Malgrat la nostra fama de viatgers, pels carrers de Marsella es
veuen més rates que no catalans. Investigant una mica, però, descobrim
algunes petjades catalanes a la segona ciutat més habitada de l'estat
francès
Vam pujar a Marsella amb una
criatura acabada de néixer al seient del darrere del cotxe i fugint de
la calor de Barcelona. Una possibilitat d’intercanvi de casa de darrera
hora havia decidit la destinació. Mentre travessàvem Catalunya Nord
pensava que, fet i fet, en sabia ben poca cosa jo, de Marsella. Que té
un port important, més famós per la mala fama d’algun dels seus
habitants que no per la importància comercial, que la màfia corsa hi
controla o controlava el tràfic de droga i que la convivència amb la
immigració algeriana de segona o tercera generacions no sempre és fàcil i
de tant en tant es pot comprovar públicament i notòria amb revoltes de
més o menys intensitat a les banlieues.
També recordava haver-hi anat una nit fa anys partint
d’Ais-de-Provença, per escoltar el meu amic Manuel Amelong en un concert
de tango en un bar. Incapaç de recordar on, només sé que era Tots Sants
per les carabasses il·luminades. Amb ell i família vam anar a
banyar-nos en una altra ocasió a les famoses Calanques, un imponent
massís de penya-segats a la vora de Marsella amb alguns punts de teòric
accés al mar. Fins i tot recordava haver vist aquesta costa en algun
dels films de Robert Guédiguian, un dels directors francesos que
m’agraden i que després vaig saber que era nascut a tocar d’allà gràcies
a aquest bonic article de Xavier Montanyà.
També va ser Xavier Montanyà qui em va fer descobrir un llibre colpidor de l’anarquista Jean-Marc Rouillan (Odio las mañanas, 2010), un relat molt cru i directe de la seva experiència a les presons franceses. Em sonava que en alguna entrevista
que Montanyà havia fet a aquest antic company d’aventures de Salvador
Puig Antich hi apareixia la ciutat, però aquesta era l’únic i dèbil
lligam entre Catalunya i Marsella que era capaç de construir en aquell
moment.
La ciutat ens va agradar d’entrada: prou bruta i desendreçada per a
merèixer el nom de ciutat, cent per cent mediterrània, plena de vida
malgrat ser el mes d’agost, i una vida que intueixes que en molts casos
no és senzilla. Marsella té olors i colors, parets pintades, solars
abandonats, alguns carrers principals i molts carrerons que conviden a
perdre-s’hi. La ciutat menys francesa de totes, com Berlín és la ciutat
menys alemanya, acumula mala fama i autoodi, sovint justificats però
també exagerats. És una ciutat sense grans museus ni edificis
emblemàtics que justifiquin la invasió turística. El port i la
bullabessa semblen que són els dos grans actius a oferir als visitants.
De fet, una de les coses que ens va sorprendre va ser l’absència
gairebé total de catalans. Acostumats a trobar-ne als racons més
llunyans del planeta, resulta que aquests 500 quilòmetres de carretera
no formen part del nostre mapa viatger. Quan en un supermercat vaig
veure un noi amb una samarreta que era una gran estelada vaig pensar que
si més no n’hi havia un, però després va resultar que xerrava francès.
Res, que pels carrers de Marsella es veuen més rates (de dimensions
considerables) que no catalans. L’escut de la Generalitat En una ciutat estrangera sempre cal anar amb els ulls ben
oberts. De fet, en general, en la vida cal tenir-los ben oberts, però
almenys quan som fora del nostre hàbitat natural segur. Va ser així que
un dels primers dies, enfilant la part alta de la famosa Canebière en
direcció al port, vaig veure una cosa de cua d’ull que em va fer aturar i
comprovar si no era que veia visions. I no: allò que s’albirava al peu
d’una estàtua èpica d’aquestes que omplen viles i ciutats franceses era
efectivament l’escut de la Generalitat. L’escut forma part d’una placa
que, en francès, ret homentage als voluntaris catalans, ‘combatents de
la llibertat’, caiguts en el decurs de les dues grans guerres.
L’estàtua, anomenada ‘Monument aux mobiles’, és dedicada originalment al
miler de soldats de la zona que van perdre la vida a la guerra
franco-prussiana de 1870-71.
La troballa em va fer gràcia i vaig decidir de fer-ne un piulet.
La màgia de les xarxes socials va fer la resta. La Marta Rojals em va
dur fins a en Francesc Serés i aquest va explicar que la placa s’havia
pogut col·locar gràcies a la tossuderia d’un català exiliat durant la
dictadura franquista a Marsella, Francesc Panyella, tal com constava al
final d’un article
que li havia dedicat feia uns anys. Estirant del fil vaig descobrir que
la placa s’havia col·locat l’11 de novembre de 2012 i que,
efectivament, la insistència del Cercle Català de Marsella, presidit
aleshores per Panyella, n’havia estat una peça clau. A la inauguració hi
va assistir la delegada de la Generalitat a França, Maryse Olivé, a més
de diversos càrrecs municipals.
Fundat fa just un segle, el Cercle Català de Marsella
té l’honor de ser la comunitat catalana de l’exterior més antiga
d’Europa. En aquella època, Marsella va acollir molts catalans que
fugien de la crisi econòmica. També n’hi havia que hi anaven per motius
polítics, com els dirigents obreristes que cercaven refugi després de la
Setmana Tràgica i, més tard, els qui no volien anar a fer la guerra del
Marroc, els perseguits per Primo de Rivera i els exiliats de la guerra
del 1936-1939. Tot plegat va fer que el Cercle Català es convertís en un
‘niu de separatistes, socialistes i anarquistes’, segons un document de
la policia francesa del 1928. Durant la dictadura franquista, el Cercle
va denunciar la barbàrie feixista i alguns socis van ser víctimes de
represàlies, com ara restar confinats a la ciutat sense permís per
sortir-ne. Quatre barres a la catedral Les xarxes socials també ens van donar la pista del següent
símbol de catalanitat a Marsella. Des d’Alemanya, Heike Keilhofer ens
deia que Felix von Grünberg, amic de Catalunya i aleshores diputat
socialdemòcrata, havia estat feia poc a la catedral i que hi havia vist
una gran senyera catalana penjada a la nau central. Aquí, però,
l’explicació és senzilla: hi ha penjades les banderes de totes les
‘regions’ de França i les quatre barres hi són en representació de
Catalunya Nord. També hi ha la bandera europea.
Més curiosa és la història d’una relíquia que encara avui es conserva
a la catedral de València. Resulta que en una paret de la capella del
Sant Calze hi penja una gran cadena de ferro. És un fragment de l’enorme
cadena que temps enrere tancava el port de Marsella. Durant un atac
ordenat pel rei Alfons el Magnànim a la ciutat francesa l’any 1423, el
capità d’un dels vaixells de la flota reial, Romeu de Corbera, les va
trencar i se’n va endur un tros com a trofeu. L’arpó que va utilitzar
també es pot veure a la catedral de València amb la cadena marsellesa.
Fins ara, tots els intents dels marsellesos de recuperar la cadena han
fracassat. Fotografia: Josep B C , Viquipèdia.La torre i la platja dels catalans Però la sorpresa més gran encara havia d’arribar. Un dia que
feia calor i volíem anar a banyar-nos, vam comprovar al nostre mapa de
la ciutat que la platja que teníem més a prop es deia justament ‘platja
dels Catalans’! D’on devia venir aquest nom? Hi vam fer cap, és clar.
S’hi pot arribar fàcilment a peu, després d’una caminada agradable des
del Port Vell, primer pel moll de Rive Neuve i després pel bulevard
Charles Livon. El tram final és, justament, el carrer dels Catalans.
La platja no és gaire gran i potser no és la més bonica, però és
perfecta per a copsar l’ambient local i refrescar-se. A tocar de les
cases, una gran portalada de ferro amb les lletres ‘Plage des Catalans’
rep els banyistes. Baixant unes escales hi ha vestidors, lavabos, un
petit bar i la sorra blanca i fina, d’aquella que s’enganxa a la pell.
Ens hi vam instal·lar i vam passar unes hores precioses observant l’anar
i venir de la gent, els jocs de la quitxalla, la pilota que molesta els
qui prenen el sol, les dones àrabs que es banyen vestides… Quan es pon
el sol, fan fora tothom i tanquen la platja a cop de xiulet. El dia que
hi vam anar, una dona gran d’origen asiàtic protestava de l’aigua estant
perquè acabava d’arribar i es va fer pregar i xiular un munt de
vegades.
Com que no havíem llegit El comte de Montecristo d’Alexandre
Dumas, ens va tocar investigar la procedència del nom. Resulta que el
1720, Marsella va viure una gran epidèmia de pesta negra (anomenada ‘la
Grande Peste’) i va perdre la meitat de la població. Les autoritats van
mirar d’atreure gent d’uns altres indrets i un grup de pescadors
catalans se n’hi va anar. Els pescadors catalans tenien fama
d’aventurers i no els feia por d’anar a provar sort en aigües allunyades
on hi hagués menys competència o més peix.
Els catalans es van instal·lar a l’àrea d’allò que s’anomenava cala
Saint Lambert, on hi havia una infermeria abandonada, construïda el
1560, que durant l’època de la pesta havia servit per a deixar persones i
mercaderies en quarantena. La Torre des Catalans, encara visible a
l’esquerra de la platja, és un vestigi de l’antic llatzeret. Les
famílies dels pescadors van constituir un petit barri, conegut com el
barri dels catalans, que en aquella època restava allunyat del port i
d’una ciutat on moltes cases encara eren tancades o abandonades.
La relació dels pescadors catalans amb els pescadors marsellesos no
era bona. Els catalans pescaven de nit amb palangre i els occitans de
dia amb mètodes més clàssics. Els catalans treien més peix i els
occitans els acusaven de destruir el fons marí, no respectar el
reglament, no pagar taxes i fer contraban de tabac i d’alcohol.
Segurament devia ser cert –si més no en part–, però els intents de
foragitar-los van ser debades, perquè, com recull Pierre Echinard al
llibre Les catalans à Marseille aux XVIIIe et XIXe siècles, el
govern local de l’època va deixar escrit: ‘Cinquanta anys d’experiència
ens han provat que els devem l’abundància de millor pesca. Quan els
catalans s’han allunyat dels nostres ports o han cessat la seva pesca,
el preu del peix ha pujat de cop en tal proporció que ha estat
impossible que el poble tingui aliment.’ Els catalans també treien
profit d’un acord del 1761 entre els Borbó de França, Espanya i Nàpols,
que permetia per exemple als francesos de treure peix a Gibraltar, però
també deixava els catalans amb les mans lliures per escometre llenguados
i sardines a la costa francesa.
Durant anys, els catalans van pescar amb èxit i van mantenir costums i
llengua. Els conflictes comercials i les enveges van fer que tinguessin
poca relació amb la població local. El barri formava part de
l’extraradi de la ciutat, fora de la muralla. Quan el 1860 es van
construir els carrers que el connecten, el barri es va posar de moda i
fins i tot Napoleó s’hi va fer construir un palau a la vora. Poc
després, els Banys dels Catalans ja tenien 70.000 clients. Hi havia
plans per a construir un casino i un hotel i la pressió urbanística i
les expropiacions van acabar expulsant el centenar de catalans que hi
restaven, que van haver de tornar al seu país o marxar a altres punts
de la costa occitana.
Avui resten un carrer, una platja i una torre que recorden la
presència catalana. El segon club de futbol de la ciutat és originari
d’aquest barri i es diu Union Sportive Marseille Endoume Catalans. I hi ha, és clar, la referència literària. A El comte de Montecristo
(1844), el protagonista s’enamora d’una catalana que viu al barri dels
catalans, Mercè Herrera. Dumas explica així com era aquell barri i la
gent que l’habitava, en traducció de Jesús Moncada:
«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades
clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la
Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral,
el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir
d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba
actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma
desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al
municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en
el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus
vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al
voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests
gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i
pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels
descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al
cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre
el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense
barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre
ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la
mateixa manera que n’han conservat la seva llengua.»
Quan l’endemà vaig visitar el mercat del peix al Port Vell i vaig
observar com el peix canviava ràpidament de mans, no vaig poder evitar
de pensar que potser algun d’aquells pescadors que tallava la tonyina
amb mà experta era descendent d’un pescador català o de Mercè Herrera.
19.08.2018 22:00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada