Entrar a la ciutat de Fes equival a sotmetre-us a una passejada pel túnel del temps. És una ciutat de conte
Vilaweb
Les dues medines de la ciutat
antiga, la Qarawiyyín i l’Andalusa, separades pel riu Fes, el que dóna
nom al terme emmurallat, juntes, constitueixen la medina més gran del
món islàmic, coneguda per tothom com ‘Fes-el-Bali’. Dintre d’aquests
murs solemnes hi ha una vida que fins i tot vivint-la no us l’acabeu de
creure. Aquesta és una ciutat crucificada per gairebé deu mil carrers de
tota mida, tortuosos i laberíntics i de cartografia impossible.
Les mesquites que s’hi ubiquen són més de tres-centes cinquanta i,
quan és l’hora de convocar els fidels a la pregària, els crits fets
oració de l’una xoquen amb els de l’altra i l’ambient s’omple de música i
espiritualitat. La confusió és indescriptible.
No hi circula ni un sol vehicle
de motor. Els rucs i les mules són qui s’encarrega de fer el transport.
Veure una mula disfressada d’ambulància transportant un malalt és una
de les curiositats més sorprenents amb què podeu topar. Tres-cents mil
són els habitats que hi fan nit cada dia i que circulen sense ni mapa ni
brúixola per aquells carrerons que talment sembla que no portin enlloc.
A Fes la pressa no existeix.
Pràcticament no hi ha botigues convencionals, però en canvi hi ha una
munió de tallers artesans que fa tombar d’esquena. El comerç és arreu.
S’hi produeix de tot i es distribueix a la resta del país. Aquesta
medina està organitzada gremialment i, lluny de fer-se la guitza i la
competència, allò que fan és ajudar-se els uns als altres. Es treballa
tothora, els set dies de la setmana i els tres-cents seixanta-cinc de
l’any. Bé, tampoc és del tot cert això últim, perquè el mes penitencial
del Ramadà tot queda aturat, en stand-by.
Fes, que és molt monumental, és la capital religiosa i cultural del
Marroc. Va ser fundada per Mulay Idris II, fill de qui ja havia
implantat els fonaments de la ciutat santa marroquina, la cinquena dins
el món islàmic. Sap greu dir-ho, però estic plenament convençut que si
mai hi hagués algun problema de fanatisme i integrisme al Marroc –i que
Al·là no ho vulgui– naixeria a Fes. La religiositat és palpable i on es
troba la gran Mesquita al-Qarawiyyín i el Mausoleu del sant fundador,
els barbuts sospitosos de saber-se l’Alcorà fil per randa hi són
ostentosament visibles i impecablement vestits amb gandores molt ben planxades.
És imprescindible d’entrar en alguna de les mederses o
madrasses del casc antic. Allà l’arquitectura islàmica es desborda. La
fusta de cedre és artísticament decorada, el guix és treballat a cops de
gúbia i l’alabastre translúcid es fa màgic. Arrodonint-ho tot hi trobem
la ceràmica mil·limetrada i col·locada a manera de trencaclosques amb
una paciència només comparable a la del Job bíblic. Tot plegat fa
d’aquests seminaris antics la joia de la corona. La menuda plaça Najjarín Caminant i caminant trobeu la menuda plaça Najjarín, sens dubte
el llombrígol de la medina fessí. Hi entreu i no en sortiríeu. Hi
quedeu atrapats, mireu on mireu, de tanta bellesa. És la paradoxa de les
paradoxes: essent la plaça més petita de la ciutat passa a ser la més
gran i vistosa. La font que la presideix, guarnida amb un reguitzell de
mosaics intel·ligentment col·locats, raja nit i dia amb una aigua fresca
que us neteja el cos i us purifica l’ànima. Plaça Najjarín de Fes
En un dels carrers que desemboca en aquesta perla urbanística comença
el barri dels fusters. És fantàstic de veure-hi els trons solemnials
dels nuvis, des d’on protagonitzaran les disbauxes dels cinc dies que
duren els casoris, al costat de les caixes mortuòries fetes de manera
molt humil i senzilla, amb fusta de pi i pintades de color groc.
Una altra de les places que cal visitar és la Seffarín, la dels
calderers, on veieu treballar el metall a cops de mall. És una de les
poques places –potser l’única– que sé que sigui escalonada. Al bell mig
hi ha un plàtan descomunal que regala una ombra molt d’agrair. Allà hi
ha l’edifici de la Biblioteca de la Mesquita i Universitat islàmica
al-Qarawiyyín, on es guarden uns vint-i-dos mil manuscrits i uns quants
llibres incunables de gran valor.
Un altre barri imprescindible és el dels adobers, qui treballen la
pell de xais i cabres. D’ençà del segle catorze utilitzen la mateixa
tècnica, els mateixos estris, els mateixos coneixements i els mateixos
materials. Tots els colors emprats surten de pigments naturals: el verd
és la menta, la rosella dóna el vermell, el blau el dóna l’anyil,
l’henna el carbassa, el safrà el vermelló, i així anar fent. Hi ha un
seguit de terrasses estratègicament situades on els turistes ens enfilem
per contemplar l’escena i disparar com bojos les càmeres de
fotografiar. Hi sol fer una pudor important, sobretot quan la calor
canicular s’hi fa ser, perquè un dels materials per a fixar el color és
la colomassa. El barri dels adobers
El barri dels tintorers, a la frontera de les dues medines i a tocar
del riu, també té molta gràcia i si teniu la sort de passejar-t’hi un
dels dies que tenyeixen la seda extreta de les atzavares, la fascinació
és hipnòtica. L’aigua va a raig fet i els esquitxos, si no vigileu, us
tenyeixen la vostra indumentària Les petites botigues, trossos de felicitat Cal donar un bon cop d’ull al mercat de fils de seda. Les
petites botigues són trossos de felicitat. Cabdells i més cabdells de
fil de tots els colors i de tots els gruixos. Els ulls s’embriaguen de
tanta bellesa. El seu veí és un altre mercat, dedicat exclusivament a
les babutxes que es venen a crits i que fan un batibull impressionant.
El cuir de les sabates i els diners de les butxaques de les gel·labes
passen de mà en mà sotmesos a un fort regateig.
No podem oblidar de cap de les maneres de passejar-nos lentament pel
barri jueu, la Mel·lah, tan característic per l’arquitectura i,
sobretot, pels balcons fets de fusta olorosa de cedre. En el carrer més
estret de tots hi trobem la Sinagoga, que no deixa de ser un element
turístic més però que quan la visita un grup de turistes jueus, amb el
rabí al capdavant, passa a ser refugi i indret de cerimònies religioses.
El Marroc és l’únic país àrab que admet aquesta mena de turisme. Fes
havia tingut una colònia jueva molt important però avui ja no hi és.
Tots els jueus marroquins ara viuen en un gueto a la gran Casablanca.
Veí d’aquest barri hi ha el luxós Palau Reial –no visitable– que ens
indica que aquesta ciutat també és imperial.
Al final de la medina Andalusa i en forma de triangle isòsceles hi ha
el barri dels ceramistes. Hi ha un grup de tallers i tallerets on fan i
desfan tots els petits trossos de mosaics que es convertiran en fonts,
en parets, en tests, en taules o en què sigui. Heu de mirar la feina
d’aquests artesans únics amb uns ulls banyats per un vernís, i aquesta
pàtina segur que us ajudarà i us transportarà als segles de l’Edat
Mitjana.
En una medina els barris constitueixen la vida. Cinc són els elements
imprescindibles perquè aquella munió de cases passin a ser-ne un. Hi ha
d’haver una mesquita per a poder fer els cinc resos diaris; una
madrassa per a instruir els infants; una font per a apaivagar la set
dels qui hi viuen; un forn que doni el menjar bàsic, el blat fet pa; i
un hammam, el bany popular i comunitari per a assegurar la higiene. Darrera les muralles Passejant pel carrer costa d’imaginar que dins d’aquelles
muralles puguin haver-hi tants i tants palaus de gran riquesa i
autenticitat, però hi són. Són equipats de luxe i mobiliari solvents.
Molts estan proveïts d’uns patis magnífics, amb l’aigua jugant-hi i
regant multitud de tests que els converteixen en jardins flairosos plens
d’un romanticisme no comparable a cap altra cosa. Les tertúlies
d’havent sopat, amb un got de te llaminer i mentolat a taula, fetes en
aquests espais s’escapoleixen de les mans sense adonar-vos-en. Les nits
es fan dia.
Moltes d’aquestes cases senyorials, que allà es coneixen amb el nom
de ‘riad’ i ‘dar’, s’han pogut salvar perquè s’han dedicat al turisme,
s’han convertit en hotelets singulars, d’un gust exquisit. Són molt
recomanables i hi rebeu atencions plenes d’amabilitat i somriures, però
–i sempre hi ha un però– no podeu arribar-hi mai amb el cotxe i sempre
us cal arrossegar maletes una bona estona per aquell terra polsegós i
brutot que forma part de la decoració urbana i del paisatge fessí. Casa senyorial a Fes
Vull destacar el Festival de Música Religiosa que se celebra
anualment al mes de febrer. Segurament és el més gloriós del món. Cada
any hi trobeu els millors artistes de música sufí, hindú, gregoriana, i
les melodies més impensades del racó més amagat del globus terraqüi. Val
la pena de deixar-s’hi caure coincidint amb els dies del festival. Si
tenim la sort de ser-hi convidats en un dels molts concerts privats i
nocturns que s’hi organitzen gaudirem de l’excel·lent repertori i de les
magnífiques condicions en què podeu degustar les diferents partitures.
Molt i molt recomanable.
No puc ni haig d’enllestir aquest escrit sense mencionar, amb tots
els ets i no pas pocs uts, la gastronomia de la ciutat. A Fes hi ha un
munt de restaurants de categoria superior. Alguns millorats encara amb
un espectacle, barreja d’àrab i berber, plasmats amb molt de seny i bon
gust. Els tagins i els cuscús fessins, especiats en el seu punt just, no
tenen ni competència ni rival. Una pastisseria marroquina a base de mel
i ametlles serà un final feliç.
Si no heu estat mai a la ciutat Fes aneu-hi, i si ja la coneixeu
torneu-hi. I d’aquest consell no cal ni que em doneu les gràcies. No us
defraudarà. És la ciutat de les olors, dels colors, de les sensacions,
de l’impensable… una ciutat de conte.
03.08.2018 22:00
hicle
de motor. Els rucs i les mules són qui s’encarrega de fer el transport.
Veure una mula disfressada d’ambulància transportant un malalt és una
de les curiositats més sorprenents amb què podeu topar. Tres-cents mil
són els habitats que hi fan nit cada dia i que circulen sense ni mapa ni
brúixola per aquells carrerons que talment sembla que no portin enlloc.
A Fes la pressa no existeix.
hicle
de motor. Els rucs i les mules són qui s’encarrega de fer el transport.
Veure una mula disfressada d’ambulància transportant un malalt és una
de les curiositats més sorprenents amb què podeu topar. Tres-cents mil
són els habitats que hi fan nit cada dia i que circulen sense ni mapa ni
brúixola per aquells carrerons que talment sembla que no portin enlloc.
A Fes la pressa no existeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada