dilluns, 2 de febrer del 2015

La independència de Grècia,per Eduard Voltas

Olor de tinta

El blog d'Eduard Voltas

EL PERIODICO

La independència de Grècia

diumenge, 25/01/2015 | 
La crisi ens ha servit per aprendre que la democràcia està segrestada. Els europeus hem descobert, i els dels paÏsos del sud d’una forma molt dolorosa, que el poder de decisió sobre les nostres vides fa temps que es va desplaçar a instàncies no escollides democràticament. Els cèlebres mercats. (Breu parèntesi: si voleu posar cara als mercats busqueu l’entrevista que avui diumenge li feia El Pais a Ray Dalio, president del major fons d’inversió d’alt risc del món, Bridgewater). Mentre es produïa aquest procés silenciós de buidatge de les sobiranies nacionals vivíem en la inòpia perquè la majoria vivíem bé o raonablement bé. Ha calgut que el castell de cartes de l’economia especulativa s’ensorrés per deixar al descobert la crua realitat. Els pobles d’Europa no som amos del nostre futur, els nostres governs són titelles impotents (alguns, titelles voluntaris) davant dels que realment tenen la paella pel mànec. I així és com es posa el pagament del deute per davant de la despesa social, i així és com es rescaten els bancs mentre es desnona famílies indefenses.

Avui a Grècia s’ha obert una petita escletxa. Els darrers anys poble grec ha estat humiliat en les seves condicions de vida i en la seva dignitat col·lectiva, i finalment ha reaccionat. Alexis Tsipras, com a primer ministre d’un estat de la UE, seurà cara a cara amb la troika i ho farà amb un mandat democràtic clar i un llibret molt diferent del que fins ara manegava el govern grec.
(Nota al marge: per seure cara a cara amb la troika cal guanyar unes eleccions estatals, guanyant unes eleccions autonòmiques o regionals aquests senyors no et reben)
Grècia, doncs, ha fet un pas endavant per recuperar sobirania perduda i reduir dependències imposades i injustes, i per sort ho ha fet des de l’esquerra. Syriza és ara la gran esquerra nacional grega i el PASOK ja farà prou si no desapareix. Jo estic molt content.
Paral·lelismes amb Catalunya i Espanya? Molts. I tots a favor d’aquells que lluiten per reduir dependències imposades, ja siguin polítiques o financeres. Després del resultat d’avui, tinc encara més pressa per llegir la proposta de Constitució Catalana que aviat presentarà el jutge Santiago Vidal, i que em diuen que està pensada per generar un procés de participació popular amb esmenes i debats per tot el territori. No tinc ni idea del seu contingut, però espero que hi hagi algun apartat dedicat a regular constitucionalment els límits i els criteris de l’endeutament de la República Catalana. Aquesta qüestió està en el centre de qualsevol debat sobre la sobirania nacional. No ens pot tornar a passar que ens birlin la cartera de la democràcia i en el procés constituent que s’acosta caldrà apretar fort en aquesta línia.

Messi, una obra d'art

PER A UNA SUBHASTA BENÈFICA A SOTHEBY'S DE LONDRES

Messi, una obra d'art

L'astre inspira artistes com Murakami i Hirst

2 febrer 2015
Pàgina 63
BEGOÑA ARCE / LONDRES
Dilluns, 2 de febrer del 2015

  • DE MUSEU 3 Messi, segons Murakami. A sota, a l'esquerra, Piqué vist per Vezzoli.
  • DE MUSEU 3 Messi, segons Murakami. A sota, a l'esquerra, Piqué vist per Vezzoli.
¿Vol penjar Leo Messi a la paret de la sala d'estar? ¿O, posats a triar, prefereix emportar-se a casa Gerard Piqué? En cas que la idea el tempti, prepari el talonari. Els retrats del crac i del central del Barça seran subhastats a Sotheby's de Londres el dia 12 vinent. La venda, amb finalitats benèfiques, ha estat organitzada en col·laboració entre la Unicef, la Fundació del FC Barcelona i l'oenagé Reach Out To Asia (ROTA) com a part de la campanya 1 in 11. El que es recapti servirà per donar una educació a infants desafavorits de Bangla Desh, Indonèsia i el Nepal.
Messi és el protagonista i inspirador de dues de les obres en subhasta, realitzades pel japonès Takashi Murakami i el britànic Damien Hirst. En la seva, Murakami ha sobreposat la imatge del jugador en plena acció amb la pilota sobre un fons de flors, que ja ha utilitzat amb altres figures internacionals i que s'ha convertit en una senya d'identitat de l'artista. Les seves peces, comparades sovint amb les d'Andy Warhol i la cultura pop, és tan colorista com comercial. El japonès ha reconegut no saber gran cosa de futbol, però sí que és molt conscient que Messsi és una figura amb «una rellevància cultural global». I si Warhol «va fer un retrat de Muhammad Ali quan era la màxima figura de l'esport en la seva època, ara passa una cosa similar amb Messi», afirma. L'obra Lionel Messi and a universe of flowers està valorada entre 350.000 i 400.000 euros.
PIQUÉ, DÉU APOLO / El segon retrat del futbolista argentí és un tríptic realitzat per Hirst, un dels més famosos, mercantilistes i discutits artistes britànics. Utilitzant la tècnica fàcil i ràpida de la pintura centrífuga, Hirst ha col·locat al centre la cara de Messi, que apareix esquitxat amb ràfegues de colors blau, grana i blanc. Als dos costats hi ha dues pilotes decorades amb estrelles negres sobre tons vermells i grocs. Batejada amb el nom de Beautiful Messi spin painting for one in eleven, l'obra ha estat valorada al voltant dels 450.000 euros.
A subhasta també hi sortirà el retrat de Piqué vist pel seu autor, l'italià Francesco Vezzoli, com el déu Apol·lo. Vezzoli un altre artista de la cultura popular, que ha col·laborat amb arqueòlegs i és un coneixedor de l'art clàssic, presenta el futbolista com el cap d'una escultura hel·lènica, dels ulls del qual broten llàgrimes daurades. L'estimació inicial és d'entre 40.000 euros i 50.000 euros, la mateixa fixada per a l'aquarel·la en paper, en blanc i negre, dedicada a la seva companya i mare dels seus dos fills, la cantant Shakira. La peça ha estat realitzada per l'artista xinès establert a França Yan Pei-Ming.

Tenien raó els pessimistes?, per Vicent Sanchis

OPINIÓ

Tenien raó els pessimistes?

«Hi ha una enorme desconfiança entre Mas i Junqueras que no ha resolt de cap manera el darrer acord»

| Actualitzat el 02/02/2015 a les 00:02h
 
Les costures del pacte que van lligar in extremis Artur Mas i Oriol Junqueras són massa fràgils. Ho avisaven alguns analistes des del mateix moment en què els dos líders polítics el van anunciar. No era creïble que només una reunió, ni que fos beneïda per la santíssima trinitat del sobiranisme civil, aclarís tots els malentesos i resolgués totes les discrepàncies que havien anat acumulant-se i covant-se durant mesos.

La desconfiança entre Esquerra i Convergència es manté. El nou enfrontament que ha esclatat en els darrers dies n’és la constatació més agra. Els republicans han retirat el suport a Artur Mas, que s’ha vist obligat a demanar la compareixença en la comissió antifrau del Parlament, una decisió que el president de la Generalitat ha pres profundament molest i que ha desencadenat una onada de reaccions contràries a Esquerra en les seves files.

Hi ha una enorme desconfiança entre Mas i Junqueras que no ha resolt de cap manera el darrer acord. Una hostilitat que va nàixer el passat mes d’agost arran de la discrepància que va enfrontar els dos líders respecte a la consulta del 9 de novembre. Com a conseqüència d’aquella primera topada les desqualificacions, els retrets, els insults i fins i tot les amenaces es van enramar per les xarxes socials entre convergents, republicans i milícies auxiliars. El nivell de l’aigua turbulenta no ha baixat amb l’acord que ha propiciat les eleccions del 27 de setembre.

Perquè, a més, no es tracta només de velles ferides reobertes. Esquerra s’ha mogut cap a l’espai que ocupava el PSC i pretén atraure tots els dirigents, militants i votants socialistes de tirada més sobiranista. Una infanteria especialment hostil a Convergència i Unió. A més, competeixen per aquest espai, per l’espai de “l’esquerra”, amb Iniciativa i Podemos. Dues opcions que de manera puntual cavalquen juntes i que es presenten com a “regeneradores”. Com la gran esperança contra les tares del sistema. Aquesta competència fa més agra encara la relació dels republicans amb els convergents. L’etern eix “social” s’imposa per necessitat electoral al “nacional”.

Tot això s’ho miren amb una estupefacció infinita els centenars de milers de persones que es pensaven que ara anava de debò. Que han compartit espai i suor els uns amb els altres durant els darrers anys en tota mena de mobilitzacions independentistes sense preguntar-se mai en quin partit militaven o a quina opció votaven. Aquesta tropa, ai!, aquesta tropa, no s’ho mereix. I a Madrid es freguen les mans.
Autor
Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa tres dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió i darrerament ha dirigit el canal BarçaTV, d'on va ser fet fora l'endemà de prendre possessió la nova junta com a conseqüència de l'"auditoria laboral" perpetrada per Sandro Rosell.
 

 

Das katalanische Labyrinth

Susanne Gratius, Kai-Olaf Lang
 

Das katalanische Labyrinth

Unabhängigkeit oder Verfassungsreform?

SWP-Aktuell 2015/A 05, Januar 2015, 8 Seiten Katalonien befindet sich am Scheideweg zwischen Unabhängigkeit und Verbleib im spanischen Staatsverband. Diese Frage wird im Mittelpunkt der vorgezogenen Regionalwahlen am 27. September 2015 stehen. Dabei ist die weitere Entwicklung nicht nur von den Machtverhältnissen in Katalonien abhängig, sondern ebenso vom Ausgang der spanischen Parlamentswahl, die Ende des Jahres stattfinden wird. Dass der Einfluss der Separatisten gewachsen ist, zeigte die Volksbefragung vom 9. November 2014, die gegen Madrids Willen organisiert worden war. Etwas mehr als ein Drittel der Katalanen nahm an der rechtlich unverbindlichen Abstimmung teil. Das Ergebnis war deutlich: Vier Fünftel sprachen sich für ein unabhängiges Katalonien aus, 10 Prozent für einen eigenen Staat innerhalb Spaniens und lediglich 4,5 Prozent gegen beide Optionen. Die Befragung war nicht repräsentativ, stärkte aber die Position des katalanischen Regionalpräsidenten Artur Mas. Im Jahr 2015 – einem spanischen Superwahljahr – werden sich wohl kaum Lösungsansätze auftun. Doch sollte sich die Regierungskonstellation in Madrid ändern, könnte es ab 2016 durchaus Angebote an Katalonien und Diskussionen über eine Verfassungsreform geben. Bleibt eine solche Entwicklung aus, wäre eine Abspaltung Kataloniens vom spanischen Staatsverband nicht mehr auszuschließen.

diumenge, 1 de febrer del 2015

La «reputació fiscal», estructura d'estat

La «reputació fiscal», estructura d'estat

El dissenyador de la hisenda pròpia aposta per fer públic quines empreses paguen els impostos per prestigiar-les

Joan Iglesias creu que esdevenir un estat és la via "més segura" perquè Catalunya tingui sobirania fiscal

| ND 01/02/2015 a les 15:45h

L'assessor del president de la Generalitat, Joan Iglesias, amb el seu nou llibre, 'Una hisenda a la catalana' Foto: ACN

El director del programa per a la definició d'un nou model d'administració tributària de Catalunya, Joan Iglesias, creu que l'administració ha de donar prestigi a les empreses que paguen els impostos en comptes d'estar "obsessionada" pels que no paguen. En una entrevista a l'ACN, Iglesias ha apuntat que hi ha diferents sistemes per fer públic quines empreses que contribueixen fiscalment com un ràting, una certificació o donar punts. L'objectiu és que els contribuents apareguin com a "solvents, fiables i solidaris" i això els ajudi a fer millor els negocis. D'altra banda, ha admès que tot i que hi ha diverses vies perquè Catalunya obtingui la sobirania fiscal, la "més segura" és esdevenir un estat.

En el llibre que acaba de publicar 'Una hisenda a la catalana. Preguntes i respostes sobre la hisenda pròpia' (Angle Editorial), Iglesias exposa la filosofia que, segons ell, hauria de tenir la futura administració tributària de Catalunya encarregada de gestionar i recaptar tots els impostos. A diferència del sistema fiscal espanyol, considera que l'administració no ha de centrar la seva acció en la "repressió" cap als infractors sinó que ha de donar "incentius" als que paguen per tal que cada vegada hi hagi menys infractors, és el que anomena concepte de "reputació fiscal".

"S'ha de procurar donar les millors condicions perquè els contribuents paguin els impostos amb satisfacció i tinguin la sensació que en treuen alguna cosa, perquè sinó de mica en mica aniran marxant i només es quedaran els que no paguen", ha reflexionat.

Sobre la manera de premiar les empreses que paguen els impostos, Iglesias ha apuntat que hi ha diverses vies per fer públiques les que tenen un "bon comportament fiscal". Es pot establir un ràting, un sistema de punts, una espècie d'ISO o una certificació "sense revelar elements d'intimitat econòmica de l'empresa", ha exposat per després afegir que "l'administració no ha de ser passiva sinó que ha d'ajudar el contribuent a obtenir un valor pel seu esforç".

Corregir un sistema que no és equitatiu

Iglesias aposta perquè la futura administració tributària de Catalunya corregeixi la situació actual en què "el factor treball és el que està més gravat i el factor capital el que menys". Segons explica en el llibre, el sistema fiscal espanyol no és equitatiu i genera "importants distorsions" perquè les rendes del treball suporten un pes proporcionalment més alt que altres indicadors com el patrimoni o el consum. La correcció s'ha de fer, segons ha defensat, sense enfrontaments tenint en compte que els contribuents cada vegada escullen més on viuen i on paguen els seus impostos.

"S'ha de ser molt curós, molt respectuós, no parlar de frau de rics i de pobres i no generalitzar perquè si el sistema va dirigit en contra una determinada categoria s'està fent un mal ús. És molt millor generar incentius", ha conclòs.

Sobirania fiscal

Iglesias manté que la hisenda catalana ja existeix i, per tant, el que falta és la sobirania fiscal, és a dir poder recaptar i gestionar tots els impostos. En aquest sentit, ha defensat que quan el Parlament tingui la capacitat de legislar sobre els tributs l'administració tributaria catalana estarà preparada per fer-ho. I és que, segons Iglesias, "la feina principal no la fa l'administració tributària sinó els contribuents". "Si aquests contribuents fan el mateix que ara per què no ha de funcionar?", s'ha preguntat per després afegir que el model actual ja està basat en l'autoliquidació perquè els ciutadans calculen i fan el pagament dels seus impostos.

Per aconseguir que Catalunya tingui autoritat fiscal, Iglesias identifica que hi ha diverses fórmules però constata que "esdevenir un estat és la via més segura de totes", ja que les altres depenen de "moltes circumstàncies, voluntats i negociacions ". En aquest sentit, no preveu que hi hagi conflicte per posar en marxa la hisenda pròpia quan Catalunya pugui fer les seves lleis fiscals perquè a través d'aquestes es determinarà l'obligació de pagar i de donar les dades a l'administració tributaria catalana. "De la mateixa manera que ara els ciutadans compleixen una llei del Congrés, llavors compliran la del Parlament", sosté.

En la mateixa línia, considera que el govern espanyol no podrà posar traves a la hisenda catalana a partir del moment en què la Generalitat tingui al responsabilitat de gestionar el sistema perquè, segons ha augurat, "quan Catalunya assumeixi l'autoritat fiscal i el Parlament dicti les normes fiscals, l'estat espanyol no tindrà incidència". En canvi, mentre no es té la sobirania fiscal, la situació és "més difícil" i ha admès que el govern espanyol ja ha posat traves a la marxa del seu personal per accedir a la hisenda catalana. Una actitud que per Iglesias es pot entendre en clau política però també tenint en compte que el personal qualificat per fer aquest tipus de tasca "no se substitueix amb facilitat".

Mancances del sistema fiscal espanyol

Iglesias considera que el sistema espanyol "no funciona prou bé des de fa molt de temps" i assegura que hi ha una "coincidència molt amplia" amb els empresaris sobre aquesta diagnosi. Una de les raons per les quals el sistema espanyol no funciona bé, segons Iglesias, és perquè mai ha calculat la seva eficiència i, en canvi, atribueix als ciutadans la responsabilitat del fracàs del sistema. En aquest sentit, ha apostat perquè la hisenda pròpia de Catalunya faci aquest càlcul perquè troba "indispensable" per fer una bona gestió conèixer la taxa d'ineficiència.

També ha considerat que el sistema espanyol tendeix a generar "molta conflictivitat i no proporciona prou seguretat jurídica" un fet que ha provocat el col·lapse dels tribunals fiscals. " La inseguretat jurídica és un problema perquè si tens inseguretat et defenses i genera un cercle viciós de confrontació entre l'administració i els contribuents", ha conclòs.

La desaparició de Lara complica el reflotament d'«El Periódico»

La desaparició de Lara complica el reflotament d'«El Periódico»

L'empresari ha traspassat sense haver pogut signar una operació decisiva d'entrada de capital en el diari barceloní

, Barcelona | Actualitzat el 31/01/2015 a les 21:15h

La mort de José Manuel Lara complica seriosament l'operació d'entrada en l'accionariat d'El Periódico, sobre la qual s'havia anunciat un preacord a finals del passat mes de novembre, segons fonts properes a l'empresari desaparegut. En concret, Lara s'havia compromès a injectar uns 18 milions d'euros que donarien oxigen al diari barceloní, però al llarg d'aquests dos mesos no ha estat possible reestructurar el deute d'Edicions Primera Plana -propietària de la capçalera- amb un pool bancari que encapçala La Caixa.

El fet és que el termini s'acabava el dia 31 de gener i José Manuel Lara ha traspassat sense signar una operació que havia estat rebutjada pel Grup Planeta i que, de fet, Lara plantejava com una decisió estrictament personal, finançada a través d'una de les seves societats patrimonials. Un sistema que ja havia utilitzat en la compra d'un percentatge del Diario de Cádiz a mitjans de l'any 2012.

Decés inesperat

Tot i que feia temps que José Manuel Lara tenia diagnosticat un càncer, l'editor va estar treballant a la seva oficina fins la setmana passada i, de fet, cap dels seus col·laboradors no esperava un desenllaç tan fulminant. En qualsevol cas, la propietat del grup es mantindrà dins l'àmbit de la família, però queda per veure qui es farà càrrec de la direcció estratègica de les empreses, fins ara molt personalitzada a través de José Manuel Lara Bosch.

Notícies relacionades

Vint anys sense Jaume Perich

Vint anys sense Jaume Perich

El ninotaire va morir a Mataró l'1 de febrer del 1995

Es va singularitzar amb vinyetes i aforismes sardònics sobre tots els temes, especialment els polítics i religiosos

| ND 31/01/2015 a les 23:59h
 
El ninotaire Jaume Perich va morir fa vint anys Foto: El Perich
 
L'1 de febrer del 1995, tal dia com avui de fa vint anys, moria a Mataró el ninotaire Jaume Perich i Escala, conegut artísticament com El Perich. El seu humor sardònic, la singularitat dels seus dibuixos, la seva tirada pels gats i la seva mania persecutòria contra el cantant José Luis Perales van ser alguns dels trets que van marcar la seva trajectòria professional, estroncada als 53 anys.

Nascut a Barcelona el 5 de novembre de 1941, el Perich va fer les seves primeres passes en el camp de la il·lustració gràfica el 1964, quan va entrar a treballar a l'emblemàtica editorial Bruguera, factoria cabdal del còmic a l'Estat espanyol. Allà va escriure i dibuixar per publicacions com 'Pulgarcito', 'DDT', 'Can Can' i 'Tío Vivo', entre d'altres. A més, va traduir al castellà alguns àlbums de les col·leccions 'Astérix' i 'Teniente Blueberry'.

Poc després es va transcendir el públic infantil i es va especialitzar en la vinyeta còmica d'actualitat, sobretot a partir de temes polítics i religiosos, tot iniciant una llarga col·laboració amb una bona representació de la premsa catalana i espanyola, publicant a 'Solidaridad Nacional', 'El Correo Catalán', 'La Vanguardia', 'Tele/eXprés', 'El Periódico de Catalunya', 'Diario de Barcelona', 'Triunfo', 'La Codorniz', 'Cuadernos Para el Diálogo', 'Opinión', 'Interviú' i 'El Jueves', entre molts d'altres mitjans.

'Por favor' i 'Muchas gracias', amb Vázquez Montalbán

Així mateix va participar a la fundació de la revista 'Hermano Lobo' el 1973 i un any més tard va fundar amb Manuel Vázquez Montalbán la revista 'Por favor' i la seva substituta, 'Muchas gracias', que tenia la característica de publicar-se només quan les autoritats governamentals suspenien la publicació de 'Por favor'.

La majoria de la seva obra va ser escrita en castellà, tot i que els darrers anys va combinar aquesta llengua amb la catalana. El 1970 va publicar el llibre 'Perich-Match' i, un any més tard, 'Autopista', on pariodava 'Camino' la 'bíblia' de l'Opus Dei escrita per José María Escrivá de Balaguer. El 1972 va publicar 'Nacional II, La Perichistoria de la lengua castellana' (1975), 'Des de la Perichferia' (1981) o 'Los gatos del Perich' (1995), destaca també la seva sèrie 'Noticias del 5º canal', una secció de crítica sobre l'actualitat a la premsa de la qual es van editar diversos llibres. Al llarg dels anys es va especialitzar en la vinyeta política i també en els aforismes, frases curtes i jocs de paraules, no sempre acompanyats de dibuixos.

Mania persecutòria contra José Luis Perales

Autor de més de vint llibres, destacava per la seva tirada pels gats i el seu rebuig als gossos, insistint que no hi havia 'gats policia' com a mostra de la independència dels felins davant dels cans, que veia com a metàfora dels engranatges d'un sistema que qüestionava permanentment des de la seva talaia de lliure pensador àcid i irònic. També va fer ús d'una broma recorrent, criticar, de vegades amb una insistència feridora, el talent musical del cantant José Luis Perales, el qual sempre va rebre les crítiques amb esportivitat i fins i tot va tenir el gest d'atrevir-se a dibuixar una vinyeta afectuosa en el moment de la mort del Perich.

Ja als anys vuitanta, Jaume Perich va col·laborar com a guionista i amb secció pròpia -un consultori lingüístic- al programa 'Filiprim' de TV3, presentat pel recentment traspassat Josep Maria Bachs. També va participar a diverses exposicions col·lectives d'humor a França, Itàlia, Portugal, Bèlgica, Alemanya i bona part dels països iberoamericans.

En honor seu es va crear el Premi internacional d'Humor Gat Perich a Llançà (Alt Empordà), que es va atorgar entre els anys 1996 i el 2011 i que enguany es tornarà a recuperar en el marc de la 33a edició del Saló del Còmic que se celebrarà a l'abril. El guanyador del guardó l'any 1998 va ser Georges wolinski, un dels ninotaires assassinats el 7 de gener a París en l'atemptat contra la revista 'Charlie Hebdo'.