Commemoració d'un fet històric
Portugal, 40 anys després
El país recorda la seva revolució en un ambient de desassossec
Els sacrificis del rescat i l'alt atur han minat l'esperança
25 abril 2014
SUSANA IRLES
LISBOA
LISBOA
Divendres, 25 d'abril del 2014
En aquell moment se sentia com l'última
vegada que Europa podia viure una revolució. Un grup de capitans d'entre
20 i 30 anys van ocupar Portugal de nord a sud i van enderrocar la
dictadura més antiga del continent. Amb un minuciós pla, sense violència
i amb pocs trets, els militars van obligar a claudicar Marcelo Caetano,
successor d'António de Oliveira Salazar, la principal figura de
l'anomenat Estado Novo (1926-1974). Quaranta anys després, sumits en la
pitjor crisi econòmica de la seva democràcia, els portuguesos s'esforcen
avui a recordar l'esperança que va bullir als carrers aquell 25
d'abril.
L'orgull d'aquell dia sobreviu i ningú nega el portentós salt que va fer aquell país de sabates trencades obligat a asseure's a la taula dels països «més rics i sofisticats del món», com deia Gabriel García Márquez després d'una visita com a periodista el 1975. Una quarta part de la població era analfabeta i les taxes de mortalitat infantil espantaven Occident. Avui, el desenvolupament d'aquell país asfixiat avança en línia amb la mitjana europea. No obstant, els seus dos talons d'Aquil·les es mantenen: la pobresa i les finances. El 18,7% dels portuguesos viuen amb poc més que 400 euros al mes.
L'esperança d'aquells anys es va anar marcint. Aquest 25 d'abril, el país espera amb recel el final oficial de tres anys de rescat, recessió i sacrificis. La pitjor crisi econòmica de la democràcia ha disparat fins a nivells històrics la desocupació (16%), els impostos i l'emigració. «Els polítics s'obliden dels pobres. Només retallen als que guanyen menys», lamenta António Inásio, de 80 anys, que regenta amb la seva dona Glória una tasca a menys de trenta metres de la caserna del Carmo. Fins allà van arribar els tancs dirigits pel capità Fernando Salgueiro Maia per forçar la rendició del dictador, resguardat a l'interior. «Ho vam veure tot. Vam veure Marcelo Caetano sortir. Vam sentir els trets», explica la senyora, de 81 anys. «No teníem por. Era tranquil. Van disparar alguns trets. Vèiem aquells tancs tan grans…», relata António. La parella coincideix en el fet que es va guanyar molt aquell dia. «El 25 d'abril va estar ben fet. Abans no es podia parlar, va donar llibertat», comenta el portuguès.
O MENJAR O MEDECINES / Sobre els dies d'avui, la idea de tots dos és menys complaent. El matrimoni viu d'una pensió de 600 euros i no té previst tancar el petit local de poc més de 20 metres quadrats, quatre taules amb prou feines i una cuina de càmping-gas. «Si visquéssim només amb la pensió, o menjàvem o pagàvem la bossa de medicaments», diu Glória mentre passa la baieta al taulell.
Més de la meitat dels portuguesos estan d'acord en el fet que aquella data va ser sinònim de llibertat, segons una enquesta de la Universitat Catòlica de Lisboa. Molt lluny queden altres valors com «revolució» (7%) o «democràcia» (3%). La majoria dels portuguesos se senten poc (55%) o gens satisfets (28%) amb el rumb del sistema actual. Punt final al romanticisme de la llibertat, titulava dimecres un diari.
En aquells dies, tot semblava possible. El coronel Vasco Lourenço, un dels estrategs del cop, recorda l'1 de maig de 1974 com una «borratxera col·lectiva». El moviment veïnal es va expandir, els barris obrers organitzaven assemblees, el sindicalisme va paralitzar el país, la febre esquerrana va portar a la nacionalització de la banca, la indústria i fins i tot alguns militars van encoratjar l'ocupació de terres a l'Alentejo, regió de latifundis al sud del país.
A Mário Almeida, analista de banca de 52 anys, li agradaria que tornés a passar una cosa semblant, però «un 25 d'abril de debò». «Va arribar un moment en què l'esperança es va anar esvaint. Com està passant ara…», comenta. Nascut a Moçambic, va arribar a Lisboa la mitjanit del 24 de desembre del 1975 en l'anomenat fenomen dels «retornats». Portuguesos que vivien a les colònies portugueses (Angola, Moçambic, São Tomé i Príncipe) van ser obligats a tornar a la metròpolis per la inestabilitat del final de la guerra colonial, el malson dels capitans d'abril i la causa primària de la revolució. Més de mig milió de persones van deixar enrere propietats i vida. Almeida tenia 13 anys, no volia venir i recorda amb humor la tristesa d'aquella partida. «Abans d'anar a l'aeroport vaig anar a la platja, hi havia 40 graus a Moçambic. A Lisboa, dos graus quan vaig arribar», explica. Quatre dècades després, vol tornar a la que anomena «la seva terra» perquè Portugal «està en un carreró sense sortida». «Pot superar la crisi, però entrarà en fallida una altra vegada», augura.
Clavells vermells als fusells, l'abril de 1974,als carrers de Lisboa.
L'orgull d'aquell dia sobreviu i ningú nega el portentós salt que va fer aquell país de sabates trencades obligat a asseure's a la taula dels països «més rics i sofisticats del món», com deia Gabriel García Márquez després d'una visita com a periodista el 1975. Una quarta part de la població era analfabeta i les taxes de mortalitat infantil espantaven Occident. Avui, el desenvolupament d'aquell país asfixiat avança en línia amb la mitjana europea. No obstant, els seus dos talons d'Aquil·les es mantenen: la pobresa i les finances. El 18,7% dels portuguesos viuen amb poc més que 400 euros al mes.
L'esperança d'aquells anys es va anar marcint. Aquest 25 d'abril, el país espera amb recel el final oficial de tres anys de rescat, recessió i sacrificis. La pitjor crisi econòmica de la democràcia ha disparat fins a nivells històrics la desocupació (16%), els impostos i l'emigració. «Els polítics s'obliden dels pobres. Només retallen als que guanyen menys», lamenta António Inásio, de 80 anys, que regenta amb la seva dona Glória una tasca a menys de trenta metres de la caserna del Carmo. Fins allà van arribar els tancs dirigits pel capità Fernando Salgueiro Maia per forçar la rendició del dictador, resguardat a l'interior. «Ho vam veure tot. Vam veure Marcelo Caetano sortir. Vam sentir els trets», explica la senyora, de 81 anys. «No teníem por. Era tranquil. Van disparar alguns trets. Vèiem aquells tancs tan grans…», relata António. La parella coincideix en el fet que es va guanyar molt aquell dia. «El 25 d'abril va estar ben fet. Abans no es podia parlar, va donar llibertat», comenta el portuguès.
O MENJAR O MEDECINES / Sobre els dies d'avui, la idea de tots dos és menys complaent. El matrimoni viu d'una pensió de 600 euros i no té previst tancar el petit local de poc més de 20 metres quadrats, quatre taules amb prou feines i una cuina de càmping-gas. «Si visquéssim només amb la pensió, o menjàvem o pagàvem la bossa de medicaments», diu Glória mentre passa la baieta al taulell.
Més de la meitat dels portuguesos estan d'acord en el fet que aquella data va ser sinònim de llibertat, segons una enquesta de la Universitat Catòlica de Lisboa. Molt lluny queden altres valors com «revolució» (7%) o «democràcia» (3%). La majoria dels portuguesos se senten poc (55%) o gens satisfets (28%) amb el rumb del sistema actual. Punt final al romanticisme de la llibertat, titulava dimecres un diari.
En aquells dies, tot semblava possible. El coronel Vasco Lourenço, un dels estrategs del cop, recorda l'1 de maig de 1974 com una «borratxera col·lectiva». El moviment veïnal es va expandir, els barris obrers organitzaven assemblees, el sindicalisme va paralitzar el país, la febre esquerrana va portar a la nacionalització de la banca, la indústria i fins i tot alguns militars van encoratjar l'ocupació de terres a l'Alentejo, regió de latifundis al sud del país.
A Mário Almeida, analista de banca de 52 anys, li agradaria que tornés a passar una cosa semblant, però «un 25 d'abril de debò». «Va arribar un moment en què l'esperança es va anar esvaint. Com està passant ara…», comenta. Nascut a Moçambic, va arribar a Lisboa la mitjanit del 24 de desembre del 1975 en l'anomenat fenomen dels «retornats». Portuguesos que vivien a les colònies portugueses (Angola, Moçambic, São Tomé i Príncipe) van ser obligats a tornar a la metròpolis per la inestabilitat del final de la guerra colonial, el malson dels capitans d'abril i la causa primària de la revolució. Més de mig milió de persones van deixar enrere propietats i vida. Almeida tenia 13 anys, no volia venir i recorda amb humor la tristesa d'aquella partida. «Abans d'anar a l'aeroport vaig anar a la platja, hi havia 40 graus a Moçambic. A Lisboa, dos graus quan vaig arribar», explica. Quatre dècades després, vol tornar a la que anomena «la seva terra» perquè Portugal «està en un carreró sense sortida». «Pot superar la crisi, però entrarà en fallida una altra vegada», augura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada