Entrevista a l'impulsor de Sobiranies i ex-diputat al Parlament de Catalunya
Quim Arrufat, en una imatge d'arxiu (Foto: ACN)
Quim Arrufat (1982), exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya, és un dels impulsors de Sobiranies, que presenta aquests dies juntament amb Xavier Domènech.
L’espai neix ‘per a promoure el debat, la reflexió, l’anàlisi i la
formació en l’esquerra sobiranista catalana’ segons el manifest
fundacional. Gerardo Pisarello, David Fernàndez, Jordi Muñoz, Gala Pin,
Anna Gabriel i Jaume Roures són més cares vinculades al projecte. En
aquesta entrevista, Quim Arrufat no tan sols explica què és Sobiranies,
sinó que també deixa clar que ja no és militant de la CUP. Explica per
primera vegada per què i quan la va deixar. Arrufat, en conversa
telefònica amb VilaWeb, també narra episodis més personals que ha viscut
durant el confinament.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
—Heu estat gairebé dos anys en silenci. On era, Quim Arrufat?
—A casa. Volia plegar i descansar un temps. I havia de tallar de rel la
meva presència als mitjans. No volia quedar en la constel·lació de
tertulians, on tens informació de segona mà. I si sortia a parlar, em
continuarien veient com a portaveu de la CUP. I no. A banda que l’excés
d’exposició pública té conseqüències negatives, com ara no trobar feina.
Feina en llocs on t’adaptaries, el currículum hi correspon, i et diuen
molt bé, però quan no surtis tant a la televisió. Ja vindràs en una
altra època. Jo volia parar, feia cinc anys que era a la CUP, i t’acabes
desgastant. Després de ser diputat em vaig quedar sense subsidi de
desocupació, perquè els diputats no hi tenen dret, i vaig passar a
formar part del secretariat nacional, on aleshores no podies cobrar. Ara
sí que poden fer mitja jornada. Però vaig creure important de ser-hi,
en un moment que la formació estava molt fracturada. Em va semblar que
no servia de res treballar en una CUP dividida. I vaig intentar cosir
dins el secretariat. Vaig estar-hi fins a l’octubre del 2017. Aquest era
el mandat.
—I ara treballeu a l’Observatori DESC?
—No. Fa sis mesos que ja no treballo al DESC, tampoc.
—I encara sou de la CUP?
—No. No hi sóc. Ja no sóc militant de la CUP. Després de deixar el
secretariat nacional vaig tenir unes quantes i decisives decepcions
polítiques amb la CUP. L’ànim general, no únicament a la CUP, era un
núvol fosc, de mala maror i de buscar culpables a tot arreu, de no veure
futur i de voler passar comptes. Recordo especialment el consell
polític de Perpinyà, on vam presentar un document de candidatura
político-cultural per a les europees. Curtcircuitem Espanya. Entre
altres coses, volíem Anna Gabriel al Parlament Europeu. Doncs no tan
sols vaig perdre, aquell dia, és que aquell consell polític em va
decebre enormement per la càrrega de bel·ligerància, negativisme, i de
‘me la sua tot’. Recordo gent aixecant-se de la cadira i fent gestos amb
dit acusatori. La nostra proposta va fer el rècord històric de vots
negatius. Vaig sortir-ne sense entendre res. Recordo l’anada i la
tornada de Perpinyà, els guàrdies civils amb metralletes, fent-nos
preguntes… per anar a un consell polític com aquell. Mon pare ho va
resumir en un SMS: ‘Quan comences a estar moltes vegades fora de lloc,
és que potser ets tu qui és fora de lloc.’ Vaig veure que s’esgotava el
cicle personal, d’energia, d’idees.
—Més amb pau, ara que no hi sou, amb la CUP?
—Doncs sí. Ho estic. M’ha anat bé.
—Curiós, doncs, que a
Sobiranies, Quim Arrufat ja no és militant de la CUP. I Xavier Domènech
no ho és dels comuns. Us heu unit dos ex.
—Cert. Tots dos som fora dels òrgans. No en som ni militants. I no en
som ni membres. En Domènech em ve a buscar el febrer del 2019. Jo hi
havia parlat tres o quatre vegades a tot estirar. I em va explicar el
drama dels comuns. ‘Jo creia que els comuns, tenint com tenien gent a la
universitat, ni que fos per esnobisme, farien reflexió intel·lectual.
Doncs no hi ha un espai on puguem debatre ni analitzar’, em deia. I la
meva resposta va ser: ‘Doncs a la CUP, igual!’ Som molt més activistes
que no reflexius. L’acceleració d’activisme no ens permet espai per a
analitzar context polític. I aquí comença tot.
—Doncs la primera reacció al vostre anunci ha estat que Sobiranies serà un pont entre partits, la CUP i els comuns.
—No. La nostra preocupació no és que no es parlés entre les
organitzacions. Era que no es parlés dins les organitzacions. Veiem com
les organitzacions no parlaven amb elles mateixes ni amb el seu entorn.
Que la CUP i comuns no parlessin entre si no hi té res a veure. I no és
la nostra preocupació. La idea és tenir temps per a debatre que el 2012
les relacions internacionals eren així, i ara són aixà. Per exemple.
Doncs aquí tenim un text, i ara ve un ponent. Volem temps per a pensar i
formar-nos. Això pretenem.
—Segona reacció que he vist: munten un think tank per preparar un tripartit ERC, CUP i comuns al govern de la Generalitat.
—Entenc que es malinterpreti sense voler. És normal i potser no ens
expliquem prou bé. Suposo que hi veuen una operació política perquè ens
continuen veient com a portaveus dels espais. Però no és el cas. En
absolut. Un govern ERC, comuns CUP no entra dins les meves il·lusions,
expectatives, esforços, ni conviccions estratègiques. Ni veig que tingui
gens de sentit, més enllà de l’alternança en el govern d’una autonomia
que no té recursos per a fer cap mena de canvi. L’aposta és a mitjà
termini. No en la immediatesa. Volem que surti gent més formada, debats
interessants, informes escrits. I coses que encara no sabem. Vés a
saber. Del coneixement, la pluralitat i la formació en poden sortir
reforços que ni tan sols podrem dirigir. Però sí que en podrien sortir
resultats positius. Del pensament és evident que alguna cosa en pot
sortir. I algunes altres, no.
—Quins no?
—Doncs un full de ruta o estratègies encarades a construir les
condicions necessàries per a la independència. És probable que aquí no
hi hagi mai acord ni sinergia. Aquest espai no servirà per a ser un lobby a favor d’una opció o full de ruta concret. En alguns altres, pot haver-hi més acord.
—Ja que ho esmenteu, segons Quim Arrufat, quines hauries de ser les condicions per a arribar a la independència?
—Bona part de la decepció política de cavall que hi ha al país, i que
comparteixo, és preguntar-se després del Primer d’Octubre ja està? Això
ja s’ha acabat? Ho ajornem? Donem ordres a la nostra gent de no fer res?
És això? Jo també em trobava fora de lloc, per això. Perquè, fins i tot
acceptant que la reflexió d’aturar sigui encertada (i és molt acceptar,
perquè encara no m’ho ha argumentat ningú), jo entenc que mentrestant
et prepares a consciència i metòdicament per tenir condicions, quadres,
parainstitucions a deu anys vista. Citaré Lenin, cosa que no faig mai:
‘És lícit somniar, a canvi de posar-te a treballar disciplinadament per
aconseguir els somnis.’ Però em pot dir algú si això es fa?
—Quim Arrufat, què faria?
—Hi ha tres o quatre aspectes clau que han fracassat. Per exemple,
s’hauria d’anar construint com un boig un cos diplomàtic. També s’hauria
de conèixer molt millor l’estat per dins. Les orelles i ulls que hi
teníem, a institucions clau, com exèrcit, hisenda, o judicatura, on són
ara? On són els Carles Viver i Pi-Sunyer d’ara? Hem tingut baixes. Això
s’ha de suplir. En canvi, no em preocupa en absolut la mobilització
ciutadana. En sabem fer, i en vam fer. Hi tornarem amb la inventiva de
la gent. I la gent està disposada a posar-hi el cos. En canvi, la part
de qui ha d’executar decisions, fer avançar passos i els espais de gent a
aportar intel·ligència i responsabilitat, crec que ara està molt
tocada.
—Davant un actor violent, com hi reacciones?
—No et penso dir que és impossible fer-hi front. Ni tampoc et penso dir
que la sortida és a hòsties. A mi que és impossible no m’ho sentiràs
dir. No és veritat que sigui impossible. I a hòsties tampoc no t’ho
diré. Jo he anat al Kurdistan i he perdut molta gent. I no va enlloc,
d’entrada, pel respecte als drets humans. Però el Primer d’Octubre la
gent estava disposada a tenir baixes, i a aguantar morts. I això també
és saber encarar l’ús de la força que faci el contrari. No és cap
ximpleria que l’estat travessés el segle XIX amb cinc guerres civils
després de saquejar un continent. No és una història de flors i violes.
Ho sé. Però si ells fan servir l’ús de la força, jo discrepo que tu
també l’hagis de fer servir. No ho aconseguiríem mai.
—Via gandiana, doncs.
—És la que podem fer. I no és ni tan sols per principis morals. També és
la que sabem fer. Tecnologia, inventiva i la disposició de posar-hi el
cos. D’anar-hi físicament. Això és molt potent. Però hi insisteixo: on
ha fallat tot no és aquí. La gent no va fallar. El carrer no va fallar.
Va fallar la presa de decisions i l’execució. La part de la gent va
aprovar més que no pas les finances. La Generalitat no es va gastar ni
un duro. No va haver-hi cap aposta estratègica per tenir estructures per
a poder optar. I si ara em dius que necessites deu anys, com a mínim
posa-t’hi, ja. Però ara mateix. O et penses que serà l’atzar que ens ho
farà?
—Valoreu-me el govern d’esquerres de Madrid.
—Perdó? Govern d’esquerres? On és el govern d’esquerres a Madrid? Tinc
un ensurt cada vegada que es diu. Si hagués de dir una raó que fa que em
xoqui força associar el govern de Madrid amb el concepte ‘govern
d’esquerres’ és que el PSOE hi arriba després d’un viratge autoritari,
repressiu, retallador i ultranacionalista que, en el context de l’estat
espanyol, et situen molt lluny de posicions d’esquerres, com s’entén
històricament i habitualment. Però també perquè pocs mesos després
d’entrar al govern, comença una pandèmia i una crisi que aborden des de
la força. És a dir, el desplegament a les rotondes del voltant de casa
de Guàrdia Civil amb metralletes (una altra vegada). Francament, no és
per donar raó al ‘Polònia’, però deixaran sense programa les dretes
salvatges espanyoles, si no capgiren aquest enfocament. Podem fer veure
que som en un estat normal, que els alts funcionaris funcionen d’acord
amb les normatives. Però com a catalans ara ens toca no quedar-nos
blocats. I no pensar tan sols en la independència amb la mirada
habitual. Hem de pensar en l’estructuració del poder de l’estat. Això és
el que ens ha blocat. I el que ens fa miserables i no ens permet
d’avançar en drets democràtics i socials, és una estructura de poder
que, al marge dels partits, està disposada a imposar els privilegis
d’una minoria. Peti qui peti. L’avalen cinc-cents anys de fer això
mateix a tot el món. Aquest és el principal problema.
—Valoreu-me els governs a Barcelona i a la Generalitat. Tots dos amb partits d’esquerres, per cert.
—Si governa tal partit, l’ajuntament és d’esquerres? No ho sé, tu.
L’Ajuntament de Barcelona, de polítiques d’esquerres, n’ha fet, però ha
desistit de fer-ne, i de molt greus. Omissions molt flagrants de
compromisos. Per una altra banda, sóc molt lluny de pensar que algú
pugui projectar polítiques de transformació social amb els instruments
amb què compta la Generalitat. I davant aquest estat. Instruments que
minvaran. Com voleu ser d’esquerres a la Generalitat amb aquests
instruments? Fa deu anys això no era tan cert com ara. El volum de
recursos era millor i en part el van malbaratar. Ara amb prou feines
poden posar medalles i plaques.
—Sobiranies, per què aquest nom?
—Quan diem ‘sobiranies’ volem dir recuperació del poder per part de la
gent. Volem vincular els serveis socials, o la lluita contra la pobresa i
les pensions, amb el fet que la gent tingui poder, i amb el fet que el
poble català sigui sobirà sobre si mateix. Sobiranies vol vincular els
dos aspectes. Potser per a nosaltres implica un gran conflicte posar-ho a
la mateixa graella. Però a l’estat, no. L’estat ho té molt clar.
Sotmetre políticament la gent el Primer d’Octubre, i apallissar-la, va
directament relacionat amb les retallades a la sanitat. Les famílies que
sustenten aquest estat mantenen els privilegis gràcies a les retallades
i al sotmetiment polític. A totes dues coses. És una relació directa.
Els qui tenim problemes i disputem nínxols temàtics som els pobres.
—Comenteu la frase: ‘Primer la independència. Després ja parlarem d’esquerres.’
—A veure. Hi ha gent que tenim la capacitat de fer dues coses. I tres.
Fixa’t que quan parlo d’esquerres parlo de la defensa col·lectiva, de la
gent que es mobilitza en la defensa de la majoria. Tant si es diuen
d’esquerres com si no. Parlo d’això. I no d’un seguit d’escissions i
dirigents i entrellats. I potser algú altre provoca aquesta divisió
expressament. Ens divideixen per racisme, per professions, per edats. La
nostra contribució serà d’alimentar debats i procurar enriquir-los i
connectar la diversitat de les diverses branques de l’esquerra. I
connectar-les no per unir-les. Que ho faci un altre, si vol. Si no
perquè tinguin debat. Per esquerra entenc la gent involucrada en la
defensa col·lectiva dels drets i les majories socials enfront de la
voracitat del capital i el benefici. Si fas que les esquerres facin
explotar i s’atomitzin, i no es parlin entre ells, és evident que algú
hi suca pa.
—Això mateix passa en l’independentisme. La divisió interessada.
—Exacte. I en aquest sentit l’independentisme té molt d’esquerres.
Moviment social i popular que no lluita per la independència per una
pedra sagrada a Montserrat que s’ha de protegir. Al nacionalisme
espanyol, i les esquerres espanyoles en particular, els agrada molt de
pensar que els catalans som una tribu ridícula. I que fem coses de
tribu. Doncs no és veritat. L’independentisme ja està bé que sigui
plural, i potser no ho reconeixerà tampoc, però és un moviment molt
ampli que intenta de defensar els interessos col·lectius d’una societat
enfront de qui, amb molta evidència i claredat, et vol fer viure pitjor.
El moviment sobiranista articula un gran moviment que diu a qui té
davant: ‘Això que voleu per a uns pocs, nosaltres ho volem per molts.’ I
en aquest punt té molt de moviment social d’esquerres. Moviment social
en defensa d’interessos col·lectius amb un sentit igualitari, democràtic
i de justícia. Arrufat, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).
—L’estructura de Sobiranies inclourà desenes de treballadors, sous, i locals?
—Hem llogat al març dues taules de treball dins les oficines del CIEMEN.
No tindrà un equip enorme. Tindrà un equip tècnic reduït. Es paga un
sol tècnic. Amb un sou bastant just. Tenim un reforç per a la sortida
inicial i tenim pendent la campanya de Verkami. Ens finançarem per
subscripcions. En necessitem uns 600.
—D’aquests dies de coronavirus, quina lliçó en traieu?
—El nivell d’informació. No ens arriba res. La classe dirigent fa
previsions econòmiques i retallades, i mou fabriques amb informació
privilegiada i reservada que ni intuïm. Això m’esparvera. N’hi ha que
tenen molta més informació de com pot anar la pandèmia i la crisi que
els estats nació. Es va desmuntant l’estat. Tots confinats per la
covid-19 i ells tanquen Nissan. No estan confinats, ells. Hi ha una
desigualtat molt gran a l’accés d’informació.
—Heu fet classes per internet?
—Tinc molt poca docència. Tinc dues assignatures a ciències polítiques. A
primer i segon. Però no diria que és la meva feina. En tinc tan poques,
que aquests anys les he fetes totes al primer semestre. I no m’ha
tocat. N’he estat al marge.
—I de què les feu, les classes?
—Vols riure? Faig classes de dret constitucional i de sistema polític
espanyol. També he ensenyat teoria política del liberalisme dins
ideologies configuradores de l’estat. Fa uns anys (ara els més joves ja
no saben qui sóc) quan parlava d’exèrcit o monarquia i ho feia amb tot
el rigor del món, la gent vinga a riure.
—Aquests dies de confinament, Quim Arrufat ha perdut la mare.
—Sí, la mare se’m va morir la setmana passada. En tres mesos va entrar
normal a l’hospital i en va sortir amb càncer pertot arreu. En ple
confinament, ma germana Alòdia i jo hem estat tancats al seu pis. Mirant
de cuidar-la tan bé com hem sabut. Fins que s’ha mort. Fa dos dilluns.
Seixanta anys. Ma mare, Maria Luisa Ibáñez Milian, era la bibliotecària
de Cunit, una dona molt activa. Aquest procés trist m’ha enganxat amb la
presentació de Sobiranies. Molta gent no l’ha poguda ni acomiadar i
estan en estat de xoc. Per tant, la meva vida té un punt de dol i pena
bastant gran, en aquests moments, tot i la presentació il·lusionada del
projecte. Cosa que ella volia que fes, que ho tirés endavant. Feia un
any que li ho comentava i em demanava i l’inquietava que per culpa seva
no l’acabés. Es va morir dilluns. I dissabte començava la roda de
presentació del projecte.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
10.06.2020 21:50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada