09.04.14
.
ANEM
CAP A LA INDEPENDÈNCIA... (1).
Quan ara manquen 59 dies de l'11S14 al 9N14.Després de pensar-m'ho molt començo a escriure sobre el tema, dies abans de l'11 de setembre del 2014, el de la V, de l'anada cap al 9N, en plena voràgine del Cas Pujol , la de l'enquesta del SI escoces , i que aquest diumenge s'han superat les inscripcions de la gran V, als assistents la Via Catalana de l'any passat, dels atacs de l'unionisme i de les clavegueres de l'estat, ara si, per terra , mar i aire, etc.
Amb les neurones boixes de tanta informació i amb una “gallina de piel” que fan que no em toqui la pell a cos. És per això que permeteu-me que escriga unes petites consideracions i així em deslligui d'aquesta disbauxa mental.PETITES CONSIDERACIONS SOBIRANISTES.
Cap a un 11S amb la V.
Després dels 11 de setembre primerencs, el primer del 1976 a Sant Boi i del 1977 a Barcelona, amb el milió i mig de participants que cridarem el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" – i que semblava que ja no és poguessin superar ni millorar mai més-. Com han canviat aquells 11 de setembre que tothom es pensava que per sempre més serien festes folklòriques per decret , amb berenars disbauxa i programes de colors amb la senyera i n'ari nan, o com quan ens deien i pontificaven que ja érem un país normal i que la Diada Nacional de Catalunya no tenia de ser gens reivindicativa, només amb conferències i entrepans. Per sort tot s'ha girat tot com un mitjó i ara se'n fan de tot tipus , però sobretot de reivindicatives i sobiranistes a partir del 2012 quan el President Mas - i no m'ho pensava pas...- va tenir la valentia, gosadia o el sisplauperforça d'agafar les riendes i posar-se al davant. I no diguem l'any passat (2014) amb la Via Catalana on més d'un milió i mig de groguets amb estelades i tutti quanti ens donarem les mans 400 quilòmetres travessant tot Catalunya de dalt a baix demanant desacomplexadament la independència i que va meravellar al món i acollonir-ne a més de dos, i no diguem enguany amb el grandiós projecte de la V quadribarrada a Barcelona amb vèrtex a la Plaça de les Glories i un total d'onze quilòmetres atapeïts de gent samarretes grogues i vermelles que estoicament cosiran la senyera i cridaran independència de Catalunya i el Dret a Decidir a la Consulta del 9N.
Cal dir que d'11 de setembre reivindicatius - a la seva manera - n'hi ha hagut moltíssims des de la primera concentració del 1901 a Barcelona al davant el Monument a Rafael Casanova per a celebrar l' onze de setembre. I no diguem el d'Antoni Gaudí que l’11 de setembre de 1924 quan anava a la missa pels difunts de 1714 que es feia a l’església de Sant Just i que aquell any fou prohibida pel règim de Primo de Rivera i Gaudí va acabar pres. L'arquitecte fou detingut per negar-se a complir les ordres de la policia d'entrar a l'església i, negar-se a respondre en espanyol. D'aquest i de molts d'altres 11S en parlarem un altre dia, monograficament.
Quan ara manquen 59 dies de l'11S14 al 9N14.Després de pensar-m'ho molt començo a escriure sobre el tema, dies abans de l'11 de setembre del 2014, el de la V, de l'anada cap al 9N, en plena voràgine del Cas Pujol , la de l'enquesta del SI escoces , i que aquest diumenge s'han superat les inscripcions de la gran V, als assistents la Via Catalana de l'any passat, dels atacs de l'unionisme i de les clavegueres de l'estat, ara si, per terra , mar i aire, etc.
Amb les neurones boixes de tanta informació i amb una “gallina de piel” que fan que no em toqui la pell a cos. És per això que permeteu-me que escriga unes petites consideracions i així em deslligui d'aquesta disbauxa mental.PETITES CONSIDERACIONS SOBIRANISTES.
Cap a un 11S amb la V.
Després dels 11 de setembre primerencs, el primer del 1976 a Sant Boi i del 1977 a Barcelona, amb el milió i mig de participants que cridarem el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" – i que semblava que ja no és poguessin superar ni millorar mai més-. Com han canviat aquells 11 de setembre que tothom es pensava que per sempre més serien festes folklòriques per decret , amb berenars disbauxa i programes de colors amb la senyera i n'ari nan, o com quan ens deien i pontificaven que ja érem un país normal i que la Diada Nacional de Catalunya no tenia de ser gens reivindicativa, només amb conferències i entrepans. Per sort tot s'ha girat tot com un mitjó i ara se'n fan de tot tipus , però sobretot de reivindicatives i sobiranistes a partir del 2012 quan el President Mas - i no m'ho pensava pas...- va tenir la valentia, gosadia o el sisplauperforça d'agafar les riendes i posar-se al davant. I no diguem l'any passat (2014) amb la Via Catalana on més d'un milió i mig de groguets amb estelades i tutti quanti ens donarem les mans 400 quilòmetres travessant tot Catalunya de dalt a baix demanant desacomplexadament la independència i que va meravellar al món i acollonir-ne a més de dos, i no diguem enguany amb el grandiós projecte de la V quadribarrada a Barcelona amb vèrtex a la Plaça de les Glories i un total d'onze quilòmetres atapeïts de gent samarretes grogues i vermelles que estoicament cosiran la senyera i cridaran independència de Catalunya i el Dret a Decidir a la Consulta del 9N.
Cal dir que d'11 de setembre reivindicatius - a la seva manera - n'hi ha hagut moltíssims des de la primera concentració del 1901 a Barcelona al davant el Monument a Rafael Casanova per a celebrar l' onze de setembre. I no diguem el d'Antoni Gaudí que l’11 de setembre de 1924 quan anava a la missa pels difunts de 1714 que es feia a l’església de Sant Just i que aquell any fou prohibida pel règim de Primo de Rivera i Gaudí va acabar pres. L'arquitecte fou detingut per negar-se a complir les ordres de la policia d'entrar a l'església i, negar-se a respondre en espanyol. D'aquest i de molts d'altres 11S en parlarem un altre dia, monograficament.
Quan veig els canvis, l'activitat i l'eufòria d'aquesta darrera dècada i millor dit d'aquest cinc últims anys no faig res més que mirar enrere i albirar recordances de les èpoques que estàvem - els que anàvem a favor i en defensa de Catalunya - mal vistos, És per això que devia ser per uns imprecisos anys seixanta quan l'amic Batlle, el fotògraf cerverí i que ara no recordo el seu nom - és el temps que fa i els tombs que he donat- , això que ens vàrem passar hores xerrant de tot en la seva petita botiga obrador del davant de la Universitat, prop de Sant Antoni. Doncs bé després de moltes vegades de parlar o discutir sobre la causa catalana que ell, és te de dir tot no n'era pas molt favorable. En Batlle un dia em va portar un llibre , era Els vençuts d'en Xavier Benguerel i recordo, clarament que em diguè: -”Víctor, llegeix-te bé això i veuràs com Catalunya mai surarà i no serà mai res... Perquè està derrotada...”, continuarem se'n amics, però vaig veure de quin peu calçava, ...hi he pensat moltes vegades, però també que diria ara.
Aquell llibre d'Els vençuts de Xavier Benguerel dels 60, l'autor el va fer a partir d’un text original de 1955 Els fugitius, revisat els 1970 i 1972. Narració de ficció imaginativa i testimonial de la derrota dels catalans i republicans en la Guerra Civil, fugida i èxode dels refugiats i la dura vida als camps de concentració francesos.
N'anirem parlant, anant cap a la independència...
Víctor Lluelles i Cardona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada