ELECCIONS EUROPEES

Regles de joc a mida per al vot de protesta

El sistema proporcional i el desinterès per les europees preparen el terreny per a partits minoritaris

EL PATI DESCOBERT* MARC GUINJOAN, TONI RODON I MARC SANJAUME | ARA 11/05/2014 00:00

• 

Una de les particularitats de les eleccions europees és el sistema electoral que s’utilitza per traduir en eurodiputats els vots de cada partit. Si bé cada estat té potestat per dissenyar-ne els detalls, el tractat de funcionament de la Unió Europea estableix tres requisits. Primer, cal aplicar alguna forma de representació proporcional, és a dir, repartir els escons més o menys proporcionalment als vots. Segon, els diputats es poden escollir en múltiples districtes dins del propi país, sempre que això no afecti la proporcionalitat. I tercer, la barrera mínima a sobrepassar per poder accedir al repartiment d’escons mai pot superar el 5% dels vots.

Aquestes línies mestres es tradueixen a la majoria de països del nord i de l’est d’Europa en variants de les llistes obertes, on els votants tenen alguna influència sobre l’ordre dels candidats. En l’Europa més occidental, inclosa Espanya, s’ha optat per llistes tancades. Només a Irlanda -i al territori d’Irlanda del Nord, dins del Regne Unit- hi ha un sistema de vot transferible, amb el qual els votants fan un rànquing de preferències d’entre una llista de possibles candidats de diferents partits.

Les eleccions al Parlament Europeu són percebudes per bona part de la població com a secundàries, i això tradicionalment afavoreix els partits protesta i els antisistema. Sovint els electors hi voten en clau exclusivament estatal, per premiar o castigar el partit de govern. En països que utilitzen un sistema proporcional també a les seves eleccions en l’àmbit estatal, l’únic canvi substancial que s’observa habitualment en els resultats de les europees és un percentatge més alt de suport a opcions secundàries. El mapa final de les europees acostuma a assemblar-se, amb alguns matisos, al de les eleccions d’abast estatal.

Menys arguments per al vot útil

Molt diferent, però, és la situació en països que utilitzen sistemes majoritaris -menys proporcionals- als comicis estatals. La restrictivitat del sistema majoritari -en què el partit que queda primer en una circumscripció se n’endú tots els escons assignats- limita el nombre de forces que obtenen representació als Parlaments nacionals. Com a conseqüència d’això, la majoria dels votants concentren el seu suport en aquelles opcions que poden guanyar representants: és l’anomenat vot estratègic o “útil”. Però, en les europees, l’obligada proporcionalitat provoca en part la desactivació d’aquest vot útil: més partits tenen possibilitats d’obtenir representació i els ciutadans deixen de concentrar el vot només en els partits grans.

Certs països intenten pal·liar els efectes d’un model tan proporcional establint un llistó -com a màxim el 5% dels vots- per sota del qual les forces no poden entrar en el repartiment d’escons. Una segona estratègia per atenuar els efectes de la proporcionalitat que exigeix Brussel·les és dividir l’estat en circumscripcions electorals. França i el Regne Unit distribueixen els 74 i 73 eurodiputats respectius en 8 i 12 circumscripcions: de mitjana es trien 9 diputats per circumscripció a França i 6 al Regne Unit. Així, la barrera efectiva d’entrada a l’Eurocambra és més elevada i els partits petits ho tenen més complicat si no disposen d’una bona implantació en alguna de les circumscripcions.

No és el cas d’Espanya, on s’opta per una única circumscripció per a tot l’Estat: la vella reivindicació del catalanisme de disposar d’una circumscripció pròpia per a Catalunya mai no ha estat atesa. Això obliga les formacions d’abast únicament català a buscar socis més enllà de Catalunya, com fa CiU amb els seus tradicionals aliats del PNB.

Via lliure al vot reivindicatiu

Malgrat les estratègies per evitar que els partits amb menys percentatge de vot obtinguin representació, en els països amb sistemes majoritaris en les eleccions nacionals -com el Regne Unit-és habitual que els electors aprofitin les eleccions europees -amb un recompte més proporcional- per oblidar-se del vot útil i triar paperetes de to més reivindicatiu o de protesta.

Precisament això és el que pot passar en terres britàniques el 25 de maig. El United Kingdom Independence Party (UKIP) -sense cap representant al Parlament de Westminster i amb un suport als comicis britànics de poc més del 3%- encapçala les enquestes per a les europees amb una intenció de vot de prop del 30%. A França, el Front Nacional, que fa poques setmanes va aconseguir uns resultats “històrics” en les eleccions municipals -amb tan sols un 7% dels vots- i que només disposa de 2 dels 577 diputats al Parlament francès -fruit d’un 3,7% dels vots en els últims comicis-, també lidera els sondejos de les europees, amb una intenció de vot que se situa al voltant del 23%.

Els sistemes proporcionals són una arma de doble tall: permeten reflectir més pluralitat, però alhora faciliten l’entrada d’un gran nombre de partits. Això sovint no suposa cap amenaça, però en els comicis europeus, en què s’infla el vot de protesta, pot arribar a sacsejar la composició de l’Eurocambra.