dilluns, 30 de juny del 2014

Mitològiques: “L´origen del Pa amb tomàquet”

SI NO EN SABEN MÉS...

Mitològiques: “L´origen del Pa amb tomàquet”

pambtomaquetgran
Segons el diccionari gastronòmic d’en Nèstor Luján, el primer cop que es cita a la literatura catalana el pa amb tomàquet es al 1884. Son uns versets de l’humorista i racista en Pompeu Gener, quan vivia a París.
“Lo que menjarem certa nit és, pa amb oli amanit amb tomaca i n’ha fet moda Madama Adam que n’ha menjat. Judit Gautier molt li ha agradat fins la gran Sarah Bernhardt s’ha fet la llesca”.
Si al segle XIX ja es coneixia el tomàquet, semblaria que l’origen es anterior. I és que el tomàquet és un fruit originari d’Amèrica. En realitat la mateixa paraula tomàquet (tomatl) és d’origen nàhuatl, una llengua parlada durant l’imperi dels asteques i que encara avui parla més d’un milió de persones a Mèxic. Es a dir un fruit portat pels espanyols de les colònies. Però la llegenda urbana del seu origen és molt més pertorbadora pels separatistes.
Resulta que foren els murcians que feien el metro de Barcelona, qui per estovar el pa dur que els hi donaven per tot menjar, sucaven amb aquell fruit vermell, dels horts del voral del lloc de treball, el pa per tal de cruspir-lo ben tou. Si fins i tot un dels gurus del nou separatisme, com en Salvador Cardús, reconeix aquesta teoria com a certa¡¡
El pa amb tomàquet un invent d’espanyols¡¡. Bé Murcians, però al capdavall espanyols¡¡.

Ràdio Vaticana: "Catalunya va camí de la independència?"

30/06/2014
Dret a Decidir

Ràdio Vaticana: "Catalunya va camí de la independència?"

felip_VI_papa_francesc_470_35
Felip VI amb el Papa Francesc (EFE)

L'emissora del Vaticà analitza el procés sobiranista el mateix dia que el papa Francesc rep els reis d'Espanya

Xavier Lladó
El Singular Digital

Els Reis, avui a la Santa Seu

Coincidint amb la visita de Felip VI a la Santa Seu, la primera visita de nou monarca espanyol a l'estranger, l'emissora de ràdio del Vaticà, Ràdio Vaticana, ha analitzat el procés independentista català amb una entrevista a l'investigador universitari Cyril Trépier, autor d'una tesi doctoral sobre el moviment independentista a Catalunya. "Catalunya és en marxa per a la independència?" es preguntava l'emissora.

Trépier ha reconegut que "el sentiment independentista ha netament progressat en els darrers anys" i ha afirmat que "després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona es va acceptar que la independència era un procés històricament inevitable a Catalunya, però que els que asseguren això, també els dirigents independentistes, saben que no guanyaran forçosament que i els cal convèncer la gent".

Sobre si es podrà realitzar la consulta, opina que "sense l'acord de Madrid no", però que "sí que es pot dur a terme sota una altra forma, amb una consulta sense conseqüències jurídiques". L'analista diu que hi ha estudis que asseguren que una Catalunya independent és viable. Reconeix el paper important de les exportacions catalanes a l'estranger en la producció espanyola però diu que, en el context d'un estat independent, "hi ha qüestions de duanes i de legislació internacional que no són tan evidents d'anticipar" de si farien viable econòmicament un Catalunya independent i que no certesa en aquest punt.

Trépier assegura que una Catalunya independent fora de la Unió Europea és un estadi que, en cap cas, consideren la major part dels catalans i que l'idea d'un estat independent ha estat sempre concebuda dins de la UE. I sobre si la Unió Europea acceptaria Catalunya com a nou membre "sense haver passat per tots els procediments d'adhesió" afirma que diversos dirigents de la UE li han respòs negativament i que actualment cap text de la UE preveu una hipòtesi d'aquest estil.

L'analista opina que és possible que el nou Rei, que coneix bé Catalunya, la seva llengua i que va pronunciar una part important del seu discurs en català, el 26 de juny a Girona, pugui facilitar el diàleg entre el govern català amb l'executiu central.

MANIFEST PEL DRET A DECIDIR dels Artistes Visuals

MANIFEST PEL DRET A DECIDIR dels Artistes Visuals

Exercir com a artista, avui més que mai, vol dir mantenir una relació de diàleg amb el món i la cultura actuals. Vol dir escoltar i respondre als reptes de la societat i del país en què vivim. La nostra actitud, com a artistes i com a ciutadans, està fonamentada en els més alts valors de la civilització occidental. El primer de tots és el respecte per la dignitat i la llibertat de les persones i, en conseqüència, dels pobles i de les nacions. Sense aquest principi no hi ha democràcia. Aquesta és la raó i la base de l’ordenament jurídic internacional. Aquí neix l´anhel i el desig democràtic ferm que empeny el poble català, la nació catalana a expressar-se i a ser escoltada i acceptada per les altres nacions.
Nosaltres, artistes, entenem i recolzem aquest missatge i aquest repte com una gran performance democràtica, com un gran acte de creació política, estèticament encisador, políticament creatiu i trencador, però obert, respectuós, democràtic, inclusiu dels pobles i cultures que conviuen amb nosaltres. Fem nostra i valorem la convivència amb la llengua i la cultura espanyoles, llegat valuós i irrenunciable. Fem nostres les aportacions dels que ara i des d´antic conviuen amb nosaltres i ens respecten.
Amb respecte i amb democràtica fermesa, volem manifestar el nostre suport a les declaracions i accions del Parlament de Catalunya en defensa i promoció del  “ dret a decidir”.
Els sotasignants volem fer arribar i difondre aquest manifest al conjunt d´institucions polítiques, cíviques, socials i culturals del nostre país.  Volem fer explícit  el nostre recolzament i la nostra implicació en aquest gran procés cívic i polític que ha iniciat la societat catalana convençuda de la seva legitima condició de ser nació i subjecte sobirà

Artistes adherits:
Antoni Abad, Francesc Abad, Ignasi Aballí, Pep Admetlla, Rosa Agenjo, Artur Aguilar, Sergi Aguilar, Pep Agut, Silvia Alcoba, Franc Aleu i Riera, Ignasi Albors, Jordi Alcaraz, Jordi Aligué, Vicenç Altaió, Ernest Altés, Manel Álvarez, Alfonso Alzamora, Frederic Amat, Rosa Amorós, Jaume Amigó, Nora Ancarola, Enric Ansesa, Jordi Andreu Fresquet, Manel Anoro, Marti Anson, Marcelí Antúnez, Clara Arola, Carles Arola, Arranz Bravo, Francesc Artigau,  Francesc Arumí, Joan Audí, Emili Armengol, Pep Aymerich,  Maria Balcells, Arnal Ballester, Joan Baixas, Sergi Barnils, Enrique Barro, Ester Baulida, Manel Bayo, Teresa Benet, Daniel Berdala, Josep Manuel Berenguer, Antoni Bernard,  Manel Bielsa, Ignasi Blanch, Ferran Blancafort, Alfons Borrell, Gloria Bosch, Roser Bover, Pere-Màrtir Brasó, Jordi Brió, Carles Bros, Rosa Brugat, Juan Bufill, Pepa Busqué, Josep Mª Calleja, Josep Maria CabanéÀlvar Calvet, Carmen Calvo, Antoni Camarasa, Natàlia Caminati, Josep Mª Camí, Àngel Camino, Teresa Camps, Pep Canaleta, Jordi Canudas, Gustau Carbó Berthold, Elena Carbonell, Alan Carrasco, Montserrat Casamitjana, Ana Casal, Pere Casanovas, Toni Casassas, Charo Castillo, Sergi Castignani, Joana Catot, Joaquim Chancho, Rosa Ciurana, Narcís Coderch, Isabel Codina, Abert Coma, Narcis Comadira, Domènec Corbella, Quim Corominas, Maite Corral, Montserrat Cortadellas, Rosa Cortès, Narcís Costa, Glòria Cut,  Joan Cruspinera, Jordi Cuyàs, Dolors Dalmau, Marcel Dalmau, Tito Dalmau, Josefina Dantí,Pep Dardanya, Àlex De Fluvià, Mentxu Del Rio, Alberto De Udaeta, Joan Descarga, Narcís Diaz, Marià Dinarès, Quim Domene, Pep Domènech, Lluís Doñate, Anet Duncan, Magdalena Duran, Miquel Duran, Pep Duran, Ramon Enrich, Evru, Ezequiel, Jordi Encinas, Manel Esclusa, Jordi Esteban, Quico Estivill,Pep Fajardo, Gemma Farran, Àlvar Farré, Naxo Farreras, Núria Fernández Estopà, Ester Ferrando, Àngels Ferrarons, Angels Ferrer, Benet Ferrer, Txus Fibla, Elena Font, Joan Fontcuberta, Amanda Fortuny,Eduard Fortuny, Jordi Fulla, Joan Furriols, Jordi Andreu Fresquet, Agustín Fructuoso, Carles Gabarró, Gabriel,Lluis Galvez, Ana Gallinal, Javier Garcés, Ferran Garcia Sevilla, Mª Carmen Garcia, Clara Garí, Jordi Gasch, Martí Gasull, Toni Giró, Narcís Gironell, Isabel Gómez, Albert Gonzalo, Ton Granero, Eulàlia Grau, Xefo Guasch, Stéphanie Guët, Carles Guitart, Albert Gusi, Neil Harbisson, Carles Hac Mor,Mayte Heredia, Laura Iniesta, Jordi Isern, Josep Miquel Janés, Sonia Jou, Salvador Juanpere, Teresa Julià, Elena Kervinen, Nobuko Kihira, Luis Krauel, Jordi Lafon, Llagostera Pitxó, Lleixà,Enric Llevat, Antoni Llena, Francesca Llopis, Núria López-Rivalta, Madola, Isidre Manils, Antoni Mercader, Manel Margalef, Antoni Marquès, Carlos Martinez, Jordi Martoranno, Laura Martorell, Manuel Marzo-Mart, Josep Mas, Mireya Masó, Assumpció Mateu, Anna Marín, Enric Mauri, Medina Campeny, Albert Mercadé,Antoni Mercader, Blai Mesa, Josep Maria Mestres Quadreny,  Pilar Millán, Jo Milne, Antoni Miralda, Jordi Mitjà, Santi Moix, Marta Montcada, Dani Montlleó, Pep Montoya, Oriol Mora, Núria Mora, Jordi Morell, Sandra Moreno, Joan Morey, Antoni Muntadas, Adelaida Murillo,Paulina Muxart, Francesc Navarro, Josep Niebla, Àlex Nogué, Jofre Oliveras, Eduard Olivella, Ada Ortega, Antonio Ortega, Jordi Pagès, Tomas Pariente, Ramon Parramon, Mario Pasqualotto,Jordi Pascual, Perejaume, Frederic Perers, Lluís C. Pericó, Joan Peris, Lluïsa Pla, Enric Pla i Montferrer,Enric Pladevall, Jordi Plana, Miquel Planas, Jaume Plensa, Quim Pons, Josep Maria Prades, Mercé Prats,Eloi Puig, Regina Puig, Jordi Puig, Dolors Puigdemont, Diego Pujal, Sheila Quero, Rosa Rabassa,Joan Rabascall, Stela Rahola, Mercé Riba, Jaume Ribas, David Ribas, Jordi Riera, Riera i Aragó, Estanislau Roca, Sol Roca, Jordi Rodriguez-Amat, Joan Rom, Marc Romero, Benet Rossell, Josep Maria Rosselló,Lluis Roura, Oliver Roura, Manel Rovira, Nuria Ruano, Gino Rubert, Francesc Ruestes, Margarita Ruiz,Aureli Ruiz, Dolors Rusiñol, Josep Oriol Sabater, Joan Scaramuix, Gerard Sala, Joan Saló, Leopold Samsó, Pedro Saralegui, Carme Sanglas, Pete Sans, Ivo Sans, Carles Santos, Tura Sanz,  Enric Satue, Regina Saura, Salvador Saura,  Walmer Sendim, David Serra, Josep Manel Simó, Jaume Simón,Susana Solano, Manuel Solà Moreno, Bernat Soler, Sebi Subirós, Josep M. Subirachs, Jordi Sugranyes,Oriol Texidor, Jordi Tolosa, Carles Torrent, Francesc Torres, Robert Uribe, Albert Valera, Dolors Ventós,Josep Vernis, Vicenç Viaplana, Albert Vidal, Mª Antonia Vilà, Joan Pere Viladecans, Àngels Viladomiu, Santiago Vilanova, Oriol Vilapuig, Francesc Vidal, Xevi Vilaró, Àngela Vinent, Ester Xargay, David Ymbernon, Alex Young, 
A partir d’aqui les entrades no seran per ordre alfabètic seran per ordre d’entrada
Pilar Segura , Lluís Bussé, Guillem Vidal,  Josep Lluis  Ramirez,   Mariona Millà, Blanca Casas, Andres Bühlmann, Conxita Pladevall, Marc  Sellares, Rafel Griera, Raimon Miranda, Domènec FitaToni Benages, Carles Pujol, Joanpere Massana, Joan Casanovas, Maria Crehuet,

 http://artistesvisualspeldretadecidir.blog.cat/manifest-pel-dret-a-decidir-dels-artistes-visuals/ 

MANIFEST PEL DRET A DECIDIR dels Artistes Visuals

Manifest Artistes Visuals MACBA 9.05.14 c
Manifest Artistes Visuals MACBA 9.05.14 d
Manifest Artistes Visuals MACBA 9.05.14 f
Manifest Artistes Visuals MACBA 9.05.14 g
Presentació pública del Manifest divendres 9 de maig a les 12h. a l’Aula0 del MACBA:
http://www.nuvol.com/noticies/mes-de-300-artistes-reclamen-el-dret-a-decidir/
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/05/mes_de_300_artistes_fan_public_el_seu_suport_al_dret_a_decidir_100539.php
https://www.youtube.com/watch?v=eUZbk1v2COI
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/739851-mes-de-300-artistes-fan-public-el-seu-suport-al-dret-a-decidir.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=web&utm_source=rss&utm_medium=web&utm_campaign=rss
http://www.catnouestat.cat/mes-de-300-artistes-fan-public-el-seu-suport-al-dret-a-decidir/
http://www.tribuna.cat/noticies//mes-de-300-artistes-tambe-a-favor-del-dret-a-decidir-09-05-2014.html
http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/?p=722
 

«Votem!!!» aplega més de 1.500 persones tot reclamant la consulta

«Votem!!!» aplega més de 1.500 persones tot reclamant la consulta

L'acte de l'ANC omple la plaça de la Reforma d'activitats en una jornada festiva i reivindicativa

| ND  29/06/2014 a les 22:09h
 
 
Part dels participants formant la 'V' de Votem!!!. Foto: Pius Cisa


Entre 1.500 i 2.000 bagencs i bagenques s'han aplegat aquest diumenge al matí a Manresa, en un acte lúdico-festiu i reivindicatiu, per reclamar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. 
 
A la Plaça de la Reforma s'han viscut moments molt emocionants. Un d'ells, quan els representants de més de 100 entitats adherides al Pacte del Bages pel Dret a Decidir han construït un mur amb altres tantes caixes prèviament decorades amb motius relacionats amb l'exercici d'aquest dret, i quan, un cop el mur ha estat enderrocat, una noia penjada del braç d'una grua, tot fent esplèndides giragonses a l'aire, ha dipositat el seu vot en una gran urna gegant disposada a l'efecte.
 
Un altre moment emotiu s'ha viscut arran de la presència d'en Lluís Llach qui, molt aplaudit, ha encoratjat als catalans i catalanes o no defallir i a seguir protagonitzant i liderant el procés que ens ha de dur cap a la consulta del dia 9 de novembre.
 
També s'ha seguit amb molt d'interès la construcció d'un mosaic per part del públic assistent que, vestit amb samarretes de color taronja i color negre, ha dibuixat una 'V' gegant al bell mig de la plaça. Ha estat una acció molt impactant i d'una gran bellesa plàstica. 
 
A més d'en Lluís Llach han intervingut el vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana, en Jaume Marfany, el vicepresident d'Òmnium, en Vicent Sanchís, en Frederic Prieto President del Pacte pel Dret a Decidir del Baix Llobegat i marius Massallé representant del Pate pel Dret a Decidir de Terrassa. També ha parlat en Francesc Ribera 'Titot' líder del grup Brams. La nota musical l'ha posat en Santi Arisa acompanyat d'un grup de tabaleres de Sant Joan de Vilatorrada les Vilatukades. Ha clos l'acte una coral dirigida per Joan M. Bozzo que ha interpretat el Cant dels Segadors que ha estat corejat per tot el públic assistent.

 
 
 Inici de la concentració de 'Votem!!!' a la plaça de la Reforma. Foto: Manresainfo.cat

Els alcaldes de l'AMI es manifestaran a la delegació del govern espanyol

Els alcaldes de l'AMI es manifestaran a la delegació del govern espanyol

Els jutges només han donat la raó a Llanos de Luna en 13 demandes i n'han tombat 73, en 275 contenciosos que manté l'entitat amb l'Estat

Especial: Referèndum d'independència de Catalunya 9 de novembre de 2014

, Redacció | ND 29/06/2014 a les 22:00h
 
Durant l’assemblea general ordinària que ahir va celebrar a Balaguer l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), es va acordar internacionalitzar el conflicte que l'entitat manté amb la delegació del govern espanyol a Catalunya. Però, els alcaldes independentistes també plantegen manifestar-se davant la seu que ocupa Llanos de Luna. Una decisió pendent només de trobar la data concreta. 
 
Dues actuacions provocades per l'allau de demandes i contenciosos judicials que té l'AMI amb l'Estat. Un balanç en el que la delegació del govern perd molt més que no hi guanya, segons l'informe dels advocats de l'AMI van presentar a l'assamblea.
 
73 contenciosos perduts per Llanos de Luna
 
A hores d’ara, els jutjats han desestimat o arxivat 73 contenciosos impulsats per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna, dels quals, 50 per sobirania fiscal (amb 4 sentències fermes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), 1 pel pagament de quotes a l’AMI i 22 per declaracions de “territori català”. Per la seva banda, els jutges han donat la raó als advocats de l’estat espanyol en 13 ocasions (3 per sobirania fiscal, 5 per no penjar la rojigualda, 4 per declaracions de “territori català” i 1 pel pagament de quotes a l’AMI).
 
La sobirania fiscal i la "rojigualda", les preocupacions de l'Estat
 
Els Ajuntaments i consells comarcals denunciats per la delegació del govern espanyol ho són per: impulsar la “sobirania fiscal” (103), no penjar la bandera espanyola  (93), declarar-se “territori català lliure i sobirà” (45), pagar la quota anual de l’Associació de Municipis per la Independència (32), cedir un local a l’AMI o la contractació de trens a l’Onze de Setembre de 2012. Un total, doncs, de 275 recursos i requeriments.

Paul Maskey: 'Si guanyem, Irlanda serà la primera de reconèixer la Catalunya independent'

Diumenge  29.06.2014  20:00
Autor/s: Liz Castro i Pere Cardús

Paul Maskey: 'Si guanyem, Irlanda serà la primera de reconèixer la Catalunya independent'

Entrevista al diputat del Sinn Féin · Va ser a Barcelona per presentar un llibre de texts de James Connolly

VilawebPaul Maskey (Sinn Féin) és un republicà irlandès de Belfast que es va involucrar en la lluita per a aconseguir la reunificació d'Irlanda. Tal com explica en aquesta entrevista, va entendre que la lluita per millorar les condicions de vida de la gent no es podia separar de la lluita per la llibertat nacional. Fa poques setmanes, Maskey va ser a Barcelona per a presentar amb David Fernàndez (CUP) una antologia de texts de James Connolly, un dels ideòlegs del moviment republicà irlandès de principi de segle XX. Maskey és actualment diputat al parlament del Nord d'Irlanda i des del 2011 ocupa l'escó que va deixar Gerry Adams al parlament britànic --per bé que el Sinn Féin deixa les cadires buides. En aquesta entrevista explica que el Sinn Féin pot guanyar les eleccions que es faran al sud i al nord de l'illa el 2016. I diu que si passa això, Irlanda serà un dels primers estats de reconèixer la Catalunya independent.
Quines lliçons de James Connolly podem aprofitar per als nostres dies?
—Bé, penso que la política d'austeritat arreu d'Europa demostra que Connolly tenia raó. El meu partit, el Sinn Féin, encara observa Connolly i algunes de les seves propostes de fa cent anys i les aplica a l'actualitat. Pensem que el seu esperit era absolutament correcte i que, si més partits tinguessin Connolly per referència, ara tindríem una societat més justa. James Connolly va mirar sempre per les persones més vulnerables. Va reivindicar els drets dels treballadors. I va batallar contra l'austeritat. Ho va fer quan va arribar a Irlanda --havia nascut a Escòcia-- i va veure les injustícies que els britànics cometien contra els irlandesos en aquell temps. Però també va arribar a una Irlanda plena de pobresa. Molta pobresa i molta privació. Molta gent que passava fam als carrers i condicions de treball lamentables. Però Connolly es va decidir a canviar tot això. I crec que tots nosaltres tenim a les mans la possibilitat de canviar la situació actual per fer més confortable la vida de la gent i assegurar que puguem viure plegats en peu d'igualtat. L'objectiu principal de Connolly era la igualtat per a tothom.

Connolly vinculava indestriablement la lluita per la independència i la justícia social. Tan sols es va aconseguir un avenç important en la qüestió de la independència. Què va fallar?
—De fet, encara no hem resolt del tot la qüestió nacional. Els britànics encara posseeixen, governen i ocupen sis comtats dels trenta-dos que hi ha a Irlanda. Jo formo part d'un partit que vol veure la retirada immediata de l'ocupació britànica d'Irlanda. Per tant, encara hem de resoldre el problema nacional. Acabem de fer eleccions, les europees i les municipals al sud i al nord d'Irlanda, fa tot just tres setmanes. El Sinn Féin ha triplicat la representació municipal al sud. I hem passat d'un eurodiputat a quatre. Tenim aquest creixement perquè la gent ha vist que som l'opció que vol protegir els treballadors i que lluitarà contra les males polítiques que s'han imposat al sud i que els britànics imposen al nord.
Us identifiquen com a una força de canvi social?
—Nosaltres volem fer el contrari d'això que es fa ara, aquesta austeritat mai vista que imposa el govern del sud. I els rics són com més va més rics i els pobres, com més va més pobres. No crec que sigui una societat bona per a tothom. Jo crec que aquesta és la raó per la qual el nostre partit ha tingut més èxit que el partit del govern en aquestes eleccions. I caldrà veure què passarà quan tornem a fer eleccions al parlament del sud d'Irlanda d'ací a dos anys, el 2016. Coincidiran amb el centenari de l'Alçament de Pasqua i l'assassinat de James Connolly. El poble irlandès tornarà a parlar, com va fer el 1916.

Tornarà a parlar a les urnes?
—Penso que el poble parlarà molt a les urnes. I penso que es tindrà en compte la memòria de James Connolly i dels altres que van morir a l'Alçament de Pasqua. La gent prendrà consciència i mirarà cent anys enrere i dirà: 'Bé, ho hem de fer per millorar la vida de la nostra gent, dels nostres veïns…' Em sembla que farem un gran salt endavant a Irlanda d'ací a dos anys.

Si el Sinn Féin guanya les eleccions i forma govern al sud, quines conseqüències tindrà al nord?
—Evidentment, nosaltres volem construir una Irlanda d'iguals. El nostre objectiu serà aquest. No volem que hi hagi ciutadans de segona classe. Els nacionalistes, per exemple, van ser tractats al nord com a ciutadans de segona classe. Nosaltres no volem que això torni a passar amb ningú. Volem construir una Irlanda d'iguals on tothom tingui el mateix pes. Hi som per construir una bona Irlanda, pròspera, que tothom la pugui apreciar. Si el Sinn Féin passa a ser el primer partit del sud, i assumeix responsabilitats de govern, voldrem dedicar-nos a resoldre els problemes quotidians cada dia, però també treballarem per una Irlanda unida. Això vol dir que ens haurem de reunir amb el govern britànic i renegociar, però ho farem conjuntament amb els nostres col·legues i amics unionistes del nord. Ens assegurarem que entenguin que una Irlanda unida no és un mal lloc on viure. Serà un bon lloc on viure plegats i prosperar junts, més que no ho fem ara en un país dividit.

La independència del sud d'Irlanda no va portar a la normalització del gaèlic. Quins consells ens podeu donar als catalans perquè no ens passi igual?
—Irlanda és força similar a Catalunya en molts aspectes en relació amb la llengua. A tots dos ens van prendre la llengua. Van mirar d'allunyar-la del nostre poble. Ens la van prohibir, però ens vam negar a perdre-la. I ara l'anem recuperant, especialment en les zones denominades àrees gaèliques. Els parlants de gaèlic saben que hi trobaran gent que també el parla, però també que hi viuen irlandesos que tan sols parlen gaèlic. Els nens hi fan la meitat de l'ensenyament en gaèlic.

Un dels factors d'èxit del moviment independentista català és la transversalitat ideològica. Com veieu la priorització temporal de la qüestió nacional per damunt del programa social de cada partit?
—Puc mirar de respondre partint de la meva pròpia situació i traçar algunes comparacions. La raó per la qual em vaig implicar en el Sinn Féin fa molts anys va ser la voluntat de reunificació del país. Vaig ser escollit regidor de Belfast el 2001; vaig ser escollit al parlament del nord el 2007 i el 2011, i vaig ser escollit diputat a Westminster el 2011, però no em considero un polític. Jo em considero un activista comunitari més que res. Vaig entrar al partit amb el propòsit de fer fora els britànics d'Irlanda. Mirant enrere, retrocedint tots aquests anys, recordo que pensàvem que els podríem fer fora de pressa, la setmana següent. Volíem que passés de seguida. Però amb la maduresa i l'edat t'adones que res no passa mai tan de pressa. Has de preveure vies diferents per aconseguir el teu objectiu.

Voleu dir que aquesta priorització temporal no ha de fer oblidar els altres objectius?
—Exacte. Vaig veure que calia implicar-se en les associacions de veïns per aconseguir més bones condicions de vida per a la gent que vivia en situacions d'habitatge deplorables. Em vaig involucrar en els moviments socials de voluntaris. Calia assegurar la millora de la qualitat de vida de la nostra gent. L'objectiu final dels republicans irlandesos, com suposo que també passa amb els independentistes catalans, és millorar les condicions de vida dels ciutadans. Si t'oblides que resoldre els problemes socials és la clau per a una Irlanda unida, si el país és un caos, si la gent no respecta els seus veïns, si hi ha diferències de classe --que sempre n'hi haurà--, si la distància entre rics i pobres continua creixent… quin sentit té aconseguir una Irlanda unida? No s'han d'oblidar mai tots aquests objectius socials. Per mi, allò que els dóna sentit, l'objectiu final, és una Irlanda unida.

Una nova república de tots i per a tots…
—Jo vull pertànyer a una Irlanda on la gent pugui tenir bon tractament mèdic, feina, educació de qualitat… Segur que aquests també són els principals objectius aquí, a Catalunya. Jo ara vull una República d'Irlanda. I cal treballar de valent perquè les condicions siguin bones per aconseguir-ho. Perquè molta gent, com James Connolly, ha donat la vida per aquesta Irlanda. I seria una vergonya oblidar-se del sacrifici de tota aquesta gent que va morir en la lluita per una Irlanda millor.

Com veieu d'Irlanda estant, amb una història de molta lluita i sofriment, que Escòcia pugui fer un referèndum?
—Bravo, Escòcia! [Rialles] Penso que és extraordinari que Escòcia pugui fer el referèndum i espero el màxim èxit del sí. Si ho aconseguiran o no, no ho sé dir, però ho sabrem ben aviat. Una cosa és clara: el govern britànic està cada dia més preocupat. Van arribar a convidar el president Obama perquè intervingués en el debat. L'administració nord-americana sempre ha dit igual: 'Nosaltres estem al marge d'això, no volem parlar-ne.' Vaig veure aquest gest del govern britànic com un senyal de la preocupació creixent per la possibilitat que guanyés el vot en favor de la independència. Escòcia ha jugat net, ha preparat bé la fórmula. Tenen el dret d'independitzar-se i faran el referèndum més ràpid que no nosaltres. Nosaltres encara reclamem el nostre. Però molt bé: estem contents que el puguin fer.

I quan es podrà fer el vostre?
—La resposta la trobem a l'Acord de Divendres Sant, que va ser negociat per molts partits del nord d'Irlanda i els governs britànic i irlandès. Bona part del nostre problema és que la decisió sobre el referèndum depèn del govern britànic. Ara mateix no en vol ni sentir parlar, del referèndum a Irlanda del Nord. No els interessa gens de convocar-lo. Tenim alguna esperança en un canvi de govern a Londres que deixi enrere l'actual coalició conservadora-liberal. Hi ha una clàusula als acords de pau que diu que es convocarà el referèndum quan sigui una voluntat majoritària de la població del nord d'Irlanda. I el govern britànic considera que aquesta situació encara no ha arribat.

El guanyaríeu?
—Bé, espero que sí. He de pensar que el podríem guanyar. I si no guanyem la primera vegada, ja el guanyarem la segona. Desitgem veure abans de dos o tres anys un referèndum sobre la frontera que ens divideix. I el nostre principal objectiu és que es faci en les millors condicions possibles. Òbviament, com a partit polític i com a favorable a la Irlanda unida, farem tota la campanya que puguem per aconseguir que el vot de la gent vagi en el bon sentit. Vull pensar que guanyarem. Però això dependrà de la gent. No podem saber què votaran. Esperem que amb una mica de persuasió per part nostra, i encoratjant-los, prendran la decisió correcta.

Qui votarà, tan sols els irlandesos del nord?
—Sí, tan sols el nord. La demografia és canviant. La raó per què el nord d'Irlanda va ser dividit del sud va ser que els unionistes o protestants eren majoria. Però ja no és així. Actualment la població unionista és el 40%, mentre que els republicans ja són el 46%. Hi ha un gruix de població que no es defineix en aquests termes. És a dir, la situació evoluciona. El Sinn Féin obté com més va més bons resultats. I després de la fi del conflicte armat les dues comunitats es relacionen més i hi ha més intercanvi. Molta gent s'adona que som gent normal amb interessos normals. El Sinn Féin és el partit majoritari del nord. Tenim la mirada posada en el 2016, que tornarà a haver-hi eleccions al nord i al sud. Podrem mirar cent anys enrere, quan hi va haver l'Alçament de Pasqua.

Si el Sinn Féin guanya les eleccions de l'estat lliure d'Irlanda i assumeix el govern, serà un dels primers països de reconèixer la independència de Catalunya?
—I tant. Sense cap mena de dubte. Nosaltres donem tot el nostre suport a una Catalunya independent. Veurem què passa el 9 de novembre. Esperem que la consulta es pugui fer en condicions. El 80% dels diputats electes de Catalunya són partidaris del referèndum. Això és una majoria en massa. La gent ja ha parlat. Madrid hauria de reconèixer aquesta realitat i respectar el dret de decidir de Catalunya. Espanya ha d'escoltar el poble català. I sí, si el Sinn Féin assumeix el poder a Irlanda, donarem tot el suport que calgui a Catalunya.

El referèndum català es farà en el tricentenari del 1714. I el Sinn Féin pot esdevenir el primer partit d'Irlanda el centenari del 1916. Poesia històrica?
—Espero que aquestes circumstàncies afavoreixin que la gent prengui la decisió correcta davant de l'urna. Desitjo que els catalans l'encertin i els desitjo sort. Penso que és molt important que Madrid escolti la veu del poble català. També la del poble basc. Els britànics van voler dominar Irlanda durant molts anys. Però al final es van adonar que calia parlar. Van acabar seient a la taula amb nosaltres perquè la realitat era que hi havia morts --una situació molt diferent que a Catalunya--, però la gent també sofria. Vam començar a internacionalitzar la nostra lluita. S'hi van implicar els nord-americans irlandesos. I la pressió va fer que el govern britànic negociés. Madrid ha de reaccionar en aquest sentit i ha d'establir converses amb Catalunya i el País Basc. Espero que reconeguin la consulta del novembre i que la votació vagi bé. Esperarem i observarem a veure què passa. Bona sort!

Gràcies. Són temps apassionants.
—Em sembla que la política a Europa travessa un dels moments més emocionants des de fa molts i molts anys. És cert que hi ha costats foscos de la política. Però si observes què passa a Escòcia, a Catalunya, al País Basc, el nostre procés de pau… si mires tot això t'adones que hi ha molts canvis. Penso en la possibilitat de construir plegats els nostres països. I penso que, si ho fem bé, Europa pot ser un lloc millor per a tots.



diumenge, 29 de juny del 2014

Pep Guardiola va començar la seva idil · li amb el FC Barcelona fa just 30 anys

Pep Guardiola va començar la seva idil · li amb el FC Barcelona fa just 30 anys

Cruyff y Guardiola han marcado una época en el FC Barcelona
Cruyff i Guardiola han marcat una època al FC Barcelona | Foto: I, PARETS
Sergio Vera | 2014.06.28 | 16:12 h.
SPORT 
En un dia com avui, a l'antiga Masia situada a uns metres del Camp Nou, Guardiola va donar el tret de sortida a una història que li lligaria el Barça com a futbolista i, posteriorment, com el tècnic més llorejat de la història del club.
Va ser el 28 de juny del 1984 quan Pep va trepitjar per primera vegada La Masia. Fa 30 anys que l'actual tècnic del Bayern Munic va arribar a Barcelona acompanyat dels seus pares per acabar ingressant en el lloc on es convertiria en un 'home' que posaria al Camp Nou als seus peus.
Pep tenia tretze anys aleshores i en el llibre de Jaume Collell 'Guardiola: De Santpedor a la banqueta del Barça' es relata amb detall aquell moment. El mateix Pep es va dirigir a la seva mare amb aquestes paraules: "Mira, mama, cada dia, quan em desperti i obri la finestra, el primer que veuré serà al Camp Nou".
I tant que ho va veure ... I al Camp Nou va acabar rendint-se a aquell nen que va passar de capità a llegenda viva del barcelonisme.

Catalunya i Espanya: cinc possibles finals

Dimarts  22.04.2014  06:00

Catalunya i Espanya: cinc possibles finals

Anàlisi del procés sobiranista català de l'economista nord-americà establert a Madrid Fernando Betancor

VilawebD'anàlisis del procés sobiranista que es viu a Catalunya se'n fan contínuament. Però avui us en presentem una d'especialment completa: és la d'un economista nord-americà establert a Madrid, Fernando Betancor, fill d'immigrants uruguaians i criat a Washington. En aquest article, publicat originalment al seu bloc, detalla cinc possibles vies que pot prendre el procés d'ara endavant. N'identifica cinc i els posa nom: que s'abandoni el procés i s'accepti l'status quo ('opció col·laboracionista'), que es faci un referèndum no oficial ('opció vèneta'), que es faci un referèndum no autoritzat ('opció crimeana'), que es convoquin unes eleccions plebiscitàries ('referèndum de facto') o que es declari unilateralment la independència ('opció de Jefferson'). Betancor analitza els pros i contres de cadascuna. Tot seguit us oferim l'article íntegre, traduït al català. En anglès podeu llegir-lo també a l'edició global.


He escrit unes quantes vegades[i] sobre la situació cada vegada més tensa a Catalunya, el territori més espinós d'Espanya, que també vol convertir-se en l'estat independent més nou d'Europa. El 8 d'abril es va completar un altre acte en aquesta representació que s'escenifica: tres representants del parlament català van visitar Madrid per sol·licitar oficialment l'autorització per a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Era una conclusió inevitable que Madrid diria que no --un no definitiu per part del senyor Rajoy, el president del govern espanyol, juntament amb altres partits, d'acord amb la seva ideologia i la relació amb el partit de govern, el Partit Popular.
Els catalans van tornar a casa decebuts, però no pas dissuadits. Abans de marxar de la capital espanyola, els tres legisladors van expressar la seva decepció i la seva determinació, i van declarar que el referèndum es faria igualment perquè el poble català ja era en un 'camí sense retorn' cap a l'autodeterminació[ii]. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, que no va fer el viatge, va refermar aquesta posició. I fou igualment criticat.

Una cosa és evident: els catalans van entendre la necessitat de fer el gest: s'havia d'oferir al govern espanyol una última oportunitat d'esdevenir partícip del camí català cap al referèndum. Era un risc calculat: si el govern espanyol hagués acceptat el referèndum hauria tingut l'oportunitat d'establir-ne les condicions que haguessin assegurat un resultat favorable per a Madrid.[iii] Però Mas sabia que mai no hauria de córrer aquest risc. Rajoy ja és víctima d'una rebel·lió de l'ala dreta del seu partit, i els membres d'aquesta línia dura no toleraran mai la legitimitat d'un referèndum per a la separació de Catalunya, independentment de l'estratègia governamental que hi pogués haver al darrere.

Ara els catalans poden declarar al món allò que han dit sempre: que les seves aspiracions democràtiques i pacífiques són sufocades per una camarilla opressiva castellana a Madrid que no tan sols té la determinació d'obligar-los a acceptar un 'modus vivendi' que els resulta intolerable, sinó que participa activament en la ruïna de l'economia catalana i en l'aniquilació de la singular cultura i identitat del poble català. Els castellans, òbviament, tenen els arguments contraris, i no em proposo d'entrar en una discussió sobre els mèrits dels uns o dels altres. Hi ha una pila articles[iv] per al lector que hi tingui interès.

Els catalans ja preparen els pròxims passos. La Generalitat diu que té la intenció de portar endavant el referèndum del 9 de novembre, tant si Madrid l'aprova com si no. Però hi ha, de fet, nombroses opcions possibles. Tancant la porta a un referèndum legal, el senyor Rajoy ha obert més possibilitats per als catalans.
Cinc finals possibles
Arribats a aquest punt, hi ha cinc possibles camins per al moviment independentista català. He mirat de traçar la progressió més probable per a cada un d'aquests escenaris, dins el marc de moviments i contramoviments en què participen el govern de Catalunya, el d'Espanya i la possible participació de la Unió Europea. A cada pas, quan les opcions s'han presentat, he assignat una probabilitat per a cada possible resultat, únicament d'acord amb la meva experiència i el meu judici personal.

El primer gràfic mostra la situació actual: els representants catalans han sol·licitat l'autorització per a fer un referèndum, petició que ha estat refusada. Ara hi ha cinc opcions:
1. Abandonar el procés de referèndum i acceptar l'status quo ('opció col·laboracionista')

2. Fer un referèndum no oficial ('opció vèneta')

3. Fer un referèndum no autoritzat ('opció crimeana')
4. Convocar eleccions en una única plataforma pro-independència, que serviria com un referèndum de facto

5. Declarar unilateralment la independència ('opció de Jefferson')
Algunes d'aquestes opcions són tan improbables que són fora del regne de la possibilitat, però les presentaré l'una darrere l'altra. Com que sóc tan fal·lible com qualsevol altre, doneu aquestes estimacions el valor que tenen.[v]
L'opció col·laboracionista
Sempre hi ha la possibilitat que el senyor Mas i CiU facin un pas enrere entre ara i el novembre; o que Madrid faci una oferta 'que no es pugui refusar'. En aquest cas, es tractaria de suspendre el procés de referèndum i mirar de fer-hi bona cara:

Opció 1: Posar fi al procés:

Malauradament per a Mas, el seu govern es recolza en una coalició amb un partit molt més separatista, ERC. ERC és un defensor acèrrim de la independència: és poc probable que es complagui cap oferta que Rajoy pugui fer a CiU, més moderat. A més, Esquerra s'aprofita de la debilitat de la posició de Mas: ell i el seu partit serien un blanc fàcil per a ser acusats de titelles col·laboracionistes i d'haver venut el poble català. ERC només hauria de retirar el suport a senyor Mas perquè el govern caigués.

Mas tindria dues opcions: podia convocar eleccions avançades o mirar de formar un nou govern de coalició. Sense els partits pro-independència (ERC , ICV i CUP) , CiU podria formar un govern només amb els socialistes catalans (PSC) o una coalició encara més improbable amb la secció local del Partit Popular. El primer cas podria donar a la nova coalició una certa estabilitat, però una aliança amb el PP només confirmaria les pitjors sospites de 'col·laboracionisme'.

Fos com fos, seria un equilibri inestable. I si es convoquessin eleccions, ja sigui immediatament o després d'un temps de govern de coalició, el resultat més probable fóra un triomf rotund dels partits separatistes. De fet, ERC podria obtenir majoria absoluta si els partidaris de CiU els votessin en massa. El nou govern retornaria en la posició original, però amb només quatre opcions per triar.
Que el senyor Mas sigui un separatista de cor o no es pot discutir, però ningú no nega que és un polític experimentat. Pot veure el resultat de la 'col·laboració' amb tanta claredat com qualsevol altra persona: l'equivalent polític de tallar-se el coll. Per aquesta raó, dono a aquesta opció un 0% de probabilitats.
L'opció vèneta
Un pas intermedi entre la capitulació i un referèndum no autoritzat seria un referèndum 'no oficial', similar al que s'acaba de fer a la província italiana del Vènet.[vi] Un referèndum no oficial no utilitzaria la maquinària de l'estat, no tindria el suport de cap llei del parlament català, no es consideraria vinculant, ni tan sols per als catalans. A Venècia, per exemple, la votació es va fer per internet en un període de cinc dies, entre el 16 i 21 de març.

El propòsit d'una acció com aquesta seria augmentar la pressió sobre Madrid sense haver de comprometre un marc oficial i obligatori, per bé que seria un referèndum no autoritzat i, per tant, il·legal. La Generalitat podria posar èmfasi en la participació i en els resultats i proclamar: 'Mireu! Els catalans donen suport a la independència per un marge substancial! Però Rajoy es nega a negociar i es gira d'esquena a la voluntat de la gent!' Embolicats amb la bandera de la democràcia, l'autodeterminació i la no-violència  els catalans, amb  la pressió de la comunitat internacional sobre Madrid, mirarien d'aconseguir el mateix resultat:

Opció 2: Referèndum no oficial:

Madrid refusarà immediatament qualsevol resultat d'un referèndum no oficial que no beneficiï el seu govern. Diran que la votació s'ha fet sense supervisió i que se n'ha alterat el resultat, malgrat totes les precaucions que els organitzadors puguin haver pres. Essent realistes, no hi ha cap possibilitat que Madrid acabi pactant un referèndum oficial sobre la base d'un d'informal, sobretot si els resultats indiquen una victòria dels separatistes.

Comptat i debatut, el govern català tornaria a ser al punt de partença, ara amb tres opcions restants. Hi ha, això sí, una petita probabilitat que un referèndum no oficial es fes només 'per marcar territori'. Podria ser vist com una opció segura, és a dir, molt probablement Madrid no hi intervindria si ho considerés una gran enquesta. També podria ser una mesura provisional per a apaivagar els separatistes de línia dura si el govern català no té confiança en els resultats d'un referèndum no autoritzat o si unes altres circumstàncies li impedeixen d'anar endavant, com un resultat unionista aclaparador a Escòcia.
L'opció crimeana
El ministre d'Afers Estrangers d'Espanya va comparar al febrer la situació que es vivia a Crimea amb la de Catalunya.[vii] Això era abans de l'annexió de la província separatista per part de Rússia. Va ser, sens dubte, un dels pronunciaments més imbècils d'un govern que s'ha escarrassat a superar-se a si mateix en la banalitat, la corrupció i l'apatia. De manera que si anomeno el referèndum no autoritzat 'l'opció crimeana' és gràcies a les habilitats oratòries del senyor Margallo.

El referèndum no autoritzat sembla que és el mecanisme preferit per Mas perquè el poble català pugui expressar-se. Un dels avantatges d'aquests referèndums és que es basen en antecedents històrics i jurídics: els referèndums populars són, de lluny, la forma més comuna de separar-se amb èxit d'un estat. Hi ha consens sobre les fórmules per a convocar un referèndum i per a establir les bases mínimes per a fer-lo. Un referèndum pot ser controlat pels inspectors internacionals. I un referèndum popular troba suport en el principi de l'autodeterminació consagrat en la Carta de les Nacions Unides, la Declaració d'Independència dels EUA, la Declaració Internacional de Drets Civils i Polítics i en més acords internacionals. [viii]

Però també té desavantatges. És difícil de reivindicar la protecció jurídica dels resultats d'un referèndum que, de bell antuvi, era il·legal. El fet que sigui il·legal afavoreix el govern espanyol en l'esforç de contestar i desacreditar els resultats. D'una altra banda, l'organització d'un referèndum no autoritzat exposa al govern català a tota una colla de sancions legals que podrien aplicar-se ja abans de la data del plebiscit, a fi d'evitar la votació, o bé després, per evitar qualsevol acció derivada dels resultats.

Malgrat tots aquests obstacles, és la via més probable en el cas de Catalunya, i és la que ha rebut el tractament més complet:

Opció 3: Referèndum no autoritzat (1):

Tan bon punt el parlament català autoritzi l'organització del referèndum no autoritzat, el govern espanyol il·legalitzarà la resolució i demanarà als catalans que desisteixin de portar a terme cap de les accions decidides pel seu parlament. Se'n poden derivar amenaces directes o implícites. La Generalitat haurà de decidir si continua, però ara sota l'amenaça: acceptar l'estatus quo sota coacció probablement faria caure la coalició de govern. És molt més probable que Barcelona telefoni a Madrid per demanar si l'amenaça va de veres. L'organització del referèndum anirà endavant.

El govern espanyol té una àmplia gamma d'opcions a disposició per a imposar la seva voluntat als catalans recalcitrants. Les tres més probables --bé soles, bé combinades-- són:
1. La dissolució del parlament català i una crida a eleccions, juntament amb la prohibició de determinats partits secessionistes.
2. La suspensió de l'estatut d'autonomia i la imposició a Catalunya d'un govern dirigit des de Madrid.

3. L'arrest d'alguns dels membres partidaris de la secessió, tant del govern com de la cambra legislativa catalana pels delictes de sedició, planificació de la secessió, i més possibles càrrecs. [ix]
En el cas de la dissolució del govern o de la suspensió de drets, els catalans podrien menystenir Madrid i continuar funcionant de manera il·legal. Tant si escull aquesta via com si Madrid emet immediatament ordres més dures, es precipitarà una crisi enorme: perquè el govern català ja és actiu i no ha de fer res per continuar en funcionament. És el govern espanyol, si de cas, que ha de tornar a imposar l'autoritat burlada, i escometre un seguit d'accions que fins i tot podria causar víctimes. És clar que Espanya argüirà que la Generalitat té la càrrega moral de les morts a causa de les seves activitats secessionistes il·legals: però al final haurà estat Espanya que haurà enviat homes armats per recuperar el control de la situació.

També hi ha la petita possibilitat de deixar que el referèndum es faci i se'n reconeguin els resultats. Això portaria a un 'divorci amistós' en què Catalunya seguiria el seu propi camí en pau i negociaria totes les qüestions pendents amb Espanya: el repartiment del deute espanyol, l'intercanvi del fons de seguretat social, la disposició dels béns públics, el suport a l'admissió immediata a la Unió Europea i a l'euro, etc. Això és molt difícil que passi, per unes quantes de raons de pes:
1. Rajoy fóra un home políticament mort.

2. Rajoy ni tan sols seria capaç d'obtenir la majoria del seu partit en favor d'aquesta decisió o d'aprovar-la al congrés. A més, podria haver-hi una deserció en massa de diputats del PP a Vox, per exemple. Fos com fos, el govern cauria.

3. Si Catalunya se n'anés en pau, el País Basc se n'aniria l'endemà. I és un altre 6% del PIB, una part substancial de la capacitat industrial d'Espanya i la resta de principals vies de comunicació terrestre cap a França (la principal via de comunicació passa per Catalunya).

4. Si tant Catalunya com el País Basc se'n van, no és inconcebible que Galícia desitgés fer-ho també, o que Andalusia veiés que es beneficiaria molt més del fons europeus de desenvolupament regional pel seu compte que no pas dins d'Espanya. El país podria literalment desintegrar-se.
Per totes aquestes raons, em resulta difícil --per bé que no impossible-- de creure que el senyor Rajoy volgués o consentís un 'divorci amistós' amb els catalans.

Opció 3: referèndum no autoritzat (2):

Independentment si Madrid decideix de fer una acció policíaca abans de l'envit de la Generalitat o després, el primer pas serà demanar als mossos d'esquadra, policia autònoma de Catalunya, que executi les ordres. Aquesta serà una prova crucial: els mossos compliran el seu deure envers l'estat espanyol, o continuaran essent lleials a la Generalitat? El grau de violència que es pot viure depèn en gran mesura de la seva elecció. Si la policia catalana refusar el seu deure, el recurs d'Espanya serà d'enviar-hi la guàrdia civil. Si fos el cas, hi hauria grans masses d'homes i dones armats en un territori de milions de persones, la majoria hostils a la guàrdia civil. El potencial de desastre és evident.

Si els mossos obeeixen el govern espanyol, les probabilitats de violència es redueixen considerablement. Catalans reprimint catalans és una possibilitat dura, però facilitaria la tasca del govern espanyol considerablement i negaria totalment la 'qüestió ètnica': l'acció de la policia ja no podria ser vista com una mena d'atac de Castella als catalans. I Madrid, sens dubte, estaria cofoia d'aprofitar qualsevol divisió evident de la societat catalana.

Una operació policíaca deixaria la pilota a la teulada de la Generalitat. Una opció seria l'acatament: els polítics catalans es deixen detenir i jutjar. Un judici públic podria ser una bona publicitat si el govern espanyol no fes les coses bé: l'opinió internacional podria decantar-se cap a un govern de substrat 'democràtic', més que no cap a un govern de mà dura. És dubtós que cap polític hagués de passar gaire temps a la presó. Gandhi hi va anar i va sortir-ne enfortit.[x]

Catalunya aleshores hauria de ser administrada directament des de Madrid, o amb una combinació d'un parlament de legisladors i funcionaris unionistes enviats des de la capital. Fos com fos, la majoria dels catalans s'indignaria per aquesta greu violació dels seus drets i consideraria el govern imposat com un control feixista i totalment il·legítim. Un resultat probable seria la resistència passiva; potser espontània, però possiblement planejada prèviament per a aquesta eventualitat. El govern espanyol es trobaria amb màrtirs polítics i amb una onada sens fi de vagues, manifestacions, marxes i mítings en tota una regió que representa el 20% de l'economia espanyola. La resistència passiva tindria el propòsit d'imposar un cost econòmic i polític tan alt a Madrid que el govern es trobaria obligat a negociar la fi de l'administració directa de Catalunya.

Encara que tot polític i líder català del moviment independentista s'ha compromès amb la no-violència i amb els mitjans pacífics i democràtics, hi ha la possibilitat no negligible que esclati la violència. Ja sigui causada per l'ús excessiu de la força per part de la policia o pels manifestants civils radicalitzats. Si la violència esclatés podria generalitzar-se. De maons i tubs d'acer n'hi ha a tot arreu, en qualsevol ciutat, i fer còctels Molotov és bufar i fer ampolles. Com les crisis de Kíev i Caracas han demostrat, un grup determinat de la població civil pot resistir eficaçment les forces policíaques en un medi urbà, especialment si els oficials no són locals. El govern espanyol tindria una pressió molt forta per a plantar cara a una situació amb centenars de ferits, hospitals desbordats i grans sectors de les principals ciutats catalanes vivint en l'anarquia.

Opció 3: Referèndum no autoritzat (3)

La violència, sostinguda i organitzada, continua essent una possibilitat remota, però que no es pot desestimar. Hi ha exaltats i radicals violents en els moviments polítics d'arreu. De fet, no es pot descartar que hi hagués agents provocadors, tant per part del govern com dels extremistes dels moviments ultranacionalistes espanyols. Podrien veure un benefici a desacreditar el caràcter 'no violent i democràtic' de l'independentisme català, especialment si alguns unionistes catalans fossin agredits violentament.

Això voldria dir cercar deliberadament l'escalada de la crisi per tal d'assolir l'objectiu de la intervenció militar i una suspensió permanent de l'estatut català d'autonomia. Com més sagnant fos 'l'alçament', i com més temps passés, més probable seria que els ultres poguessin aconseguir el seu objectiu. Aquests sectors radicals, que inclouen Nova Falange, obertament feixista, pretenen preservar la unitat d'Espanya. Però amb això no en tenen prou: per a alguns, cal castigar els catalans per la seva temeritat de qüestionar la superioritat del nacionalisme espanyol i la cultura amb la seva 'història falsa de mentides i enganys'. Els més radicals van tan lluny que refusen la constitució vigent, que troben massa feble, liberal i federalista, i voldrien reemplaçar-la per una de més dura: un estat fort, unitari, governat des de Madrid i amb la total dissolució de les 'comunitats autònomes'.

Afortunadament, l'extrema dreta no té pràcticament cap representació en la política espanyola i no ocupa una posició d'autoritat per a dictar política. Però Gavrilo Princip també pertanyia a una petita minoria quan va posar el món en flames.[xi] De fet, en alguns cenacles dels principals polítics conservadors[xii] ja es demanen mesures que podrien haver sortit d'un manifest d'extrema dreta, com ara l'enviament d'un comandant de l'exèrcit espanyol per prendre possessió dels mossos d'esquadra per a 'posar fi a la tendència separatista d'una vegada'. La policia espanyola[xiii] i les forces armades[xiv] també tenen exaltats, alguns dels quals podrien ser prou discrets per a reservar-se, ara com ara, les pròpies opinions.

La resistència activa per part de la població catalana dificultaria extremadament la feina del govern espanyol. També originaria mesures de policia necessàries que foren enregistrades i que es veurien summament brutals: neteja dels carrers amb canons d'aigua, gasos lacrimògens i càrregues dels antiavalots. Com que hi hauria víctimes en ambdós costats, les accions es tornarien brutals --és inevitable en una escalada de violència. Però si en algun moment les mesures de la policia fossin ineficaces, el govern espanyol podria declarar Catalunya en estat d'insurrecció i cridar els militars. Si aquesta opció fóra més efectiva que l'aplicació de llei i prou no ho sé dir: els soldats han estat entrenats per matar l'enemic, no per pacificar el seu poble. Quan s'usen les tropes, tot seguit els civils esdevenen, inevitablement, en l'enemic, i generalment moren.


No obstant això, el govern espanyol es podria trobar obligat a aquest acte desesperat per falta de millors opcions. Si la violència no disminueix o s'intensifica, si el dany econòmic i polític d'Espanya es generalitza, si hi ha una immensa pressió de la línia dura del Partit Popular, Rajoy pot sentir-se impel·lit a donar aquesta ordre. És poc probable que tingui èxit en la repressió dels avalots; és segur que fracassaria a l'hora d'aconseguir que els catalans estimessin els seus veïns espanyols; però és l'estratègia desesperada que els polítics i els generals solen seguir quan es troben en un atzucac i no saben què més fer. Rajoy fins i tot pot trobar-se a si mateix sense veu ni vot: qualsevol 'debilitat' seva, com ara voler negociar o fins i tot deixar que Catalunya se n'anés, podria ser resposta amb un ultimàtum dins el seu partit. No és impossible d'imaginar que Rajoy fos convidat a posar-se 'temporalment malalt', mentre la gent amb braç ferm condueix la situació. No hi ha res tant del Tercer Món com un cop d'estat, que consti...

Opció 3: Referèndum no autoritzat (4)


La mediació de la Unió Europea em sembla poc probable abans de qualsevol situació de violència a Catalunya. D'una banda, la Unió Europea no voldrà fer la impressió d'interferir en els assumptes interns d'un estat membre, i Espanya se'n ressentirà i es resistirà a qualsevol cosa que faci olor d'intervenció europea. La posició actual de la Unió Europea és que qualsevol secessió d'un estat membre es traduiria en un nou estat que hauria de tornar a sol·licitar a la Unió Europea l'ingrés i la pertinença a la zona euro a partir de zero: un procés d'uns quants anys de durada. Això és pura retòrica, pronunciada amb l'esperança de dissuadir l'eventualitat i esquivar la bala. En realitat, l'admissió automàtica d'Escòcia, Catalunya o el Vènet és una decisió purament política de Brussel·les. De moment, la política la fan sobretot els estats; en aquest cas, el Regne Unit, Espanya i Itàlia.

Les polítiques poden canviar ràpidament en una situació de guerra civil, que trasbalsaria l'economia. Per tant, és molt probable que hi hagi canvis polítics tan aviat com s'intensifiqui l'acció de la policia. Si en algun moment sembla que la gestió de la situació catalana és susceptible de crear una crisi financera i econòmica per a la resta d'Europa, podem veure els ministres de la Unió Europea atrafegats anant i venint diàriament entre Brussel·les, Frankfurt i Madrid. No es pot pas assegurar que, fins i tot en aquestes circumstàncies, la Unió Europea tingui prou influència per a forçar Madrid a permetre una separació pacífica de Catalunya. Per aquestes raons:
1. Seria un suïcidi polític per a Rajoy i per al seu partit.

2. No hi ha cap mecanisme per a expulsar cap estat membre, ni de la Unió Europea ni de l'euro.

3. Mentre Espanya degui al BCE una quantitat tan gran de diners, és també una arma de doble tall --el BCE podria amenaçar de deixar de finançar als bancs espanyols i, doncs, el dèficit espanyol, però Espanya podria amenaçar de no pagar el deute. Seria la destrucció mútua assegurada en versió financera.

4. La Unió Europea podria amenaçar de jutjar casos contra funcionaris i oficials espanyols individualment en cas de greus violacions de drets humans a la Cort Internacional de Justícia, però se'm fa molt difícil de creure.
Al final, molt probablement la Unió Europea podria acabar renyant públicament el govern espanyol i poca cosa més. Sota la influència del nacionalisme, el fervor patriòtic i l'orgull proverbial, els espanyols no deixaran que estrangers interfereixin en la sagrada unitat d'Espanya. Dono una probabilitat d'èxit molt baixa a la mediació de la Unió Europea; i com més temps la Unió Europea esperi a fer sentir la seva presència, menys probable és que tingui cap impacte.

Arribats en aquest punt, es fa impossible de continuar explorant aquesta possibilitat. Catalunya i Espanya quedaran blocades, amb un enfrontament dels manifestants civils contra l'aplicació de les lleis espanyoles o possiblement militars. Què farà fer el primer pas és una qüestió de resistència i voluntat: o bé un nombre suficient de separatistes empresonats, hospitalitzats o colpejats al cap perquè es quedin a casa; o, en cas contrari, les pèrdues econòmiques de l'economia espanyola, la prima de risc enfilada pels núvols, la fuita de capitals estrangers i els efectes de l'estatus de pària internacional de la 'Marca Espanya' que convencin les elits polítiques i empresarials espanyoles (els únics que importen) que és el moment tallar en sec. És impossible de predir què vindria primer, només que el cost humà a llarg termini seria greu.
Eleccions autonòmiques com a substitutiu del referèndum
Blocat el referèndum oficial, i volent evitar les conseqüències de l'organització d'un plebiscit fora de la llei, el govern català té una opció perfectament legal. La constitució espanyola atorga a les comunitats autònomes tots els poders per a convocar i organitzar unes eleccions regionals. El govern espanyol no hi té veu ni vot, en això. Si ho desitgen, CiU i ERC es poden posar d'acord per a trencar la coalició, i CiU, en lloc de buscar un altre soci, podria convocar eleccions avançades; aquestes eleccions serien organitzades sobre la tesi única de la independència de Catalunya. Un referèndum 'de facto'.

Aquest enfocament també té desavantatges. Potser el més important és que, per molt que la campanya giri entorn de la separació, no té la potència legal completa d'un sol referèndum i no seria reconegut com a tal per les organitzacions internacionals o dels altres estats. A més, Espanya no podria aturar les eleccions, però sí que podria intervenir-hi obrint un procés judicial per a prohibir a alguns partits de participar-hi: un procés similar al de nombrosos partits bascs amb llaços molt estrets amb ETA.

Malgrat els desavantatges, aquesta és la segona hipòtesi més probable després del referèndum no autoritzat:

Opció 4: Referèndum 'de facto'

Per molt que les autoritats espanyoles volguessin intervenir-hi, és poc probable que tinguessin èxit. Hi ha prou partits pro-separació de Catalunya, i la il·legalització d'un de sol faria saltar els votants a un altre. El partit prohibit es reconstituiria amb una altra disfressa. Un intent de prohibir tots els partits independentistes, a més de convertir la constitució i l'estatut d'autonomia en una farsa, només menaria la Generalitat a suspendre les eleccions i procedir a una altra opció: la 3, el referèndum no autoritzat, o la 5, una declaració unilateral d'independència. Qualsevol interferència per part d'Espanya en les eleccions faria augmentar molt probablement el suport als separatistes. Fóra un suïcidi de Madrid.

Fins i tot suposant que no hi hagués interferència directa, les eleccions es farien en una atmosfera de por i d'histèria: els partits unionistes prediuen un apocalipsi econòmic i polític català en el cas d'una victòria separatista, mentre que els grups independentistes prediuen el final de l'autonomia catalana i la mort de la seva llengua i cultura si guanyen els unionistes. No hi hauria moderació.

Sobre la base dels resultats electorals més recents[xv] i en els dels sondatges[xvi], puc predir una alta probabilitat d'una victòria separatista. Dit d'una altra manera, la suma dels escons dels partits separatistes al Parlament serà igual o superior al 67% que va guanyar en les últimes eleccions. Si un dels partits independentistes guanya per majoria absoluta --és poc probable, però no impossible-- podria formar govern tot sol o bé optar per una coalició d'unitat nacional, amb representants de tots els partits independentistes. Aquesta seria una decisió intel·ligent, encara que no fos necessària.

Les autoritats espanyoles tindrien una altra oportunitat d'intervenir abans de la formació d'un govern. Podrien provar d'aprofitar qualsevol irregularitat per ordenar un recompte o per anul·lar les eleccions. La primera opció seria poc probable, perquè no faria sinó endarrerir l'inevitable, mentre que la segona no tindria cap fonament jurídic i seria derrotada als tribunals. Crec que la intervenció en aquest punt seria poc probable: si Madrid planeja la intervenció, cal una justificació clara i innegable, que és precisament allò que els catalans no donarien.

Una vegada format el nou govern, se sol·licitaria al parlament de votar una declaració d'independència d'Espanya, justificada pels resultats de l'elecció. El primer desafiament vindria dels parlamentaris unionistes, que probablement dimitirien en massa. Això, en si mateix, és poc probable que aturi el debat, perquè els reglaments parlamentaris de Catalunya[xvii] només requereixen una majoria simple de legisladors presents a la sessió per a complir el quòrum. Seria poc probable que els unionistes tinguessin més del 35% dels escons, i no necessàriament tots s'avindrien amb aquesta ordre. Certament, els membres del Partit Popular ho farien; probablement els de Ciutadans; però els membres del PSC han mostrat un grau de desobediència al partit quant a la separació, cosa que sens dubte preocupa el PSOE del carrer de Ferraz.[xviii] Així i tot, una sortida en massa no fóra benvista internacionalment.

És en aquest punt que les autoritats espanyoles tenen més probabilitats d'intervenir: després de la presentació del projecte de llei, però abans de qualsevol debat o votació. Madrid voldria prendre mesures abans que els legisladors catalans votessin la llei (que seria immediatament i automàticament anul·lada). Rajoy tindria les mateixes opcions que hem considerat en l'apartat anterior: la dissolució del govern, l'anul·lació de l'estatut d'autonomia, la detenció de polítics separatistes, etc.

La resta d'aquesta hipòtesi és com l'anterior. Tret que Madrid estigués disposada a deixar que Catalunya seguís el propi camí en un divorci amistós, les opcions continuen essent la intervenció de la policia, la llei marcial, l'administració directa de Catalunya i els seus vuit milions d'habitants.

Opció 4: Referèndum 'de facto' (2):

L'opció Jefferson[xix]
La hipòtesi final és la declaració unilateral d'independència catalana d'Espanya sense els preliminars d'un referèndum o fins i tot amb unes eleccions regionals per donar cobertura política al parlament. Això és molt poc probable que sigui la primera opció escollida, per raons òbvies: és l'opció més extrema i la que més probablement obtindria la desaprovació internacional. Tenint en compte com és d'important el reconeixement i el suport internacional per als catalans, no s'arriscaran pas.

Però no es pot descartar. Si qualsevol altra via democràtica és blocada amb èxit per les autoritats espanyoles, els catalans podran dir que aquesta és l'única alternativa a un status quo que la majoria dels seus ciutadans consideraria intolerable. Si Madrid és capaç de blocar el referèndum no autoritzat i intervenir en les eleccions, els catalans només tindran dues opcions: declarar la independència o consentir de manera permanent. I abans d'acceptar aquesta darrera opció, crec que la majoria dels votants i legisladors optaria per la primera. Encara hi hauria més suport a la independència que no ara, atès el rebuig que, sens dubte, s'engendraria per aquesta ingerència flagrant de Madrid i els separatistes podrien extreure'n un bon rèdit polític.

Opció 5: Declaració unilateral d'independència:

Aquesta hipòtesi funciona com les dues anteriors; només les probabilitats de partida varien una mica.
Resultats prevists:

En totes les hipòtesis, la probabilitat d'un divorci amistós entre Espanya i Catalunya és inferior al 20%; fins i tot aquesta xifra podria ser exagerada. La millor opció per a aconseguir aquest resultat continua essent el referèndum: tot i que no autoritzat, atorga un grau de legitimitat internacional més alt que qualsevol altra opció, i és més probable que rebi el reconeixement espanyol. Després ve el referèndum 'de facto', amb una mica més del 10% de probabilitat d'aconseguir l'anhelat 'divorci amistós'. Aquests resultats pressuposen que a Madrid 'mantenen el cap fred'; una suposició que va contra totes les proves de dos-cents anys de nacionalisme i més de sis-cents anys d'història espanyola.[xx] L'opció 5, la independència unilateral, és la menys probable que acabi bé, i només una intervenció de la Unió la faria viable del tot.

La hipòtesi 4 també té la màxima probabilitat per al final del procés, suposant que els partits pro-separació no obtinguessin la majoria absoluta al parlament: una petita oportunitat, del 9,6%, però que no ha de ser menystinguda. Aquesta és l'única opció que inclou el fet que Catalunya accepti la continuació de l'status quo sense conflicte. Això és fruit, en gran part, de la manca total de diàleg entre les dues parts: parlen, però parlen adreçant-se només cadascun als més radicals en el discurs públic. Naturalment, pot haver-hi canals alternatius de comunicació dels quals no sigui conscient, però crec que el procés ha anat massa lluny, fins i tot per a ells: cap de les parts no pot apaivagar l'altra sense un enorme cost polític, potser insuportable.

El resultat més probable és el de la resistència passiva a una solució imposada des de Madrid, amb probabilitats d'un 55% a un 65% en cada hipòtesi. Això implica la dissolució del govern català i la suspensió de l'estatut d'autonomia, seguit per la resistència passiva. Hi ha una petita possibilitat que els catalans cedeixin a la pressió immediatament, de mitjana un 6% o 7%. Sembla poc probable per a mi, però, que els catalans estiguin disposats a aturar-se sense resistència, passiva o d'una altra mena. Aquest últim resultat, la resistència activa, ateny el 16% dels resultats de mitjana.

És impossible de predir quin bàndol seria capaç d'imposar la seva voluntat a l'altre en aquesta eventualitat: sí que és segur que no hi hauria guanyador. Ambdues parts s'infligirien un terrible cost l'una a l'altra: l'economia espanyola es ressentiria d'un gran perjudici a llarg termini; la reputació internacional d'Espanya es desplomaria i l'endeutament es dispararia; i no hi hauria pas cap benefici per a la inversió estrangera i del capital de Catalunya, una de les regions principals quant a atracció inversora. Polítics espanyols, i molts espanyols del carrer, estarien disposats a pagar aquest preu per tal de preservar la integritat territorial del seu estat; tot i que les relacions amb els seus germans i germanes catalans s'enverinarien cent anys més. Seria encara pitjor en el cas d'aplicació de la llei d'opressió sostinguda o la imposició de la llei marcial.

Tinc la impressió que la situació d'Espanya és més similar a la del Regne Unit el 1914 que no a la del 2014. Els escocesos tindran aviat una oportunitat pacífica, l'autodeterminació democràtica. Fa cent anys, l'autogovern irlandès era a la taula, però va ser-ne foragitat per causa de l'esclat de la Gran Guerra; Irlanda es va aixecar en una rebel·lió sagnant dos anys més tard i, finalment, va guanyar la independència després de grans sacrificis en sang i en diners. Dubto si Catalunya guanyarà la independència; però estic convençut que el lideratge català s'ha embarcat en un camí sense retorn: en aquest punt, la dinàmica del nacionalisme i la radicalització de les masses s'han consolidat. Ara tenen el tigre agafat per la cua i no el poden deixar anar.

La pilota aviat tornarà a la cort de Rajoy, que haurà de decidir si accepta la decisió de Catalunya o si emprèn un procés que molt probablement acabaria en la repressió i el vessament de sang. En qualsevol cas, el cost serà alt per a ell personalment, per a la seva nació i per al futur de la integració europea.


Fonts i notes
[i] 'The Bloody Flag'; 'The Most Important Election', 'War of the Words', 'Die Lüge: Ever Closer Union', 'La Serenissima', 'Spain: Horns of a Dilemma'
[ii] Daniel G. Sastre, 'Los enviados del Parlament: 'Cataluña ha iniciado un camino sin retorno,'' El Mundo, 8 abril 2014
[iii] Fixant unes condicions excessives perquè la mesura sigui aprovada, i dividint el vot a través d'una sèrie d'opcions, el govern podria gairebé garantir que un nombre insuficient de catalans votaria per la independència total. Tal resultat portaria a resoldre la 'qüestió catalana' durant almenys una generació.
[iv] Per a la posició catalana, visiteu la web de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Per a la posició castellana, llegiu l'article publicat per Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales AES (FAES) el 'think tank' de José María Aznar, ex-president espanyol i dirigent del Partit Popular.
[v] No tinc cap contacte especial amb els dirigents dels governs català i espanyol.
[vi] Tom Kingston, 'Veneto residents support leaving Italy in unofficial referendum,' The Telegraph, 24 març 2014.
[vii] Guy Hedgecoe, 'Catalonia's Unwanted Crimea Comparisons,' The Irish Times, 19 març 2014.
[viii] Mai no hi ha hagut cap conciliació legal internacionalment acceptada entre les contradiccions inherents al dret a l'autodeterminació i el dret d'integritat territorial d'un estat-nació reconegut. Ha depès del temps, les circumstàncies i el poder relatiu de totes les parts interessades, i no sols de l'estat amenaçat de separatisme.
[ix] Com ara l'ús indegut dels fons públics i el seu desviament a activitats il·lícites.
[x] No comparo Artur Mas a Mohandas Gandhi, només vull dir que la repressió, encara que legal, pot repercutir en les autoritats sense tenir-ne la intenció.
[xi] Gavrilo Princip va ser l'únic dels sis conspiradors bosnians que va dur a terme l'assassinat planificat de l'arxiduc Franz Ferdinand i la seva dona, que van desfermar la Primera Guerra Mundial.
[xii] 'Vidal-Quadras pide intervenir Cataluña con la Guardia Civil,' La Vanguardia, 28 setembre 2012.
[xiii] 'Cataluña siempre será España, por lo civil o por lo militar,' Nació Digital, 26 febrer 2014.
[xiv] Solé, Richard, 'Francisco Alamán, coronel del Ejército español: 'La independencia de Cataluña? Por encima de mi cadáver,' Alerta Digital, 31 agost 2012.
[xv] Ortiz, Fiona and Phillips, Branden, 'Separatist parties win Catalonia election in Spain,' Reuters, 26 novembre 2012.
[xvi] Jack Pitts, 'Poll finds that 60% of Catalans want independence,'  The Independent, 21 març 2014.
[xvii] Section 4, Article 80, part 1, 'Quorum for the  Adoption of Measures,' Parlament de Catalunya.
[xviii] La seu del PSOE és al carrer de Ferraz de Madrid.
[xix] En honor, és clar, de Thomas Jefferson, autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units.
[xx] L'única excepció és la unió malmesa i breu d'Espanya i Portugal en temps de Felip II, que es va acabar per la força de les armes el 1668 amb la revolta que va començar sota el regnat de Felip III pels seus intents de convertir Portugal de regne separat sota una sola corona en simplement una altra província espanyola. Això va coincidir amb una rebel·lió a Catalunya i la participació espanyola en la guerra dels Trenta Anys, que havia drenat al país de les tropes. Joan de Bragança es va convertir en el rei Joan IV de Portugal, amb el suport gairebé universal de tots els sectors de la població.

Publicat originàriament en el bloc de Fernando Betancor, Common Sense, i reproduït a VilaWeb amb el permís de l'autor.



Stratos eye ll - Sunset and Barcelona view from the stratosphere - (35.5...


Data de publicació: 26/05/2013
Stratos eye: A research project with the aim of sending a weather balloon into space and carrying out technical and physical tests.

CAT: Stratos eye: Un treball de recerca amb l'objectiu d'enviar un globus sonda a l'espai i realitzar un treball tècnic i físic. Aquest segon enlairament el vam dur a terme des del costat del Pedraforca, per gaudir de les magnífiques vistes. Des de dalt es pot observar la posta de sol, l'empremta d'un avió passant a molta distància i "Catalunya en miniatura" a les fosques.

CAS: Stratos eye: Un trabajo de investigación con el objetivo de enviar un globo sonda al espacio i realizar un trabajo técnico y físico

L'AMI anuncia accions judicials a Europa contra el govern espanyol

Diumenge  29.06.2014  06:00
Autor/s: ACN

L'AMI anuncia accions judicials a Europa contra el govern espanyol

Els ajuntaments per la independència celebraran plens de suport a Artur Mas el dia que convoqui la consulta

Vilaweb
L'Associació de Municipis per la Independència (AMI) emprendrà accions legals a Europa contra l'actitud de la delegació del govern espanyol a Catalunya. D'una banda interposarà recursos al Tribunal Europeu i de l'altra, presentarà una queixa als tres organismes locals i regionals del Consell d'Europa. És l'acord de l'assemblea general de l'AMI que s'ha fet aquest migdia a Balaguer.
Els batlles independentistes han anunciat també que convocaran plens extraordinaris l'endemà de la convocatòria de la consulta per donar suport al president de la Generalitat, Artur Mas. A les accions judicials es sumarà una protesta que els ajuntaments convocaran davant la delegació del govern espanyol.

Will Lithuania become Catalonia’s Iceland?

Opinion: Will Lithuania become Catalonia’s Iceland?

Kęstutis Girnius | DELFI, Photo by Š. Mažeika
Kęstutis Girnius | DELFI, Photo by Š. Mažeika

In September the Scots will be holding a widely discussed referendum on their withdrawal from the United Kingdom. Much less attention is paid to Catalans’ intention to hold a referendum in November on their secession from Spain, even though the latter, in some respects, is likely to be more significant for the European Union (EU), Kęstutis Girnius in DELFI.

The British government is not opposed to the referendum in Scotland, whereas the Spanish government adheres to the decision of the Constitutional Court and considers the Catalan referendum unconstitutional.
In principle, I do support referenda and the right of any nation to secede. My primary opinion that Catalonia has a right to their own state intensified after our visit to Barcelona together with a group of Estonians, Latvians and Lithuanians on the Catalan government’s invitation. Although the Catalans seek their own country and have strong supporting arguments, it is also possible that they will succeed in finding a compromise with Madrid, which would give the region a wide degree of autonomy.
Public opinion polls show that almost 80 percent of the Catalan population support the referendum. They believe that key political issues are to be dealt with in consultation with the public. Support for an independent state is lower – about 55 percent. Almost 30 percent are opposed to independence. The Madrid government is against the plans to hold a referendum on 9 November, which in its turn raises concerns in Catalonia that the central government is going to prevent a referendum and perhaps even take over the direct governance of Catalonia, although there are few who believe that such radical measures will be resorted to.
Catalans’ argument is quite simple and attractive. The legitimacy of each democratic government and its right to rule depends on the support from the population. The government is legitimate as long as the public expresses its favour. Should the confidence and support be gone, the government loses its legitimacy, and the citizens are not obliged to obey it. If the government ignores the will of the people, they can secede, create their own state and elect a credible and favoured government. Otherwise, they become the government’s hostages.
cataloniaCatalans emphasise that they are an old historical nation that only 300 years ago was forcibly incorporated into the Kingdom of Spain. They also keep reminding everyone that Franco’s dictatorial government expelled the Catalan language from schools and public life, tried to destroy their culture, and exerted pressure on the Catalans to change their surnames into Spanish ones. The Catalans nevertheless succeeded in preserving their culture and language, and the present intensive curricula ensure that almost all the residents of Catalonia, including an extremely large number of immigrants, understand and speak Catalan. Currently 7 to 10 million people speak Catalan, which is much more than in the case of the Swedish, Norwegian, Slovak or other languages. And therefore the Catalans require that they be granted the rights that are enjoyed by almost any other European nation.
Catalans stress that they are financially exploited. Every year, Catalonia transfers 4-8 percent of their GDP to the central government – at least twice as much as any other region in the EU. The central government’s investment into the infrastructure of Catalonia is disproportionately low and is thus endangering the region’s economy and its further prosperity.
The reallocation of resources is a complex issue. Governments have a right to demand the richer regions, as well as wealthier residents, to contribute more to the maintenance of the state and the common welfare than those who are less prosperous. I do not have any positive feelings towards selfish interpretations of the Northern League claiming that northern Italy has the right to establish their own independent state as they are tired of subsidizing “lazy” Sicilians and residents of the southern Italian regions. If the Catalans based the right for their own state solely on financial considerations, I would not support their goal. On the other hand, the central government may not impose disproportionately high taxes on a region, and at the same time provide a disproportionately low funding for their infrastructure, education and healthcare system.
So far, efforts to clarify the relationship between Catalonia and Madrid have been unsuccessful. In 2006 they signed a new agreement, which was approved by the Catalan population in a referendum and ratified by the Spanish parliament that still cut back some of the rights provided for Catalonia. Nevertheless, in 2010 the Spanish Constitutional Court overruled the agreement as unconstitutional. Since then, the relationship has been consistently deteriorating. Catalans complain that the central government is increasingly interfering in their affairs and is discriminating against the region. Madrid recently ordered that if parents of only one schoolchild require lessons in Spanish, a quarter of the lessons must be conducted in the Spanish language. Catalan parents are not granted similar privileges.
Of course, Madrid sees the situation in different colours. But in this case the Catalans’ understanding plays a crucial role, for as long as they feel discriminated, they will not calm down. Some would refuse the ambition for an independent state in exchange for an agreement on a new Constitution, which would provide more rights to autonomous regions, or maybe even lay the ground for a federal state. But this option is also unacceptable to Madrid.
Officially, Lithuania supports Spain. The Minister of Foreign Affairs Linas Linkevičius has pointed out that there is no doubt that Spain is a legal and democratic state capable of resolving their own internal affairs as provided by law. Many EU countries have a similar view. Even Vytautas Landsbergis, when interviewed by the Catalan newspaper El Punt Avui, was uncharacteristically reluctant to speak openly, noting that he does not have enough legitimacy to speak for Lithuania and for the world, but you cannot prohibit a nation from seeking independence. Asked about advice for Catalonia if Spain refused to discuss the referendum, he said that “an unsolicited advice is not the best course of action.”
Former Latvian President Vaira Vike Freiberga maintained a stronger position. At the beginning of the year she stated that if people want to preserve their national identity and think that the central government fails to represent their interests, it is necessary to allow them to hold a referendum, since a referendum is an expression of people’s choice and attitudes.
Lithuania’s hopes that the Catalan problem will be somehow solved by itself are groundless. For eight years, the tension between Madrid and Barcelona has been dramatically increasing. If Spain blocks the referendum of 9 November, the situation will become even worse, and Catalans will be making more fuss. There will be no miracle from above.
When Lithuania sought its independence, the Western countries urged Lithuania to realistically assess the situation and to act with restraint. This attitude provoked many Lithuanians who identified it with the denial of values ​​and self-determination of nations and indulging the Soviets. Remember the flood of joy when little Iceland dared to incur the wrath of Moscow and was the first to recognise our independence. With regard to Catalonia, Lithuania consistently adheres to the policy once openly condemned.
Lithuania’s attitude is not honouring. A nation enslaved for centuries must be granted the sacred right for self-determination. We should not be indifferent to others’ desire for freedom. Lithuania will surely not announce publicly that it supports Catalan independence, but it could publicly, and even more privately, urge Madrid to start a dialogue, to search for a compromise and take into account the desire of the Catalans to solve the most important issues by way of referendum.
Linkevičius made a proper remark when he stated that “it is incorrect to compare the Soviet Union and our struggle for freedom with the situation in Spain” which is a state of law. But we can also learn from the Czechoslovakian “velvet” divorce when the Slovaks were fed up with the little brother’s role just as the Catalans are with the Spanish claims to be the big brother. Certainly, there were concerns about the potential consequences, but it is now clear that the secession was necessary and mutually beneficial.
In the democratic European Union, a nation of seven million should not be forced against their will to submit to another one, no matter how close they might be. Lithuanian politicians should recall our past and try to understand the Catalans’ desire for sovereignty rather than maintain the status quo automatically.