07.05.2019 05:20
Diversitat és
alhora una paraula de moda i un concepte científic precís que podem
trobar en moltes disciplines. És un dels conceptes fonamentals de la
biologia, particularment de les subdisciplines de l’ecologia, la teoria
evolutiva i la genètica, però el mateix concepte –o un anàleg pròxim–
representa un paper important en l’economia, la teoria de la informació i
la física, entre altres camps. No obstant això, a pesar de la seua
importància, en biologia no hi ha un consens sobre el que significa en
realitat o com hauríem de quantificar-la. Aquesta mena de problema
sempre és enrevessat per a una ciència jove. Podríem aconseguir un
significat més precís simplement definint la diversitat d’una manera
determinada, però això és una solució simplista; no hi ha res que ens
garantesca que la diversitat, definida en aquests termes, connecte de
manera significativa amb futures teories. En compte d’establir una
definició forçada de diversitat, la biologia ha evolucionat gradualment
cap a un concepte de diversitat que cada vegada respon a més requisits
teòrics i pràctics nous.
Primers càlculs de la biodiversitat
Quan els biòlegs van començar a parlar de
diversitat només es referien al nombre d’espècies en una comunitat, el
que es coneix com a «riquesa d’espècies». A primera vista, aquest
concepte de diversitat sembla senzill d’interpretar, i sens dubte
reflecteix una qualitat important d’un ecosistema. En la pràctica, però,
comptar amb precisió el nombre d’espècies presents en comunitats
riques, en què la majoria d’espècies solen ser rares, es fa quasi
impossible. Per exemple, Phil DeVries, Tom Walla i Harold Greeney van
recopilar papallones durant deu anys en una única localització de la
selva amazònica (DeVries i Walla, 2001). I després d’aquells deu anys
d’intensa recol·lecció hi continuaven afegint espècies que mai abans
havien arreplegat. Això és típic dels ecosistemes tropicals. En llocs
com aquests, el recompte d’espècies depèn en gran manera del treball de
mostreig i de la distribució d’abundància de les seues espècies.
Utilitzant eines estadístiques basades en els descodificadors que Alan
Turing va crear per als britànics durant la Segona Guerra Mundial, Anne
Chao va desenvolupar un estimador del límit inferior del nombre
d’espècies d’una comunitat (Chao, 1984), però és impossible estimar
sense biaixos el nombre real d’espècies.
«A pesar de la seua importància, en biologia no hi ha un consens sobre el que significa en realitat la diversitat»
A pesar de la dificultat d’estimació, la riquesa
d’espècies continua sent un paràmetre de la comunitat biològica
important per a molts propòsits teòrics i pràctics. Per exemple, és molt
útil per a prioritzar àrees de conservació. No obstant això, per a
moltes aplicacions, no hi ha prou amb el mer recompte d’espècies. Una
roureda amb alguns pins és molt diferent d’una pineda amb alguns roures.
En molts aspectes ecològics, una comunitat de papallones amb deu
espècies que incloga una espècie abundant i nou d’extremadament rares
s’assembla més a una comunitat de papallones amb una única espècie que a
una amb deu espècies igual de comunes. La forma com es distribueixen
els individus de les espècies és important. Un recompte que només tinga
en compte la presència o absència d’espècies no reflecteix aquesta
diferència. Els biòlegs necessitaven expandir el concepte de diversitat
per a tenir en compte l’abundància sempre que siga necesari. Per a un
nombre determinat d’espècies, la major diversitat possible es donaria
quan totes les espècies són igual de comunes, i el mínim possible quan
totes les espècies menys una són extremadament rares. En aquest cas, la
diversitat continuaria disminuint segons s’anaren extingint espècies.
Els càlculs d’aquest tipus són importants en
moltes disciplines que s’ocupen de sistemes complexos. Són especialment
prominents en economia, on s’utilitzen (aquests o altres càlculs
inversos o complementaris) per a calcular coses com la concentració de
la riquesa entre individus o la concentració de capacitat industrial
entre corporacions. Ja fa temps que els economistes van formalitzar les
condicions necessàries perquè disminuesca la concentració (i augmente el
seu invers, la diversitat). La condició principal es coneix com a
«principi de transferències Pigou-Dalton» (Jost, 2010). Expressat en
termes biològics, per a un nombre fix d’espècies i un nombre fix
d’individus, la diversitat hauria d’augmentar quan es transfereix
abundància des d’una espècie a una altra més rara. La diversitat també
augmentaria quan s’afegeix una espècie extremadament rara.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Lou Jost, codirector fundador de la Fundació
EcoMinga (Equador) i taxònom d’orquídies (ha descobert més de seixanta
noves espècies, a més de diverses espècies d’Amaryllidoideae i
arbres). Ha estat investigador visitant en el Santa Fe Institute (EUA),
el Centre de Recerca Matemàtica (Espanya), i la Universitat Nacional
Tsing Hua (Taiwan).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada