dimecres, 29 d’abril del 2020

Cuina de confinament (6): congelació, descongelació i higiene

El fred és un gran mètode de conservació dels aliments perquè causa la inhibició del creixement microbià i de les reaccions enzimàtiques

Per: Dolors Borau

28.04.2020 21:50

VILAWEB

El fred és un gran mètode de conservació dels aliments perquè causa la inhibició del creixement microbià i de les reaccions enzimàtiques, que són les que fan que els aliments es degradin. D’una banda, hi ha la conservació a la nevera: l’article sobre la conservació dels aliments explica quines són les temperatures i condicions òptimes per a conservar els aliments. D’una altra banda, hi ha el recurs de la congelació, un procés amb el qual s’aconsegueix la inhibició del desenvolupament microbià i de les reaccions enzimàtiques i químiques amb temperatures de -18°C o inferiors.
Si amb les temperatures de conservació a la nevera (entre 0º i 8ºC) s’aconsegueix d’allargar uns dies la vida dels aliments frescos, amb la congelació s’aconsegueix d’allargar-ne la conservació durant mesos. Però perquè els aliments congelats conservin la qualitat, la textura, les condicions químiques i la textura adequades, cal fer correctament el procés de congelació i el de descongelació.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Durant la congelació, el creixement microbià i l’activitat enzimàtica pròpia del producte, que és la responsable de la seva degradació, s’atura completament. Els microorganismes que sempre hi ha no poden créixer ni multiplicar-se, però no moren ni desapareixen. Els microorganismes només es destrueixen amb l’aplicació de la calor, quan es couen.
Durant el procés de descongelació, tots els microorganismes que no podien estar actius, s’activen i es multipliquen a tota velocitat aprofitant que la temperatura ja no és adversa. El suc de la descongelació és el caldo de cultiu del creixement microbià, per això sempre es recomana de descongelar els aliments en un recipient amb reixeta o amb un colador que permeti que el producte no estigui en contacte amb el líquid de descongelació.
Requisits per a congelar aliments

Només es poden congelar aliments que siguin molt frescos i estiguin en molt bon estat perquè no hi hagi creixement microbià.
No congeleu mai un aliment caducat o a punt de caducar perquè ja s’hi ha iniciat el deteriorament enzimàtic i hi ha augmentat el nombre de microorganismes.
Quan es congela un aliment que no està en les condicions òptimes, el procés de congelació i descongelació n’accelerarà la degradació.

Temperatures de congelació

Temperatura de conservació d’aliments congelats: -18ºC o inferior.
Per congelar aliments cuinats s’han de refredar tan de pressa com es pugui i després s’han de congelar a -18ºC.

Condicions de congelació

Sempre han d’estar embolicats dins una bossa de plàstic per a congelar aliments ben tancada o dins de carmanyoles que puguin anar al congelador. Abans de congelar-los s’hi ha d’escriure quin aliment és i la data.
Si es compren aliments congelats, s’han d’anar a comprar amb les bosses isotèrmiques i posar la compra de seguida al congelador.
Les caixes i embolcalls dels aliments congelats no s’han d’estripar, per poder distingir, un cop obert, quin aliment és i quina data de conservació té.
Les bosses de productes congelats no han d’estar enganxades les unes amb les altres.
Les verdures congelades (pèsols, mongetes…) han d’estar soltes i no enganxades. Si passa això, vol dir que la cadena del fred s’ha trencat i que els productes no s’han guardat en condicions.

Descongelar aliments

La carn i el peix crus s’han de descongelar traient-los del congelador el dia abans i posant-los en un recipient a la nevera.
En el suc de descongelació és on es produeix la contaminació de l’aliment i, a més, estova la carn i el peix.
La carn i el peix crus que puguin perdre sucs durant la descongelació, s’han de posar en un recipient amb reixeta o en un colador per tal que el líquid no toqui l’aliment.
La carn i el peix s’han de descongelar completament abans de cuinar-los.
Els aliments cuinats es deixen dins el recipient, a la nevera, el dia abans.
Mai es pot descongelar un aliment deixant-lo la nit abans damunt el taulell a temperatura ambient perquè això accelera la multiplicació de microorganismes.
També es pot descongelar un aliment cru o cuinat al microones amb el programa especial de descongelació, que ho fa a una temperatura especial que no és de cocció. Un cop descongelat, es pot escalfar.
La verdura i els precuinats es poden coure sense descongelar tot seguint les instruccions.
Els aliments crus descongelats no es poden tornar a congelar perquè durant el procés de descongelació s’activa la multiplicació de microorganismes: cal cuinar-los.
Els aliments descongelats, un cop cuinats, ja són segurs i no estan contaminats. Si cal, es poden tornar a congelar.

Higiene: quatre normes de seguretat
1. Netejar

Cal rentar-se les mans abans de tocar els productes i rentar-se-les després de tocar els aliments crus de carns, peixos o hortalisses.
Cal rentar-se les mans després de trencar un ou.
Rentar-se les mans després de mocar-se, esternudar i anar al lavabo.
Rentar-se-les després de tocar les escombraries.

2. Separar

No barrejar mai aliments crus vegetals amb aliments crus d’origen animal ni utilitzar els mateixos estris (plats, ganivets, fusta de tallar…): no es pot tallar carn crua i després pelar patates amb el mateix ganivet si no es renta.
No barrejar mai aliments crus i aliments cuits: pollastre cru i pollastre arrebossat no poden estar junts al mateix plat.
Els aliments cuinats són segurs, els aliments crus poden estar contaminats.
No serviu mai una truita al plat on heu batut l’ou cru.
La contaminació creuada és la causa més freqüent de contaminació i es produeix quan els gèrmens passen d’un aliment cru a un altre de preparat per mitjà dels utensilis, les superfícies o les mans.

3. Coure: les temperatures de cocció

Els aliments s’han de coure a més de 65ºC a l’interior del producte (sobretot les hamburgueses, salsitxes, truites i preparats amb ous i carn picada).
Els aliments ja cuinats s’han d’escalfar a més de 65ºC (forn, microones o foc) i s’han de servir immediatament.
Un producte s’ha cuit bé o s’ha reescalfat bé quan crema i hem d’esperar un moment per començar. Si no crema, no s’ha cuit a la temperatura adequada.

4. Refredar

No deixeu el menjar preparat a sobre els taulells a temperatura ambient més de dues hores.
Quan no cremi, poseu-lo a la nevera fins que s’hagi de menjar i ja el tornareu a escalfar fins que estigui ben calent.

Més informació

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

‘Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els collons’, la cançó algueresa sobre la Covid-19 que s’ha fet viral És una creació del conegut barber de l'Alguer, Àngel Maresca

MÓN > CULTURA L'ALGUER-SARDENYA

‘Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els collons’, la cançó algueresa sobre la Covid-19 que s’ha fet viral

És una creació del conegut barber de l'Alguer, Àngel Maresca

Per: Roger Cassany

29.04.2020 10:30

VILAWEB

‘Quan m’enfado, escric cançons, i ara estic enfadat’. D’aquesta manera Àngel Maresca, ‘Lo Barber de l’Alguer‘, presenta la seva darrera creació, la cançó ‘Coronavirus 2020’, enregistrada des de casa, a l’Alguer, i que ha esdevingut viral a la xarxa. La lletra és escrita per Maresca i la música és una tornada tradicional algueresa. Com ja és habitual als seus versos, Lo Barber dispara sense por, amb grans dosis d’ironia i enginy. Denuncia les retallades dels governs a la sanitat, les condicions del confinament i el desastre que tot plegat causarà per a l’economia mundial.

Aquí podeu escoltar la nova cançó sencera, amb un darrer vers que no deixarà ningú indiferent: ‘Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els collons’!

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

https://www.facebook.com/Sardegnalive/videos/232491014738874/

‘Lo barber’, de 76 anys, ha estat, des de sempre, un dels activistes per la llengua més actius de l’Alguer (sobre aquesta qüestió podeu veure aquesta entrevista amb VilaWeb, publicada fa cinc anys). Seguint la tradició algueresa, encara canta i toca la guitarra cada vegada que afaita la barba d’algun client a la barberia: a voltes cançons tradicionals, a voltes creacions pròpies i, de vegades, improvisacions. De retruc, publica discos sense parar, sempre en català de l’Alguer. I sovint visita diferents territoris del país per portar-hi les seves cançons en directe. Darrerament també ha participat en el projecte Mans Manetes, promogut la Plataforma per la Llengua, per a l’edició d’un llibre-disc amb cançons alguereses que s’ha regalat a tots els infants de l’Alguer.

Miquel Ramos ✔ @Miquel_R

Acabe de descobrir Lo Barber de l'Alguer. És de l'Alguer, Sardenya, i canta en català. Ací la seua última obra, una cançó sobre el coronavirus.

562

8:26 - 28 d’abr. de 2020

coronavirus

L'Alguer

VilaWeb necessita el vostre suport

dimarts, 28 d’abril del 2020

Esclata la revolta “catalana” de Sardenya

28 d’abril de 1794

Esclata la revolta “catalana” de Sardenya

Marc Pons
Foto: Cartoteca de Catalunya
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
2 minuts

Esclata la revolta catalana de Sardenya. Gravat de Càller (principis del segle XIX). Font Cartoteca de Catalunya

Tal dia com avui de l’any 1794, fa 226 anys, esclatava una revolta a Càller que reivindicava la recuperació de l’autogovern que Sardenya havia tingut durant l’època que havia format part de la corona catalanoaragonesa (1326-1713); fins i tot dins de l’edifici polític hispànic (1518-1713). Amb la signatura del Tractat d’Utrecht (1713) que havia de posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), Felip V —el primer Borbó hispànic— havia transferit el domini de Sardenya al ducat independent de Savoia (aliat de Carles d’Habsburg), a canvi de la seva retirada del conflicte. El nou domini savoià havia liquidat les institucions de govern sardes i el govern de l’illa seria transformat i exercit per una nova administració imposada per Torí.
La crisi sarda es va iniciar el 1793, poc després que la Convenció francesa ordenés guillotinar Lluís XVI de França. Un petit exèrcit revolucionari francès va intentar la invasió de Sardenya, i les oligarquies sardes, sense l’ajut del sobirà savoià, haurien aconseguit rebutjar els francesos. En aquell context, aquelles mateixes oligarquies —anomenades Istamentos— van reclamar a Víctor Amadeu III la restauració de les institucions “catalanes”: la diputació permanent de les Corts equivalent a la Generalitat de Catalunya. La resposta de Torí seria prohibir la reunió dels Istamentos. Aquella reacció provocaria una revolta popular que culminaria amb l’expulsió de l’administració savoiana de Sardenya (3 de maig de 1794).
La societat sarda conservava la memòria de les seves institucions a través de diversos elements d’identitat. El català, que havia estat la llengua de la política i de la cultura a l’illa des del segle XIV, i que havia perdut la seva condició de llengua oficial des que el nou règim savoià havia assumit el domini del territori; continuava sent la llengua vehicular de les classes urbanes. A més de l’Alguer (repoblada per catalans el segle XIV), el català continuava sent llengua vehicular i de prestigi a Càller i a Sàsser, principals ciutats sardes. La revolta proposava la restauració de les institucions creades el segle XIV per una elit resultant de la fusió de les oligarquies autòctones i catalanes; i que estaven clarament inspirades en els organismes de govern del Principat.

En temps d’incerteses, treballem per oferir-te respostes. ElNacional.cat és un diari que no té preu perquè volem compartir amb tothom el nostre projecte: explicar què passa a Catalunya des del punt de vista dels catalans, amb un periodisme valent, directe i compromès. Ara, però, en aquest moment delicat, la teva ajuda és més necessària que mai per a fer-ho. Pel preu d’un cafè a la setmana, pots sumar-t’hi tu també i contribuir a tirar endavant la nostra missió informativa, ja que el nostre projecte també és teu.

27 d’abril de 1434 Els genovesos executen Istria, el darrer regent català de Còrsega Marc Pons

Història La vacuna del doctor Piguillem i la llegenda espanyola de l'home-vaca Marc Pons

El disputat relleu de Ciutadans contra la llengua.. Per: Marta Rojals

Mail Obert

Marta Rojals

OPINIÓ > MAIL OBERT

El disputat relleu de Ciutadans contra la llengua

«En un moment delicadíssim per a les llengües en regressió, aquest és el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellà al parlament espanyol i parlar en castellà al parlament català»

El parlament com a plató televisiu és un dels llegats de Ciutadans

Per: Marta Rojals

28.04.2020 02:00

VILAWEB

Un dels èxits del partit Ciutadans, que només per això ja es pot extingir tranquil, és el trencament del consens sobre la llengua d’ús a les institucions. Abans d’ells, ni el parlamentari Vidal-Quadras havia pensat a obrir aquesta via; després d’ells, s’hi hauria afegit a plaer, com ho ha acabat fent el PP, i de mica en mica ja els segueix el PSC. Però alerta: ni se t’acudeixi de fer notar l’evidència, perquè això seria perjudicar el català. Així ho piulava un ex-diputat de la filial catalana del PSOE: ‘No sé si se n’adonen del mal que fan al català, amb retrets d’aquesta mena.’ I servidora, per no fer mal al català, ara no sap si ha d’escriure aquesta peça en una altra llengua; si de cas aniré fent mentre m’ho penso.

El català deu ser l’única llengua del món que contribuir a minoritzar-la més és fer-li bé, i doldre-se’n és fer-li mal. Que si ajudes que es parli menys li fas un favor, i si no t’hi vols resignar la perjudiques. Si ho arriben a saber els parlamentaris de Ciutadans, potser haurien muntat els seus xous de taverna en la llengua de Serrallonga. Però ara ja no són a temps de desfer la feina, la bola de neu va costa avall i va desbocada. Fins al punt que des de l’esquerra espanyolista universitària també han adoptat el discurs del partit anticatalanista, però en comptes d’associar el català a quatre llauradors que només miren TV3, ho complementen amb l’imaginari que és la llengua de la burgesia, catalana per definició. Per entendre’ns: la llengua de Pujol –el concepte–, sense dir Pujol, en sintonia amb els principis que van impulsar el naixement de Ciutadans.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

A l’entorn d’aquesta esquerra, i encara sobre la llengua de les institucions, hi trobem intel·lectuals capaços d’argumentar que ‘aplicar discriminació positiva al col·lectiu de catalanoparlants seria afavorir les rendes altes respecte a les rendes baixes’. No dic noms expressament per no reduir-ho a l’anècdota, perquè la tesi de fons ja és un clàssic de l’espanyolisme internacionalista –espanyolisme espanyolista pel que fa a Catalunya–: insinuar que la lluita contra la normalització plena del català és part de la lluita de classes –i, per tant, legítima, i per tant, un deure moral–, ja és més del que va fer Ciutadans. I si la insinuació no és tot això que insinua, potser hauria valgut més no començar-ho a insinuar.
Amb tot, em resisteixo a afegir al mateix sac tots els espanyolistes catalans d’esquerres, perquè si no surten a la foto del futur de la llengua, que és la seua, malament rai. Però de moment ens arriba amb força el poti-poti que promou l’entorn influenciador que dèiem, i que, davant la gran crisi econòmica que ve ara, té més perill que l’estirabot tronat dels anticatalanistes oficials. Perquè, en tota crisi, qui és més feble esdevé més feble encara, ja sigui de butxaca o de llengua. I amb una butxaca i una llengua afeblides, el pròxim pas que s’albira és la implantació de la falsa dicotomia d’haver-ne de triar una de dues, cosa que ja ha passat amb altres falses dicotomies avui del tot normalitzades, com ara la del dret de tenir un judici just versus el dret de tenir-lo en la teua llengua; o la del dret a la salut pública versus el dret de ser-hi atès en la teua llengua. Vull dir amb això que quan jugues amb aquesta mena de foc, no saps mai si només et quedaràs sense llumins o si acabaràs cremant la casa.
Ja hem parlat en altres ocasions del risc d’abandonar la normalització deixant-la a mans exclusives de l’independentisme, perquè això vol dir lligar la supervivència del català a la sort incerta d’un col·lectiu criminalitzat i afeblit per la repressió. Vol dir que combatre l’independentisme ha de ser indestriable de combatre el patrimoni lingüístic de deu milions de parlants i baixant, cosa que ja no seria compartir objectiu amb Ciutadans, sinó directament amb Vox. Si tens la barra de dir-te catalanista, el contrasentit és flagrant. I el fet és que avui tenim hereus naturals dels impulsors de la normalització que, en lloc d’agafar el llegat dels seus predecessors, han triat de continuar la feina d’un partit concebut per dinamitar-lo. Tot per esgarrapar-los el vot de caire ètnic, sobrevolant-los en cercles per no deixar-ne escapar ni les escorrialles. Fent-se forts contra la llengua feble, valents entre valents, apel·lant a un pretès equilibri justament en una era, la tecnològica, que el desequilibri entre llengües dominants i minoritzades creix cada dia més.
Per tant, en un moment delicadíssim per a les llengües en regressió, aquest és el gran avenç del nou catalanisme: parlar en castellà al parlament espanyol i parlar en castellà al parlament català. Restar-hi una veu al català per sumar-n’hi una més en castellà (i no en occità, que seria la cosa justa) no és equilibrar una merda: és fer una mica menys útil la nostra llengua al món, apagar-li un altre focus en aquest escenari parlamentari que Ciutadans va convertir en plató particular de la seua propaganda. I també té collons, a sobre, que els que mantenen vetat el nostre idioma als parlaments europeu i espanyol trobin que al de Catalunya encara s’hi parla massa, i que la cosa s’ha d’equilibrar. Però posar-ho de manifest és fer mal a la llengua, no us penseu que me’n descuidava, per això voldria compensar-ho amb una crida final als votants confinats: que aquests dies deixem de mirar plataformes de vídeo en català, o de jugar a videojocs en català, o de llegir novel·les gràfiques en català, per veure si entre els petits gestos quotidians i l’esforç dels nostres polítics podem revertir aquest desequilibri que va començar fa més de quaranta anys i ja massa que durava.

VilaWeb necessita el vostre suport

JA FA MÉS D'UN MES...! Més d’un any sense fer vida normal: el ‘distanciament social’ pot durar més que no ens pensem

JA FA MÉS D'UN MES...!

Més d’un any sense fer vida normal: el ‘distanciament social’ pot durar més que no ens pensem

Els experts alerten que després dels confinaments, tornar a fer vida normal podria originar noves onades de propagació

Per: Ot Bou Costa

18.03.2020 21:50

VILAWEB

La Covid-19 va sorgir primer com una cosa més o menys llunyana: passava a Wuhan, a la Xina, i de primer no semblava que ens hagués d’afectar gaire. Al cap de poques setmanes, quan el primer brot va sacsejar Milà, molts comentaven la gestió deficitària d’Itàlia. I ara les xifres indiquen que la tendència de l’estat espanyol és encara pitjor. I quan, de cop, la propagació del coronavirus va arribar al país, primer molts es miraven escèptics els més prudents que duien màscares i s’allunyaven de la gent o es tancaven a casa, i ara hi som tots confinats almenys durant quinze dies, sota un estat d’alarma contundent.
Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut
Aquests dies, cada vegada més experts diuen que el ‘distanciament social’ –és a dir, no veure’ns gaire, sortir només de tant en tant, evitar el contacte físic– podria allargar-se mesos, potser un any, potser més i tot. Sembla tan difícil de pair com ho semblava fa un parell de mesos que hauríem de fer quarantena. Precisament per això, tal volta, diuen, ens n’hauríem de començar a mentalitzar.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars
El canvi d’hàbits de socialització per a frenar la propagació de la malaltia podria durar ben bé fins que no s’arribés a una de les dues úniques situacions que, ara mateix, es poden preveure com a solució. La primera, trobar un vaccí efectiu contra el virus, podria arribar a trigar un any o més. La segona, la immunitat en massa s’assoliria només si prou gent contragués la malaltia i s’hi fes immune per a frenar-ne l’escampada. Això, que de natural podria trigar mesos, encara és més complicat en una situació de confinament, i implicaria el contagi de milions de persones.

Molts dels malalts de la Covid-19 presenten uns nous símptomes no descrits fins ara

La revista nord-americana Vox ha entrevistat un dels màxims experts mundials en la matèria, Adam Kucharski, un epidemiòleg de la London School of Hygiene and Tropical Medicine, autor d’un llibre que explica com funcionen, justament, les propagacions virals, The rules of contagion. Kucharski és diàfan: ‘La idea que tancant restaurants i escoles durant un parell de setmanes podrem tornar a la vida normal’ és errònia. ‘Això no passarà.’ Està convençut que el virus circularà ‘probablement durant un any o dos, i per tant hem de fer els càlculs a aquesta escala’.
El seu pronòstic és molt negatiu. Diu que tots les possibilitats previsibles tenen greus desavantatges i, de moment, sembla que ‘l’única manera de reduir d’una manera sostenible la transmissió són mesures severes insostenibles’. L’epidemiòleg també creu que ens hem de treure del cap la idea que quan s’acabi el confinament podrem fer vida normal i estar amb grups grans de gent: això, a la pràctica, diu, seria fomentar brots nous que continuarien tenint l’impacte que tenen ara. A la Xina, diu, ‘no ho han pas solucionat’, encara que s’ho pensin. És lapidari. ‘Si tot hi torna a la normalitat, tornaran on eren fa un mes.’
Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?
L’equip de resposta contra la Covid-19 de l’Imperial College de Londres també té pronòstics. En un report que acaben de publicar afirmen que les quarantenes dels infectats i els col·lectius vulnerables no evitarien ‘centenars de milers de morts’, i recorda que les projeccions de mortalitat depenen de les mesures que prenguin els governs i la manera com hi respongui la gent. Però el fet més preocupant és que, segons que indiquen, el confinament de tota la població només serà realment efectiu si perdura fins que es trobi el vaccí. I això no serà, diuen, fins d’aquí a un període entre dotze i divuit mesos.

Les incògnites que poden trastocar els pronòstics

Tanmateix, aquests vaticinis tan tràgics, que subscriuen cada dia més epidemiòlegs i metges, estudien tots una situació nova, i per tant no tenen en compte variables que encara no sabem. Com afectaran el virus els canvis de temperatura? Com es comportarà la Covid-19 en el futur: hi haurà segona onada? Serà més virulenta? Menys? La gent resistirà els confinaments? Els resistirà l’economia? Com s’ho faran, els governs, per reactivar-la si la situació encara no s’ha resolt? Funcionarà cap dels assaigs clínics que es duen a terme, mal que sigui parcialment?
Són incògnites que, quan es resolguin, poden trastocar molt els pronòstics de què parlàvem. D’una banda, tot depèn de quan assolim el pic màxim de contagis actius a cada país, i de la manera com hi pugui fer front el sistema sanitari. La Xina va trigar dos mesos a assolir el seu. Corea del Sud, en canvi, només mig. Però, ara com ara, els estats europeus no tan sols són lluny de les xifres coreanes, sinó que empitjoren les xineses. Entre tots, el que evoluciona més críticament és l’estat espanyol, especialment Madrid, que concentra les xifres més pèssimes. I més i tot: aquestes dades demostren que el Principat de Catalunya s’enfila pel mateix camí que Madrid. I tot això encara sense perspectives de tancament de cap dels dos territoris per la negativa del president espanyol.
Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?
La qüestió, doncs, no és tan sols quan assolirem el pic, sinó com. Els governs del país han demanat contínuament que la gent es quedi a casa i que, abans d’acudir als centres sanitaris, consultem els recursos digitals o marquem els números d’emergències ‘per evitar el col·lapse del sistema sanitari’. Els experts consultats per VilaWeb aquestes últimes setmanes han fet servir els mateixos termes, i també ho han fet a les xarxes les cares mèdiques més visibles de la gestió de l’epidèmia, com ara l’epidemiòleg Oriol Mitjà i el doctor Jaume Padrós. El microbiòleg Sergi Maicas fins i tot va apuntar que, sense mesures de precaució fèrries i la voluntat dels ciutadans, ‘hi haurà un moment que els metges hauran de triar a qui donen el respirador’.
Sense un sistema sanitari sòlid i una gestió encertada, és possible que el col·lapse arribi i que això no únicament allargui les mesures de l’estat d’alarma, com ja han indicat uns quants ministres espanyols, sinó que les endureixi. Hauria de ser amb el consentiment del congrés espanyol, però alguns dirigents de l’oposició ja hi han donat el vist-i-plau abans no passi. A la Xina la primera quarantena que es va ordenar havia de durar quinze dies i no va funcionar. No va ser fins dues tongades quinzenals més tard que no es va contenir la propagació. Ara, dos mesos i mig després, tot just comencen a obrir algunes escoles i es desmunten els hospitals provisionals.
A la Xina s’obren escletxes de retorn a la normalitat, doncs, però són escletxes i prou. Hi continuen els controls de temperatura i les restriccions de vols i viatgers, els carrers de les grans ciutats encara no s’omplen com abans i el govern fa servir programes digitals per a rastrejar la circulació dels ciutadans. L’ombra d’un nou brot encara hi plana, i també la temença que sigui pitjor que el primer. El professor de Harvard Marc Lipsitch, un altre dels grans experts mundials sobre virus, calcula que un 70% de la població es podria infectar pel coronavirus, i dóna gairebé per fetes noves onades de propagació.
El report diari sobre el coronavirus: subscriviu-vos-hi

Us oferim tota la informació d’última hora sobre la crisi del coronavirus 2019

Salut activa una aplicació per a fer el seguiment dels qui presentin símptomes de la Covid-19

VilaWeb necessita el vostre suport

JA FA MÉS D'UN MES...! Les claus de l’èxit de la recepta alemanya contra la Covid-19

JA FA MÉS D'UN MES...!

Les claus de l’èxit de la recepta alemanya contra la Covid-19

MÓN > EUROPA

La diferència abismal entre els tests que s'han fet a Alemanya i els que s'han fet a Itàlia o a l'estat espanyol no és pas l'únic factor

Per: Redacció

25.03.2020 21:50

VILAWEB

Alemanya no és tan sols el país més poblat de tota la Unió Europea, amb vuitanta-tres milions d’habitants. També és el cinquè país del món amb més casos de coronavirus 2019. En té, de moment, 35.740, però només s’hi han mort 186 persones. A l’estat espanyol, per exemple, hi ha 47.610 malalts registrats, i els morts ja arriben a 3.434. Traduïm-ho amb percentatges i més exemples. A Itàlia, el 9,5% dels casos positius s’han acabat morint. A Espanya, un 6,8%. A França, que té 13.000 casos menys que Alemanya, un 4,3%. Però a l’estat germànic, la xifra és baixíssima: només un 0,4%, segons les dades de la universitat nord-americana John Hopkins, un dels campus amb estudis en epidemiologia més avançats. Per què?
El director del Centre d’Emergències i Alertes Sanitàries espanyol, Fernando Simón, no va saber què dir quan divendres proppassat li van demanar que justifiqués aquesta diferència: ‘No ho puc explicar. Fem un esforç per mirar d’entendre què passa a Alemanya.’ Diversos experts apunten que la principal diferència són els primers passos que va fer Alemanya quan va identificar casos. A còpia de fer molts tests, van poder resseguir de manera efectiva cadenes de contagis i contenir clústers, és a dir, els epicentres de brots.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

La gràcia és que, a la pràctica, això permet a Alemanya de tenir un paisatge complet de la manera com ha funcionat i funciona l’epidèmia al seu país, molt més que en aquells llocs, com a l’estat espanyol, on ja tan sols es testen les persones amb més símptomes o més vulnerables, i on el sistema, al llindar de col·lapsar-se, s’ha hagut de resignar a haver de fer càlculs per via d’estimacions. Reinhard Busse, cap del departament de gestió sanitària de la Berlin University of Technology diu en declaracions al diari nord-americà Washington Post: ‘Al començament, quan teníem relativament pocs casos, quan va ser el moment de trobar-los i aïllar-los, ho vam fer molt bé: aquesta és la raó principal.’ Però n’hi ha que remarquen que Alemanya no és cap excepció, i que la corba creixerà.
Tanmateix, hi ha més factors que hi poden haver contribuït. A Alemanya s’han proveït de més llits i més respiradors artificials les unitats de cures intensives. La població és molt més jove, de mitjana, que no pas a l’estat espanyol o a Itàlia, i la seqüència temporal del brot alemany va començar més de quinze dies després. Tot això hi ha tingut un paper cabdal. Però cap d’aquests factors no hauria estat decisiu sense el primer: fer una grandíssima quantitat de tests ha estat realment la clau. El cas és que, seguint aquesta lògica, i tal com indiquen diversos experts que han parlat amb VilaWeb aquestes darreres setmanes, sembla evident que tot plegat demostra que a Espanya, França o Itàlia hi ha milers de casos sense diagnosticar i, per tant, desenes de cadenes de contagi sense controlar.
També ho diu un estudi que ha difós l’epidemiòleg Oriol Mitjà. Alemanya sembla que ha detectat un 69% dels casos. L’estat espanyol, un 5%. Fins ara, Itàlia ha efectuat 40.000 proves cada setmana. Alemanya aviat n’haurà fetes 160.000 també cada setmana. El govern espanyol va dir que havia comprat més de mig milió de tests ràpids per a detectar infeccions, i avui la consellera Vergés ha dit que n’hi ha més de 200.000 pendents d’arribar a Catalunya pròximament. Fins ara, s’han dut a terme unes 625 proves per cada milió d’habitants. A Alemanya se’n poden haver fet, aproximadament, 4.000 per milió. A més, aquí els pacients a qui s’ha fet el test són principalment hospitalitzats, que representen tan sols la meitat dels casos totals a l’estat espanyol.
Una de les claus menys esmentades és que la mort per coronavirus arriba força més tard que la infecció. És un procés lent, de més de quinze dies. Quan es va detectar el brot al nord d’Itàlia, els científics creuen que ja era en una fase avançada, i que per això els decessos es van precipitar en poc més d’una setmana. També en aquell moment es van detectar els primers casos alemanys, però es dedueix que el brot feia molt menys que hi havia arribat. Com que Alemanya el va detectar més aviat, va poder actuar més aviat.
Això té conseqüències: com que, segons que sembla, la tendència és que els primers infectats, almenys als països europeus, són gent jove, que viatja més, a Alemanya van detectar casos de coronavirus en fase primerenca i en persones que no pertanyien a col·lectius de risc. Per tant, no hi havia hagut prou temps per a contagiar un nombre prou important de persones grans perquè la mortalitat es disparés. A Alemanya, només el 20% dels pacients tenen més de 60 anys; la mitjana hi és de 47. A Itàlia, la mitjana és de 66, i el 58% dels contagiats tenen més de 60 anys.

VilaWeb necessita el vostre suport

JA FA MÉS D'UN MES...! Què ha fet exactament Corea del Sud per a aturar el coronavirus?

JA FA MÉS D'UN MES...!

Què ha fet exactament Corea del Sud per a aturar el coronavirus?

MÓN > ÀSIA-PACÍFIC

Va passar de ser el principal focus mundial a reportar poques desenes de casos nous en qüestió de dies

Per: Alexandre Solano

28.03.2020 21:50

VILAWEB

El darrer dia de febrer, Corea del Sud reportava més de vuit-cents casos nous i era el focus principal de coronavirus 2019, fins i tot per damunt de la Xina quant al ritme de contagi. Tanmateix, al cap de només deu dies ja havia reduït a trenta-cinc els casos registrats per dia. Més encara, mentre alguns estats d’Europa compten els morts per milers, n’acumula ara com ara només cent trenta-nou.
Els factors que expliquen aquesta fita són la resposta ràpida de les autoritats, un control sense precedents mitjançant les noves tecnologies i equipaments preparats per a grans epidèmies.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

El control social: entre l’eficàcia i el límit de la privacitat

La informació ha estat una de les bases per a controlar el brot de la malaltia. Les autoritats sanitàries i governamentals fan dues sessions públiques cada dia i, sobretot, publiquen una gran quantitat de dades mitjançant les noves tecnologies, cosa que exposa gran part de la vida privada dels ciutadans.
Després d’haver reportat un cas, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (KCDC) fa una entrevista a fons al pacient i la complementa amb les dades de les transaccions de les targetes de crèdit, de la identificació facial de les càmeres de seguretat de la via pública i de la ubicació GPS del telèfon mòbil. Tot plegat permet de recrear quin recorregut ha seguit els dies anteriors.
Els habitants del districte o la localitat, a continuació, reben l’avís al mòbil d’un nou afectat i es detalla per on ha passat abans de l’hospitalització. La gent evita aquests punts, que són desinfectats immediatament, i a la vegada, si és que han compartit cap, està pendent de qualsevol símptoma.

Captura de pantalla del lloc web coronamap.site.

Les dades també permeten de recopilar la informació en aplicacions mòbils i webs com ara coronamap.site, que ofereix la ruta dels infectats, on hi ha risc i la xifra de casos actius. Les dades no identifiquen pacients, però sí que en revelen el rang d’edat, un nombre d’identificació i les botigues i restaurants que han visitat.La màscara ja era d’ús habitual, però les autoritats també envien constantment missatges amb diferents orientacions d’higiene a les xarxes, als mitjans de comunicació i en cartells al carrer i al transport públic.

Una estratègia basada en els tests en massa

Els casos, un 86%, es concentren principalment a la ciutat de Daegu i a Gyeongsangbuk-do, la província adjacent, a uns 230 km de Seül.
El primer brot va sorgir entre membres de l’Església Shincheonji de Jesús, una secta cristiana de vora dos-cents vint mil fidels i que encara constitueixen el 60% dels casos. El brot va fer que immediatament se’n tanquessin els temples i que desenes de milers de feligresos fossin posats en quarantena i analitzats un a un. En total, en vuit setmanes s’han fet 350.000 tests, o sigui, entre quinze mil i vint mil cada dia. En comparació, el govern espanyol n’havia fet uns 30.000 abans del 18 de març.
Una de les claus són els drive-in, proves que es fan sense necessitat de sortir del vehicle, que minimitzen el perill de contagi del personal sanitari (equipat amb vestits i ulleres protectores completes) i fa que s’estalviïn de desinfectar les sales d’espera. El procés dura només deu minuts, és gratuït (el paga el govern) i l’endemà n’arriba el resultat en un missatge de text.

Tests de coronavirus al cotxe. Fotografia d’Europa Press

Tot i que les autoritats han prohibit les concentracions i les competicions esportives i també van tancar escoles i més espais públics, el control que en fan, posant en quarantena els casos i el seu entorn, fa innecessari el confinament territorial i el blocatge de ciutats. Els tests multitudinaris, a més, permeten de guanyar temps quan hi ha un brot i preparar totes les instal·lacions hospitalàries, fet que també salva vides.Un dels altres factors claus és que Corea del Sud té una infrastructura sanitària preparada, incloent-hi els equipaments i les dades, a causa d’haver tingut ja el 2015 un brot del coronavirus de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS). En aquell moment, la resposta va ser lenta, es va amagar informació ‒amb l’excusa de no causar alarma‒ i la gestió no va ser correcta. Va haver-hi transmissió dins els hospitals i problemes en el seguiment dels casos. Aquesta vegada s’han corregit les deficiències i s’ha donat una de les respostes amb més èxit del món.

L’estructura social, un altre punt en favor

Finalment, cal remarcar que la demografia és un altre factor que explica el control del virus i la més baixa mortalitat. En proporció, hi ha molta menys gent gran a Corea del Sud, on el 4% de la població té més de vuitanta anys, que no pas a Itàlia, on n’és el 18%. Si tenim en compte que més de la meitat de les defuncions del segon són de persones de més de vuitanta anys, la piràmide poblacional demostra que és molt important per a explicar la taxa de mortalitat.
La relació més estreta entre generacions és també perjudicial per als estats mediterranis. Els joves, que són els que més viatgen i van a treballar diàriament, són els transmissors principals del virus, mentre que els grans són els més vulnerables. A Corea del Sud hi ha molta més mobilitat per motius laborals i distanciament social entre generacions que no pas a Itàlia o l’estat espanyol, on un 23% de la gent gran viu amb familiars joves.

VilaWeb necessita el vostre suport

dilluns, 27 d’abril del 2020

Sixtus - Oda a Oriol Mitjà

El Virolai

‘Unorthodox’: deu claus per a entendre-la millor. Per: Roger Ferran

CULTURA > CINEMA

‘Unorthodox’: deu claus per a entendre-la millor

La nova sèrie de Netflix, de només quatre episodis, protagonitzada per la sensacional Shira Haas, s'ha convertit en tota una revelació · Què en sabem del món que retrata?

Per: Roger Ferran

26.04.2020 21:50

VILAWEB

El 26 de març Netflix va estrenar la minisèrie Unorthodox, basada en la novel·la autobiogràfica de Deborah Feldman Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots, que s’ha convertit en un èxit inesperat. Potser és per la perspectiva femenina i la història d’apoderament d’Esty (emotiva, valenta i tan alineada amb els nostres somnis profunds de trobar el camí que ens reafirmi com a individus) que a l’estat espanyol ha aconseguit el podi de sèries de la plataforma.
O potser és per l’atracció pel desconegut i el fet de poder mirar entre els secrets d’una comunitat tancada en si mateixa. D’esquitllar-nos per entreveure costums que, superat el primer impuls de qualificar-los d’estrafolaris, se’ns mostren incomprensibles i amb la necessitat d’un comentari interpretatiu o, com diuen els jueus, un midraix.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Salvant les distàncies d’aquest gènere exegètic, és això que pretenen ser aquestes línies. Tanmateix, més que una interpretació, aportarà deu claus que de ben segur us ajudaran a apreciar el marc en què s’insereix la sèrie, els missatges ocults que amaga i a conèixer també una mica millor el judaisme, l’altra religió, la que tant el cristianisme com l’islam han tingut sempre al costat.

1. Ortodoxos

La comunitat jueva a la qual pertany Esty és ultraortodoxa. Aquesta branca del judaisme, sovint agrupada amb l’ortodoxa, també és anomenada haredí. Aquest terme és més estricte, car cadascuna té un rerefons ben diferent. Els haredís no van sorgir de cap dels moviments reformistes del judaisme europeu del segle XIX, fruit de l’anomenada Il·lustració jueva, com sí que va ser el cas dels ortodoxos.
Al seu torn, els haredís es divideixen en molts grups en funció del seu origen, entre els quals, els hassids de la sèrie. Tenen l’origen en les ensenyances de Baal Xem Tov (1698-1760), que visqué al Regne de Polònia del segle XVII. De forta tendència mística, s’organitza en diverses dinasties, cadascuna de les quals té com a figura central un líder espiritual anomenat Rebbe. Una de les més famoses són els Habad Lubavitx, que tenen una seu a Barcelona. Els de Williamsburg, en canvi, pertanyen a la dinastia dels Satmar, originaris del poble de Satu Mare, que actualment pertany a Romania.
Darrerament aquests grups religiosos s’han tristament fet famosos perquè a causa de la seva vida gairebé paral·lela a l’estat concentren la majoria de casos de Covid-19 a Israel.

2. La relació amb Israel

A l’escena en què Moishe i Yanky arriben a l’hotel, una vegada a Berlín, el recepcionista els rep cortès i els diu que és un honor rebre clients d’Israel. Ells, en canvi, es mostren molt contrariats. Moishe escup un ‘sionistes’ i es reafirma en la seva americanitat. El sionisme, entès com l’afirmació que els jueus són un poble que ha d’aspirar a un estat a Terra Santa, és completament contrari a la tradició religiosa: serà un Messies descendent del rei David que restaurarà el regne (i aquesta paraula és important si pensem que Israel és una república) del seu avantpassat. A més, la idea que els jueus són un poble no va començar a guanyar importància a Europa fins que la Il·lustració jueva no fou prou avançada, És per això que el sionisme del segle XX (i la creació de l’estat d’Israel), doncs, n’és la conseqüència última. És per això, com hem vist al punt anterior, que aquesta ideologia no pot ser compartida pels haredís.
De fet, també cal apuntar que el recepcionista de l’hotel comet un error en identificar els jueus i Israel, quan avui dia encara més de la meitat de la població jueva mundial viu en la diàspora.

Yanky i Moishe a la tomba del cantant Schwartz a Berlín.

3. L’ídix

Els hassids de Williamsburg, malgrat que ens pugui sorprendre, parlen entre ells ídix o judeo-alemany, una altra les particularitats que van desenvolupar els jueus asquenazites (de l’Europa central i oriental) abans de la integració a la societat europea al llarg del segle XIX. En va ser la llengua habitual i majoritària fins als anys quaranta del segle XX. Llavors, tant arran de la Xoà o Holocaust com de la creació de l’estat hebreu d’Israel, va perdre la majoria de parlants i es va accelerar un procés que ja havia començat amb l’avanç de la Il·lustració jueva, especialment a Alemanya. Avui dia el mantenen sobretot grups haredís, tant a Israel com els Estats Units i el Canadà
Tot i que a la sèrie es veu molt interferit per l’anglès i sembla una llengua exclusivament oral, va aconseguir un Nobel de literatura el 1978 amb Isaac Bashevis Singer. Alguns altres autors destacats d’aquesta literatura són Mendele Moïkher Sforim i Xólem-Aléikhem. Un dels seus contes va inspirar el famós musical i posteriorment film de El violinista a la teulada.
Tot seguit us oferim la versió en hebreu, alemany i ídix de la famosa cançó ‘Ah, si fos ric’:

4. Torà, Talmud, Guemarà…

Pàgina del Talmud. Al centre el text de Misnà i Guemarà. Al voltant, comentaris posteriors.

Al llarg dels quatre capítols d’Unorthodox es menciona manta vegada la Torà i el Talmud, al qual també es refereixen com a Guemarà (Guimure).La Torà (‘Llei escrita’) és el text central del judaisme i és equivalent al Pentateuc, els cinc primers llibres de l’Antic Testament cristià. Segons la tradició, que els haredís segueixen al peu de la lletra, l’han d’estudiar en hebreu tots els nens a partir de cinc anys, juntament amb els altres llibres que conformen el Tanakh, que correspon en termes generals a l’Antic Testament cristià.
L’altre gran text del cànon jueu és el Talmud, que es conforma de la Misnà (‘Llei oral’), la Guemarà (el seu comentari principal, escrit principalment en arameu) i tot un seguit de comentaris i afegitons posteriors.

5. Yael Roubeni i Esty Shapiro

De tots els amics que Esty fa a Berlín, el més transcendental (però alhora més distant) és la israeliana Yael Roubeni. Totes dues deuen compartir la religió o la cultura jueva, però tanmateix són cara i creu. L’oposició d’aquests dos personatges, ben visible en els noms, permet de plasmar l’escletxa entre el jueu de la diàspora, tradicional i religiós (Esty), i el nou jueu, que va arribar a Palestina per renovar-se, sense el pes de la religió i els morts en les persecucions (Yael).
D’una banda, Esty (variant d’Ester) evoca un dels exilis jueus bíblics i la salvació del poble d’Israel de l’extermini, missió que té gravada a foc. Els cognoms, Schwartz i Shapiro, d’origen no hebreu, són la marca de la diàspora. De l’altra, en Roubeni hi pot ressonar l’aventurer David Reubeni, que alguns consideren un sionista avant la lettre ja el segle XVI. A més, és un cognom hebreu, com el que portava, a tall d’exemple, l’escriptor Amos Oz (1935-2018), després d’haver-se desfet del cognom Klausner que li van imposar en néixer, de melodia alemanya.

Ultra això, el caràcter de Yael, punxegut per fora però en el fons tendre, és coherent amb l’estereotip del jueu israelià, contraposat al de la diàspora. És com la figa de moro o sabra, el malnom dels jueus nascuts a Israel, segons l’estereotip francs, directes i fins i tot aspres, però amb bon cor. Esty, en canvi, manté la manera de ser jueu de la diàspora, educat en el temor de Déu i a no alçar el cap entre els gentils. I en el seu cas tampoc entre els homes.Suau per fora i forta per dins, Esty es desfà en una setmana de tot allò de què les jueves (i ja no solament els jueus) sionistes van trigar un segle.

6. La Pasqua jueva

Els jueus, esclaus del Faraó en l’Haggadà de Barcelona, que es llegia al seder de Péssah.

El quart i darrer capítol comença tot just quan Esty descobreix que està embarassada i decideix d’escapar-se. Però no se n’adona en un moment qualsevol, sinó en un gran àpat en què hi ha reunida tota la seva família. Llavors, un nen, que és el més petit de tots, fa ‘quatre preguntes’ a l’avi, l’home de més vell. I les respon explicant que, si són avui reunits tots junts, és per commemorar l’alliberament d’Egipte. El paral·lelisme entre el passat semillegendari i la biografia de la protagonista és evident i la seva tria pren una importància gairebé religiosa, car aquest àpat no és sinó el seder de Péssah, el sopar de Pasqua jueva, carregat d’elements simbòlics fins al mínim detall per a ajudar a commemorar el llarg camí cap a la Terra promesa.El seder de Péssah se celebra el dia 15 de nissan, la primera lluna plena de primavera, pocs dies abans de la cristiana. Potser és per aquest motiu que Netflix ha fet pública aquesta sèrie pels volts de Pasqua, car els fets que s’hi desenvolupen passen si fa no fa en el mateix moment de l’any en què l’hem poguda mirar.

7. El record

Precisament és en aquesta celebració que apareix el record (generalment traumàtic) amb tota la seva esplendor. És el gran element de cohesió i d’identificació del judaisme, com es veu en certa manera a la sèrie, especialment en la relació entre els membres de la comunitat de Williamsburg amb la Xoà i les tombes dels rabins perdudes per Europa, aquell continent que en menys de setanta anys va veure desaparèixer pràcticament la totalitat de la seva població jueva.

Tanmateix, la importància del record va més enllà, afaiçona el calendari litúrgic i l’organitza a partir de la commemoració dels grans episodis de la història col·lectiva, un fet no gaire habitual entre les religions.

8. Els Mendelssohns

Esty, embadalida, escoltant ‘Hebe deine Augen auf’, de Felix Mendelssohn.

L’endemà d’haver tocat el piano davant els altres músics i d’haver-se endut una critica sincera però ferotge de Yael, Esty entra en una catedral. Meravellada per la llum, s’hi troba un cor que canta ‘Hebe deine Augen auf’, de l’Elies de Felix Mendelssohn (1809-1847). Aquest músic (en reconeixereu aquesta peça) era d’origen jueu. El seu avi havia estat el gran filòsof Moses Mendelssohn (1729-1786), iniciador i referent de la Il·lustració jueva i amic del pre-romàntic Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781). Proposava que el jueu fos completament integrat a la societat alemanya i participés del secularisme, cosa que implicava també, a parer seu, abandonar l’ídix per l’alemany. Les conseqüències de la seva proposta, a la llarga, van menar cap a l’assimilació. Dues generacions més tard, el seu mateix nét, el compositor Felix Mendelssohn, ja era cristià i culturalment alemany en tots els sentits. Com Esty, era un músic que vivia entre dos mons, però la seva presència a la sèrie, a més, és una picada d’ullet al gran floriment del judaisme alemany del XIX.

9. Berlín

I el gran punt d’aquest floriment, on va començar la Il·lustració de l’avi Mendelssohn i van néixer els ortodoxos i els altres reformistes de la religió jueva, va ser Berlín. Però com es comenta en el mateix com-s’ha-fet, això ja no és més cosa del passat, sinó que es pot afirmar que és un nou centre cultural jueu. Ho demostra l’anomenat Cercle de Berlín, format per escriptors en llengua hebrea com Dudu Busi i Mati Shemoelof.De fet, cada vegada hi ha més jueus joves, sobretot d’Israel, que decideixen de passar-hi un temps. Sembla, doncs, que malgrat el valor redemptor i teleològic que alguns volen atorgar a l’estat jueu, la història de les anades i vingudes entre Israel i la diàspora no s’ha acabat d’escriure. De fet, és tal l’atracció que desperta Alemanya (malgrat o precisament pels records) que fins i tot els jueus d’origen àrab s’uneixen a aquesta estranya peregrinació.

10. Shtisel i més

Shira Haas, la protagonista d’Unorthodox, una actriu sens dubte brillant i capaç de transmetre totes les emocions i tots els sentiments amb una llengua que no és la seva a uns oients que tampoc no l’entenen, va debutar a la sèrie israeliana Shtisel. Curiosament, té certs punts en comú amb Unorthodox: al llarg de dues temporades exposa la vida d’una família haredí d’una comunitat Jerusalem menys rigorista que la de Williamsburg.
S’hi veuen les inquietuds del fill petit, Kive (Michael Aloni), que es debat entre l’art, casar-se amb la dona que estima i obeir el seu pare Xúlem (Dov Glickman) i els problemes de matrimoni de Guiti (Net Riskin), una de les germanes (l’altra ha abandonat la comunitat). El personatge encarnat per Sira Haas, Ruchami Weiss, és la néta del patriarca Xúlem i mostra una actitud completament antagònica a la d’Esty Schwarz amb relació al matrimoni i la fidelitat a la comunitat.
Shtisel prova de transmetre una visió sense estigmes dels haredís, travessar els límits dels grups i apel·lar a l’individu. També s’hi pot sentir una mica d’ídix. Si us ha agradat Unorthodox i voleu conèixer més d’aquest món mentre gaudiu de la gran Shira Haas podeu mirar aquesta sèrie (de dues temporades), que també és a Netflix, encara que només en hebreu i subtítols en castellà i anglès.
En canvi, si no us fa el pes, Netflix també ofereix el documentari oposat: One of us, la dura odissea dels qui abandonen la comunitat a Nova York per a desfer-se del passat i començar una nova vida, malgrat la persecució i l’ostracisme a què són sotmesos pels seus antics companys.

VilaWeb necessita el vostre suport