Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
22.01.2019 21:50
Mario Vargas Llosa va anunciar
ahir que abandonava el PEN Club Internacional per la defensa que aquesta
prestigiosa organització mundial ha fet dels presos polítics catalans.
L’escriptor abans peruà n’havia estat president fa anys i, per tant, sap
que una de les tasques que el PEN fa sense defallir és defensar el dret
de la lliure expressió, arreu del món i sense condicionar-la mai.
Aquesta defensa, i la protecció dels escriptors perseguits, és probablement la tasca més honorable que fan els centres internacionals del PEN, presents en més de cent estats del món. Entre els quals el PEN Club català.
Aquesta defensa, i la protecció dels escriptors perseguits, és probablement la tasca més honorable que fan els centres internacionals del PEN, presents en més de cent estats del món. Entre els quals el PEN Club català.
El PEN, tots els PEN, fan això de manera incansable. Fa molts pocs
dies que hem estrenat l’any 2019, només vint-i-tres, però en aquest breu
període de temps ja han alçat la veu en defensa de la poetessa
nicaragüenca Gioconda Belli, del poeta palestí Dareen Tatour, de
l’escriptor italià perseguit per la màfia Roberto Saviano, de
l’escriptor àzeri Raixad Ramazànov, del professor uigur Ilham Tohti, de
l’escriptora índia Nayantara Sahgal, de l’escriptor bengalí Shahidul
Alam i de l’escriptor egipci Ibrahim al-Husseini, a més de Jordi Sànchez
i Jordi Cuixart. Cadascun s’enfronta a situacions molt diferents, en
entorns polítics ben variats, i són amenaçats per causes diverses i de
formes diverses. Però tots tenen en comú la limitació de la seua
llibertat.
La limitació de la llibertat és greu sempre, independentment de qui en siga víctima. Però poca gent la sofreix tant i d’una manera tan intensa com un escriptor. Poca gent pot sentir de manera més íntima la manca de llibertat que un escriptor. Poca gent, per això mateix, podria ser i hauria de ser més solidari que un escriptor.
I tanmateix, la realitat no és aquesta. Fa molts anys que vaig descobrir amb horror que es pot ser alhora un magnífic escriptor i una persona menyspreable. I que per a aconseguir-ho només cal deixar de percebre sentiments bàsics en un ésser humà, només cal abandonar qualsevol empatia amb els altres i oblidar com n’és, d’important, la llibertat.
Quan Aristòtil va escriure fa tants segles la seua Poètica, a parer meu el llibre més bàsic en l’educació de tot escriptor, periodista o lector, el filòsof i científic grec ja va avisar que qualsevol escriptor havia d’interrogar-se necessàriament sobre la seua moralitat. No sé si Vargas Llosa ho ha fet mai, això, però estic segur que estimar la llibertat total de l’art no és compatible amb menystenir el sofriment de ningú.
La limitació de la llibertat és greu sempre, independentment de qui en siga víctima. Però poca gent la sofreix tant i d’una manera tan intensa com un escriptor. Poca gent pot sentir de manera més íntima la manca de llibertat que un escriptor. Poca gent, per això mateix, podria ser i hauria de ser més solidari que un escriptor.
I tanmateix, la realitat no és aquesta. Fa molts anys que vaig descobrir amb horror que es pot ser alhora un magnífic escriptor i una persona menyspreable. I que per a aconseguir-ho només cal deixar de percebre sentiments bàsics en un ésser humà, només cal abandonar qualsevol empatia amb els altres i oblidar com n’és, d’important, la llibertat.
Quan Aristòtil va escriure fa tants segles la seua Poètica, a parer meu el llibre més bàsic en l’educació de tot escriptor, periodista o lector, el filòsof i científic grec ja va avisar que qualsevol escriptor havia d’interrogar-se necessàriament sobre la seua moralitat. No sé si Vargas Llosa ho ha fet mai, això, però estic segur que estimar la llibertat total de l’art no és compatible amb menystenir el sofriment de ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada