El mirall giratori: el Quebec observa el procés català
El sobiranisme quebequès debat la seva reconstrucció amb un ull fixat en el 9-N. La societat civil al capdavant i la convergència de forces polítiques són les claus de consens per a un futur procés referendari.
Marc Duran |
La tardor referendària que ha posat en primer pla dues
velles nacions europees com Escòcia i Catalunya ha tingut un inevitable
efecte mobilitzador entre independentistes d'altres latituds. A l'altra
banda de l'Atlàntic, el sobiranista Partit Quebequès va perdre el poder
el passat mes d'abril després d'anticipar les eleccions i de patir una
clamorosa derrota a les urnes que va afavorir el retorn al govern del
federalista Partit Liberal. Amb la intenció d'establir de nou unes bases
per fer créixer el suport a l'opció independentista, que frega un dels
seus mínims històrics, diferents entitats del món sobiranista han
celebrat aquest cap de setmana a Mont-real una trobada ciutadana que ha
aplegat un miler de persones i que ha fet explícit quin és el seu actual
model d'inspiració: el procés sobiranista català.
Un camp de ruïnes
Amb el nom de destiNation,
l'esdeveniment s'ha publicitat amb el padrinatge de Jacques Parizeau,
l'exprimer ministre (1994-1996) que va portar el Quebec al seu segon
referèndum sobre la independència el 1995. Només present a l'acte a
través d'una al·locució enregistrada,
Parizeau ha aixecat polseguera en l'opinió pública per les seves dures
crítiques a l'actual línia política del Partit Quebequès, afirmant que
“els sobiranistes són avui davant d'un camp de ruïnes” i preguntant-se
si el “vaixell almirall que és el PQ pot ser encara un bon vehicle per
al moviment sobiranista”. L'expolític acusa els actuals líders del
partit d'ambigüitat sobre la qüestió referendària: “En un país
desenvolupat com el nostre no es pot dir a la gent voteu per nosaltres i
després ja veurem; acabem passant per hipòcrites”. Sorprenentment o no,
aquestes paraules van ser rebudes amb fort aplaudiments pel públic del
Teatre l'Olympia, compost en gran nombre per militants del PQ.
Pas a la societat civil
Conscients de la desfeta política i de l'estat d'hibernació en què es
troba del principal partit independentista, una bona part del
sobiranisme aposta per transferir el lideratge del moviment a la
societat civil, prenent com a exemple innegligible el cas català i la
mobilització ciutadana que pressiona les instàncies governamentals des
de 2012. Les al·lusions a Catalunya, constants al llarg de totes les
intervencions del cap de setmana, desperten una indissimulada admiració
entre els sobiranistes quebequesos, poc conscients potser que durant
anys l'independentisme català ha observat els referèndums celebrats al
Quebec gairebé com un miratge polític. Sense oblidar Escòcia, que
malgrat l'admirable pulcritud democràtica del seu procés ja no
representa un referent tan engrescador, el radar s'orienta ara vers el 9
de novembre català.
Canvi de nom i d'estratègia
El principal organitzador de la trobada ciutadana, el Consell de la
Sobirania del Quebec, va anunciar gairebé a la clausura de l'acte el
canvi de nom de l'entitat, que passarà aviat a ser coneguda com les
Organitzacions Unides per la Independència (OUI). Una operació que vol
anar acompanyada també d'un canvi de vocació i d'estratègia a seguir.
Creat el 2003 sota l'empara del mateix Parizeau, el Consell ha rebut
regularment el suport del Partit Quebequès i del Bloc Quebequès, la
formació sobiranista a l'escena federal, i s'ha dedicat des de llavors a
fer promoció de la independència produint documents i alimentant el
debat públic. La reformulació en marxa s'inspira, en bona mesura, en
l'Assemblea Nacional Catalana, convertida en referent per la seva
naturalesa transversal i no partidista, però sobretot pel seu potencial
mobilitzador.
Mantenir viva la flama
La més immediata preocupació dels independentistes és en aquests
moments mantenir viva la flama del sobiranisme, i això passa per
detectar quines són les raons que poden tornar a fer sortir els
quebequesos de casa. A Catalunya, el mur de negació erigit pel govern
espanyol des de 2006 ha estat, sense dubte, l'estímul fonamental per fer
créixer el suport a la independència fins a cotes històriques. Al
Quebec, l'afirmació nacional de la majoria francòfona per acabar amb la
seva situació d'inferioritat social va ser el vector principal de
mobilització durant els anys 60 i 70, així com la defensa de la llengua
francesa. Avui, assolits aquests objectius, cal definir-ne de nous, i un
dels que més consens genera és la protecció del medi ambient. Contra la
política energètica federal basada en l'explotació de les arenes
bituminoses que promou el govern d'Ottawa, els independentistes proposen
dotar-se d'un estat propi per impedir el pas dels oleoductes pel seu
territori i alhora convertir-se en un país líder en energies renovables.
Els reptes que té davant el sobiranisme quebequès són d'una magnitud
gairebé vertiginosa, sobretot tenint en compte l'absència d'un relleu
generacional sòlid que aporti sang nova al moviment. A diferència
d'Escòcia i de Catalunya, on les franges més joves d'edat són les que
més suport mostren a la independència, al Quebec, el sobiranisme corre
el risc de ser només el projecte d'una generació, com va suggerir un
altre exprimer ministre, Lucien Bouchard, en unes declaracions recents
no exemptes de polèmica. Si bé les enquestes demostren que els joves
d'avui es consideren quasi exclusivament quebequesos per una àmplia
majoria, i ja no canadencs francesos o simplement canadencs, la falta de
mobilització pot ser el factor clau per entendre el centre de les
preocupacions actuals del moviment sobiranista.
* Marc Duran és periodista i col·laborador de l'Ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada