LES ONES GRAVITATÒRIES I EL SO PREVISIBLE, per Jaume Mateu i Martí

marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

 

12 de febrer de  2016    

LES ONES GRAVITATÒRIES I EL SO PREVISIBLE

Vilaweb

Em costa entrar en el món de les ciències físiques, químiques i matemàtiques, les assignatures de les quals, d’estudiant, em feren tornar xoroi. Per això, les equacions, fórmules, teoremes i altres proposicions pròpies d’aquestes disciplines em neguitegen en mesura altíssima, en tenir més que assumit que no seré capaç de capir-les. I per aquesta raó, m’admiren les persones capaces de resoldre premisses i encara més aquelles altres que estudien aquests camps i hi investiguen.
Que sigui negat per al càlcul i l’abstracció (entesa com a considerar separadament) no lleva que em fascini tot el que es refereix al cosmos, a l’univers, i a la seva activitat passada, present i futura. Així, la nova que s’han pogut captar ones gravitatòries m’ha despert una curiositat i interès infinits. M’hi he hagut d’atansar a les bones, és clar, perquè els diversos reports de la troballa es refereixen a magnituds que fugen de l’ordinarietat a què tenim acostumats els cervells i les ments.
M’he d’imaginar dos forats negres (o dues supernoves) viatjant a la velocitat de la llum (299.792.458 metres per segon) que es fonen en una abraçada -és un dir!- violenta i d’energia descomunal per formar-ne un de sol (o una de sola), provocant distorsions en l’espai i el temps, i produint radiacions que corren per l’espai. I són aquestes radiacions les que s’han captat. Haver-les pogut enregistrar, diuen els entesos, permetrà conèixer millor com és i es comporta -com viu?- l’univers.
He sentit un raig de vegades el so captat d’aquestes ones gravitatòries i m’ha semblat de música ficció. De cop, he tengut la sensació que tota la magnitud de la descoberta; la seva complexitat o dificultat per entendre-la amb precisió, es convertia en prova ordinària i regular. El so, de pocs segons, és preocupant, sí, però no nou. Massa metàl·lic i previsible per ser la senya d’una revelació històrica.
Tanmateix, m’he dit després de la decepció, estam davant d’una troballa que obrirà, ben segur, nous balcons al cosmos. Però mentre no arribin els resultats de noves descobertes arran d’aquestes captades ones gravitatòries, que sigui la poesia qui ens expliqui l’abast de tot plegat.