Ianis Varufakis en una imatge d'arxiu.
Ianis Varufakis en una imatge d'arxiu.
L’ex-ministre grec Ianis Varufakis  va presentar a Berlín el seu projecte europeu Moviment per la Democràcia 2025 (DIEM 25). Varufakis també ha donat suport a la crida ‘Un pla B per a Europa’ que vol crear un espai de confluència per posar fi a l’austeritat i democratitzar la Unió Europea. Aquest cap de setmana la crida fa a Madrid una conferencia europea que compta no solament amb el suport de Varufakis, sinó de bona part de l’esquerra europea.
Varufakis vol bastir un moviment per sobre de fronteres nacionals, que arrenqui a tot Europa alhora, contraposant la voluntat popular a l’Eurogrup, els bancs rescatats i els governs que alimenten les desigualtats. Segons ell, la Unió Europea té dues possibilitats: o democratització o desintegració.
Què proposa Varufakis?
La primera cosa que demana aquest moviment, de manera immediata, és transparència absoluta:  retransmetre les reunions del Consell de la Unió Europea en  directe, publicar els documents relatius a les negociacions  (TTIP, rescats o sobre la sortida del Regne Unit) i un registre dels ‘lobbies’ que actuen a Brussel·les.
Seguidament, en un termini de dotze mesos, reclama d’assumir competències dels governs estatals en els terrenys on és necessària una política europea, com ara en el deute públic, el sector bancari, les inversions inadequades, la immigració o l’augment de la pobresa. I finalment, en un termini de dos anys, vol convocar una assemblea constitucional que porti a una Constitució Europea en substitució dels tractats actuals, i que transformi la Unió Europea en una democràcia plena (ací podeu trobar el manifest en castellà i francès).
Paral·lelament, la crida ‘Un pla B per a Europa’ també pretén refundar la Unió Europea i acabar l’austeritat i la insolidaritat de l’actual, ‘governada de facto per una tecnocràcia al servei dels interessos d’una petita, però poderosa, minoria de poders econòmics i financers’. Tal com diu el programa de les jornades d’aquest cap de setmana, hi intervindran Varufakis mateix, l’ex-ministre de finances alemany Oskar Lafontaine (de Die Linke) i representats d’una multitud d’organitzacions, com ara ATTAC, PAH, Plataforma d’Auditoria Ciutadana del Deute i Comitè per l’Anul·lació del Deute al Tercer Món, a més de diputats, principalment de Podem, Esquerra Unida i esquerres de la resta d’Europa.
En la conferència també trobem un important llistat de ponents del Països Catalans com ara Mònica Oltra (Compromís), Ernest Urtasun (ICV), Gerardo Pisarello (BComú), Laura Camargo (Podem Balears) i Marina Albiol (EUPV). Alguns altres han signat la crida, com és el cas de Quim Arrufat, David Fernández, Josep Manel Busqueta i Anna Gabriel de la CUP, Josep-Maria Terricabras d’ERC, Jordi Sebastià de Compromís i Ada Colau i Xavier Domènech dels partits afins a Podem. Entre els signats, hi ha també el premi Nobel d’economia Joseph Stigilitz, el professor Noam Chomsky i el cineasta Ken Loach, a més del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, que ja va participar a la presentació de Varufakis a Berlín.
Varufakis pot conformar un nou moviment polític europeu?
És previsible que les institucions i els grans partits actuals no compliran les condicions exigides, i per tant, que aquest moviment té com a gran horitzó les eleccions europees del 2019. Amb tot, encara és un projecte amb molts interrogants, com ara quin paper tindrà Syriza respecte d’un moviment encapçalat, en definitiva, per un dissident del partit.
A més, hi ha esdeveniments més enllà de la configuració d’aquest projecte que poden canviar totalment la Unió Europea durant els mesos vinents. Un fet clau seria el referèndum que s’ha de fer al Regne Unit i Gibraltar abans no s’acabi el 2017 sobre la pertinença a la Unió Europea i un altre fet clau és l’encaix dels processos d’independència, car Escòcia podria fer un segon referèndum si el Regne Unit vol abandonar la Unió Europea, i Catalunya ja haurà complert els divuit mesos de transició per a constituir-se en estat independent.
Finalment, a principi del 2020, s’espera que acabi la negociació sobre l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP), defensat per les institucions argumentant que beneficiaria el creixement econòmic, i criticat per l’esquerra per la desregularització que implicaria per a sectors com la banca, com també la pèrdua de drets socials i laborals i falta de control sobre l’economia. La resposta que puguin donar les institucions europees a molts d’aquests esdeveniments poden canviar totalment la concepció que tenim avui dels organismes de la Unió Europea.
Què diuen les enquestes sobre les possibilitats d’èxit d’un moviment d’aquest estil?
Ara com ara, no hi ha cap enquesta que pregunti pel suport electoral d’un partit polític aravotque uneixi les formacions que hi ha a l’esquerra dels partits socialistes però l’Enquesta Social Europea del 2014 ens permet de saber la posició dels ciutadans de la majoria dels estats de la Unió Europea.

La primera cosa que es constata a les enquestes és que l’esquerra té un greu problema per a explicar què significa el concepte ‘esquerra’: tot i que només un quart dels enquestats s’hi situen, gairebé un 70% de la població considera que els governs haurien de reduir les desigualtats en la renda, una reclamació pròpia de l’esquerra.
També trobem un gruix dels europeus que no confien en el Parlament Europeu (48%) i una gran majoria (61%) considera que ‘el sistema polític permet a la gent de dir als governs què han de fer’. Aquestes dues dades ens permeten d’entendre per què el moviment posa l’accent en la transparència i en la poca democràcia de les institucions europees i no es refereix només a la unió de les esquerres.
aravot2A més, el moviment posa l’accent en el descontentament de la població sobre certes polítiques dels governs estatals, com ara l’augment de la pobresa, el deute, el sector bancari i les males inversions. Hi ha una part dels ciutadans (43%) que considera que els governs haurien de ser generosos en l’estatut de refugiat, i una gran part dels europeus estan insatisfets amb els seus governs. Per tant, intel·ligentment, aquest projecte posa més l’accent en aquestes competències concretes que hauria d’assumir la Unió Europea que no pas a parlar ambiguament d’integració, un concepte que només té un suport d’un terç dels enquestats.
Com a conseqüència d’això, el nou moviment defuig etiquetes concretes si tenen un suport minoritari, i basa el discurs en polítiques concretes que poden aplegar més votants. És un cas similar al de Podem, que fa uns mesos deia que no era ‘ni d’esquerres ni de dretes’ i centrava el discurs en la transparència, zero corrupció o auditoria del deute.
Encara que els partits no s’han manifestat oficialment, el moviment de Varufakis podria tenir el suport del grup parlamentari europeu Esquerra Unitària Europea – Esquerra Verda Nòrdica, que va obtenir un 4,8% dels vots, i de molts membres de formacions d’aquest grup, a més de partits polítics europeus com ara el Partit Verd Europeu (on hi ha ICV) i l’Aliança Lliure Europea (on hi ha ERC i Compromís). La suma total d’aquests tres grups europeus va aconseguir un 12,3% dels vots a les eleccions europees de 2014.
A França, per exemple, ja hi han donat suport el líder del Front d’Esquerres, Jean-Luc Melenchon, i representants dels partits que formen aquesta coalició; també el Nou Partit Anticapitalista (NPA) i Els Verds. Entre tots van sumar al voltant d’un 15% a les darreres eleccions europees.
A l’estat espanyol Alberto Garzón, dirigent d’Esquerra Unida, ha signat la crida, i també els batlles de Barcelona, Cadis i Saragossa, el líder d’En Marea a Galicia, els secretaris generals de Podem a l’Aragó i Andalusia, Pablo Echenique i Teresa Rodríguez,  i diversos eurodiputats i diputats autonòmics. Molts membres de la majoria de partits d’esquerres d’arreu d’Europa, com el Bloco d’Esquerda a Portugal, les esquerres nòrdiques i Die Linke a Alemanya s’han afegit al nou projecte.
Quines són les claus que determinaran si el projecte triomfa o no?
Més enllà del suport que van obtenir els partits d’esquerres a les eleccions europees, o a les estatals, cal tenir en compte dues claus que seran determinants a l’hora de mesurar l’impuls del projecte:
1. Com podria afectar que unes eleccions clarament secundaries com les europees, on va haver-hi una participació del 43% el 2014 (a Catalunya, un 48%), siguin les eleccions prioritàries per a un moviment polític que vol canviar Europa. Si es mobilitzessin en massa els votants dels partits d’esquerres, portant a les urnes una quantitat de vots similar a les eleccions estatals, aleshores podrien obtenir grans majories, tot i que seria d’esperar també la mobilització a la defensiva de la resta de l’electorat. Per tant, això significaria un gran canvi en la participació.
2. La segona clau és l’efecte psicològic que tindria la unió de molts partits. Tot i que ara com ara sembla molt improbable, ens podem preguntar com afectaria, per exemple a Catalunya, que es creés una candidatura formada per la CUP, ICV-EUiA, Podem, BComú, ERC i els moviments socials com ara la PAH, organitzacions per la sanitat i educació o ONG? És evident que el suport que podrien obtenir aniria més enllà de la simple suma dels partits.
Sigui com sigui, després d’haver fet el primer pas, posar les bases d’un moviment europeu dels descontents amb l’actual sistema, és quan vindria la part més difícil: unir els partits polítics en un mateix programa. Per exemple, quina posició prendrien respecte del dret d’autodeterminació? Realment seria possible d’unir en una candidatura el Sinn Fein, Plaid Cymru i l’SNP amb els laboristes de Corbyn? Realment la CUP, IU, Podem i ERC podrien formar una sola llista electoral? Podrien tornar a unir-se Syriza i Varufakis?
De moment, doncs, hi ha més incògnites que no respostes. Però ja és gairebé segur que aquest nou moviment polític que tot just comença a caminar canviarà el sistema polític imperant avui a la Unió Europea.