09.08.2018 22:00
Entre làpides i estanys, mausoleus
i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de
l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de
Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?,
l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la
benvinguda a la ciutat de Nova York.
No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.
Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.
Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.
Voltarem amunt i avall, a dreta i esquerra –després ja anirem a fer unes cerveses– amb el cap inclinat amunt i amb cara d’estaquirots. Inevitablement. Això és una illa, de manera que va haver-hi un moment que ja no hi havia més espai per a edificar que no fos en direcció al cel. I és cap aquí on se’n van els ulls. Cap als edificis que semblen no tenir sostre, tot i la llei que arribats a un punt va posar un topall a les altures, també. De fet, si un passeja per Lower Manhattan o del 23 Street en amunt fins a Central Park, és probable que trobi a faltar que li toqui el sol i més llum. Passejar tot badant, doncs. I més enllà dels gratacels, els carrers de l’East Village i de Greenwich Village, que ens semblarà haver-hi estat abans, de tantes vegades que els haurem vist en imatges, i que allotgen la història d’alguns dels moviments culturals i socials més importants de la ciutat.
Façanes de color de totxo d’edificis baixos amb l’escala d’incendi respectiva que dibuixen aquest quadre urbà tan característic. I la combinació de rètols i llums de neons de tots colors i tipografies que no encaixen ni amb calçador i molts dels quals comencen a tenir un deix decadent, però que formen part del paisatge i del seu encant. Un dels moments més plaents del passeig és quan, tot d’una, entre dos carrers o rere uns blocs qualssevol, treu el cap l’edifici Chrysler. I una el contempla novament bocabadada, perquè l’haurem vist cinquanta vegades i continuarem meravellant-nos-en, que cadascú té les seves preferències i la meva és aquesta. Per mi, el gratacel més bonic de la ciutat.
Potser haurem pujat per l’avinguda Bowery, amb sales d’exposicions i com més va més bars de moda. O per Broadway, que és tot aparadors i olors de menjars, en plural, i gent a pas lleuger per no dir amb el coet al cul. Aquests dos carrers acaben confluint a Union Square. És un dels nexes de connexió de l’illa, i d’entre els punts de bullícia de Manhattan, el meu preferit. Un racó amb taules on s’apleguen jugadors d’escacs, i un mercat de verdures i fruites, que quan fa massa dies que has recorregut al menjar ràpid dels carrets de les cantonades són tot un salvament. Al sud-est, a l’altra banda del carrer, una gran instal·lació artística en una façana amb un comptador de quinze dígits bellugadissos que recull unes quantes llegendes urbanes. Que si el deute extern dels Estats Units, que si les emissions de diòxid de carboni, que si el temps que queda perquè s’extingeixi la humanitat… Al final, la realitat esdevé més avorrida: és un rellotge digital. Enigma resolt. Els set dígits de l’esquerra marquen l’hora, els set de la dreta, el temps que queda perquè acabin les vint-i-quatre hores del dia, i el del mig són centèsimes de segon. Union Square també són llibres de segona mà amuntegats a la vorera, músics i percussionistes amb la gorra a terra, el parc que dóna oxigen a un raconet de Nova York. Punt de confluència i de referència, ens trobem a la catorze amb Broadway a les set, hora aproximada, que abans passaré per l’Strand a remenar llibres.
L’Strand és una de les millors llibreries de la ciutat, n’hi ha per a perdre-s’hi una estona ben llarga. ’18 miles of books’, diu l’eslògan. No sé quants quilòmetres de llibres tenen, però són tres plantes més el soterrani amb prestatgeries fins al sostre plenes de llibres a vessar, i més enllà de les novetats editorials, llibres de segona mà, rareses, llibres mig descatalogats. Aquesta llibreria, que va començar el 1956 en un petit local de la quarta avinguda, avui és un negoci monumental que ja no viu només de llibres sinó de tot un marxandatge que va de bosses a imants passant per postals, pins, mitjons i tota mena de souvenirs relacionats amb la literatura i la botiga, però què voleu que us digui, posats a comprar algun record de la ciutat, aquí en trobareu de ben originals.
Nova
York pot ser addictiva, diuen els qui s’hi han quedat enganxats. Aquí
hi ha centenars de coses a fer cada dia, no te l’acabes. La capital del
món, la ciutat que mai no dorm i totes aquestes coses. Festivals, museus
de tota mena (més enllà dels típics, per exemple: el Whitney, després
d’haver recorregut la High Line, i el Brooklyn Museum, previ passeig per
Prospect Park) i bars amb totes les copes i tots els espècimens,
exposicions de tot el que et puguis imaginar, actes a cada cantonada,
restaurants amb tots els menjars del món. I un no pot tornar a casa
sense haver sopat a cuita-corrents un tall de pizza del mític Joe’s
Pizza, haver fet un brunch, que és l’esmorzar de forquilla de
tota la vida però dit més modern i amb menges típiques, ni d’haver
tastat algunes ostres, que per alguna cosa aquesta ciutat és
històricament coneguda per les ostres que s’hi collien en temps en què
els carrets de les cantonades no oferien hot-dogs sinó ostres. Capítol a
banda mereixeria la proliferació de cerveseries artesanes: deixem-nos
guiar. I els concerts, és clar. Tants com un vulgui i per tots els
racons. Però si un ve a Nova York, per poc que estimi la música, ha de
fer-s’ho venir bé per escoltar un bon bolo en algun dels clubs de jazz
més mítics de la ciutat, com el Village Vanguard, l’Smalls o el 55Bar.
Aquí s’ha de venir amb estalvis o una feina ben pagada, és evident.
També diuen que és una ciutat que t’endureix la pell. Algú em va fer veure els primers dies que si els vagons del metro són tot sovint força silenciosos és perquè la majoria de gent viatja sola, ergo, no té ningú amb qui parlar. I si hi sumes que no hi ha cobertura, és a dir, que tampoc no és possible parlar (cridar) per telèfon, ja tens la resposta a una situació que jo atribuïa a la bona educació. Que també. És una ciutat individualista. Enmig d’aquesta voràgine, la solitud pot ser alliberadora en alguns moments i desoladora en alguns altres. Però alhora, i potser justament per això, els desconeguts acostumen a ser extremament amables els uns amb els altres. I no és gens estrany que algú et pari pel carrer (literalment, picant-te a l’esquena, fins i tot) per dir-te, senzillament, que li agrada la samarreta que portes, o per demanar-te on t’has comprat aquestes sandàlies.
Hi
ha una mena d’acudit que diu que si no t’agrada el temps que fa a Nova
York, t’esperis deu minuts. És una ciutat d’extrems, també
meteorològicament parlant, sense acabar d’aclarir-se i amb els interiors
condicionats del tot a la inversa. Les andanes del metro a l’estiu són
un forn, els combois (i les botigues, els restaurants, els museus, els
bars), iglús. La gent d’aquí es queixa molt del metro. Si no és una
línia que va amb retard és una que tanca per manteniment, i fixa’t si va
direcció Manhattan o direcció Queens o direcció Brooklyn, i compte que
no agafis una exprés en lloc d’una local. Tot és avesar-s’hi. A mi, del
metro, la cosa que més em fascina és sentir el conductor o la conductora
de torn micròfon en mà anunciant la següent parada i les incidències.
Que el metro de la ciutat més important del món no tingui la megafonia
dels combois digitalitzada i sigui tot analògic és, fins i tot,
entranyable.
Escrivia E. B. White a Here is New York (1949) que hi ha tres Nova Yorks: la dels qui hi van néixer i hi viuen; la dels commuters, és a dir, els qui hi van a treballar i prou; i la dels qui, nascuts en qualsevol altre indret, hi van a viure, a la recerca d’alguna cosa. D’aquestes tres, la millor és la tercera, diu, ‘la ciutat de destinació final, la ciutat que és objectiu’: ‘És aquesta tercera ciutat que representa la tendència nerviosa de Nova York, el seu comportament poètic, la seva dedicació a les arts i els seus èxits incomparables.’ Hi ha gent arribada de tot el món, més enllà dels barris de tradició immigrant. Per això els llaços no sanguinis són més forts, aquí, i és amb els amics que has anat teixint amb qui sopes per Acció de Gràcies, quan tens la família a l’altra banda de l’oceà, i és amb ells amb qui primer comptes per a compartir les últimes notícies, i la bona nova i també el dol. Lluny de casa, amb tot de nous novaiorquesos arribats de qualsevol altra banda, la colla és la família més que enlloc.
Cau la tarda, ima
ginant-nos
que el dia d’aquesta ruta particular té unes quantes hores més. Podríem
contemplar la posta de sol des del Top of the Rock o l’Empire State o
algun altre rooftop, però hem tornat a Brooklyn, on la
gent s’asseu a les escales de casa que donen al carrer per fugir de la
calor, i anem fins al barri de Red Hook, prou protegit encara de les
multituds. A mitjan segle XIX, tot això fins a Greenpoint eren molls,
s’hi emmagatzemaven els productes que arribaven al port i no cabien als
contenidors de Manhattan. Durant aquells anys, a Brooklyn l’anomenaven
la ciutat emmurallada. Avui, en queden dos, d’aquells molls. I un bar
d’història centenària, el Sunny’s, que sembla situat gairebé al llindar
del final d’un món. Olor de fusta i cervesa, domassos, música folk,
renou i, a la porta, davant el mar, un capaltard que allargassa les
ombres.
Cadascú té la seva particular història d’amor amb Nova York.
No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.
Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.
Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.
Voltarem amunt i avall, a dreta i esquerra –després ja anirem a fer unes cerveses– amb el cap inclinat amunt i amb cara d’estaquirots. Inevitablement. Això és una illa, de manera que va haver-hi un moment que ja no hi havia més espai per a edificar que no fos en direcció al cel. I és cap aquí on se’n van els ulls. Cap als edificis que semblen no tenir sostre, tot i la llei que arribats a un punt va posar un topall a les altures, també. De fet, si un passeja per Lower Manhattan o del 23 Street en amunt fins a Central Park, és probable que trobi a faltar que li toqui el sol i més llum. Passejar tot badant, doncs. I més enllà dels gratacels, els carrers de l’East Village i de Greenwich Village, que ens semblarà haver-hi estat abans, de tantes vegades que els haurem vist en imatges, i que allotgen la història d’alguns dels moviments culturals i socials més importants de la ciutat.
Façanes de color de totxo d’edificis baixos amb l’escala d’incendi respectiva que dibuixen aquest quadre urbà tan característic. I la combinació de rètols i llums de neons de tots colors i tipografies que no encaixen ni amb calçador i molts dels quals comencen a tenir un deix decadent, però que formen part del paisatge i del seu encant. Un dels moments més plaents del passeig és quan, tot d’una, entre dos carrers o rere uns blocs qualssevol, treu el cap l’edifici Chrysler. I una el contempla novament bocabadada, perquè l’haurem vist cinquanta vegades i continuarem meravellant-nos-en, que cadascú té les seves preferències i la meva és aquesta. Per mi, el gratacel més bonic de la ciutat.
Potser haurem pujat per l’avinguda Bowery, amb sales d’exposicions i com més va més bars de moda. O per Broadway, que és tot aparadors i olors de menjars, en plural, i gent a pas lleuger per no dir amb el coet al cul. Aquests dos carrers acaben confluint a Union Square. És un dels nexes de connexió de l’illa, i d’entre els punts de bullícia de Manhattan, el meu preferit. Un racó amb taules on s’apleguen jugadors d’escacs, i un mercat de verdures i fruites, que quan fa massa dies que has recorregut al menjar ràpid dels carrets de les cantonades són tot un salvament. Al sud-est, a l’altra banda del carrer, una gran instal·lació artística en una façana amb un comptador de quinze dígits bellugadissos que recull unes quantes llegendes urbanes. Que si el deute extern dels Estats Units, que si les emissions de diòxid de carboni, que si el temps que queda perquè s’extingeixi la humanitat… Al final, la realitat esdevé més avorrida: és un rellotge digital. Enigma resolt. Els set dígits de l’esquerra marquen l’hora, els set de la dreta, el temps que queda perquè acabin les vint-i-quatre hores del dia, i el del mig són centèsimes de segon. Union Square també són llibres de segona mà amuntegats a la vorera, músics i percussionistes amb la gorra a terra, el parc que dóna oxigen a un raconet de Nova York. Punt de confluència i de referència, ens trobem a la catorze amb Broadway a les set, hora aproximada, que abans passaré per l’Strand a remenar llibres.
L’Strand és una de les millors llibreries de la ciutat, n’hi ha per a perdre-s’hi una estona ben llarga. ’18 miles of books’, diu l’eslògan. No sé quants quilòmetres de llibres tenen, però són tres plantes més el soterrani amb prestatgeries fins al sostre plenes de llibres a vessar, i més enllà de les novetats editorials, llibres de segona mà, rareses, llibres mig descatalogats. Aquesta llibreria, que va començar el 1956 en un petit local de la quarta avinguda, avui és un negoci monumental que ja no viu només de llibres sinó de tot un marxandatge que va de bosses a imants passant per postals, pins, mitjons i tota mena de souvenirs relacionats amb la literatura i la botiga, però què voleu que us digui, posats a comprar algun record de la ciutat, aquí en trobareu de ben originals.
Nova
York pot ser addictiva, diuen els qui s’hi han quedat enganxats. Aquí
hi ha centenars de coses a fer cada dia, no te l’acabes. La capital del
món, la ciutat que mai no dorm i totes aquestes coses. Festivals, museus
de tota mena (més enllà dels típics, per exemple: el Whitney, després
d’haver recorregut la High Line, i el Brooklyn Museum, previ passeig per
Prospect Park) i bars amb totes les copes i tots els espècimens,
exposicions de tot el que et puguis imaginar, actes a cada cantonada,
restaurants amb tots els menjars del món. I un no pot tornar a casa
sense haver sopat a cuita-corrents un tall de pizza del mític Joe’s
Pizza, haver fet un brunch, que és l’esmorzar de forquilla de
tota la vida però dit més modern i amb menges típiques, ni d’haver
tastat algunes ostres, que per alguna cosa aquesta ciutat és
històricament coneguda per les ostres que s’hi collien en temps en què
els carrets de les cantonades no oferien hot-dogs sinó ostres. Capítol a
banda mereixeria la proliferació de cerveseries artesanes: deixem-nos
guiar. I els concerts, és clar. Tants com un vulgui i per tots els
racons. Però si un ve a Nova York, per poc que estimi la música, ha de
fer-s’ho venir bé per escoltar un bon bolo en algun dels clubs de jazz
més mítics de la ciutat, com el Village Vanguard, l’Smalls o el 55Bar.
Aquí s’ha de venir amb estalvis o una feina ben pagada, és evident.També diuen que és una ciutat que t’endureix la pell. Algú em va fer veure els primers dies que si els vagons del metro són tot sovint força silenciosos és perquè la majoria de gent viatja sola, ergo, no té ningú amb qui parlar. I si hi sumes que no hi ha cobertura, és a dir, que tampoc no és possible parlar (cridar) per telèfon, ja tens la resposta a una situació que jo atribuïa a la bona educació. Que també. És una ciutat individualista. Enmig d’aquesta voràgine, la solitud pot ser alliberadora en alguns moments i desoladora en alguns altres. Però alhora, i potser justament per això, els desconeguts acostumen a ser extremament amables els uns amb els altres. I no és gens estrany que algú et pari pel carrer (literalment, picant-te a l’esquena, fins i tot) per dir-te, senzillament, que li agrada la samarreta que portes, o per demanar-te on t’has comprat aquestes sandàlies.
Hi
ha una mena d’acudit que diu que si no t’agrada el temps que fa a Nova
York, t’esperis deu minuts. És una ciutat d’extrems, també
meteorològicament parlant, sense acabar d’aclarir-se i amb els interiors
condicionats del tot a la inversa. Les andanes del metro a l’estiu són
un forn, els combois (i les botigues, els restaurants, els museus, els
bars), iglús. La gent d’aquí es queixa molt del metro. Si no és una
línia que va amb retard és una que tanca per manteniment, i fixa’t si va
direcció Manhattan o direcció Queens o direcció Brooklyn, i compte que
no agafis una exprés en lloc d’una local. Tot és avesar-s’hi. A mi, del
metro, la cosa que més em fascina és sentir el conductor o la conductora
de torn micròfon en mà anunciant la següent parada i les incidències.
Que el metro de la ciutat més important del món no tingui la megafonia
dels combois digitalitzada i sigui tot analògic és, fins i tot,
entranyable.Escrivia E. B. White a Here is New York (1949) que hi ha tres Nova Yorks: la dels qui hi van néixer i hi viuen; la dels commuters, és a dir, els qui hi van a treballar i prou; i la dels qui, nascuts en qualsevol altre indret, hi van a viure, a la recerca d’alguna cosa. D’aquestes tres, la millor és la tercera, diu, ‘la ciutat de destinació final, la ciutat que és objectiu’: ‘És aquesta tercera ciutat que representa la tendència nerviosa de Nova York, el seu comportament poètic, la seva dedicació a les arts i els seus èxits incomparables.’ Hi ha gent arribada de tot el món, més enllà dels barris de tradició immigrant. Per això els llaços no sanguinis són més forts, aquí, i és amb els amics que has anat teixint amb qui sopes per Acció de Gràcies, quan tens la família a l’altra banda de l’oceà, i és amb ells amb qui primer comptes per a compartir les últimes notícies, i la bona nova i també el dol. Lluny de casa, amb tot de nous novaiorquesos arribats de qualsevol altra banda, la colla és la família més que enlloc.
Cau la tarda, ima
ginant-nos
que el dia d’aquesta ruta particular té unes quantes hores més. Podríem
contemplar la posta de sol des del Top of the Rock o l’Empire State o
algun altre rooftop, però hem tornat a Brooklyn, on la
gent s’asseu a les escales de casa que donen al carrer per fugir de la
calor, i anem fins al barri de Red Hook, prou protegit encara de les
multituds. A mitjan segle XIX, tot això fins a Greenpoint eren molls,
s’hi emmagatzemaven els productes que arribaven al port i no cabien als
contenidors de Manhattan. Durant aquells anys, a Brooklyn l’anomenaven
la ciutat emmurallada. Avui, en queden dos, d’aquells molls. I un bar
d’història centenària, el Sunny’s, que sembla situat gairebé al llindar
del final d’un món. Olor de fusta i cervesa, domassos, música folk,
renou i, a la porta, davant el mar, un capaltard que allargassa les
ombres.Cadascú té la seva particular història d’amor amb Nova York.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada