Cinc anys després d'assolir la condició de cap de l'Estat, el rei Felip VI ja té el seu retrat penjant d'una de les parets del saló de Ministres del Congrés dels Diputats i pel qual ha pagat la cambra legislativa 88.000 euros al pintor gadità Hernán Cortés. Expliquen les cròniques que el Congrés dels Diputats va rebaixar el pressupost que inicialment li havia presentat el famós retratista, que ja té altres obres a les Corts, perquè el considerava massa elevat. No sé si és normal regatejar a un artista el preu d'una obra, ni que sigui del cap de l'Estat, però no deixa de ser una quantitat respectable i un fet que en aquest tipus de despeses sumptuàries l'estat espanyol s'hagi gastat diversos milions d'euros. El costum del quadre per a la posteritat està més que arrelada en l'administració de l'Estat, però també en les autonomies. En el cas de Cortés, a més, figuren retrats seus de membres de la Família Reial i de diversos expresidents com González, Suárez o Calvo-Sotelo en diferents edificis oficials.
Encara que en ocasions hi ha hagut debats a les Corts sobre què fer amb els retrats, mai hi ha hagut consens per a la seva eliminació o per posar un topall al preu que acabin costant i només les formacions minoritàries han propiciat iniciatives parlamentàries per a això. Al final, és la mateixa personalitat del retratat la que acaba decidint el que costa, ja que la tradició fa que se li permeti elegir l'artista que el realitza. Així, el de l'expresident del Congrés José Bono va ser un dels més cars, va costar 82.600 euros, i, en canvi, el de Manuel Marín, que va optar per una fotografia de Cristina Garcia Rodero, va vorejar els 25.000. Més propers a aquesta última xifra estan els que es van fer també com a presidents de les Corts Jesús Posada o Federico Trillo. El més barat de tots va ser el del socialista basc Patxi López que només va costar 15.000 euros, encara que bé és cert que només va ocupar el càrrec de president del Congrés uns quants mesos.
En uns moments en què la transparència i el control de la despesa pública són més necessaris que mai, Marín queda com un pioner en haver incorporat el retrat fotogràfic com un nou gènere a les parets oficials i com una persona austera, una cosa de la qual, malgrat la seva aparent pedanteria, podia fer gala justament. La crisi econòmica va fer que es reduïssin alguns dispendis excessius i que podien ser vistos com una provocació. Aquesta cultura no s'ha mantingut i molts comportaments són similars als previs a la gran crisi, la qual cosa és un error i per a moltes persones en situació de precarietat, a més, una ofensa. El que succeeix és que, al final, en aquestes coses, hi ha massa persones que miren cap a una altra banda o manquen d'una sensibilitat adequada als nous temps.