L'EGO de SITGES: Flensburg, l'últim alè del III Reich

diumenge, 24 de maig del 2015

Flensburg, l'últim alè del III Reich

El 23 de maig del 1945 tropes britàniques arresten l'almirall Karl Dönitz i altres autoritats del govern alemany instaurat després del suïcidi d'Adolf Hitler

Jordi Palmer | ND 23/05/2015 a les 23:59h

Karl Dönitz, president del Govern de Flensburg, detingut per militars britànics el 23 de maig. Darrere seu, també arrestats, Alfred Jodl i Albert Speer

Primer de maig de 1945. Mentre a Moscou se celebra el Dia dels Treballadors amb la vista posada en la imminent caiguda de Berlín, al port alemany de Flensburg, banyat per les aigües de la mar Bàltica i a tocar de Dinamarca, el Gran Almirall Karl Dönitz s'assabenta, via telegrama, de l'última disposició d'Adolf Hitler just abans de suïcidar-se el dia anterior, per la qual ha estat nomenat el seu successor amb el títol de President del Reich -no pas el de Fhurer-. Comença així la curta vida del Govern de Flensburg, l'últim alè del III Reich que finalitzarà el 23 de maig amb la detenció de Dönitz i la resta d'autoritats per tropes britàniques.

Aquell mateix Primer de Maig, Dönitz radia un missatge on informa els alemanys de la mort de Hitler i els esperona a seguir «lluitant contra l'enemic bolxevic». Ara bé, confinat al port, seu del quarter general de les restes de l'Armada alemanya, la Kriegsmarine, Dönitz poca cosa més pot fer que designar un gabinet de ministres sense capacitat d'exercir més enllà del territori de la ciutat.

En blanc, els territoris controlats pels exèrcits alemanys a principis de maig del 1945. En vermell, les conquestes aliades de les setmanes anteriors

A tot arreu els exèrcits alemanys es baten en retirada i els territoris controlats per les restes del Reich, sense comunicació fluïda entre ells, són cada dia menors. El nord dels Països Baixos, el nord d'Itàlia, Àustria, Croàcia, Noruega, Bohèmia, Dinamarca i zones disperses al sud i al nord d'Alemanya -tallades a Torgau, punt de connexió de les forces nord-americanes i soviètiques-, a més de bosses de resistència a Letònia, Creta i altres illes gregues és tot el que en queda del territori controlat pels exèrcits alemanys.

Així les coses, Dönitz, convençut que cal acabar la guerra sense perdre temps, intenta l'única jugada possible en aquelles circumstàncies, pactar la capitulació amb l'esperança que els aliats reconeguin el seu executiu com el govern legítim d'Alemanya. És així com pren la decisió de negociar amb urgència la rendició de les tropes i fa mans i mànigues per desempallegar-se d'Heinrich Himmler, arribat a la zona sota jurisdicció del govern de Flensburg després de ser condemnat a mort pel seu intent d'assolir un tractat de pau d'amagat de Hitler.

Dönitz intenta replegar la Wehrmacht cap a l'oest

Amb Himmler fora de joc, Dönitz ordena la paralització de la guerra submarina el 4 de maig i l'endemà encarrega al general Alfred Jodl i al mariscal de camp Wilhelm Keitel negociar les condicions de rendició amb els aliats occidentals i amb els soviètics, respectivament. Alhora els demana que repleguin totes les forces militars en direcció oest, amb la intenció de rendir-les preferentment als aliats occidentals. De fet, quan l'endemà, 6 de maig, Jodl contacta amb l'estat major del general nord-americà Dwight D. Eisenhower a Reims (França), la intenció és allargar les negociacions a fi i efecte de permetre al màxim nombre d'unitats de la Wehrmacht acomplir amb l'ordre de replegament cap a l'oest.

Malgrat aquestes intencions el general en cap de les forces aliades els exigeix la capitulació immediata, extrem que és acceptat d'immediat per Dönitz, que el mateix dia 6 autoritza Jodl ha signar la rendició, tràmit que es durà a terme ja la matinada del dia 7 amb l'ordre d'aturar les hostilitats a les 23:01 de l'endemà, 8 de maig. Ara bé, com l'acord signat per Jodl i Eisenhower implica «totes les forces sota control alemany», i per tant ateny també a les forces en lluita contra l'exèrcit roig, des de Moscou s'exigeix repetir la signatura a Berlín davant del general Gueorgui Zhúkov. La delegació alemanya, presidida aquest cop per Keitel, farà cap a la derrotada capital alemanya per signar novament l'acta de rendició, aquest cop davant els soviètics. Signades les capitulacions, el 9 de maig totes les forces alemanyes s'havien de lliurar sense condicions, davant l'exèrcit que es trobés més aprop, sense possibilitat de traslladar les tropes cap a l'oest.

Un govern en entredit

Consumada la derrota, la mateixa viabilitat del Govern de Flensburg queda en entredit, ja que no té cap poder efectiu més enllà de la pura gestió ordinària de la ciutat i el terreny limítrof. Malgrat tot, Dönitz malda per obtenir el reconeixement aliat i esdevenir el govern alemany de postguerra, tot considerant que tant el testament de Hitler com el fet d'haver estat reconegut pels aliats com l'autoritat amb qui signar la rendició el legitimava com a president d'Alemanya. Però els aliats, prou enfeinats a gestionar la rendició i administrar el territori ocupat, ignoren totalment el gabinet de Flensburg.

Passen així els dies fins que el 20 de maig la Unió Soviètica demana formalment als aliats occidentals la dissolució efectiva del Govern de Flensburg. Al matí del 23 de maig, tal dia com avui de fa 70 anys, Dönitz és citat per oficials de la Comissió Aliada de Control -incipient govern d'ocupació-, a bord d'un vaixell ancorat al port. Allà és informat que no serà reconegut com a Cap d'Estat i que, a més, serà jutjat com a criminal de guerra. Poques hores després, Dönitz i els seus col·laboradors més directes són detinguts per militars britànics, posant punt final al darrer intent de mantenir vigent la legalitat emanada del terrible règim nazi.