realitat i sabia calmar els ànims, per exemple amb Catalunya. Qui deia a l’ Abc
l’estiu del 1976 que per estudiar batxillerat en basc o en català calia
“trobar professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en
català” o no deixava presentar-se ERC a les eleccions del 1977, citava
de matinada a la Moncloa en Miquel Roca en plena redacció de la
Constitució per preguntar-li: “Per a vosaltres què és ser una
nacionalitat?” El mateix Suárez em va explicar que Roca li havia dit:
“Ser una nació”. I, sabent-ho, va donar suport a aquest terme, que,
segons em deia Miguel Herrero de Miñón aquest dijous en un restaurant
basc a prop del Congrés, havia encunyat ell per reconèixer una realitat
que ja manifestava aleshores (i ara més) la voluntat dels catalans.
Suárez va arribar dient que volia “elevar a la categoria de normal en
política el que al carrer ho és”. Crec que no hauria fet el sord després
de les últimes Diades. Era un negociador expert. Ja ho va dir el juliol
del 1976, que ell pertanyia a una generació i a un tarannà majoritari
que “per convicció vol parlar un llenguatge moderat, de concòrdia i de
conciliació”.
Suárez em va presentar la biografia que vaig fer de
l’advocat dels militants d’ETA-PM i diputat Juan Mari Bandrés, amb qui
Suárez va pactar abans del 23-F una alternativa democràtica a la
violència i la sortida dels presos d’aquesta facció de l’organització
armada que s’acabaria integrant a la vida política, amb noms com Mario
Onaindia.
Bandrés, ja prostrat per una altra malaltia que li
va prendre la lucidesa, em deia que Suárez no seria un president que
hagués de passar a la història com “un home nefast o negatiu”. “I fixa’t
que jo sempre vaig votar en contra de les seves propostes!”, recordava
amb un somriure murri abans d’explicar-me una confidència que li va fer
quan el va visitar a la Moncloa i ja era un president tocat.
“Mira, la gent que tinc a la Moncloa són catedràtics, advocats de
l’Estat... Tots tenen altres coses a fer si pleguen. Però jo l’únic
ofici que sé fer, no sé si bé o malament, és el de president. En tota la
meva vida, no he desitjat res més que ocupar aquest despatx”,
confessava.
És possible que Suárez evités la fractura de la
societat espanyola. Deixem a la història la part negativa del balanç, el
preu que hem pagat i paguem perquè enfonsés el franquisme salvant els
franquistes i -d’acord amb Felipe González i Santiago Carrillo- fent
caure en l’oblit la part més heroica de la lluita antifeixista. A
recuperar la memòria per al nostre bé encara hi som a temps. Ara,
guardem la seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada