Joan Josep Isern us explica la millor manera de descobrir la capital de la Toscana
Sense arribar a les inquietants
multituds de Venècia, passejar per la zona monumental de Florència pot
resultar una experiència neguitejant i esgotadora per la densitat de
turistes per metre quadrat que s’hi apleguen. Sobretot els mesos
d’estiu. Així doncs, si voleu que el vostre descobriment de la capital
de la Toscana es faci en les millors condicions possibles, us dono dos
consells: programeu la visita entre octubre i març i, per poc que
pugueu, poseu-vos sota la tutela d’un bon guia.
El viatge entre l’aeroport de Pisa i Florència permet al visitant de
començar a copsar la suavitat de la natura d’aquell país, per bé que
l’autèntic paisatge toscà (per entendre’ns, el que trobareu retratat als
anuncis de pasta i pizza, i també com a teló de fons de la Gioconda) és
el de la Val d’Orcia, situada molt més al sud i catalogada per la
Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Una passejada pels indrets de visita obligada a Florència podria
començar a l’Spedale degli Innocenti –l’Hospital dels Innocents–,
inaugurat el 1445 i que és una de les primeres obres arquitectòniques de
Brunelleschi. A poca distància trobareu la Galleria dell’Accademia, amb
dues referències obligades sortides de les mans de Michelangelo:
l’espectacular David (l’autèntic; el de la Piazza della Signoria
és una còpia), de 1504, i, a la mateixa sala, un conjunt de mitja
dotzena d’escultures potents i inacabades que representen uns esclaus i
una Pietà datats uns quinze anys després. ‘Angelico’, per sota i d’amagat dels vigilants.Fra Angelico, des de sota
A menys de cinc minuts de la Galleria della Accademia teniu una altra de
les grans fites de Florència: el Museu de San Marco, l’antic convent
dominicà on va viure Fra Angelico entre 1442 i 1445, al moll de l’os del
Quattrocento, és a dir, del Renaixement.
Una recomanació important: pareu molt de compte quan pugeu l’últim
tram de l’escala que us mena al primer pis, perquè justament quan
s’acaben els graons, emmarcat perfectament en el forat de la porta i
situat a la paret del davant per tal que la contemplació del visitant
sigui gradual i en sentit ascendent –com qui mira el cel–, trobareu el
fresc de l’Anunciació de Fra Angelico. Després, passejant per la
resta de les dependències d’aquella planta trobareu a cada cel·la un
fresc del mateix autor, tots en una ubicació lògica a primer cop d’ull,
tret de l’Anunciació, que ocupa un lloc en el mur del corredor
que pot semblar estrany. I ho semblaria encara més si no haguéssim
tingut la immensa sort que el traçat d’aquella escala del convent,
pensat per accedir a l’Anunciació de manera ritual i solemne, es
mantingui sense canvis després de sis-cents anys. Dit altrament: el
recorregut de l’escala és una part essencial de la contemplació de la
pintura de l’angèlic beat.
Sortint de San Marco agafeu la Via Cavour i a uns tres-cents metres
en direcció a l’Arno trobareu a mà dreta el Palazzo Medici Riccardi
(1444), un esplèndid edifici amb una rotunda i poderosa façana de pedra
(era la residència dels Medici) a l’interior del qual s’allotja una
altra meravella: la petita Cappella dei Magi (capella dels Mags),
situada a la planta noble i amb els murs coberts amb els frescos
bellíssims i molt ben restaurats de Benozzo Gozzoli fets cap a 1460 que
reprodueixen una escena panoràmica: una llarga processó de personatges a
peu i a cavall que acompanyen els Mags anant cap al portal de Betlem i
que és un complet inventari de retrats dels personatges que tenien algun
paper important a la ciutat i a la cort florentina durant el Quattrocento. El Campanile de Giotto.
Seguint el mateix carrer –que ara es diu Via Martelli– arribareu a la
Piazza del Duomo, on s’apleguen tres joies més: el Baptisteri, de
planta octogonal, considerat un dels edificis més antics de la ciutat
(segle XII) amb un esplèndid conjunt de tres portes amb relleus de
bronze que representen imatges bíbliques; el campanar dissenyat per
Giotto de 85 metres d’altura i acabat el segle XIV; i la Basílica de
Santa Maria del Fiore, la catedral de Florència, acabada el 1446 amb
l’espectacular cúpula de Filippo Brunelleschi construïda sense cap
bastida de suport mitjançant un enginyós sistema autoportant que avui
encara s’estudia a totes les escoles d’arquitectura del món. L’esforç de
pujar els quasi cinc-cents graons, amb trams d’amplades diverses i poca
comoditat en general, queda compensat amb la vista de la ciutat que des
d’allí es domina. I si el dia és prou assolellat i l’hora és l’adient,
podreu veure com es projecta l’espectacular ombra de la cúpula sobre els
edificis que envolten el Duomo.
Quatre o cinc minuts després, el caminant arriba a la Piazza della
Signoria, espectacular com només ho poden ser les places centrals
italianes, amb uns quants monuments i un parell d’edificis que destaquen
de la resta: el Palazzo Vecchio, seu secular de l’administració de la
ciutat, i la Loggia dei Lanzi, un porxo obert per dos costats que
allotja una mostra d’escultures provinents del fons dels Medici. Els Uffizi; és a dir, les oficines
La Loggia dei Lanzi és la introducció perfecta a la Galleria degli
Uffizi, el gran museu de Florència que ocupa, com el nom indica,
l’edifici on hi havia les oficines des de les quals els Medici dirigien
els nombrosos afers comercials (i dels altres) que durant almenys dos
segles van fer gran la ciutat i, de retruc, la família. Un poderós
conglomerat de governants, guerrers, mecenes, comerciants, cardenals i
papes que feia tronar i ploure.
Els Uffizi ocupen un edifici en forma de lletra U amb dos costats
llargs i un molt més curt que dóna directament al riu Arno. L’estructura
i distribució interior devia ser ideal per als afers administratius que
atenia però, segons els experts, la seva funcionalitat com a espai al
servei del màxim lluïment de les obres d’art que s’hi exposen és bastant
discutible. No es pot tenir tot…
Com tots els museus importants, el fons dels Uffizi és impressionant i
la visita podria durar més d’un dia, però si voleu una selecció d’obres
imprescindibles, la meva tria es decanta per la Mare de Déu amb el Nen, de Giotto, l’Anunciació, de Simone Martini, la Maestà di Santa Trinità, de Cimabue, la Batalla de San Romano, de Paolo Uccello, laMare de Déu i l’Infant, de Filippo Lippi, els dos retrats dels Ducs d’Urbino, de Piero della Francesca, i quatre meravelles que comparteixen sala: la Primavera i el Naixement de Venus, de Botticelli, i l’Anunciació i l’Adoració dels Mags, de Leonardo da Vinci (aquesta darrera obra, per cert, inacabada).
Una altra cosa que em sembla imprescindible de veure (i que sol
passar desapercebuda al visitant atrafegat) la trobareu just a pla de
carrer, a banda i banda del pati des d’on s’accedeix al museu. Em
refereixo a les fornícules que separen les columnes que aguanten la
façana i que allotgen unes quantes estàtues de toscans il·lustres
nascuts el Quattrocento i el Cinquecento. Una selecció
enlluernadora que demostra que en aquells dos-cents anys i en una zona
de territori no gaire extensa hi va haver un seguit de màgiques
conjuncions astrals que van propiciar el naixement de gent de tant
nivell i talent com Giotto, Donatello, Guido Aretino, Niccola Pisano,
Benvenutto Cellini, Michelangelo Buonarrotti, Leonardo da Vinci, Andrea
Cesalpino, Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio,
Niccolo Macchiavelli, Galileo Galilei, Amerigo Vespucci, Leon Battista
Alberti i uns quants més, tots amb la seva estàtua representativa… Poca
broma, doncs, amb la Toscana.
Després de la immersió als Uffizi, el trajecte ens porta cap al riu
Arno, que travessarem pel Ponte Vecchio amb els seus tradicionals
establiments de joieria i bijuteria. És un dels espais amb més
acumulació de turistes de la ciutat i pot rivalitzar perfectament amb un
altre pont de similar martiri per al vianant si és dels qui pretenen
passejar-hi amb calma: el de Rialto, a Venècia. El Ponte Vecchio damunt de l’Arno.Cap a la Santa Croce
En arribar a l’altra riba, la nostra ruta gira cap a l’esquerra pel
Lungarno, el passeig que voreja el riu. Hi passejarem fins al següent
pont –el Ponte alle Grazie–, molt menys concorregut i, tot
travessant-lo, enfilarem cap a la Santa Croce per la Via dei Benci.
Considero important fer-ho per aquest carrer precisament perquè és
l’indret ideal per a descobrir de cop la imponent bellesa, gairebé
coreogràfica, de la Piazza di Santa Croce, on hi ha l’església
franciscana més gran del món –es va inaugurar el 1442– i que, a la vista
de tanta bellesa concentrada en tan poc espai, a Stendhal li va causar
la famosa síndrome que porta el seu nom quan el 1817 va visitar el
monumental temple. La Santa Croce.
La Basílica de la Santa Croce és, a més a més, un panteó de les
glòries itàliques, ja que en el seu interior hi ha les sepultures de
gent com Galileo Galilei, Rossini, Macchiavelli, Michelangelo
Buonarrotti, Marconi, Leon Battista Alberti i Leonardo Bruni, entre
molts altres, sense oblidar el monument a una florentina universal i
benemèrita –Florence Nightingale, inspiradora de la infermeria moderna
(1820-1910)– que trobareu al claustre. Annexa a la Santa Croce hi ha la
Cappella dei Pazzi, un edifici concebut com a recinte funerari de la
família Pazzi de petites dimensions, però un monument a l’harmonia i a
les proporcions dissenyat per Brunelleschi (ja se’m perdonarà, però
aquest harmònic i quasi minimalista equilibri de les formes
arquitectòniques em produeix la mateixa sensació d’espai ordenat i ben
concebut que el pavelló Mies van der Rohe a Montjuïc). Cappella dei Pazzi.
Anant cap a la Piazza della Signoria trobem el Museo Nazionale del
Bargello, que fareu molt bé de visitar, sobretot si sou amants de
l’escultura, modalitat a la qual està dedicat.
No s’ha acabat encara el repertori de meravelles de Florència. En
resten unes quantes, separades un pèl del trajecte principal que he
detallat fins ara, un trajecte que sense aturar-se enlloc representa un
passeig d’una hora aproximadament a pas viu, però que demana un mínim de
quatre o cinc dies per a veure-ho tot amb deteniment
Em centraré en tres esglésies molt pròximes al trajecte que hem fet
fins ara. La primera és Santa Maria Novella, amb la Cappella Strozzi,
decorada amb frescos de Filippino Lippi, una Creu de Giotto molt
notable, i l’esplèndida Trinità, de Masaccio, com a fites imprescindibles. Santa Maria Novella.
La segona fita és a l’altra riba de l’Arno. Em refereixo a la
Cappella Brancacci, situada a l’interior de l’església de Santa Maria
del Carmine, amb una decoració pintada al fresc cap al 1425 per Masaccio
que justifica plenament la visita a la ciutat.
La tercera església és la Basílica de San Lorenzo, una de les més
grans de Florència, construïda per Brunelleschi i amb la capella
funerària annexa dels Medici, on es poden veure les magnífiques tombes
esculpides per Michelangelo entre 1520 i 1530. També és digna de ser
visitada, en el mateix conjunt d’edificis, la Biblioteca Laurenziana i,
molt especialment, l’escala dissenyada també per Michelangelo
Buonarrotti. El mercat i la Piazza della Repubblica
A la sortida és molt recomanable visitar el mercat de San Lorenzo, el
central de la ciutat, i tot el conjunt de botigues de la zona. Si voleu
comprar pasta italiana a preu de mestressa de casa florentina, aquest és
el lloc ideal per fer-ho. Això sí, la pasta us la vendran en paquets
normals –i a preus normals– sense cap decoració d’espigues de blat i
cintes amb la bandera italiana que tant agraden als turistes.
Tornant cap al centre, és obligat el pas per la Piazza della
Repubblica. Aquí destaco tres indrets: la llibreria Feltrinelli que hi
ha a tocar i que és el lloc on compro música italiana d’ara i de fa
cinquanta anys quan visito Florència. De can Feltrinelli, quan he buscat
una referència concreta, per antiga que fos, gairebé mai n’he sortit
amb les mans buides i és just que quedi consignat aquí.
El segon indret és el Caffè Gilli, locale d’importanza storica dal 1733,
on és obligat degustar el cafè i alguna peça de pastisseria de la casa.
De difícil oblit. El tercer indret, a pocs metres de la Piazza, és el
Palazzo Davanzatti, un edifici del segle XIV en el qual s’ha reconstruït
la manera com es vivia a les cases florentines. Un museu en què no hi
ha obres d’artistes prestigiosos però, en canvi, s’ha intentat
transmetre al visitant com era la vida quotidiana a l’interior de les
cases de la ciutat.
No puc deixar de banda la referència a un altre edifici renaixentista
que val la pena de visitar: el Palazzo Pitti, a uns tres-cents metres
travessat el Ponte Vecchio. I, ja posats, doneu una ullada als jardins
de Boboli, just darrere el Palazzo, i no us estranyeu si us trobeu amb
gent capficada pels racons i amb un llibre de Dan Brown a les mans. Uns
quants episodis truculents d’una de les últimes novel·les de l’eixerit
autor americà tenen com a escenari precisament aquest jardí…
Per acabar, si voleu contemplar Florència des d’un punt una mica
elevat, és obligat agafar un taxi fins al Piazzale Michelangelo (el meu
moment preferit és un parell d’hores abans de la posta de sol) i
amarar-se sense pressa de la bellesa serena d’aquella ciutat que aplega
el cor i l’ànima d’una de les regions més singulars i belles del
planeta: la Toscana.
06.08.2018 22:00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada