OPINIÓ
Els escàndols i l'economia
02|11|2014- ViaEmpresa
LES CLAUS
Quina ètica i quin risc existeixen en un sistema podrit per la corrupció?
Algú recorda quant ens va costar en preu dels diners, la unificació d'Alemanya, obra de Kohl?
Algú recorda quant ens va costar en preu dels diners, la unificació d'Alemanya, obra de Kohl?
El sonat, oficialista i forçat “mea culpa” del president Rajoy
el dia 28 d'octubre en el Senat no arreglarà les coses, en tot cas les
enterboleix, més encara perquè li va faltar un to d'indignació en lloc
del sonsonete declamatori del que va fer gala. Tampoc va funcionar el factor sorpresa, precedit de l'autoinculpació indignada de la Sra. Esperanza Aguirre, responsable del nomenament de Granados com a conseller d'Interior i Justícia de la Comunitat de Madrid.
Mea culpa de què? Segons les seves pròpies paraules, de nomenar a personatges indignes per als càrrecs que van ocupar en el seu moment. Evidentment, aquest és un ardit que mereixeria la condemna absoluta per haver-se oblidat de les responsabilitats “in eligendo” de personatges mediocres, poc escrupolosos, gairebé caracteritzadament mafiosos.
La batuda de penúltima generació ha comprès a 51 persones implicades a la xarxa corrupta (amb quatre alcaldes del PP, dos càrrecs del PSOE, entre ells l'alcalde de Parla, successor de l'actual secretari general de la formació socialista madrilenya, Tomás Gómez). El muntant dels “manejos” d'aquests aconseguidors aconsegueix 250 milions d'euros, dels quals es beneficien il·lícitament algunes empreses, en evident perjudici d'unes altres, que paguen els seus impostos, i reben un tracte desfavorable gràcies a l'acció dels corruptes, entorn de Granados, número dos d'Esperanza Aguirre en el PP de Madrid.
Albarda sobre albarda. Una suma d'escàndols en cadena, que prova la corrupció estructural en les Administracions Públiques a tots els nivells i sense distinció de color polític Una vergonya! A tots els ciutadans ens concerneix a raó dels impostos que suportem, i que acaben beneficiant a un cercle de pocavergonyes, els principis morals dels quals s'han diluït, sota el paraigua de la utilitat com a objectiu axiomàtic.
Insisteixo, on no hi ha ètica és impossible la política; i on existeix la corrupció és impossible la llibertat, afectant verticalment a tot el sistema polític. També l'econòmic, ja que els mercats per si sols no són garantia d'escrúpol, ni de conducta moral; abans bé, el capitalisme que practica el lliure mercat, requereix, conditio sine-qua-senar, de l'ètica com a fonament i del risc com a justificació del mateix sistema.
Quina ètica i quin risc existeixen en un sistema podrit per la corrupció, per més democràtic que nominalment es consideri? La casta dels lladres ha de ser enjudiciada i expulsada, de l'àmbit polític; de l'econòmic; d'una altra manera arribaran inexorablement les seves desastroses conseqüències. A tot corrupte li correspon un lloc a la presó. En cas contrari, seran els ciutadans els esclaus de semblant estirp de majaderos.
Bancs i banquers
Va haver-hi examen general del statu quo bancari europeu, alguna cosa que no plau a Angela Merkel, i, per això, exclou de la inspecció a bona part de les institucions financeres alemanyes. Tracte de favor, pèssim exemple de la cancellera que “impera” sobre la UE. Mai Alemanya va acumular tal poder a Europa sense intervenir la guerra prèviament. És la quadratura del cercle que porta a França i Itàlia a ser obedients i submisos amb les retallades implacables de la cancellera germana.
Algú recorda quant ens va costar en preu dels diners, la unificació d'Alemanya, magna obra de Helmut Kohl? Interessos i hipoteques entre el 12 i el 17 %. Una tonteria… De vegades, els anomenats estadistes sofreixen amnèsia, s'obliden de les càrregues que pengen a coll dels ciutadans. I és que la deessa Democràcia tot el pot, ho cobreix, o ho explica, sense atenir-se a la consideració de les excessives taxes i tributs que empreses i treballadors han de suportar. Conseqüència: les més de 400.000 empreses i autònoms que van passar a millor vida amb la crisi a Espanya.
Els meus interrogants, fills de la lògica, poden semblar exagerats, però evidencien la seva raó de ser: Per què tot el sistema s'ha bolcat en el salvament de la pèssima gestió dels bancs i banquers? Per què els espanyols hem de cobrir amb impostos o deute –que és el mateix- 300.000 milions d'euros d'ajuda a la reestructuració de la banca? Per què aquest privilegi dels banquers que els cobreix de tot risc, quan ells han malversat els estalvis de milions de ciutadans –per tant, de propietat aliena-, com si fossin recursos del seu exclusiu domini? Per què els partits polítics i els seus sequaces van ficar els nassos en les caixes fins a arruïnar-les, destrossar-les, liquidar-les, saquejar-les, i després se'n van "de rositas" amb cares d'innocència i butxaques curulles de diners aliens? Per què la Justícia no ha ficat a la presó a cap encara de les seves 300 imputats de les Caixes d'Estalvi devastades?
Serien tants perquès sense resposta que, lluny del consol dels ximples, obren la incontinència de la justícia popular per exigir d'una altra manera els comptes als qui tan pèssimament van administrar. Exemples: Catalunya Caixa, Bancaixa o Caixa Mar o aquest insòlit Banc de València, els administradors del qual van fondre el capital en auto crèdits i desmesures. Per què el silenci de Narcís Serra i la caterva de desmanteladores de Catalunya Caixa, les il·legalitats de la qual comencen a conèixer-se ara sense igualar el destapi de Bankia o Caja Madrid, amb targetes B o sense targetes? No eren tan gloriosos els “Minesottos” entre el poder socialista?
Així, impossible seguir
De tals raonaments interrogatius només s'escull una conclusió: tancar la barraca, doncs ja no és possible seguir d'aquesta manera, per mil perdons que pugui demanar un desafortunadíssim Rajoy. Des de quan un president de Govern ha de llegir una sol·licitud de perdó o disculpa? Per ventura li faltaven paraules? Per ventura calia mesurar amb exactitud els termes per no caure sota la lupa dels jutges? En demanar perdó, o disculpes, es deixa fluir l'ànima i els sentiments de culpabilitat, per contrari, sona a buit, a fals, a cartró pedra. Precisament el que va semblar Rajoy en el Senat. Fals. Així és si així sembla. El perdó es demana des de l'actitud i el penediment, no des de les paraules. Vistes les coses objectivament, algú pot fiar-se del compromís de rectificació de semblant “penediment”? Ni crec que els delinqüents siguin idonis per reformar el sistema podrit, ni que els qui ho van podrir puguin garantir autoritzadament el remei. Mai el pecador pot ser el redemptor. Després, s'imposa la dimissió, i foc nou.
Mea culpa de què? Segons les seves pròpies paraules, de nomenar a personatges indignes per als càrrecs que van ocupar en el seu moment. Evidentment, aquest és un ardit que mereixeria la condemna absoluta per haver-se oblidat de les responsabilitats “in eligendo” de personatges mediocres, poc escrupolosos, gairebé caracteritzadament mafiosos.
La batuda de penúltima generació ha comprès a 51 persones implicades a la xarxa corrupta (amb quatre alcaldes del PP, dos càrrecs del PSOE, entre ells l'alcalde de Parla, successor de l'actual secretari general de la formació socialista madrilenya, Tomás Gómez). El muntant dels “manejos” d'aquests aconseguidors aconsegueix 250 milions d'euros, dels quals es beneficien il·lícitament algunes empreses, en evident perjudici d'unes altres, que paguen els seus impostos, i reben un tracte desfavorable gràcies a l'acció dels corruptes, entorn de Granados, número dos d'Esperanza Aguirre en el PP de Madrid.
Albarda sobre albarda. Una suma d'escàndols en cadena, que prova la corrupció estructural en les Administracions Públiques a tots els nivells i sense distinció de color polític Una vergonya! A tots els ciutadans ens concerneix a raó dels impostos que suportem, i que acaben beneficiant a un cercle de pocavergonyes, els principis morals dels quals s'han diluït, sota el paraigua de la utilitat com a objectiu axiomàtic.
Insisteixo, on no hi ha ètica és impossible la política; i on existeix la corrupció és impossible la llibertat, afectant verticalment a tot el sistema polític. També l'econòmic, ja que els mercats per si sols no són garantia d'escrúpol, ni de conducta moral; abans bé, el capitalisme que practica el lliure mercat, requereix, conditio sine-qua-senar, de l'ètica com a fonament i del risc com a justificació del mateix sistema.
Quina ètica i quin risc existeixen en un sistema podrit per la corrupció, per més democràtic que nominalment es consideri? La casta dels lladres ha de ser enjudiciada i expulsada, de l'àmbit polític; de l'econòmic; d'una altra manera arribaran inexorablement les seves desastroses conseqüències. A tot corrupte li correspon un lloc a la presó. En cas contrari, seran els ciutadans els esclaus de semblant estirp de majaderos.
Bancs i banquers
Va haver-hi examen general del statu quo bancari europeu, alguna cosa que no plau a Angela Merkel, i, per això, exclou de la inspecció a bona part de les institucions financeres alemanyes. Tracte de favor, pèssim exemple de la cancellera que “impera” sobre la UE. Mai Alemanya va acumular tal poder a Europa sense intervenir la guerra prèviament. És la quadratura del cercle que porta a França i Itàlia a ser obedients i submisos amb les retallades implacables de la cancellera germana.
Algú recorda quant ens va costar en preu dels diners, la unificació d'Alemanya, magna obra de Helmut Kohl? Interessos i hipoteques entre el 12 i el 17 %. Una tonteria… De vegades, els anomenats estadistes sofreixen amnèsia, s'obliden de les càrregues que pengen a coll dels ciutadans. I és que la deessa Democràcia tot el pot, ho cobreix, o ho explica, sense atenir-se a la consideració de les excessives taxes i tributs que empreses i treballadors han de suportar. Conseqüència: les més de 400.000 empreses i autònoms que van passar a millor vida amb la crisi a Espanya.
Els meus interrogants, fills de la lògica, poden semblar exagerats, però evidencien la seva raó de ser: Per què tot el sistema s'ha bolcat en el salvament de la pèssima gestió dels bancs i banquers? Per què els espanyols hem de cobrir amb impostos o deute –que és el mateix- 300.000 milions d'euros d'ajuda a la reestructuració de la banca? Per què aquest privilegi dels banquers que els cobreix de tot risc, quan ells han malversat els estalvis de milions de ciutadans –per tant, de propietat aliena-, com si fossin recursos del seu exclusiu domini? Per què els partits polítics i els seus sequaces van ficar els nassos en les caixes fins a arruïnar-les, destrossar-les, liquidar-les, saquejar-les, i després se'n van "de rositas" amb cares d'innocència i butxaques curulles de diners aliens? Per què la Justícia no ha ficat a la presó a cap encara de les seves 300 imputats de les Caixes d'Estalvi devastades?
Serien tants perquès sense resposta que, lluny del consol dels ximples, obren la incontinència de la justícia popular per exigir d'una altra manera els comptes als qui tan pèssimament van administrar. Exemples: Catalunya Caixa, Bancaixa o Caixa Mar o aquest insòlit Banc de València, els administradors del qual van fondre el capital en auto crèdits i desmesures. Per què el silenci de Narcís Serra i la caterva de desmanteladores de Catalunya Caixa, les il·legalitats de la qual comencen a conèixer-se ara sense igualar el destapi de Bankia o Caja Madrid, amb targetes B o sense targetes? No eren tan gloriosos els “Minesottos” entre el poder socialista?
Així, impossible seguir
De tals raonaments interrogatius només s'escull una conclusió: tancar la barraca, doncs ja no és possible seguir d'aquesta manera, per mil perdons que pugui demanar un desafortunadíssim Rajoy. Des de quan un president de Govern ha de llegir una sol·licitud de perdó o disculpa? Per ventura li faltaven paraules? Per ventura calia mesurar amb exactitud els termes per no caure sota la lupa dels jutges? En demanar perdó, o disculpes, es deixa fluir l'ànima i els sentiments de culpabilitat, per contrari, sona a buit, a fals, a cartró pedra. Precisament el que va semblar Rajoy en el Senat. Fals. Així és si així sembla. El perdó es demana des de l'actitud i el penediment, no des de les paraules. Vistes les coses objectivament, algú pot fiar-se del compromís de rectificació de semblant “penediment”? Ni crec que els delinqüents siguin idonis per reformar el sistema podrit, ni que els qui ho van podrir puguin garantir autoritzadament el remei. Mai el pecador pot ser el redemptor. Després, s'imposa la dimissió, i foc nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada