Dimarts serà alliberat Arnaldo Otegi, després de passar sis anys i mig empresonat per haver volgut crear un espai polític on no hi hagués lloc per a la violència. L’alliberament del líder de l’esquerra abertzale ens suggereix de fer un recull de presos polítics d’arreu del món, alguns dels quals han arribat a ser presidents després de ser considerats terroristes.
Otegi va ser detingut l’any 2009 en l’anomenat ‘cas Bateragune’, acusat d’intentar reconstruir Batasuna, quan el seu objectiu era reconduir el conflicte basc a vies pacífiques i democràtiques. Malgrat això, el 2011 era condemnat per pertànyer a ETA ‘en grau de dirigent’ en una polèmica sentencia en què tot allò que tenia relació amb l’esquerra abertale semblava que fos ETA; no hi havia cap imputació d’actes violents ni van demostrar cap vincle directe amb l’organització armada.
Cal destacar que Otegi va ser escollit secretari general de Sortu, ja a la presó, el 2013  i que per evitar el seu retorn a la política institucional ha estat inhabilitat per a tenir cap càrrec públic fins el 2021. L’empresonament ha generat una campanya de solidaritat internacional en favor del seu alliberament, amb noms com ara els premis Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel, Desmond Tutu i Mairead Maguire, els ex-presidents del Paraguai, Hondures i l’Uruguai Fernando Lugo, José Manuel Zelaya i José Mujica, i l’activista Angela Davis.
José Mújica
José Mujica, president de l’Uruguai fins fa un any, i un dels polítics més valorats arreu del món, també va estar empresonat i considerat terrorista. Als anys setanta era membre de la guerrilla armada d’esquerres Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros, i va rebre sis trets en enfrontaments diversos. Va estar empresonat unes quantes vegades; en una ocasió, durant tretze anys (1972-1985), en condicions penoses, en aïllament i sota amenaça de ser executat si hi havia cap acció armada de l’organització. Fou alliberat el 1985 arran d’una amnistia.
El 1989, juntament amb més ex-guerrillers, va formar el Moviment de Participació Popular, dins el Front Ampli, partit on encara milita, que li va permetre assumir la presidència del país entre els anys 2010 i 2015.
Nelson Mandela
El cas més conegut d’un pres polític, és segurament el de Nelson Mandela (1918-2013). Va començar la seva activitat política al Congrés Nacional Africà (ANC), en favor de la lluita no violenta, però el 1960 aquesta organització va ser prohibida. De resultes d’això, Mandela formà una branca militar del partit coneguda amb el nom d’Umkhonto We Sizwe (‘La Llança de la Nació’). Va abandonar, doncs, la lluita no violenta i féu actes de sabotatge contra industrials blancs i objectius militars.
El 1962, amb l’ajuda de la CIA, Mandela és detingut i condemnat a cadena perpètua i treballs forçats (va romandre empresonat vint-i-set anys), cosa que el convertí en un símbol de la lluita contra l’apartheid. Mandela va ser alliberat el 1990, va rebre el premi Nobel de la pau el 1993 i va ser escollit president de Sud-àfrica el 1994. Tot i això, fins l’any 2008 encara era considerat un terrorista ‘en observació’ per la CIA, i tenia l’obligació de demanar permisos especials per a viatjar als EUA; de fet, només podia anar a Nova York (on hi ha la seu de l’ONU).
Dilma Rousseff
L’actual presidenta del Brasil també ha estat considerada terrorista. Va ser empresonada i fins i tot torturada. A disset anys formava part de l’Organització Revolucionaria Marxista Política Obrera (POLOP), i després s’integrà en el Colina (Comando d’Alliberament Nacional), organització armada que tenia per objectiu derrocar la dictadura i establir el comunisme al Brasil. El 1970, a vint-i-dos anys, Rousseff fou detinguda, torturada (durant vint-i-dos dies) i condemnada per un tribunal militar a tres anys de presó.
Havent sortit de la presó i havent-se recuperat (hi va perdre deu quilos i va tenir problemes de tiroides), s’establí a Porto Alegre, on fou detinguda la seva parella. Més tard, començà a col·laborar amb l’únic partit legal de l’oposició, el Moviment Democràtic Brasiler (MDB). Amb la fi del bipartidisme, s’afilià al Partit Democràtic Laborista (PDT). El 2001 passà al Partit dels Treballadors (PT) després d’enfrontaments amb la direcció. Fou designada ministra el 2002 i arribà a la presidència del país l’any 2010.
Aung San Suu Kyi
Aquests darrers anys, la líder birmana ha estat un dels casos més coneguts de pas de presonera a governant. Suu Kyi va encapçalar protestes pacifiques –inspirades en Gandhi i el budisme–, contra la dictadura militar que governa el seu país des de 1962. A conseqüència d’aquests fets, el 1989 va ser posada sota arrest domiciliari, i el 1990 el partit que dirigia, la Lliga Nacional per la Democràcia, va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora. Tanmateix, aquest resultat no va ser reconegut per la junta militar.
El 1991 va ser reconeguda amb el premi Nobel de la pau, per la lluita no violenta en defensa de la democràcia i drets humans. Va rebre molts altres reconeixements, com ara el premi Thorolf Rafto, el premi Sakhàrov, el Simón Bolívar, l’Olof Palme o el Václav Havel. El 2010 la dictadura militar va posar fi a la seva condemna, tot i que un article de la constitució fet a mida li impedeix de ser presidenta, perquè no permet que arribin a la presidència les persones amb fills nascudes fora del país.
Tot i això, el novembre del 2015 es van fer eleccions lliures a Birmània, on va obtenir el 80% dels escons en joc, per bé que l’exèrcit en té assegurat per llei el 25%, i va donar una gran victòria al partit. Els nous diputats van assumir el càrrec el 29 de gener d’enguany, i s’espera que comenci una nova etapa de democràcia al país.
De Beguín a Havel
Moltes altres figures polítiques han estat presoneres abans d’assumir càrrecs de responsabilitat. És el cas de Menahem Beguín (1913-1992), primer ministre d’Israel entre el 1973 i el 1982, premi Nobel de la pau (1978) i al mateix temps responsable de l’atemptat a l’Hotel King David de Jerusalem (que va causar 92 víctimes). O l’actual president del Sinn Féin, Gerry Adams, que va ser empresonat unes quantes vegades a la dècada del 1970. Algunes d’aquestes figures, després d’haver estat a la presó,  han passat a la història com a grans líders: Martin Luther King, Mohandas Gandhi i el primer president txec, Václav Havel.
Albert Woodfox, el darrer alliberament
Justament dissabte passat, 20 de febrer, era alliberat un altre pres polític de fama mundial, l’últim dels Tres d’Angola, Albert Woodfox, el dia que complia 69 anys. Woodfox ha passat 43 anys a la presó de Louisiana (coneguda per Angola), als Estats Units, en règim d’aïllament, gairebé sense contacte humà, en una cel·la de cinc metres.
El Tres d’Angola eren tres presoners que van crear la secció dels Panteres Negres al penitencial de Louisiana i van ser condemnats per uns delictes que sempre van negar (l’assassinat d’un guàrdia de presons). Els judicis, molt polèmics, foren anul·lats tres vegades. Entre més coses, no hi ha hagut mai cap prova física que cometessin l’assassinat (una prova d’ADN que els podia exculpar es va perdre), el principal testimoni va ser subornat, les autoritats de la presó sempre s’han negat a comparar una empremta trobada a l’escena del crim amb el banc d’empremtes del penitencial i l’FBI va assegurar que tota la documentació relacionada amb el cas havia estat destruïda.
Els Tres d’Angola sempre s’han declarat innocents, i han defensat tothora que van ser acusats falsament com una estratègia de l’FBI contra les Panteres Negres i contra la denuncia que feien de la situació a les presons, on els presoners feien treballs forçats 16 hores al dia durant els anys setanta, hi havia segregació racial i abusos impunes de tota classe. Els Tres d’Angola han estat considerats presos polítics per Amnistia Internacional i durant tots aquests anys hi ha hagut una mobilització pro-drets humans en favor del seu alliberament.
Als Estats Units, Peltier i López Rivera
També als Estats Units trobem encara entre reixes l’activista sioux-chippewa Leonard Peltier, líder indiscutible del moviment indi, de defensa del dret a la terra i el respecte a la cultura i història d’aquests pobles, i membre del Moviment Indígena Americà. És empresonat des del 1976, acusat d’assassinar dos agents de l’FBI, fet que sempre ha negat. Aquest cas també ha originat grans mobilitzacions de suport. El 1986 li fou atorgat el Premi internacional de l’Associació Pro Drets Humans (APDH). El film ‘Incident at Oglala’ produït per Robert Redfort, tracta sobre el seu cas. I ha rebut el suport de moltes personalitats com ara Pete Seeger, Michael Moore i els membres d’U2. També continua a la presó el líder independentista porto-riquenc Oscar López Rivera, del Front d’Alliberament Nacional (FALN), detingut el 1981 per sedició i diversos atemptats. El Comitè de Descolonització de l’ONU ha demanat l’alliberament del presos independentistes i també ha tingut el suport del premi Nobel de la pau Desmond Tutu.
Presos de consciència a tot el món
A la Xina, l’any 2008 es va signar la Carta 08 (inspirant-se en la Carta 77 de Txecoslovàquia), en què intel·lectuals i activistes demanaven reformes polítiques i la democratització de la República Popular de Xina. Per aquest motiu, l’any 2009, Liu Xiaobo, un dels signants, va ser detingut per ‘incitar la subversió contra el poder de l’estat’, i condemnat a onze anys de presó. El 2010 va rebre el premi Nobel de la pau per la seva lluita no violenta en favor dels drets humans de la Xina. Espanya ha posat un èmfasi especial en els presos polítics veneçolans, on fins i tot Felipe González es va presentar a visitar-los. En canvi, més silenciat ha estat el cas de Xabier Salutregi, l’últim periodista pres a Espanya, director del diari Egin, condemnat a set anys de presó per pertinença a banda armada (i alliberat el 2015), en una operació contra els mitjans bascs afins a l’esquerra abertzale. També va ser clausurat el 2003 el diari Egunkaria, encara que els responsables del mitjà neguessin tota relació amb un procés fosc en què es van denunciar tortures (mai investigades). En aquest cas, tant el director, Martxelo Otamendi, com la resta d’integrants van ser absolts i va quedar clar que no tenien res a veure amb ETA.
Cal esmentar també l’oblidat poeta espanyol Marcos Ana, el pres polític que més temps va passar a la presó durant el franquisme, alliberat gràcies a la campanya d’Amnistia Internacional el 1962 després de passar 23 anys empresonat.