Dol al Camp Nou / ADÉU A UN CULER INOBLIDABLE
El marquès de l'Empordà
Tito va defensar amb orgull les seves arrels com un 'noi de poble' i l'ideari del planter abans de deixar una empremta indeleble amb la Lliga dels 100 punts
EL PERIODICO
JOAN DOMÈNECH / Barcelona
Dissabte, 26 d'abril del 2014
Un campió. L’últim campió. Al camp, després de coronar el Barça en la campanya anterior, firmant un rècord de cent punts que seguirà vigent, i en la vida. Va començar a combatre el càncer que li van detectar el novembre del 2011, sent ajudant de Pep Guardiola, va mantenir la seva fortalesa física i anímica per assumir el relleu a continuació (2012-13) i als dos dies que comencés l’actual va haver de renunciar per sotmetre’s a un tractament que l’inhabilitava per afrontar la competició.
«Els meus fills se sentiran un dia orgullosos que hagi entrenat el Barça», va dir Francesc 'Tito' Vilanova i Bayó (Bellcaire d’Empordà, 17 de setembre de 1968), abans de deixar una empremta inesborrable. No només en la Carlota i l’Adrià; en la Montse, la seva dona; en el Joaquim i la Maria Rosa, els seus pares; en el Josep, el seu germà, que li va posar el sobrenom de Tito; en la resta de la família. Només la naturalesa d’un mal sense un remei infal·lible l’ha batut.
Res l’havia enderrocat abans. Ni l’enyorança del 'noi de poble', com es definia, orgullós de les seves arrels, quan als 13 anys es va instal·lar a La Masia, encara que els seus amics el van batejar com 'el marquès' pel seu elegant aspecte i el seu interès pel bon estat de la gespa. No el va desanimar la tristesa quan va renunciar al seu somni de triomfar al Barça, a les portes del primer equip. No el va frenar la frustració per ser un anònim futbolista rodamón, sense consolidar-se com un futbolista d’elit. No li va embargar la impaciència davant la tardança per consolidar-se com a entrenador. No el va marejar el vertigen quan li van proposar ser el relleu de Pep Guardiola i ser designat perquè intentés continuar «una obra irrepetible». Ni va sucumbir a l’egolatria de mantenir-se en el càrrec aquest estiu abans de sotmetre’s a un nou tractament que li impedia seguir a la banqueta.
Queda el record inoblidable d’una Lliga modèlica, rodona, amb diversos rècords i que va reunir al camp del Llevant, el 25 de novembre del 2012, 11 jugadors formats a La Masia. «El Barça és admirat perquè té un model propi», repetia amb orgull.
Queda la memòria d’un entrenador que va conservar els valors del Barça, en els quals creia fermament, des que es va reunir amb el seu amic Pep Guardiola després que aquest el reclutés el 2007 per dirigir el Barça B a Tercera, desconeixent que s’acomiadarien cinc anys després al reunir 14 títols, 15 amb l’última Lliga. «Si estava d’acord amb les seves idees abans, no les canviaré per diferenciar-me’n i dir que sóc diferent», va argumentar per enfrontar-se als que van voler col·locar una falca que, finalment, va provocar la posterior i dolorosa ruptura.
«M’esteu aixecant la camisa?», va preguntar a Josep Maria Bartomeu, llavors vicepresident esportiu, davant la tardança del migcampista que pogués jugar de central, com havia reclamat. Amb una sorna com aquella va afrontar unes incipients crítiques ( «estar al 100% al setembre no toca» ) i rebatia la necessitat de renovar la plantilla amb fitxatges: «¿Canviar sis jugadors? ¿Quins sis? ¿I quins sis vénen? La base de l’equip és la de la selecció campiona del món i tenim Messi, que és el millor futbolista de la història» .
Tito es confessava catalanista i conservava les reminiscències del culer d’antiga generació que va créixer veient massa triomfs del gran rival. «Al Madrid no el dono per mort ni a 14 punts de distància ni a 16», va proclamar. Ell va ser capaç d’allunyar-lo fins als 18, al desembre, poc abans de marxar cap a Nova York en la segona fase del rebrot de la seva malaltia. Va estar tres mesos fora, mentre Jordi Roura gestionava l’equip. Va tornar i es va tornar a instal·lar al capdavant de la plantilla. Se sentia amb les mateixes forces d’un any abans, quan va rebre el primer vistiplau dels metges. «La vida pot canviar-te d’un dia per l’altre sense adonar-te’n, em va passar a mi». Així va començar una lluita que 'el marquès' ha suportat amb elegància durant tres anys. El record és etern.
Un campió. L’últim campió. Al camp, després de coronar el Barça en la campanya anterior, firmant un rècord de cent punts que seguirà vigent, i en la vida. Va començar a combatre el càncer que li van detectar el novembre del 2011, sent ajudant de Pep Guardiola, va mantenir la seva fortalesa física i anímica per assumir el relleu a continuació (2012-13) i als dos dies que comencés l’actual va haver de renunciar per sotmetre’s a un tractament que l’inhabilitava per afrontar la competició.
«Els meus fills se sentiran un dia orgullosos que hagi entrenat el Barça», va dir Francesc 'Tito' Vilanova i Bayó (Bellcaire d’Empordà, 17 de setembre de 1968), abans de deixar una empremta inesborrable. No només en la Carlota i l’Adrià; en la Montse, la seva dona; en el Joaquim i la Maria Rosa, els seus pares; en el Josep, el seu germà, que li va posar el sobrenom de Tito; en la resta de la família. Només la naturalesa d’un mal sense un remei infal·lible l’ha batut.
Res l’havia enderrocat abans. Ni l’enyorança del 'noi de poble', com es definia, orgullós de les seves arrels, quan als 13 anys es va instal·lar a La Masia, encara que els seus amics el van batejar com 'el marquès' pel seu elegant aspecte i el seu interès pel bon estat de la gespa. No el va desanimar la tristesa quan va renunciar al seu somni de triomfar al Barça, a les portes del primer equip. No el va frenar la frustració per ser un anònim futbolista rodamón, sense consolidar-se com un futbolista d’elit. No li va embargar la impaciència davant la tardança per consolidar-se com a entrenador. No el va marejar el vertigen quan li van proposar ser el relleu de Pep Guardiola i ser designat perquè intentés continuar «una obra irrepetible». Ni va sucumbir a l’egolatria de mantenir-se en el càrrec aquest estiu abans de sotmetre’s a un nou tractament que li impedia seguir a la banqueta.
"Seny, pit i collons"
Queda el concepte d’un paio que va anar sempre de cara, sense falsedats, directe com la tramuntana. «Seny, pit i collons», era un dels seus lemes, amb el qual apel·lava al sentit comú, l’enteresa i la valentia per caminar per la vida. «Endavant i crits», va ser l’últim missatge que va deixar escrit.Queda el record inoblidable d’una Lliga modèlica, rodona, amb diversos rècords i que va reunir al camp del Llevant, el 25 de novembre del 2012, 11 jugadors formats a La Masia. «El Barça és admirat perquè té un model propi», repetia amb orgull.
Queda la memòria d’un entrenador que va conservar els valors del Barça, en els quals creia fermament, des que es va reunir amb el seu amic Pep Guardiola després que aquest el reclutés el 2007 per dirigir el Barça B a Tercera, desconeixent que s’acomiadarien cinc anys després al reunir 14 títols, 15 amb l’última Lliga. «Si estava d’acord amb les seves idees abans, no les canviaré per diferenciar-me’n i dir que sóc diferent», va argumentar per enfrontar-se als que van voler col·locar una falca que, finalment, va provocar la posterior i dolorosa ruptura.
La primera parella trencada
Queda l’estampa d’un entrenador capaç de perdonar Mourinho i de reprendre Pepe per acusar Iniesta de teatrer – «si fem un vídeo amb les imatges de les seves puntades...» –, de confessar-se acòlit de Rexach, entrenador de la seva època de juvenil i de defensar l’ideari de Cruyff ( «si la velocitat de pilota és alta, el risc de puntades, disminueix», va repetir), que venia a ser el mateix. El Pep i el Tito van seguir els passos de Charly i Johan, van millorar el seu llegat i van acabar igual, distanciats quan la pilota va parar. «El més important és el que passa al camp», subratllava per apartar el focus dels problemes personals. I per fugir del protagonisme, conscient que havia de dirigir-se a Messi ( «els grans astres tenen 10 gols extraordinaris a la seva carrera, i ell ja en té 100» ), a Cesc ( «em costa molt deixar-lo fora de l’equip» ), i fins i tot a Song.«M’esteu aixecant la camisa?», va preguntar a Josep Maria Bartomeu, llavors vicepresident esportiu, davant la tardança del migcampista que pogués jugar de central, com havia reclamat. Amb una sorna com aquella va afrontar unes incipients crítiques ( «estar al 100% al setembre no toca» ) i rebatia la necessitat de renovar la plantilla amb fitxatges: «¿Canviar sis jugadors? ¿Quins sis? ¿I quins sis vénen? La base de l’equip és la de la selecció campiona del món i tenim Messi, que és el millor futbolista de la història» .
Tito es confessava catalanista i conservava les reminiscències del culer d’antiga generació que va créixer veient massa triomfs del gran rival. «Al Madrid no el dono per mort ni a 14 punts de distància ni a 16», va proclamar. Ell va ser capaç d’allunyar-lo fins als 18, al desembre, poc abans de marxar cap a Nova York en la segona fase del rebrot de la seva malaltia. Va estar tres mesos fora, mentre Jordi Roura gestionava l’equip. Va tornar i es va tornar a instal·lar al capdavant de la plantilla. Se sentia amb les mateixes forces d’un any abans, quan va rebre el primer vistiplau dels metges. «La vida pot canviar-te d’un dia per l’altre sense adonar-te’n, em va passar a mi». Així va començar una lluita que 'el marquès' ha suportat amb elegància durant tres anys. El record és etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada