BARCELONA.Ella té poder
Els carrers i places de la 'hechicera' Barcelona han inspirat una infinitat de cançons.
Fem una passejada per algunes
EL PERIODICO
HELENA LÓPEZ
BARCELONA
BARCELONA
Dissabte, 2 d'agost del 2014
La ciutat per on (no me llames Dolores, llámame...) Lola, musa d'una de les cançons de l'estiu del 2004, sempre anava sola buscant brega ha estat històricament font d'inspiració. Molts anys abans que s'encunyés l'avui suada marca Barcelona. No només la ciutat en si, també el seu nom, els seus racons i personatges. Alguns, arxiconeguts; de la Rambla al seu passeig de Gràcia (és el seu poder). Altres, menys trepitjats, i que potser molts dels que mil vegades els han taral·lejat ni tan sols saben exactament on cauen. Aquesta peça pretén ser una passejada per alguns d'aquests escenaris de la Barcelona de cançó, que no tanca mai per vacances.
Probablement el recorregut musical per la capital catalana més corejat —himne de qualsevol casament i de qualsevol festa de cap d'any que es preï- és el que va popularitzar Peret a Gitana hechicera. «Para ver el mar de amores, rumbas y flores; para subir al cielo, vente al Paralelo, pàra ahogar las penas, fuente de Canaletes, i pal' que busque novio, mercao de San Antonio», repassa la cançó en els seus versos menys coneguts, si es comparen amb els que reivindiquen el poder de la ciutat del Pescaílla.
La Rambla és segurament el carrer al qual més s'ha cantat. De La negra Flor, mítica troballa de Radio Futura al final del passeig, a l'«anem a voltar per la Rambla, i parlarem en estranger», de Quimi Portet, o la «rambla pa'quí, rambla pallá» de la Rumba de Barcelona de Manu Chao, que també va portar als escenaris de mig món la ciutat amb aquell «indios de Barcelona, son mucho más indios que los de Arizona». Encara que, per a gloriosa Rumba de Barcelona, la «marejada de voltar el món» de Gato Pérez, nascuda al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet.
La ciutat del desamor
Manel, banda criticada en certs sectors pel seu acrític costumisme, ha repassat en les seves lletres escenes i escenaris quotidians de la seva Barcelona, la d'un grup de gent dins la trentena de classe mitjana, ara en hores més que baixes. Ha descrit parelles que es coneixien fent cua al desaparegut cine Arkadín, a la Travessera de Gràcia, altres que es troben per l'Eixample i demanen taula en un bar de menú i dones que intueixen que ve l'amor pel so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca. Tot plegat a la ciutat del desamor que en un altre temps mirava melancòlic des del vessant del Tibidado dins el seu vell Cadillac de segona mà un jove Loquillo.
Les aventures i desventures dels protagonistes de moltes de les cançons dels barcelonins Delafé y las Flores també tenen lloc a la ciutat, que apareix en les seves tornades de manera més o menys explícita, com un personatge més. És cèlebre el seu «Barcelona estás tan guapa, aunque huelas a cloaca» o el «reclama verdes tramos, para su Barcelona, que sufre tanto asfalto, para tu Barcelona, que sufre tanto asfalto» de Mediterráneo, cançó inclosa a El monstruo de las Ramblas.
Més enllà de la famosíssima imatge de Montserrat Caballé i Freddy Mercury exalçant al món la bellesa de «Barceloooonaaaaa», no tot el que ha inspirat la ciutat que hi ha entre el Besòs i el Llobregat són escenes precisament bucòliques. La Juerga catalana d'Albert Pla recorre de la Rambla al Kentucky, passa per la plaça del Tripi, entra al Harlem i a la Glacera, i després va cap al Sidecar, des del Jamboree va fins al Luz de Gas, per acabar concloent que «no és gran cosa la ciutat, cada vegada està més insípida, aquest cony de Barcelona cada vegada sembla més un poble de mala mort».
D'aquesta imatge menys amable de la ciutat en parla també el cantautor Joan Colomo en cançons com La Ruleta, en què canta «los yonkis de la plaza» i «los paquis que viven literalmente en su portal». Retrat més cru de la ciutat que van musicar també els Surfing Sirles, companys de Colomo, en versos com els d'Han atropellat el gat («Marrameu torra castanyes, de Can Tunis al Raval»).
El que passa sota aquells carrers sona també en molts ipods -avui quasi tot mòbils- d'aquell mateix suburbà. «Sé prou bé, que puges a Verdaguer, i és que jo des de Joanic, ja no sé com posar-m'hi» dels Amics de les
Arts ja és (gairebé) un himne per a una generació, igual que el més alternatiu Subterrània, d'Els nens eutòfrics, grup del poeta Josep Pedrals que repassa de manera exhaustiva i aconseguint una sorprenent rima les parades del metro i els ferrocarrils. «Fondo, Fabra i Puig, Pàdua, Sant Martí, Selva de Mar, Horta, Gornal, Joanic», comença el tema, que acaba amb un «Clot, El Maresme, Fòrum, Diagonal, Bellvitge, La Salut, Monumental».
La ciutat per on (no me llames Dolores, llámame...) Lola, musa d'una de les cançons de l'estiu del 2004, sempre anava sola buscant brega ha estat històricament font d'inspiració. Molts anys abans que s'encunyés l'avui suada marca Barcelona. No només la ciutat en si, també el seu nom, els seus racons i personatges. Alguns, arxiconeguts; de la Rambla al seu passeig de Gràcia (és el seu poder). Altres, menys trepitjats, i que potser molts dels que mil vegades els han taral·lejat ni tan sols saben exactament on cauen. Aquesta peça pretén ser una passejada per alguns d'aquests escenaris de la Barcelona de cançó, que no tanca mai per vacances.
Probablement el recorregut musical per la capital catalana més corejat —himne de qualsevol casament i de qualsevol festa de cap d'any que es preï- és el que va popularitzar Peret a Gitana hechicera. «Para ver el mar de amores, rumbas y flores; para subir al cielo, vente al Paralelo, pàra ahogar las penas, fuente de Canaletes, i pal' que busque novio, mercao de San Antonio», repassa la cançó en els seus versos menys coneguts, si es comparen amb els que reivindiquen el poder de la ciutat del Pescaílla.
La Rambla és segurament el carrer al qual més s'ha cantat. De La negra Flor, mítica troballa de Radio Futura al final del passeig, a l'«anem a voltar per la Rambla, i parlarem en estranger», de Quimi Portet, o la «rambla pa'quí, rambla pallá» de la Rumba de Barcelona de Manu Chao, que també va portar als escenaris de mig món la ciutat amb aquell «indios de Barcelona, son mucho más indios que los de Arizona». Encara que, per a gloriosa Rumba de Barcelona, la «marejada de voltar el món» de Gato Pérez, nascuda al carrer, filla de Cuba i d'un gitanet.
La ciutat del desamor
Manel, banda criticada en certs sectors pel seu acrític costumisme, ha repassat en les seves lletres escenes i escenaris quotidians de la seva Barcelona, la d'un grup de gent dins la trentena de classe mitjana, ara en hores més que baixes. Ha descrit parelles que es coneixien fent cua al desaparegut cine Arkadín, a la Travessera de Gràcia, altres que es troben per l'Eixample i demanen taula en un bar de menú i dones que intueixen que ve l'amor pel so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca. Tot plegat a la ciutat del desamor que en un altre temps mirava melancòlic des del vessant del Tibidado dins el seu vell Cadillac de segona mà un jove Loquillo.
Les aventures i desventures dels protagonistes de moltes de les cançons dels barcelonins Delafé y las Flores també tenen lloc a la ciutat, que apareix en les seves tornades de manera més o menys explícita, com un personatge més. És cèlebre el seu «Barcelona estás tan guapa, aunque huelas a cloaca» o el «reclama verdes tramos, para su Barcelona, que sufre tanto asfalto, para tu Barcelona, que sufre tanto asfalto» de Mediterráneo, cançó inclosa a El monstruo de las Ramblas.
Més enllà de la famosíssima imatge de Montserrat Caballé i Freddy Mercury exalçant al món la bellesa de «Barceloooonaaaaa», no tot el que ha inspirat la ciutat que hi ha entre el Besòs i el Llobregat són escenes precisament bucòliques. La Juerga catalana d'Albert Pla recorre de la Rambla al Kentucky, passa per la plaça del Tripi, entra al Harlem i a la Glacera, i després va cap al Sidecar, des del Jamboree va fins al Luz de Gas, per acabar concloent que «no és gran cosa la ciutat, cada vegada està més insípida, aquest cony de Barcelona cada vegada sembla més un poble de mala mort».
D'aquesta imatge menys amable de la ciutat en parla també el cantautor Joan Colomo en cançons com La Ruleta, en què canta «los yonkis de la plaza» i «los paquis que viven literalmente en su portal». Retrat més cru de la ciutat que van musicar també els Surfing Sirles, companys de Colomo, en versos com els d'Han atropellat el gat («Marrameu torra castanyes, de Can Tunis al Raval»).
El que passa sota aquells carrers sona també en molts ipods -avui quasi tot mòbils- d'aquell mateix suburbà. «Sé prou bé, que puges a Verdaguer, i és que jo des de Joanic, ja no sé com posar-m'hi» dels Amics de les
Arts ja és (gairebé) un himne per a una generació, igual que el més alternatiu Subterrània, d'Els nens eutòfrics, grup del poeta Josep Pedrals que repassa de manera exhaustiva i aconseguint una sorprenent rima les parades del metro i els ferrocarrils. «Fondo, Fabra i Puig, Pàdua, Sant Martí, Selva de Mar, Horta, Gornal, Joanic», comença el tema, que acaba amb un «Clot, El Maresme, Fòrum, Diagonal, Bellvitge, La Salut, Monumental».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada