dilluns, 24 de març del 2014

L’home que només sabia ser president

SUAREZ HA MORT
OPINIÓ

L’home que només sabia ser president




Era un company de mus als viatges de feina, sobretot a les campanyes electorals. Quan fèiem de parella, sempre perdíem. Era molt de órdago, molt xulo en això i també amb les dones, que el pessigaven a l’esquena després dels mítings fins a deixar-li blaus. “ Chuletón de Ávila ”, li deien. A les cartes perdia perquè es passava, però en política era un mestre. Això sí, mentre va tenir el rei com a comodí. Quan li va retirar la confiança l’any 1980 tots van anar-li en contra: els seus, l’oposició i el mateix Joan Carles I. De poc li va valer guanyar també còmodament les eleccions del 1979, les segones de la democràcia.
Coneixia la realitat i sabia calmar els ànims, per exemple amb Catalunya. Qui deia a l’ Abc l’estiu del 1976 que per estudiar batxillerat en basc o en català calia “trobar professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en català” o no deixava presentar-se ERC a les eleccions del 1977, citava de matinada a la Moncloa en Miquel Roca en plena redacció de la Constitució per preguntar-li: “Per a vosaltres què és ser una nacionalitat?” El mateix Suárez em va explicar que Roca li havia dit: “Ser una nació”. I, sabent-ho, va donar suport a aquest terme, que, segons em deia Miguel Herrero de Miñón aquest dijous en un restaurant basc a prop del Congrés, havia encunyat ell per reconèixer una realitat que ja manifestava aleshores (i ara més) la voluntat dels catalans. Suárez va arribar dient que volia “elevar a la categoria de normal en política el que al carrer ho és”. Crec que no hauria fet el sord després de les últimes Diades. Era un negociador expert. Ja ho va dir el juliol del 1976, que ell pertanyia a una generació i a un tarannà majoritari que “per convicció vol parlar un llenguatge moderat, de concòrdia i de conciliació”.
Suárez em va presentar la biografia que vaig fer de l’advocat dels militants d’ETA-PM i diputat Juan Mari Bandrés, amb qui Suárez va pactar abans del 23-F una alternativa democràtica a la violència i la sortida dels presos d’aquesta facció de l’organització armada que s’acabaria integrant a la vida política, amb noms com Mario Onaindia.
Bandrés, ja prostrat per una altra malaltia que li va prendre la lucidesa, em deia que Suárez no seria un president que hagués de passar a la història com “un home nefast o negatiu”. “I fixa’t que jo sempre vaig votar en contra de les seves propostes!”, recordava amb un somriure murri abans d’explicar-me una confidència que li va fer quan el va visitar a la Moncloa i ja era un president tocat. “Mira, la gent que tinc a la Moncloa són catedràtics, advocats de l’Estat... Tots tenen altres coses a fer si pleguen. Però jo l’únic ofici que sé fer, no sé si bé o malament, és el de president. En tota la meva vida, no he desitjat res més que ocupar aquest despatx”, confessava.
És possible que Suárez evités la fractura de la societat espanyola. Deixem a la història la part negativa del balanç, el preu que hem pagat i paguem perquè enfonsés el franquisme salvant els franquistes i -d’acord amb Felipe González i Santiago Carrillo- fent caure en l’oblit la part més heroica de la lluita antifeixista. A recuperar la memòria per al nostre bé encara hi som a temps. Ara, guardem la seva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada