Noruega vol i dol amb Statoil

Noruega vol i dol amb Statoil

La petroliera, principal actiu d’un país ‘verd’

HENRY FOUNTAIN | Traducció: ALBA FERNÁNDEZ CANDIAL | ARA 24/01/2015 00:00

L’ANY 2014 NO HA SIGUT DELS MILLORS PER A STATOIL, la gran empresa petroliera noruega, de titularitat estatal, que durant dècades ha mantingut una forta presència en l’economia i la societat noruegues. A la primavera va retallar un miler de llocs de treball. Al setembre va posposar la seva participació en un projecte amb arenes bituminoses al Canadà molt criticat. A l’octubre, amb la caiguda del preu del petroli, la companyia va anunciar el seu primer trimestre amb pèrdues des del 2002.

Ara bé, les dificultats a les quals ha de fer front Statoil no es deuen només a les vicissituds del mercat del petroli i de les perforacions de pous. En l’era del canvi climàtic, l’empresa -i, per extensió, tota la indústria petroliera de Noruega, que representa una quarta part del PIB- comença a rebre pressions cada vegada més grans des de dins del país. A la Universitat de Bergen i en altres centres, professors i estudiants s’han manifestat en contra de les investigacions finançades per l’empresa, que inverteix prop de 12 milions de dòlars anuals en projectes de recerca.

Diversos músics i artistes han iniciat campanyes en contra del patrocini de Statoil en esdeveniments i centres culturals. Les tensions s’han traslladat també al Parlament noruec, des d’on el govern i els partits de l’oposició van pressionar Statoil perquè l’electricitat consumida en diversos jaciments de petroli al mar del Nord fos subministrada per terra, fent servir energia hidroelèctrica (i neta) distribuïda per cable en comptes d’utilitzar els generadors de la costa, que emeten gasos d’efecte hivernacle.

Segons Rasmus Hansson, del Partit Verd, “els noruecs cada vegada són més conscients que gran part del seu benestar depèn d’un recurs que accelera el canvi climàtic. És una qüestió ètica”. Alguns fins i tot comencen a debatre la possibilitat que, en un futur, es dugui a terme la transició entre petroli i gas, una idea del tot impensable fa només uns anys. Malgrat tot, encara es produeixen algunes situacions contradictòries.

El desembre passat, el govern va anunciar un increment molt important (250 milions de dòlars) en el fons destinat a les Nacions Unides per ajudar els països més pobres a combatre els efectes del canvi climàtic. Uns dies abans, però, el comitè d’experts del ministeri d’Economia recomanava que l’immens fons sobirà de riquesa de Noruega (que inverteix els beneficis derivats del petroli) no vengués els seus actius en empreses de carbó i petroli, malgrat les pressions de l’oposició. La manera com Noruega afronta aquests reptes pot ajudar a preveure què passarà en altres països rics en petroli, com els EUA.

ADOPTAR UNA ACTITUD CRÍTICA RESPECTE A STATOIL NO ÉS FÀCIL, perquè aquesta companyia ha sigut durant molt de temps una font de riquesa i d’orgull nacional. “Statoil també ens pertany. Per això hauríem de poder decidir en quins projectes i quina direcció estratègica hauria de seguir una empresa que tots ens estimem”, reconeix Truls Gulowsen, director de la secció noruega de Greenpeace.

La reputació de Statoil en qüestions mediambientals és alta, però la majoria del petroli i el gas de Statoil, inclòs el 30% que procedeix de fora de Noruega, es crema en altres països. Així que, mentre que Noruega és més verda i ecològicament respectuosa que altres estats -gairebé tota l’electricitat consumida és hidroelèctrica, per exemple-, també és indirectament responsable d’una bona part de les emissions contaminants al món.

El polític laborista Aasland apunta que “Statoil podria utilitzar la seva experiència en projectes energètics al litoral per desenvolupar sistemes eòlics o altres fonts d’energia alternatives”. Però el sector petrolier encara té molt de pes. I ningú sap del cert com seria el futur de Noruega si el panorama energètic canviés. La vicepresidenta del grup ecologista Natura i Joventut, Ingrid Skjoldvaer, ho té molt clar: “A la gent li costa molt imaginar-se una societat sense la indústria petroliera. Com funcionaria? De què viuríem, aleshores?”