àustria
El triomf de l'extrema dreta sacseja els fonaments de la democràcia austríaca
El 22 de maig se celebrarà la segona volta entre l’ultra Norbert Hofer i el verd Van der Ballen
Sempre ha existit un poderós corrent ultradretà en la societat austríaca
Els electors castiguen deu anys de govern de gran coalició entre socialdemòcrates i conservadors
L'extrema dreta encapçala la primera volta de les presidencials a Àustria
El líder de l'FPÖ, celebrant la victòria a la primera volta de les eleccions austríaques | FPÖ
Hi ha una obra fonamental per entendre la política i la societat austríaca. Heldenplatz, de Thomas Bernhard, estrenada el 1988. Ve a tomb pel que va passar ahir a Àustria. Anem als fets. Primera volta de les eleccions presidencials. Contra pronòstic, el candidat del Partit de la Llibertat (FPÖ), xenòfob d’extrema dreta, Norbert Hofer, ha trasbalsat la societat del petit país alpí en obtenir un espectacular 36% dels vots, convertint la seva força política en la primera de la república. Hofer es veurà les cares amb Alexander Van der Bellen, el candidat dels Verds (20%).
Els electors han castigat el govern de "gran coalició", una fórmula que s’arrossega des de fa deu anys entre els dos partits tradicionals del país, el Partit Socialista (SPO) de l’actual canceller, Werner Faymann, i el Partit Popular, formalment democristià però hereu de la tradició més conservadora del catolicisme austríac. Fins ara, els socialistes –també molt conservadors a Àustria- tenien en el seu poder els dos càrrecs principals, el de canceller, i el més simbòlic de president de la República, en mans de Heinz Fischer, que ara conclou el seu mandat.
Els dirigents del FPO, liderats per un polític demagog, Heinz-Christian Strache, han sabut capitalitzar el desgast de la "gran coalició", que s’ha convertit en una mena de règim que ha dificultat l’alternança normal en les democràcies. Per la dreta ha crescut el FPÖ i per l’esquerra els Verds. La candidatura independent d’Irmgard Griss, una jutgessa que s’ha fet popular perseguint la corrupció, amb el seu 18% dels sufragis, també ha fragmentat encara més el vot de les forces democràtiques. El cert és que els dos candidats governamentals, el socialista i el popular, han quedat amb uns ajustats 10 i 11%.
Strache ha aconseguit fer forat presentant el FPÖ com una força renovadora i de protesta. Ha recollit vots de la dreta amb un missatge antirefugiats, un tema que ha estat emprat sense vergonya i que ha calat entre un electorat espantat per l’arribada de població musulmana. Però el Partit de la Llibertat també ha anat sumant, amb els anys, vots provinents de l’esquerra, d’obrers que se senten orfes després de dècades de govern amb uns socialistes cada cop més distants de les seves bases històriques.
El resultat de les eleccions municipals de l’octubre passat ja va oferir uns negres presagis. Els socialistes de l’alcalde Michael Häupl van tornar a guanyar a Viena, però amb un dels seus pitjors resultats, el 39%, quan la capital sempre ha estat el feu del partit i solien arrasar. Aleshores, els ultres de Strache van assolir un 32%, sent la segona força i indicant un canvi en la correlació política al país. Però el Partit de la Llibertat no sorgeix com un bolet. Respon a una llarga petjada en la història austríaca.
De cor de l’Imperi a petita república
La derrota dels imperis centrals el 1918 va suposar un nou mapa d’Europa. El vell Imperi Austro-Hongarès es va fragmentar en petites nacionalitats i Àustria va quedar reduïda a una petita república. A les grans ciutats, Viena sobretot, el moviment obrer va esdevenir hegemònic, però en la terra profunda, a les regions rurals, va continuar dominant el conservadorisme de sempre, nostàlgic potser del llegat dels Habsburg s’imposava i profundament catòlic. D’aquest substrat va néixer el règim del canceller Engelbert Dollfuss, figura essencial en la història austríaca. En un context de feixistització al continent, Dollfuss no va parar fins instaurar una dictadura de signe clerical a inicis dels anys trenta, reprimint a sang i foc els sindicats socialdemòcrates.
El seu govern va ser conegut com l’austrofeixisme, i Dollfuss es va fer amic de Mussolini. Però no de Hitler, arribat al poder a Berlín, nascut precisament a Àustria i que aspirava a l’annexió, l’Anschluss. El 1934, els nazis van intentar un cop a Viena. Dollfuss va ser assassinat però el cop va fracassar i Hitler va haver de recular. Aconseguiria l’Anschluss quatre anys més tard, el 15 de març de 1938. Un potent corrent d’opinió va rebre el führer amb entusiasme. Salvant les distàncies, l’actual FPÖ és hereu del corrent més germanòfil de la població austríaca, mentre que l’OVP, el Partit Popular, enarbora la tradició catòlica més reaccionària.
Després del 1945, la nova democràcia austríaca va començar a caminar amb l’OVP i l’SPO, que s’anaven tornant. El Partit de la Llibertat ja existia, però era minoritari fins que Jorg Haider, líder jove i sense tabús, el va aixecar com una organització formidable. Haider va recollir el desgast de la vella classe política. Va morir en un accident de circulació el 2008, però l’actual líder del partit, Strache, ha recollit el seu paper.
Que a la societat austríaca passava alguna cosa ja es va copsar l’any 1986, quan Kurt Waldheim va ascendir a la presidència. Era un home honorable, havia estat secretari general de l’ONU. Però abans, molt abans, també havia estat oficial de les SS. Era una metàfora de les pàgines més obscures del país. Al costat del Salzburg musical, de Mozart i l’alta cultura, de l’obra de Stefan Zweig, bategava una memòria amagada. Molts dels dirigents polítics de la “nova” Àustria democràtica, tenien passats compromesos. Que un jueu, Bruno Kreisky, líder socialista, fos canceller durant molts anys, va fer pensar a molts que el país havia fet net amb el passat. Però res d’això. Quan es va fer públic el nazisme antic de Waldheim, molta gent a Europa va creure que no guanyaria les eleccions. Lluny d’això, l’antic SS va ser elevat a la magistratura suprema.
L’advertiment de Bernhard
Quan es van complir 50 anys de l’Anschluss, l’escriptor i dramaturg Thomas Bernhard, autor maleït i inclassificable, ho va recordar a la seva manera. Va estrenar Heldenplatz (La plaça dels Herois). El títol no podia tenir més mala llet. La plaça dels Herois és on Hitler va anunciar l’Anschluss i on les grans concentracions nazis castigaven les oïdes dels austríacs amb consciència. En el muntatge, va dur a l’escenari el cas d’una família jueva el pare de la qual s’ha d’exiliar durant el nazisme. Quan decideix tornar al seu país després de la guerra, queda aclaparat per la realitat: Àustria continua sent la mateixa que la dels anys hitlerians, amb el mateix antisemitisme, la mateixa intolerància, i acaba suïcidant-se. L’obra va provocar l’escàndol de la bona societat vienesa. Bernhard va morir poc després i segurament allò fou un comiat i també un advertiment.
L’obra va ser duta al TNC l’any 2010, dirigida per Ariel García Valdés, amb traducció de Feliu Formosa i interpretada de forma esplèndida per un conjunt d’actors entre els quals hi havia Laura Conejero i Jordi Dauder, Mingo Ràfols i Josep Minguell, entre d’altres. La segona volta de les presidencials, el 22 de maig, possiblement corregirà el cop de la primera, si totes els forces democràtiques s’apleguen. Però l’obra de Bernhard continuarà sent un dels millors textos per entendre el que està passant a Àustria, precisament ara en què els crits demagogs tornen a abatre’s sobre Heldenplatz.
Els electors han castigat el govern de "gran coalició", una fórmula que s’arrossega des de fa deu anys entre els dos partits tradicionals del país, el Partit Socialista (SPO) de l’actual canceller, Werner Faymann, i el Partit Popular, formalment democristià però hereu de la tradició més conservadora del catolicisme austríac. Fins ara, els socialistes –també molt conservadors a Àustria- tenien en el seu poder els dos càrrecs principals, el de canceller, i el més simbòlic de president de la República, en mans de Heinz Fischer, que ara conclou el seu mandat.
Els dirigents del FPO, liderats per un polític demagog, Heinz-Christian Strache, han sabut capitalitzar el desgast de la "gran coalició", que s’ha convertit en una mena de règim que ha dificultat l’alternança normal en les democràcies. Per la dreta ha crescut el FPÖ i per l’esquerra els Verds. La candidatura independent d’Irmgard Griss, una jutgessa que s’ha fet popular perseguint la corrupció, amb el seu 18% dels sufragis, també ha fragmentat encara més el vot de les forces democràtiques. El cert és que els dos candidats governamentals, el socialista i el popular, han quedat amb uns ajustats 10 i 11%.
Strache ha aconseguit fer forat presentant el FPÖ com una força renovadora i de protesta. Ha recollit vots de la dreta amb un missatge antirefugiats, un tema que ha estat emprat sense vergonya i que ha calat entre un electorat espantat per l’arribada de població musulmana. Però el Partit de la Llibertat també ha anat sumant, amb els anys, vots provinents de l’esquerra, d’obrers que se senten orfes després de dècades de govern amb uns socialistes cada cop més distants de les seves bases històriques.
El resultat de les eleccions municipals de l’octubre passat ja va oferir uns negres presagis. Els socialistes de l’alcalde Michael Häupl van tornar a guanyar a Viena, però amb un dels seus pitjors resultats, el 39%, quan la capital sempre ha estat el feu del partit i solien arrasar. Aleshores, els ultres de Strache van assolir un 32%, sent la segona força i indicant un canvi en la correlació política al país. Però el Partit de la Llibertat no sorgeix com un bolet. Respon a una llarga petjada en la història austríaca.
De cor de l’Imperi a petita república
La derrota dels imperis centrals el 1918 va suposar un nou mapa d’Europa. El vell Imperi Austro-Hongarès es va fragmentar en petites nacionalitats i Àustria va quedar reduïda a una petita república. A les grans ciutats, Viena sobretot, el moviment obrer va esdevenir hegemònic, però en la terra profunda, a les regions rurals, va continuar dominant el conservadorisme de sempre, nostàlgic potser del llegat dels Habsburg s’imposava i profundament catòlic. D’aquest substrat va néixer el règim del canceller Engelbert Dollfuss, figura essencial en la història austríaca. En un context de feixistització al continent, Dollfuss no va parar fins instaurar una dictadura de signe clerical a inicis dels anys trenta, reprimint a sang i foc els sindicats socialdemòcrates.
El seu govern va ser conegut com l’austrofeixisme, i Dollfuss es va fer amic de Mussolini. Però no de Hitler, arribat al poder a Berlín, nascut precisament a Àustria i que aspirava a l’annexió, l’Anschluss. El 1934, els nazis van intentar un cop a Viena. Dollfuss va ser assassinat però el cop va fracassar i Hitler va haver de recular. Aconseguiria l’Anschluss quatre anys més tard, el 15 de març de 1938. Un potent corrent d’opinió va rebre el führer amb entusiasme. Salvant les distàncies, l’actual FPÖ és hereu del corrent més germanòfil de la població austríaca, mentre que l’OVP, el Partit Popular, enarbora la tradició catòlica més reaccionària.
Després del 1945, la nova democràcia austríaca va començar a caminar amb l’OVP i l’SPO, que s’anaven tornant. El Partit de la Llibertat ja existia, però era minoritari fins que Jorg Haider, líder jove i sense tabús, el va aixecar com una organització formidable. Haider va recollir el desgast de la vella classe política. Va morir en un accident de circulació el 2008, però l’actual líder del partit, Strache, ha recollit el seu paper.
Que a la societat austríaca passava alguna cosa ja es va copsar l’any 1986, quan Kurt Waldheim va ascendir a la presidència. Era un home honorable, havia estat secretari general de l’ONU. Però abans, molt abans, també havia estat oficial de les SS. Era una metàfora de les pàgines més obscures del país. Al costat del Salzburg musical, de Mozart i l’alta cultura, de l’obra de Stefan Zweig, bategava una memòria amagada. Molts dels dirigents polítics de la “nova” Àustria democràtica, tenien passats compromesos. Que un jueu, Bruno Kreisky, líder socialista, fos canceller durant molts anys, va fer pensar a molts que el país havia fet net amb el passat. Però res d’això. Quan es va fer públic el nazisme antic de Waldheim, molta gent a Europa va creure que no guanyaria les eleccions. Lluny d’això, l’antic SS va ser elevat a la magistratura suprema.
L’advertiment de Bernhard
Quan es van complir 50 anys de l’Anschluss, l’escriptor i dramaturg Thomas Bernhard, autor maleït i inclassificable, ho va recordar a la seva manera. Va estrenar Heldenplatz (La plaça dels Herois). El títol no podia tenir més mala llet. La plaça dels Herois és on Hitler va anunciar l’Anschluss i on les grans concentracions nazis castigaven les oïdes dels austríacs amb consciència. En el muntatge, va dur a l’escenari el cas d’una família jueva el pare de la qual s’ha d’exiliar durant el nazisme. Quan decideix tornar al seu país després de la guerra, queda aclaparat per la realitat: Àustria continua sent la mateixa que la dels anys hitlerians, amb el mateix antisemitisme, la mateixa intolerància, i acaba suïcidant-se. L’obra va provocar l’escàndol de la bona societat vienesa. Bernhard va morir poc després i segurament allò fou un comiat i també un advertiment.
L’obra va ser duta al TNC l’any 2010, dirigida per Ariel García Valdés, amb traducció de Feliu Formosa i interpretada de forma esplèndida per un conjunt d’actors entre els quals hi havia Laura Conejero i Jordi Dauder, Mingo Ràfols i Josep Minguell, entre d’altres. La segona volta de les presidencials, el 22 de maig, possiblement corregirà el cop de la primera, si totes els forces democràtiques s’apleguen. Però l’obra de Bernhard continuarà sent un dels millors textos per entendre el que està passant a Àustria, precisament ara en què els crits demagogs tornen a abatre’s sobre Heldenplatz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada