Opinió. Francesc Canosa
19/04/2014
De Rafel Martín a Gaudí
"Els catalans som com una Sagrada Família que no s'acaba mai, on no s'acaben mai les agressions"
Novament gràcies. Gràcies al ministre Jorge Fernández Díaz vam
saber que moltes famílies catalanes no van poder celebrar el Nadal
juntes per culpa de la consulta. Quan alguns van intentar anar a casa
dels seus familiars es van trobar amb cases atrinxerades,
bunqueritzades: fortificacions inexpugnables. Alguns herois van poder
penetrar i el que va passar dins ja forma part de la Història de les
Grans Batalles Bèl·liques Universals. Faccions familiars amb llança
flames d'escudella davant d'altres que disparaven obusos de carn d'olla.
A l'aire torrons F-16 atacaven vaixells destructors de cava que es
defensaven amb míssils mar-aire. Gràcies per dir-nos la veritat. Ara
esperem que el ministre també ens digui la veritat sobre
l'apallissament, els insults, la detenció, i la retenció que ha
denunciat un aficionat barcelonista durant el partit Barça-Madrid a
Mestalla. Això és el que diu Rafel Martín que va fer la policia
espanyola. I no hi havia cap motiu aparent. Ell creu que és perquè duia
una estelada. Es veu que així el van saludar: "Te vas a enterar, catalán de mierda".
Si tot això és veritat el ministre ens ho explicarà amb pèls,
senyals i foses nasals. Com ha fet amb altres casos en els quals s'ha
vist implicada la policia: informes falsos, filtració de fotos de jutges
catalans, Ceuta.... Vaja, com també ho estan fent tots els mitjans de
comunicació espanyols informant dia, migdiada, i nit sobre els fets que
revela Martín. Esperem la veritat. De fet l'esperem des de fa molt
temps.
L''11 de setembre de 1924 Antoní Gaudí va ser detingut per la
policia espanyola per negar-se a contestar en castellà. Tot és
surrealista. Aquell dia la Dictadura de Primo de Rivera va decidir
tancar les esglésies perquè els catalans no es poguessin reunir per
celebrar la Diada. Gaudí, que tenia contactes directes amb Déu, se'n va
de cap a l'església de Sant Just i Pastor. No el deixen entrar.
Insisteix. Sempre en català. I au, cap a comissaria. L'interrogatori és
per sucar melindros:
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? (Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir
dirigint-se a Gaudí):
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua...
—Si Vd. no fuese viejo...
N'hi ha més de melindros però bé, al final el duen al calabós. Dins
dos persones més. Una a punt de sortir. L'altra un pobre home que el
detenen per vendre fruita pel carrer. Li requisen tota i li foten una
multa de cinc duros. S'obre la porta i li canten la cartilla a Gaudí:
seran 50 pessetes de multa i queda lliure. No tenia ni un ral. Com que
Déu en aquells moments estava ocupat li van deixar enviar una nota al
Rector de la Mercè. Demana 50 pessetes per ell i 25 pel seu company de
cel·la. Arriba la pasta terrenal. L'altre pres no parava de plorar i vol
una adreça per tornar-li els cinc duros. Gaudí diu: "La caritat no es
torna. Si un dia us trobeu com jo avui, en el cas de poder fer un acte
de caritat, feu-lo pensant en les 25 pessetes que em voldríeu tornar".
Au, pels que creuen, com someres bòrnies i coixes, que la coherència
nacional i social no van, des de sempre, juntes. De res.
Per què detenen Gaudí? Per les mateixes raons que diu la policia
que ho fa amb Martín: per no voler identificar-se, per resistència a
l'autoritat. I així, al llarg dels temps, milers i milers de casos.
Mentre, els catalans, som com una Sagrada Família que no s'acaba mai, on
no s'acaben mai les agressions. De tot tipus. Aparentment
indemostrables. Com si fossin un acte de fe. Però de fet el que és un
miracle és continuar dempeus: com un diumenge de resurrecció diari.
L'AUTOR
Francesc Canosa és explicador de coses. És
soci-director de la productora audiovisual Daltabaix; col.laborador del
Singular digital; El Quadern de El País; la Xarxa; Televisió de
Catalunya; RAC. Com a escriptor ha publicat diversos llibres sobre la
memòria de Catalunya: I love BCN; Sort per a tots; La Barcelona Pecadora de Domènec de Bellmunt; L’anecdotologi de Francesc Pujols; República TV. La Catalunya de la primera televisió; L'imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz; Entre el sabre i la bomba. Memòries d'un país i d'un partit. Unió Democràtica de Catalunya
(1931-1980) i actualment prepara una obra sobre els empresaris
catalans. També és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Anteriorment ha treballa com a periodista (La Mañana; Avui; El
Periódico; El País); com a reporter i guionista (TV3; Canal Estilo;
Canal 9; Tele 5; Antena 3), com a editor (Trípodos), a la xarxa amb
projectes com VistinoVist.
Seguir l'autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada