dijous, 27 d’agost del 2020

Martí Gironell és el Ken Follett català?

El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
 
El 2007 Martí Gironell (Besalú, 1971) va sorprendre tothom amb la seva primera novel·la, El pont dels jueus, que va assolir un volum de vendes sorprenent, amb més de cent mil exemplars només de l’edició catalana. L’èxit d’aquell llibre, les traduccions a més llengües i el manteniment en el curs del temps com un text viu que es va reeditant constantment han servit per a consolidar una de les trajectòries literàries més singulars d’aquests darrers temps: obra que Gironell pareix, obra que triomfa (tot i que cap no ha arribat a les extraordinàries xifres de la primera novel·la). Fins i tot ha guanyat el premi Ramon Llull de les lletres amb La força d’un destí (2018). Per això és normal que l’anunci d’una nova novel·la de Gironell sigui una de les notícies esperades per a reanimar una temporada llibresca molt especial, marcada per la pandèmia de la covid-19, la supressió de la diada de Sant Jordi i la celebració alternativa del 23 de juliol. I més si aquest nou llibre recupera una part dels escenaris de la seva novel·la fetitxe. Perquè sí, Gironell torna en part a Besalú i rescata el seu pont mític a Paraula de jueu (Columna).
Segons la seva editora, Glòria Gasch, Martí Gironell és el Ken Follett català i l’èxit de vendes d’El pont dels jueus no s’ha vist mai en la novel·la històrica en la nostra llengua. Per això les expectatives d’aquest nou llibre són molt amunt. Continuar la història ha estat relativament fàcil per a Gironell, perquè aquests tretze anys el text l’ha acompanyat sempre. ‘Arrenca –diu– quan Pere Baró ens porta de bracet per aquesta història que parla de la reconstrucció del pont, una història que he anat coent a foc lent durant aquests anys i que té com a escenaris, a més de Barcelona i una mica Girona, una Besalú que ara ja és vila reial i una de les contrades més importants de la Catalunya del segle XVI.’
Diu que l’interès del públic per la novel·la històrica és evident: ‘Volem saber què ha passat quan nosaltres no hi érem.’ Paraula de jueu –afegeix– parla d’amor i respecte i vol ser un pont entre dues comunitats, la jueva i la cristiana, i dues maneres d’entendre la vida, a més d’un homenatge a les paraules i al poder de les paraules. La resta, ve-t’ho aquí: personatges ben trenats, acció, intriga i fins i tot el mite del gòlem i del poder de generar vida a partir de les paraules i la tasca de reconstrucció del pont.
En aquests tretze anys l’obra de Gironell i l’aprenentatge de l’ofici l’han consolidat com un dels noms de referència de la novel·la històrica catalana, però així i tot és conscient del desafiament que té davant. ‘Ningú no es pensava que el llibre sortiria al carrer en un any de pandèmia com aquest, amb tots els canvis que ha implicat en el sector del llibre, que ja venia de passar la gran crisi estructural. Però jo em prenc l’escriptura com un ofici. Seguint l’exemple del meu pare, que era fuster i que cada vegada feia els mobles més ben fets, crec que cada vegada faig els llibres millors, que tinc més ofici i més traça per a polir els detalls i que a cada novel·la n’he anat aprenent més i més. Em sento molt còmode viatjant al passat i també veig molt clar que fer-ho fàcil és molt difícil i que són els lectors que han de voler continuar.’

En aquesta obra Gironell ha ajuntat alguns dels gèneres més populars d’aquests darrers temps i dels més llegits: l’enjòlit, la novel·la històrica, la novel·la negra i les històries d’amor. ‘És que hi ha permeabilitat entre els gèneres, i més si són gèneres populars. Vols explicar una història. Totes tenen aquests punts d’intriga, de passió, d’amor i jo hi afegeixo l’ambientació històrica. Tots els gèneres són maneres de fer de la nostra societat i jo vull ser versemblant en la meva història i suscitar curiositat entre els lectors, perquè vull seduir-los, un repte que continua tretze anys després, tot i que sóc perfectament conscient que les vendes s’han atomitzat molt i que és molt difícil de repetir un èxit com el del Pont. Ara, jo sempre lluito pels llibres i els defenso a tot arreu on es pot, a peu i a cavall, a tot arreu.’
Glòria Gasch explica: ‘Del 2002 al 2008 vam viure uns anys gloriosos amb vendes mitjanes estratosfèriques que difícilment es repetiran i que ens obliguen a publicar menys i millor. Els índexs de lectura han pujat durant la pandèmia i el llibre és perfecte en els temps que corren perquè t’evadeix de la incertesa. Però les coses han canviat molt en molt poc temps.’

La novel·la històrica en català

L’aparició del llibre de Gironell és, en principi, una bona notícia per a la novel·la històrica en català, un dels gèneres que s’han mantingut durant aquests tretze anys que han passat d’ençà del 2007. Però com és aquest gènere i cap on evoluciona a casa nostra? Per començar, caldria entendre que la divulgació històrica és un dels puntals editorials de la no-ficció en català. Hi ha consumidors fidels dels assaigs històrics i de la divulgació històrica, com palesa, per exemple, l’èxit de la revista Sàpiens. El fet de comptar també amb un premi de novel·la històrica, el Néstor Luján, que publica l’editorial Columna, ajuda a veure fins a quin punt hi ha interès per aquest gènere. Un altre fet que ho demostra és el festival que Barcelona dedica, cada tardor, a aquesta novel·lística o l’èxit de programes radiofònics, com el veterà En guàrdia!, d’Enric Calpena. Tot això contribueix que també la ficció amb rerefons històric tingui força adeptes.
Entre els noms que cal destacar, hi trobem un triumvirat format per tres autors sèniors de carreres reeixides: Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo i Maria Carme Roca. Valls (Reus, 1960) va despuntar amb La princesa de Jade el 2010 i es va consagrar amb El mercader dos anys després. Ha continuat conreant el gènere amb èxit. Xulio Ricardo Trigo, autor de llarga trajectòria nascut a Galícia el 1959, té importants obres històriques, un gènere que ha conreat sovint d’ençà del 2009, quan va aparèixer Els secrets de la reina, ambientada en el temps de la pesta negra de 1349; recentment ha fet el salt a la història més contemporània, amb La noia de la resistència, publicada enguany. Maria Carme Roca (1955) va obtenir un èxit sonat el 2009 amb Barcino, novel·la amb què ens va fer viatjar fins a la Barcelona romana, i ara ha repetit ambientació a A Bàrcino, llibre que va sortir just abans del confinament.
Més grans noms de la literatura catalana contemporània han emprat el gènere històric per a les seves creacions. Per exemple, Carme Riera (1948) el 1993 va obtenir un dels seus grans èxits amb Dins el darrer blau, novel·la que ara s’ha reeditat, però no fa gaires anys (2016) també va publicar Les darreres paraules, ambientada a la Mallorca per on es passejava l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Lluís Anton Baulenas el 2009 va guanyar el Sant Jordi amb El nas de Mussolini i ja havia assolit èxits notables per obres amb un rerefons històrics, com és ara La felicitat. Margarida Aritzeta (1953), va publicar Bandoler el 2014 i també ha tornat a la postguerra amb La filla esborrada, paral·lelament a les seves darreres novel·les negres. De fet, els anys vint i trenta a Catalunya i –darrerament– aspectes concrets de la postguerra a Barcelona són una tendència en les ambientacions novel·lístiques dels últims anys.
Darrerament, també hem vist distopies històriques, amb obres com són ara Els ambaixadors, d’Albert Villaró, i Jo sóc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís. L’ambientació a la primera república amb personatges històrics atreu autors com ara Francesc Puigpelat, que acaba de guanyar el premi Ferran Canyameres amb El dia que Josep Pla va bufetejar Adolf Hitler, seguint una tendència que barreja novel·la negra i història i que ja fa anys que es conrea a casa nostra.

El 1714

Evidentment, la commemoració del tricentenari del 1714 va marcar un punt d’inflexió i varen aparèixer moltes obres ambientades en aquells anys convulsos de la història catalana: un fenomen de masses fou la publicació del Victus de Sánchez Piñol, un autèntic best-seller que va trencar molts motlles. Però la publicació d’aquestes obres va ser molt sovintejada, perquè aquests darrers quinze anys la novel·la històrica ha tingut molta solidesa en el panorama català nostrat, com ho demostra que editorials petites i mitjanes també n’han publicades sovint. S’hi destaca, per exemple, L’amor del capità Gavina, de Pau Faner, editat per Meteora. Les narracions marítimes i personatges com els pirates són immortals, tal com demostra un títol com El pirata de cala Morisca, de David Martí.
I quin paper hi té l’obra de Martí Gironell, en tot aquest panorama? Doncs un paper fonamental de consolidació del gènere i de creació d’expectatives amb el títol que ara ens arriba, i que és una de les propostes més fortes de l’editorial per a la represa. Després d’El pont dels jueus, Gironell ens trasllada al 1808 amb La venjança del bandoler, situada en les invasions franceses, amb la qual va obtenir el premi Néstor Luján de novel·la històrica; ens trasllada a Montserrat i a Terra Santa a principi del segle XX amb L’arqueòleg (2010); se’n va fins al 1554 al monestir de Sant Benet de Bages per escriure L’últim abat; s’endinsa en la prehistòria per parlar d’El primer heroi i després torna a començament del segle XX per cabussar-se en el gran debat sobre la conservació de les pintures romàniques del Pirineu a Strappo. Tot plegat l’ha convertit en un referent en aquest gènere narratiu que aspira a ser punta de llança per a la recuperació del sector llibresc després de la sotragada del coronavirus. Això també és reconstruir tot un pont.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

El manifest 'retro' de suport a Joan Carles: De Guerra, a Botella i Corbacho

joan carles alfonso guerra felip efe
El manifest retro d'exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i antics alts càrrecs espanyols en suport del rei Joan Carles, defensant la seva presumpció d'innocència i reivindicant el seu llegat, s'ha enviat al Palau de la Zarzuela, després de reunir 215 signatures, el triple de la xifra d'adhesions que hi havia fa només una setmana.

Quan es va anunciar el manifest, el passat dia 18, hi havia una llista de setanta signants, però en els últims dies s'hi han anat sumant altres antics alts càrrecs i parlamentaris de diferents partits polítics. El text ha estat enviat a la Casa del Rei amb un missatge de l'expresident del Senat Juan José Laborda en el qual se subratlla que "no són tots els que volien signar i donar suport a la idea, però és un microcosmos que representa el pluralisme democràtic entorn de la idea de la monarquia parlamentària que sa majestat Felip VI encarna en aquest temps nou".

En la relació de 215 signants hi ha 43 ministres de tots els governs, quatre presidents del Congrés i dos del Senat i un del Parlament Europeu, prop de deu presidents de comunitats autònomes, trenta ambaixadors i més de 120 diputats, senadors
i alts càrrecs durant el regnat de Joan Carles I. A més, s'hi han sumat desenes de persones dels diversos àmbits de la societat civil.

Entre els signants provinents del PSOE hi apareixen l'exvicepresident Alfonso Guerra, els exministres Jerónimo Saavedra, Celestino Corbacho (ara a Cs), Matilde Fernández, Carlos Westendorp i Cristina Alberdi, els expresidents autonòmics Juan Carlos Rodríguez Ibarra (Extremadura), Joaquín Leguina (Madrid) i José Rodríguez de la Borbolla (Andalusia), i altres alts càrrecs com el exdirector de gabinet de Felipe González i de José Luis Rodríguez Zapatero, José Enrique Serrano, o l'exalcalde Francisco Vázquez, avui pròxim també a Ciutadans.

Hi ha membres dels governs de José María Aznar i de Mariano Rajoy com els exministres Javier Arenas, Jaime Mayor Oreja, Josep Piqué, Eduardo Serra, Pío Cabanillas, Federico Trillo, Pilar del Castillo, Rafael Catalá, Alberto Ruiz Gallardón, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Ana Pastor, Juan Ignacio Zoido, Alfonso Alonso, Dolors Montserrat i Román Escolano.

A la llista hi ha a més expresidents autonòmics del PP com Juan Vicente Herrera (Castella i Lleó), Francisco Camps (País Valencià), Pedro Sanz (La Rioja), Luisa Fernanda Rudi (Aragó) i Esperanza Aguirre (Madrid), així com els expresidents del Congrés Jesús Posada i del Senat Pío García Escudero, i l'exalcaldesa de Madrid Ana Botella.

En el llistat hi ha a més figures de la transició espanyola com Rodolfo Martín Villa, altres exministres de la UCD com Marcelino Oreja, Alberto Oliart i Soledad Becerril, que també va ser alcaldessa amb el PP i defensora del Poble, així com l'expresident del Parlament Europeu José María Gil Robles, i exsecretaris d'Estat, ambaixadors i altres antics alts càrrecs. També s'hi han sumat representants d'altres partits com Miguel Sanz (expresident navarrès) i Francisco Sosa Wagner, exeurodiputat d'UPyD.

En el text donat a conèixer es reivindica el llegat de Joan Carles I en aquests més de quaranta anys es descriu com "l'etapa històrica més fructífera que ha conegut Espanya en l'època contemporània".

"Les nombroses informacions que apareixen aquests dies sobre determinades activitats del rei Joan Carles I han excitat una proliferació de condemnes sense el respecte degut a la presumpció d'innocència --indiquen. Si les seves accions poguessin ser mereixedores de reprovació ho decidiran els tribunals de Justícia, però mai es podrà esborrar la feina del rei Joan Carles en benefici de la democràcia i de la nació, sota pena d'una ingratitud social que no presagiaria res de bo del conjunt de la societat espanyola".

"Hereu dels poders autoritaris de la dictadura del general Franco, el rei Joan Carles I va fer saber poc després d'accedir al tron la seva voluntat explícita de renunciar-hi per propiciar l'organització institucional espanyola d'acord amb el model de les democràcies occidentals --recorden--. Joan Carles es va comprometre a ser el rei de tots els espanyols i es va aconseguir una Espanya sense exiliats i la superació de les qüestions que ens havien enfrontat en la història recent", apunten.

dimecres, 26 d’agost del 2020

Messi només vol anar al Manchester City de Guardiola

El cercle es va tancant. Després dels esforços que es planteja el City en el cas que Messi només pugui marxar del Barça mitjançant un traspàs, sembla que l'encara jugador del Barça ho té clar: vol jugar sota les ordres de Guardiola. Així ho afirma el mitjà argentí La Nación, que detalla que Messi hauria explicat que ja ha decidit quin vol que sigui el seu nou equip i només té una opció en ment, el Manchester City.
"Parlaré amb en Pep perquè pugui arreglar la meva arribada al City. El futbol allà és espectacular i s'adapta al que jo vull", hauria dit Messi, que ja ha posat en marxa els engranatges per acabar jugant a la Premier. Allà, com al Barça tindria un gran amic com a company a la davantera. A la ciutat comtal era Suárez i a Manchester serà el Kun Agüero, un dels millors amics de Messi que només coincideixen a la Selecció Argentina i que Messi vol tenir al seu costat quan vagi a jugar a Anglaterra.
Kun Aguero Leo Messi Argentina seleccio @kunaguero
Messi i el Kun, inseparables quan coincideixen amb la Selecció Argentina. / @kunaguero
La decisió de marxar, consensuada amb Antonella
El mateix mitjà explica que Messi va prendre la decisió de marxar del Barça amb el suport de la seva dona. "Vaig prendre la decisió de marxar amb l'Antonella. Em dol a l'ànima, però ja està. S'ha complert el cicle", hauria explicat Messi. El que evidencia això és que, almenys per part del jugador, sembla una decisió irreversible. Tot i els esforços que pugui fer el club per intentar que no marxi, l'argentí ha pres una decisió i aquesta implica canviar el blaugrana culer pel blau cel del City.
 

Cinc temporades i dos clubs: el contracte que estudia oferir-li el City a Messi

Hores més que complicades per als culers, però il·lusionants per a altres aficionats del futbol. Una de les aficions que encara s'està fregant els ulls i encara no es creu que pugui acabar fitxant Leo Messi és la del Manchester City. I el club anglès ja tindria el seu pla de contracte preparat.
Segons informa ESPN, el City estaria preparant un contracte a llarg termini que seria de 5 temporades però en dos clubs diferents. Aquesta propera temporada i les dues següents, fins l'any 2023, estaria jugant a la Premier League amb el Manchester City sota les ordres de Pep Guardiola. I després, ja canviar de club i anar al New York City.
messi da luz efe
Messi a l'Estádio da Luz
Aquest canvi de club no comportaria cap traspàs ja que els dos clubs estan sota la mateixa propietat, el City Football Group. 3 anys al City i 2 més a Nova York per posar punt i final a la seva carrera com a futbolista a la MLS nord-americana.
T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat

150 milions i dos jugadors, l'oferta que es planteja el Manchester City

És evident que, a hores d'ara, el favorit per acabar incorporant Leo Messi és el Manchester City, que aconseguiria així reunir de nou Guardiola amb el crac (de moment) blaugrana. El club anglès intentarà esgotar fins al final les opcions que tingui per fitxar Messi sense haver de pagar traspàs, ja que confien que el futbolista tingui raó i pugui exercir la clàusula que li permet abandonar el club de franc al final de la temporada.
En cas que no sigui així, des de les oficines citizen ja fa dies que treballen en les diferents opcions de traspàs que podrien dur a Messi a jugar de blau cel la temporada que ve i sembla que n'han trobat la definitiva. Tot i que el Barça, que defensa que Messi no pot marxar gratis de cap de les maneres, vol convertir el seu capità en el fitxatge més car de la història superant els 222 milions d'euros que el PSG va pagar per Neymar, l'equip anglès sembla que no està disposat a desemborsar una xifra com aquesta.
eric garcia manchester city europa press
Eric Garcia, una opció que el Barça veu amb bons ulls.
No obstant això, l'oferta que està preparant el Manchester City constaria d'una xifra d'entre 100 i 150 milions d'euros i l'arribada de fins a dos futbolistes al conjunt blaugrana. Els jugadors serien el central Eric Garcia i el lateral esquerre Angeliño. L'exjugador del futbol base del Barça és un vell desig de la junta de Bartomeu, que fa mesos que es van interessar en la seva situació contractual per poder-lo fitxar. El cas d'Angeliño, que aquesta temporada ha rendit a molt bon nivell en la cessió al RB Leipzig, és diferent.
Actualment, el Barça compta amb Jordi Alba, Junior Firpo i Juan Miranda al lateral esquerre. Aquest darrer acabarà marxant al Betis però la situació dels altres dos és una incògnita. Koeman ha comunicat a Jordi Alba que compta amb ell i que vol confia que recuperi el seu millor nivell però Junior està més fora que dins.
L'exjugador del Betis va aterrar a Barcelona després que els culers paguessin 18 milions d'euros (més 12 en variables) i el que no vol el Barça és vendre'l només un any després per una quantitat molt inferior. És per això que, tot i que Eric Garcia agrada a les oficines del Camp Nou volen negociar amb el City la possible inclusió d'algun jugador amb més cartell que el d'Angeliño o, augmentar la xifra econòmica que els de Manchester estiguin disposats a pagar.
 

Els errors de Bartomeu que han provocat la decisió de Messi

Del tovalló al burofax. Leo Messi vol marxar del Barça aquest mateix estiu i fitxar per un nou equip, que sembla que tots els camins indiquen cap al Manchester City de Pep Guardiola. El principal responsable de la decisió de l'argentí és Josep Maria Bartomeu que, encara no ha donat la cara, i no ha sabut oferir a la Pulga un projecte guanyador.

Molt complicat quedar-se amb Messi

Segons ha pogut saber El Nacional.cat per fonts de dins del club, el Barça veu molt complicat quedar-se amb Messi i més després d'enviar un burofax dient quina seria la seva decisió. Aquesta manera de comunicar-se ha manifestat la pèssima relació entre l'argentí i Bartomeu. Un distanciament que s'ha fet més gran any rere any i que el president blaugrana no ha fet res per solucionar.
messi derrotat EFE
Messi contra la derrota del Bayern en el que pot ser l'últim partit com a blaugrana / EFE
I la mala relació no ha estat només amb Messi sinó amb la plantilla. En més d'una ocasió, els jugadors han mostrat la seva oposició a la directiva presidida per Bartomeu com en actes com el de Matchday, en què no es va presentar ningú, la picabaralla amb Éric Abidal i l'afer de les xarxes socials.

No perden l'esperança amb Messi

No obstant això, des del nucli dur del president no perden l'esperança que Messi segueixi al Barça: "hi ha alguna possibilitat", asseguren a aquest diari. Sembla tot un miracle. I és que les últimes informacions apunten que Messi ja està negociant el seu nou contracte amb el City que el vincularia pels pròxims cinc anys.
messi barça efe
Messi celebra un gol amb el Barça / EFE
Però si hi ha un aspecte que destaqui per sobre de tots aquest és la gestió esportiva que s'ha fet a can Barça les darreres temporades. Incapaç de competir a Europa, amb tres desfetes consecutives (Roma, Anfield i Lisboa), Messi n'ha tingut prou. I més després de veure com han tractat el seu millor soci dins i fora del terreny de joc, Luis Suárez.

Confiança amb males secretaries tècniques

L'error? Bartomeu ha confiat en molt males secretaries tècniques, segons apunten fonts del club a El Nacional.cat. Andoni Zubizarreta, Robert Fernández, Éric Abidal i Ramon Planes no han estat capaços de construir un equip guanyador durant aquests anys. Els quatre responsables de l'era Bartomeu no han estat prou hàbils per fer fora qui no tenia el nivell i per fer nous fitxatges que reforcessin la plantilla.
Quique Setién Bartomeu Abidal Sergi Alcázar
Quique Setién, Bartomeu i Abidal durant la presentació del càntabre / Sergi Alcàzar
Messi havia advertit, en més d'una ocasió, que la seva intenció era retirar-se al Barça, però que tingués un "projecte guanyador". Bartomeu no ha pogut oferir-li això i Messi, que no volia estar lligat al Barça per un tema contractual, se li ha acabat la paciència. Normal.
Messi, de 33 anys, es veu encara amb forces de seguir lluitant al màxim nivell i no vol desaprofitar cap temporada més. És per això que vol tornar amb Pep Guardiola per brillar de nou. L'entrenador de Santpedor es deu fregar els ulls amb la incorporació de l'argentí.
El comunicat públic del Barça a tot això s'ha produït aquest dimecres. L'actual secretari tècnic blaugrana, Ramon Planes, ha estat la cara visible durant la presentació de Francisco Trincao i ha donat les explicacions sobre el cas Messi. Planes ha assegurat que "no preveuen" la sortida del crac argentí i que volen construir un projecte al voltant de la seva figura. Prou promeses, s'ha d'assumir que Messi no vol seguir al Barça. És així de lamentable i trist.