L'eliminació dels símbols franquistes 80 anys després
La història tunejada
Una de les dues Espanyes 'ha de helarte el corazón', va sentenciar el poeta. L'estrofa de Machado ha hibernat a Navarra durant els 80 anys transcorreguts des de l'inici de la postguerra incivil i els 41 de la mort del dictador. El monument en memòria dels vencedors deixa de ser-ho. Es repara un anacronisme impossible d'entendre. PER Iosu de la Torre
Diumenge, 11 de desembre del 2016
Les dues fotografies que il·lustren aquesta doble pàgina es van obtenir, amb 59 anys de diferència, al mateix escenari, el Monumento a los Caídos, a Pamplona. L'apogeu de la dictadura davant la condemna dels crims del franquisme després de l'exhumació dels cadàvers dels generals Emilio Mola i José Sanjurjo.
A la imatge de l'esquerra, elevat sobre una estrada, el general Franco pronuncia un discurs al qual assisteixen militars, funcionaris, policies, carlistes i falangistes, representants de la Diputació de Navarra i de l'ajuntament pamplonès. A més de les gorres de plat, les boines vermelles dels requetès, la còfia d'una infermera, les perruques i les gorres medievals dels macers, es descobreixen els barrets de copa i els abrics dels regidors i de l'alcalde Miguel Javier Urmeneta i la boina d'un miop amb cara de xivato. El vent agita les banderes. Pren nota en una llibreta un periodista (¿del Diario de Navarra, ordidor del cop del 18 de juliol, o del Pensamiento Navarro, reclutador de carn de canó?).
L'objectiu s'obre per mostrar el paisatge el 19 de novembre passat a la tarda, a la foto de la dreta. Banderes republicanes, pancartes en castellà i eusquera que criden llibertat, no al feixisme. Crida l'atenció el cartell que remata el fris de l'edifici: sala d'exposicions. Les autoritats no porten barret de copa, no hi ha uniformes. ¿Qui sap quants fills o néts dels que van assistir a l'acte del 1957 són a la manifestació del 2016? Hi ha qui veu en aquestes dues captures fotogràfiques un resum històric de Navarra, la foral, l'espanyola, la basca.
El cas navarrès és paradigmàtic en l'aplicació de la memòria històrica a Espanya. L'exhumació dels cadàvers dels generals Mola i Sanjurjo és la reparació d'un anacronisme. Vuitanta anys després de rebre sepultura, 41 de la mort al llit hospitalari de Franco, Navarra ha fet el salt per complir de debò la Llei i tancar ferides.
Queda en l'aire quin destí se li donarà al monument on jeien els generals colpistes i al qual se li van tunejar les vergonyes fa molt poc. Només el fet de pronunciar el seu nom, Monumento a los Caídos, ja fa agafar calfreds, dóna molt mal rotllo.
És un temple funerari coronat per una gran cúpula. Es va edificar el 1942 amb el millor formigó a l'Espanya de l'estraperlo i les vivendes de materials barats. Avui, el cartell Sala d'Exposicions oculta, en realitat, la llegenda gravada a cisell de Navarra a sus muertos en la Cruzada. També queda tapiat el mural esculpit amb tots els noms dels morts del bàndol vencedor. A l'interior estan dissimulades les pintures al·legòriques de les gestes dels requetès. El forà que vulgui visitar el temple que el busqui a la plaça de la Libertad, la seva nova adreça. Encara ressona a la guia de carrers com a plaça del Conde de Rodezno, aquell ministre de Justícia que va firmar milers de sentències de mort.
Durant gairebé sis dècades, els cadàvers de Mola i Sanjurjo han reposat junts a la mateixa cripta. No eren els únics: també es veneraven els morts beneïts pel Règim, militars, carlistes i algun allistat forçós. Entorn al mausoleu erigit als dos generals, dormien el primer navarrès caigut en la batalla, com també el més jove i el més vell, o el primer sacerdot. Molt d'acord amb època fratricida, salvatge, tan inconscient que llançava a la batalla soldats de 20 anys confiats en la immortalitat que els oferia la medalla del detente bala. No s'aturava, no.
No ha sigut fàcil la intervenció en una terra que, sense ser escenari directe de la guerra civil, va deixar a les cunetes més de 3.000 desapareguts durant les venjances del 1936. H
- EL PERIODICO
A la imatge de l'esquerra, elevat sobre una estrada, el general Franco pronuncia un discurs al qual assisteixen militars, funcionaris, policies, carlistes i falangistes, representants de la Diputació de Navarra i de l'ajuntament pamplonès. A més de les gorres de plat, les boines vermelles dels requetès, la còfia d'una infermera, les perruques i les gorres medievals dels macers, es descobreixen els barrets de copa i els abrics dels regidors i de l'alcalde Miguel Javier Urmeneta i la boina d'un miop amb cara de xivato. El vent agita les banderes. Pren nota en una llibreta un periodista (¿del Diario de Navarra, ordidor del cop del 18 de juliol, o del Pensamiento Navarro, reclutador de carn de canó?).
L'objectiu s'obre per mostrar el paisatge el 19 de novembre passat a la tarda, a la foto de la dreta. Banderes republicanes, pancartes en castellà i eusquera que criden llibertat, no al feixisme. Crida l'atenció el cartell que remata el fris de l'edifici: sala d'exposicions. Les autoritats no porten barret de copa, no hi ha uniformes. ¿Qui sap quants fills o néts dels que van assistir a l'acte del 1957 són a la manifestació del 2016? Hi ha qui veu en aquestes dues captures fotogràfiques un resum històric de Navarra, la foral, l'espanyola, la basca.
El cas navarrès és paradigmàtic en l'aplicació de la memòria històrica a Espanya. L'exhumació dels cadàvers dels generals Mola i Sanjurjo és la reparació d'un anacronisme. Vuitanta anys després de rebre sepultura, 41 de la mort al llit hospitalari de Franco, Navarra ha fet el salt per complir de debò la Llei i tancar ferides.
Queda en l'aire quin destí se li donarà al monument on jeien els generals colpistes i al qual se li van tunejar les vergonyes fa molt poc. Només el fet de pronunciar el seu nom, Monumento a los Caídos, ja fa agafar calfreds, dóna molt mal rotllo.
És un temple funerari coronat per una gran cúpula. Es va edificar el 1942 amb el millor formigó a l'Espanya de l'estraperlo i les vivendes de materials barats. Avui, el cartell Sala d'Exposicions oculta, en realitat, la llegenda gravada a cisell de Navarra a sus muertos en la Cruzada. També queda tapiat el mural esculpit amb tots els noms dels morts del bàndol vencedor. A l'interior estan dissimulades les pintures al·legòriques de les gestes dels requetès. El forà que vulgui visitar el temple que el busqui a la plaça de la Libertad, la seva nova adreça. Encara ressona a la guia de carrers com a plaça del Conde de Rodezno, aquell ministre de Justícia que va firmar milers de sentències de mort.
Durant gairebé sis dècades, els cadàvers de Mola i Sanjurjo han reposat junts a la mateixa cripta. No eren els únics: també es veneraven els morts beneïts pel Règim, militars, carlistes i algun allistat forçós. Entorn al mausoleu erigit als dos generals, dormien el primer navarrès caigut en la batalla, com també el més jove i el més vell, o el primer sacerdot. Molt d'acord amb època fratricida, salvatge, tan inconscient que llançava a la batalla soldats de 20 anys confiats en la immortalitat que els oferia la medalla del detente bala. No s'aturava, no.
Dos 'abertzales' en el canvi
El sargit sobre la pell d'aquesta comunitat foral ha tingut per cirurgians l'alcalde de Pamplona, Joseba Asirón, d'EH Bildu, i la presidenta Uxue Barkos, de Geroa Bai. Dos abertzales amb un equip mèdic reforçat per les seves pròpies coalicions, a més de representants de Podem, Izquierda Unida i PSN.No ha sigut fàcil la intervenció en una terra que, sense ser escenari directe de la guerra civil, va deixar a les cunetes més de 3.000 desapareguts durant les venjances del 1936. H
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada