LA HISTÒRIA D'UNA DE LES FAMÍLIES MÉS INFLUENTS DE CATALUNYA
UNA DE LES FAMÍLIES MÉS INFLUENTS
Els Güell: dos segles vistos des de dalt
ANDREU FARRÀS1
Dos segles vistos des de dalt
Indians de fortuna, industrials avantguardistes, mecenes visionaris i burgesos ennoblits, els Güell han participat en la majoria de les fites de Barcelona, Catalunya i, sovint, Espanya, dels últims 200 anys.
Diumenge, 8 de maig del 2016
Un dels cinc primers occidentals que van entrar a la tomba del faraó Tutankamon es deia Güell. Un dels catalans que van llegir davant del Rei d'Espanya el primer memorial de greuges de la Catalunya contemporània es deia Güell. Un dels homes més rics d'Espanya durant la Segona República i la guerra civil del 1936 també pertanyia a la família Güell.
Güell s'anomenava un dels redactors de les Bases de Manresa. Güell es deia un dels ponents de l'Estatut de Sau i un dels diputats de la comissió que van redactar la Constitució espanyola del 1978. L'amfitrió de dues de les tres úniques trobades estrictament polítiques que van mantenir el general Francisco Franco i Joan de Borbó, comte de Barcelona i legítim hereu de la Corona borbònica, es deia Güell. Un dels cofundadors del Cercle d'Economia es deia Güell. Dos dels presidents del Círculo Ecuestre duien el cognom Güell. Quatre Güell
han estat regidors de l'Ajuntament de Barcelona, un dels quals va ser-ne alcalde.
El més generós mecenes d'Antoni Gaudí s'anomenava Güell. El mateix que va fundar la Colònia Güell i que va promoure la ciutat jardí del parc Güell. Un Güell va oferir el palau de Pedralbes a la Corona espanyola. I duia aquest cognom qui va fer construir el palau Güell, a prop de la Rambla de Barcelona. I qui va hostatjar mossèn Cinto Verdaguer a la finca Güell de l'avinguda de Pedralbes. Güell es deien dos dels principals impulsors de les exposicions universals de Barcelona del 1888 i del 1929. I n'hi havia entre els que van fomentar l'obertura de la Via Laietana per intentar convertir-la en el districte financer de Barcelona, al costat del cor polític de la capital catalana.
Sigui perquè les han cofundat o perquè les han heretat després de les convenients aliances matrimonials, els Güell han estat al darrere -i al capdavant- d'algunes de les empreses catalanes que han passat a la posteritat amb majúscules, com La Maquinista Terrestre i Marítima, Asland, la Compañía Trasatlántica, la Compañía de Tabacos de Filipinas i els bancs Hispano-Colonial i Atlántico.
Güell és un dels cognoms que més llegeixen als rètols i les guies els turistes que visiten ara Barcelona, perquè és la paraula que acompanya algunes de les principals atraccions arquitectòniques i culturals de la ciutat. Aquests visitants no saben gran cosa dels portadors d'aquest cognom. És un desconeixement que, tot sigui dit, segurament tampoc els importa gaire. De fet, comparteixen aquesta ignorància amb bona part dels barcelonins de tota la vida i els d'adopció antiga o recent.
Consciència de classe
Explicar la història d'una de les famílies que han estat més influents a Catalunya, i en ocasions a Espa-
nya, al llarg dels últims dos segles és l'objecte d'aquest llibre. (...) Intenta contextualitzar en el seu moment històric la vida dels seus integrants més destacats i descriu situacions i anècdotes que poden semblar pròpies d'una novel·la històrica. El cert, tot i això, és que el lector es troba davant d'històries reals i amb personatges de carn i ossos. Encara que alguns episodis del llibre causin sorpresa, perplexitat, tristor o hilaritat, són fets certs o, si més no, declarats pels mateixos protagonistes. No hi ha cap recreació fictícia, llevat de la realitat que hagin pogut arranjar els testimonis o els mateixos protagonistes per acostar-la als seus interessos o senzillament perquè la memòria, a més de feble, és selectiva. (...)
Desafiant les pessimistes lleis establertes a la famosa Auca del senyor Esteve sobre el destí dels pares, fills i néts de les famílies emprenedores, cinc generacions de la dinastia Güell
constitueixen una demostració insòlita de com pot arribar a perdurar durant dos segles, tot i que amb desigual intensitat, la influència social i la puixança econòmica d'un grup unit per forts lligams de parentiu, amb la tendència a l'endogàmia característica de les elits i, per damunt de tot, amb una clara consciència de formar part d'una marca a la qual, per al bé seu i dels seus descendents més propers, no han pogut trair ni fallar fins als nostres dies. Altres nissagues familiars catalanes potser han arribat molt més amunt que els Güell, però és difícil trobar-ne alguna que hagi aconseguit romandre durant tant de temps en cotes socials tan altes i amb tan poc desgast.
La prudència, la discreció, la perseverança, la clarividència, l'habilitat en les aliances empresarials i matrimonials, i la mesura en una ambició que ha preferit la persuasió abans que l'enfonsament de l'adversari polític o el competidor empresarial són qualitats comunes dels sis exemplars de Güell que més hem investigat: Joan Güell Ferrer, que si el bategéssim com els antics reis li posaríem el sobrenom del Savi; Eusebi Güell Bacigalupi, el Magnífic; Joan Antoni Güell López, el Valent; Eusebi Güell López, l'Esteta; Juan Claudio Güell Churruca, el Madrileny, i Carles Güell de Sentmenat, el Conciliador. Tots ells, des del primer fins a l'últim, han estat monàrquics fins al moll de l'os; títols de noblesa obliguen. I la majoria, catalanistes convençuts i sempre preocupats per les dificultats i els entrebancs que des de mitjan segle XIX han marcat les tempestuoses relacions de Catalunya amb la resta d'Espanya (...).
Intrigues de palau, espionatge, festes aristocràtiques, tràfic d'esclaus, clientelisme, caciquisme, persecucions polítiques i racials, assassinats, conspiracions colpistes, traïcions, evasió de divises, revenges, fires de vanitats, conxorxes, sacrificis. Seguir les vides dels Güell al llarg dels segles XIX i XX és disposar-se a contemplar la història de Catalunya -i d'Espanya- des de dalt, des dels palaus i les cases d'una dinastia de l'alta burgesia que es va sumar a la revolució industrial des del primer moment gràcies a l'acumulació de capital aconseguida en l'aventura cubana i que des de llavors fins ben entrat el segle XXI va voler influir en la vida política i social de Catalunya i, quan ha estat possible, d'Espanya. Les vagues obreres, les colònies fabrils, el mecenatge artístic, les inquietuds científiques. El menyspreu de la Corona envers Catalunya, la desconfiança vuitcentista dels polítics del Madrid de la Restauració, la pèrdua de Cuba i les Filipines, l'emmirallament de la burgesia catalanista en Europa. Els Güell van viure-ho a primera fila. De la mateixa manera que van patir el trencament d'Espanya amb la darrera guerra civil, que també va esquinçar el clan Güell.
Grans d'Espanya
Van ser amfitirions dels Reis a la seva mansió de Comillas, al palau Moja, al palau Güell i a la torre Castanyer de Barcelona. Ells podien entrar a les residències ocupades pels monarques sense demanar permís, perquè eren grans d'Espanya. I, al mateix temps, finançaven la Lliga Regionalista, promovien l'associacionisme de l'empresariat proteccionista i ajudaven econòmicament Miguel Primo de Rivera perquè donés el cop d'Estat. El pistolerisme, la República, la guerra civil, les amenaces de mort, les fugides a l'estranger. En diferents èpoques, quan Barcelona es transformava en aquella Rosa de Foc que enlluernava els poetes anarquistes, més d'un Güell va haver de fugir d'una mort segura. I un altre va ser empresonat per militars que no sabien amb qui estaven tractant.
Uns Güell es van arrenglerar amb Cambó, d'altres amb el Sometent, i anys després amb el bàndol nacional. Uns a l'exili francès. D'altres, al Madrid franquista. La represa d'algunes de les empreses, la venda d'altres, i la conservació de l'enorme patrimoni immobiliari. I amb la democràcia, la reconciliació que no s'havia aconseguit a la postguerra i, per fi, l'entrada a Europa per la porta gran. Els Güell havien intuït des de feia temps -van cofundar el Club Comodín, embrió del Cercle d'Economia- i molts anys abans que la majoria dels seus companys de classe social que per Europa era per on passava obligatòriament el futur de Catalunya, i d'Espanya. I els Güell sempre eren allà dalt. Pronosticant-ho, vivint-ho i implicant-s'hi. Amb encerts i errors, llums i ombres, com tothom que actua i s'arrisca. Però usant el poder de persuasió, la seguretat i la influència que donen els diners.
I més sovint, només servint-se del cognom, elprestigi secular del qual la majoria dels seus membres han utilitzat i han conservat com l'usdefruit intangible més preuat.
Un dels cinc primers occidentals que van entrar a la tomba del faraó Tutankamon es deia Güell. Un dels catalans que van llegir davant del Rei d'Espanya el primer memorial de greuges de la Catalunya contemporània es deia Güell. Un dels homes més rics d'Espanya durant la Segona República i la guerra civil del 1936 també pertanyia a la família Güell.
Güell s'anomenava un dels redactors de les Bases de Manresa. Güell es deia un dels ponents de l'Estatut de Sau i un dels diputats de la comissió que van redactar la Constitució espanyola del 1978. L'amfitrió de dues de les tres úniques trobades estrictament polítiques que van mantenir el general Francisco Franco i Joan de Borbó, comte de Barcelona i legítim hereu de la Corona borbònica, es deia Güell. Un dels cofundadors del Cercle d'Economia es deia Güell. Dos dels presidents del Círculo Ecuestre duien el cognom Güell. Quatre Güell
han estat regidors de l'Ajuntament de Barcelona, un dels quals va ser-ne alcalde.
El més generós mecenes d'Antoni Gaudí s'anomenava Güell. El mateix que va fundar la Colònia Güell i que va promoure la ciutat jardí del parc Güell. Un Güell va oferir el palau de Pedralbes a la Corona espanyola. I duia aquest cognom qui va fer construir el palau Güell, a prop de la Rambla de Barcelona. I qui va hostatjar mossèn Cinto Verdaguer a la finca Güell de l'avinguda de Pedralbes. Güell es deien dos dels principals impulsors de les exposicions universals de Barcelona del 1888 i del 1929. I n'hi havia entre els que van fomentar l'obertura de la Via Laietana per intentar convertir-la en el districte financer de Barcelona, al costat del cor polític de la capital catalana.
Sigui perquè les han cofundat o perquè les han heretat després de les convenients aliances matrimonials, els Güell han estat al darrere -i al capdavant- d'algunes de les empreses catalanes que han passat a la posteritat amb majúscules, com La Maquinista Terrestre i Marítima, Asland, la Compañía Trasatlántica, la Compañía de Tabacos de Filipinas i els bancs Hispano-Colonial i Atlántico.
Güell és un dels cognoms que més llegeixen als rètols i les guies els turistes que visiten ara Barcelona, perquè és la paraula que acompanya algunes de les principals atraccions arquitectòniques i culturals de la ciutat. Aquests visitants no saben gran cosa dels portadors d'aquest cognom. És un desconeixement que, tot sigui dit, segurament tampoc els importa gaire. De fet, comparteixen aquesta ignorància amb bona part dels barcelonins de tota la vida i els d'adopció antiga o recent.
Consciència de classe
Explicar la història d'una de les famílies que han estat més influents a Catalunya, i en ocasions a Espa-
nya, al llarg dels últims dos segles és l'objecte d'aquest llibre. (...) Intenta contextualitzar en el seu moment històric la vida dels seus integrants més destacats i descriu situacions i anècdotes que poden semblar pròpies d'una novel·la històrica. El cert, tot i això, és que el lector es troba davant d'històries reals i amb personatges de carn i ossos. Encara que alguns episodis del llibre causin sorpresa, perplexitat, tristor o hilaritat, són fets certs o, si més no, declarats pels mateixos protagonistes. No hi ha cap recreació fictícia, llevat de la realitat que hagin pogut arranjar els testimonis o els mateixos protagonistes per acostar-la als seus interessos o senzillament perquè la memòria, a més de feble, és selectiva. (...)
Desafiant les pessimistes lleis establertes a la famosa Auca del senyor Esteve sobre el destí dels pares, fills i néts de les famílies emprenedores, cinc generacions de la dinastia Güell
constitueixen una demostració insòlita de com pot arribar a perdurar durant dos segles, tot i que amb desigual intensitat, la influència social i la puixança econòmica d'un grup unit per forts lligams de parentiu, amb la tendència a l'endogàmia característica de les elits i, per damunt de tot, amb una clara consciència de formar part d'una marca a la qual, per al bé seu i dels seus descendents més propers, no han pogut trair ni fallar fins als nostres dies. Altres nissagues familiars catalanes potser han arribat molt més amunt que els Güell, però és difícil trobar-ne alguna que hagi aconseguit romandre durant tant de temps en cotes socials tan altes i amb tan poc desgast.
La prudència, la discreció, la perseverança, la clarividència, l'habilitat en les aliances empresarials i matrimonials, i la mesura en una ambició que ha preferit la persuasió abans que l'enfonsament de l'adversari polític o el competidor empresarial són qualitats comunes dels sis exemplars de Güell que més hem investigat: Joan Güell Ferrer, que si el bategéssim com els antics reis li posaríem el sobrenom del Savi; Eusebi Güell Bacigalupi, el Magnífic; Joan Antoni Güell López, el Valent; Eusebi Güell López, l'Esteta; Juan Claudio Güell Churruca, el Madrileny, i Carles Güell de Sentmenat, el Conciliador. Tots ells, des del primer fins a l'últim, han estat monàrquics fins al moll de l'os; títols de noblesa obliguen. I la majoria, catalanistes convençuts i sempre preocupats per les dificultats i els entrebancs que des de mitjan segle XIX han marcat les tempestuoses relacions de Catalunya amb la resta d'Espanya (...).
Intrigues de palau, espionatge, festes aristocràtiques, tràfic d'esclaus, clientelisme, caciquisme, persecucions polítiques i racials, assassinats, conspiracions colpistes, traïcions, evasió de divises, revenges, fires de vanitats, conxorxes, sacrificis. Seguir les vides dels Güell al llarg dels segles XIX i XX és disposar-se a contemplar la història de Catalunya -i d'Espanya- des de dalt, des dels palaus i les cases d'una dinastia de l'alta burgesia que es va sumar a la revolució industrial des del primer moment gràcies a l'acumulació de capital aconseguida en l'aventura cubana i que des de llavors fins ben entrat el segle XXI va voler influir en la vida política i social de Catalunya i, quan ha estat possible, d'Espanya. Les vagues obreres, les colònies fabrils, el mecenatge artístic, les inquietuds científiques. El menyspreu de la Corona envers Catalunya, la desconfiança vuitcentista dels polítics del Madrid de la Restauració, la pèrdua de Cuba i les Filipines, l'emmirallament de la burgesia catalanista en Europa. Els Güell van viure-ho a primera fila. De la mateixa manera que van patir el trencament d'Espanya amb la darrera guerra civil, que també va esquinçar el clan Güell.
Grans d'Espanya
Van ser amfitirions dels Reis a la seva mansió de Comillas, al palau Moja, al palau Güell i a la torre Castanyer de Barcelona. Ells podien entrar a les residències ocupades pels monarques sense demanar permís, perquè eren grans d'Espanya. I, al mateix temps, finançaven la Lliga Regionalista, promovien l'associacionisme de l'empresariat proteccionista i ajudaven econòmicament Miguel Primo de Rivera perquè donés el cop d'Estat. El pistolerisme, la República, la guerra civil, les amenaces de mort, les fugides a l'estranger. En diferents èpoques, quan Barcelona es transformava en aquella Rosa de Foc que enlluernava els poetes anarquistes, més d'un Güell va haver de fugir d'una mort segura. I un altre va ser empresonat per militars que no sabien amb qui estaven tractant.
Uns Güell es van arrenglerar amb Cambó, d'altres amb el Sometent, i anys després amb el bàndol nacional. Uns a l'exili francès. D'altres, al Madrid franquista. La represa d'algunes de les empreses, la venda d'altres, i la conservació de l'enorme patrimoni immobiliari. I amb la democràcia, la reconciliació que no s'havia aconseguit a la postguerra i, per fi, l'entrada a Europa per la porta gran. Els Güell havien intuït des de feia temps -van cofundar el Club Comodín, embrió del Cercle d'Economia- i molts anys abans que la majoria dels seus companys de classe social que per Europa era per on passava obligatòriament el futur de Catalunya, i d'Espanya. I els Güell sempre eren allà dalt. Pronosticant-ho, vivint-ho i implicant-s'hi. Amb encerts i errors, llums i ombres, com tothom que actua i s'arrisca. Però usant el poder de persuasió, la seguretat i la influència que donen els diners.
I més sovint, només servint-se del cognom, elprestigi secular del qual la majoria dels seus membres han utilitzat i han conservat com l'usdefruit intangible més preuat.
TEMES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada