Tenien raó els pessimistes?
«Hi ha una enorme desconfiança entre Mas i Junqueras que no ha resolt de cap manera el darrer acord»
Vicent Sanchis | Actualitzat el 02/02/2015 a les 00:02h
Les costures del pacte que van lligar in extremis Artur Mas i Oriol Junqueras
són massa fràgils. Ho avisaven alguns analistes des del mateix moment
en què els dos líders polítics el van anunciar. No era creïble que només
una reunió, ni que fos beneïda per la santíssima trinitat del
sobiranisme civil, aclarís tots els malentesos i resolgués totes les
discrepàncies que havien anat acumulant-se i covant-se durant mesos.
La desconfiança entre Esquerra i Convergència es manté. El nou enfrontament que ha esclatat en els darrers dies n’és la constatació més agra. Els republicans han retirat el suport a Artur Mas, que s’ha vist obligat a demanar la compareixença en la comissió antifrau del Parlament, una decisió que el president de la Generalitat ha pres profundament molest i que ha desencadenat una onada de reaccions contràries a Esquerra en les seves files.
Hi ha una enorme desconfiança entre Mas i Junqueras que no ha resolt de cap manera el darrer acord. Una hostilitat que va nàixer el passat mes d’agost arran de la discrepància que va enfrontar els dos líders respecte a la consulta del 9 de novembre. Com a conseqüència d’aquella primera topada les desqualificacions, els retrets, els insults i fins i tot les amenaces es van enramar per les xarxes socials entre convergents, republicans i milícies auxiliars. El nivell de l’aigua turbulenta no ha baixat amb l’acord que ha propiciat les eleccions del 27 de setembre.
Perquè, a més, no es tracta només de velles ferides reobertes. Esquerra s’ha mogut cap a l’espai que ocupava el PSC i pretén atraure tots els dirigents, militants i votants socialistes de tirada més sobiranista. Una infanteria especialment hostil a Convergència i Unió. A més, competeixen per aquest espai, per l’espai de “l’esquerra”, amb Iniciativa i Podemos. Dues opcions que de manera puntual cavalquen juntes i que es presenten com a “regeneradores”. Com la gran esperança contra les tares del sistema. Aquesta competència fa més agra encara la relació dels republicans amb els convergents. L’etern eix “social” s’imposa per necessitat electoral al “nacional”.
Tot això s’ho miren amb una estupefacció infinita els centenars de milers de persones que es pensaven que ara anava de debò. Que han compartit espai i suor els uns amb els altres durant els darrers anys en tota mena de mobilitzacions independentistes sense preguntar-se mai en quin partit militaven o a quina opció votaven. Aquesta tropa, ai!, aquesta tropa, no s’ho mereix. I a Madrid es freguen les mans.
La desconfiança entre Esquerra i Convergència es manté. El nou enfrontament que ha esclatat en els darrers dies n’és la constatació més agra. Els republicans han retirat el suport a Artur Mas, que s’ha vist obligat a demanar la compareixença en la comissió antifrau del Parlament, una decisió que el president de la Generalitat ha pres profundament molest i que ha desencadenat una onada de reaccions contràries a Esquerra en les seves files.
Hi ha una enorme desconfiança entre Mas i Junqueras que no ha resolt de cap manera el darrer acord. Una hostilitat que va nàixer el passat mes d’agost arran de la discrepància que va enfrontar els dos líders respecte a la consulta del 9 de novembre. Com a conseqüència d’aquella primera topada les desqualificacions, els retrets, els insults i fins i tot les amenaces es van enramar per les xarxes socials entre convergents, republicans i milícies auxiliars. El nivell de l’aigua turbulenta no ha baixat amb l’acord que ha propiciat les eleccions del 27 de setembre.
Perquè, a més, no es tracta només de velles ferides reobertes. Esquerra s’ha mogut cap a l’espai que ocupava el PSC i pretén atraure tots els dirigents, militants i votants socialistes de tirada més sobiranista. Una infanteria especialment hostil a Convergència i Unió. A més, competeixen per aquest espai, per l’espai de “l’esquerra”, amb Iniciativa i Podemos. Dues opcions que de manera puntual cavalquen juntes i que es presenten com a “regeneradores”. Com la gran esperança contra les tares del sistema. Aquesta competència fa més agra encara la relació dels republicans amb els convergents. L’etern eix “social” s’imposa per necessitat electoral al “nacional”.
Tot això s’ho miren amb una estupefacció infinita els centenars de milers de persones que es pensaven que ara anava de debò. Que han compartit espai i suor els uns amb els altres durant els darrers anys en tota mena de mobilitzacions independentistes sense preguntar-se mai en quin partit militaven o a quina opció votaven. Aquesta tropa, ai!, aquesta tropa, no s’ho mereix. I a Madrid es freguen les mans.
Autor
Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa tres dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui,
aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme i
col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet
també televisió i darrerament ha dirigit el canal BarçaTV, d'on va
ser fet fora l'endemà de prendre possessió la nova junta com a
conseqüència de l'"auditoria laboral" perpetrada per Sandro Rosell.
Altres articles d'aquest autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada