La Xina s’obsessiona pels projectes XXL
La tradició de grans infraestructures, en qüestió
DAVID BARBOZA DALIAN (XINA) |
La Xina s’obsessiona pels projectes XXL
DALIAN (XINA)
La tradició de grans infraestructures, en qüestió
EL PROJECTE SEMBLA UN DISBARAT.
Les dues grans ciutats
portuàries del nord de la Xina, Dalian i Yantai, quedaran unides aviat
per un túnel sota el mar que tindrà el doble de llargada del que hi ha
sota el canal de la Mànega, i travessarà una de les zones de més
activitat sísmica de l’Àsia. Serà el túnel submarí més llarg del món, hi
circularan només trens i haurà costat 30.000 milions d’euros.
Per tot el país afloren projectes gegants com aquest. El pont més llarg
del món. L’aeroport amb més capacitat. L’oleoducte més important.
80.000 milions d’euros per transvasar aigua del sud 1.500 quilòmetres
cap al nord… Els enormes projectes d’infraestructures són una tradició
xinesa. Des de la Gran Muralla fins al Gran Canal, passant per la presa
de les Tres Gorges, fa segles que la Xina fa servir l’estratègia de les
obres públiques colossals per mostrar la seva destresa en enginyeria i
projectar el seu poder econòmic.
Ara, mentre
sorgeixen ombres sobre el boom econòmic que viu el país després de tres
dècades, els líders xinesos premen l’accelerador en megaprojectes
d’infraestructures. El novembre passat la poderosa Comissió Nacional de
Reforma i Desenvolupament va aprovar uns plans per invertir 100.000
milions d’euros en 21 noves insfraestructures gegants, entre les quals
hi ha alguns aeroports i línies d’alta velocitat.
“La Xina sempre ha tingut una història de megaprojectes”, explica Huang Yukon, economista a la Fundació Carnegie, un think tank
amb seu a Washington. “Forma part de l’ADN, de la cultura i de la
naturalesa de la societat xinesa. Tot s’ha de fer com més gran millor”.
Si la Xina realment necessita aquesta quantitat de grans
infraestructures -o, fins i tot, si se les pot permetre-és tota una
altra història. De fet, els plans d’infraestructures xoquen amb les
intencions del govern xinès de reduir el pes de la inversió estatal
sobre l’economia. I hi ha experts que temen que, tot plegat, aboqui el
país a un deute enorme que comprometi el seu futur. Es calcula que, el
2013, només les administracions locals tenien un deute de 2,6 bilions
d’euros.
“Als xinesos els hauria de preocupar que
molt pocs d’aquests grans projectes generin diners”, explica Victor
Shih, expert en sinologia a la Universitat de Califòrnia. Però el poder
xinès està tan convençut del valor i la necessitat de construir a una
escala èpica que els enginyers, els arquitectes i els urbanistes estan
immersos en una planificació a desenes d’anys vista.
UN EXEMPLE ÉS XANGAI. Aquesta metròpoli de 25 milions d’habitants està
envoltada d’infraestructures XXL: aeroports enormes, inacabables línies
de metro, moderns sistemes de clavegueram i plantes energètiques. Al
centre financer de la ciutat es fan els últims retocs a la Torre de
Xangai, 2.000 milions d’euros d’edifici que perfora els núvols a 632
metres de terra. És el segon edifici més alt del món després del Burj
Khalifa de Dubai, que fa 830 metres.
Més a l’est, la
ciutat està construint el parc temàtic més gran del món, el Xangai
Disney Resort, amb una inversió de 4.200 milions d’euros. Una suma que
Xangai es pot permetre, com a centre financer i lloc turístic, però que
altres ciutats de la Xina tindrien problemes per assumir. Però és com si
res no les aturés. A Tianjin, pocs quilòmetres al sud-est de Pequín, la
ciutat s’ha endeutat al màxim per crear el que molts han anomenat una
rèplica de Nova York, amb reproduccions del Rockefeller i el Lincoln
Center incloses. Avui, però, encara és una zona fantasma, on tot just
comencen a aflorar desenes de torres d’oficines i habitatges de luxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada