divendres, 30 de desembre del 2016

COM ES FABRICA UNA REPÚBLICA?


Capítol 1

Com es fa el pas. Referèndum i què més?

VilaWeb rep el 2017 amb una sèrie especial que explica com es procedirà a la proclamació de la república catalana. Comencem avui amb els conceptes més bàsics. La sèrie es publicarà cada dia feiner fins el 8 de gener.

30.12.2016
La proclamació d’un nou estat, de qualsevol nou estat, es fa per mitjà d’una declaració d’independència. Aquest és el pas fonamental i formal que ho canvia tot. Una declaració d’independència, la fa normalment el parlament i és en realitat una crida a la societat internacional perquè sigui conscient que ha nascut un estat.
La major part dels estats actuals han nascut a partir d’una declaració feta pel parlament i en alguns casos feta només pel govern. Cada vegada hi ha més referèndums de validació, però els països que n’han fet encara són minoria.
Una declaració d’independència implica la necessitat immediata de controlar el territori que es declara independent. El govern del territori que s’independitza assumeix automàticament totes les competències de govern en el seu territori i impedeix que l’antic estat les pugui exercir. Amb vista al reconeixement internacional, aquest punt és clau: ningú no reconeixerà una independència retòrica que no impliqui un exercici real de la sobirania que es declara.
En el cas català, la proposta feta pel govern i el parlament consisteix a aprovar les tres lleis de transitorietat que significaran de fet la proclamació de la independència. La llei del règim jurídic català, coneguda popularment per llei de transició, marcarà el naixement del nou estat. Tanmateix, la llei no entrarà en vigor íntegrament en el moment que sigui aprovada. El pla és que n’entrin en vigor de seguida els articles que han de fer possible d’organitzar el referèndum i la resta de la llei, després de ser aprovada, si escau, en un referèndum que s’ha de fer el setembre del 2017, a tot estirar.

La llei del règim jurídic, la llei de la independència

La peça clau del procés d’independència serà la llei del règim jurídic català. Té per objectiu principal declarar la independència, d’una manera ordenada en termes jurídics, per garantir sempre la continuïtat i la seguretat jurídica tant a les persones com a les empreses com als altres estats.

‘De la llei a la llei’, grans transicions fetes amb ordre

El pas de ‘la llei (espanyola) a la llei (catalana)’ té tot d’antecedents. La major part de les transicions pacífiques que s’han fet al món s’han articulat d’aquesta manera. Així es va dissoldre l’URSS, així es va passar de l’apartheid al règim democràtic a Sud-Àfrica i així es va fer la transició del franquisme a la democràcia a l’estat espanyol.
La llei ha de regular provisionalment els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i successió ordenada d’administracions. Regularà els elements bàsics com ara el territori, la nacionalitat, la ciutadania, el règim de llengües i les institucions de govern i, a més, declararà la continuïtat, llevat d’excepcions, de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional.
La llei també preveurà la continuïtat –mitjançant subrogació– dels contractes de l’estat espanyol i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin serveis a l’administració espanyola a Catalunya puguin integrar-se en l’administració del nou estat.
No ha de ser necessàriament una llei gaire densa ni extensa. El Consell Assessor de la Transició Nacional, que l’anomenava ‘llei constitucional provisional’, va arribar a suggerir aquesta possible redacció tocant a la qüestió de la successió d’ordenaments: ‘Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels òrgans del nou estat en tot allò que no s’oposin a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi fan a les autoritats o òrgans de l’estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o òrgans catalans homòlegs.’
La llei deixarà clara la voluntat de la república catalana pel que fa a complir el principi de continuïtat dels serveis públics. Els ciutadans del nou estat han de tenir garantida la continuïtat dels serveis prestats fins aquell dia per l’estat espanyol i l’administració pública general. La llei ha de dir que les institucions del nou estat català assumiran directament les funcions que les lleis vigents atribueixen a determinades institucions de l’estat espanyol, o bé que seran suprimides i prou. Per exemple, l’administració perifèrica de l’estat o les subdelegacions del govern a Catalunya desapareixeran perquè deixaran de tenir sentit.

El referèndum, l’eina per a validar la decisió del parlament

Els dos grups parlamentaris independentistes, Junts pel Sí i la CUP, han decidit d’aprovar aquesta llei abans de l’estiu vinent. Una part de la llei entrarà en vigor i una part no, només en espera d’un resultat afirmatiu al referèndum.
El referèndum, per tant, serà l’eina amb què s’aprovarà finalment la llei. Com que ja haurà estat debatuda i adoptada pel parlament, entrarà en vigor l’endemà mateix del referèndum, en el cas que es guanyi. És la combinació de la llei de transitorietat i el referèndum el conjunt que serà la base política i jurídica de la república catalana.
La major part dels actuals estats del món s’han fet independents sense necessitat de referèndum, però en canvi la major part dels estats que s’han fet independents aquests darrers vint-i-cinc anys sí que han fet referèndums, per validar la voluntat democràtica de la població.

dimarts, 27 de desembre del 2016

The New York Times publica un espectacular vídeo en 360 graus dels Castellers de Vilafranca-nos.]

Ciència i Tecnologia > Internet

The New York Times publica un espectacular vídeo en 360 graus dels Castellers de Vilafranca

'Com construir una torre humana' és el títol del vídeo



Captura de pantalla 2016-12-26 a les 11.27.46


The New York Times ha confegit una sèrie de vídeos en 360 graus que expliquen històries del món i cada dia en publica un. Els protagonistes del vídeo d’avui són els Castellers de Vilafranca, que s’hi veuen carregant un quatre de deu a la plaça de la Vila. L’han titulat ‘Com construir una torre humana’. A més de les imatges, espectaculars, hi ha un text sobreimprès que explica detalls d’aquesta tradició.



[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dilluns, 26 de desembre del 2016

L'any de la incerteza

TRIVIAL 2016

L'any de la incerteza

 
¿Quant en saps de l'any que s'acaba?

Josep Maria Fonalleras i Emma Riverola resumeixen l'incert paisatge del 2016. Si vol quantificar els seus coneixements, proposem les claus de l'any en nou temes. Provi-ho i comprovi. 

    Diumenge, 25 de desembre del 2016

    JOSEP MARIA FONALLERAS
     

    "PER quedar-se 'mannequin'"

    La moda del 'mannequin challenge', aquesta broma de quedar-se quiet però fent com si et moguessis, va començar més o menys amb la campanya electoral americana. I va ser això, una broma, fins que ens vam quedar mannequin de veritat, tots estupefactes i estàtics, incapaços de moure un múscul davant la victòria d’aquest subjecte que porta un pentinat que s’assembla a no sé quin ocell tropical. I encara vivim així, petrificats, veient com van sortint de la Torre Trump el petroler amic de Putin que dirigirà la diplomàcia, els militars amb pólvora a les venes que imposaran la pau, aquella noia de dretes, molt de dretes, que estarà al capdavant de l’educació i el negacionista del canvi climàtic que lluitarà contra el canvi climàtic. N’hi ha per quedar-se mannequin. Ho va dir Marc Aureli fa un munt de segles, però continua sent vigent: «Són molt més doloroses les conseqüències de la ira que les sevescauses». De la ira i del rebot ianqui contra el que està establert, i d’una altra moda, la de la 'postveritat', ha nascut un monstre que fins i tot no sabem quina monstruositat serà capaç de perpetrar.
    Vivim en una metàfora. El premi Nobel de medicina va ser per al japonès Yoshinori Ohsumi, que va descobrir l’autofàgia de les cèl·lules. És a dir, en situacions de perill, es mengen part del seu propi ésser per alimentar-se. El més fotut és que es mengin a si mateixes en excés: es moren, com és lògic. Doncs això és el que passa, als Estats Units i en bona part d’Europa.
    Mentrestant, el Mediterrani va augmentar en més de 4.900 cadàvers la tràgica xifra de la indiferència, que només remet gràcies a gent com Òscar Camps, que va ser Català de l’Any, al capdavant de Pro-Activa Open Arms. Vivim amb la ferida oberta d’Idomeni, de Lesbos, de la Jungla de Calais, mentre que, a Alep, el nen Omram Daqneesh segueix assegut en una cadira d’hospital amb la mirada perduda i cobert de sang i pols, en aquesta vida que és un conte explicat per un idiota, com va dir Shakespeare, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit. És un maniquí simbòlic i perenne, a desgrat seu, víctima del soroll de les potències, del silenci d’Europa i de la fúria de la guerra. A Síria, on sigui.
    Els que no van exercir de maniquins van ser Usain Bolt i Simone Biles, als Jocs Olímpics que es van celebrar gairebé de miracle a Rio. I les que van quedar retratades van ser les agències de sondejos del 'brexit', de Hillary i de Colòmbia. Van donar la raó a Zygmunt Bauman (excepte a Itàlia, perquè estava cantat que Renzi naufragaria, i a Espanya, perquè estava cantat que Rajoy no naufragaria) quan va dir que estem «en un món on l’única certesa és la certesa de la incertesa».

    Entre els morts, David i Leonard. Tots dos van escriure bellíssims testaments poc abans d’acomiadar-se. Aquell Lazarus en què Bowie s’endinsa en la porta d’una dimensió espacial i el You want it darker de Cohen, que canta: «Sóc aquí i estic a punt, Senyor». Per no abandonar el territori dels déus, un del quadrilàter, l’enorme i digne Muhammad Ali, i un altre que va ser profeta del gol i far de tot el que va venir després, Johan Cruyff. La pàtria va homenatjar durant una setmana el comandant i va passejar les seves restes per tot Cuba en un gloriós i esperpèntic tour de cendres. No estava clar que Fidel s’hagués de morir, però al final la naturalesa va vèncer.
    Un camió embogit va envair la civilització a la Promenade des Anglais de Niça i un altre, a Berlín, entre arbrets amb garlandes i vi calent, va tenyir de sang el Nadal. Vam empal·lidir, com va empal·lidir Catalunya a l’assabentar-se de la fatalitat que es va acarnissar sobre Muriel Casals, la cara angelical de l’independentisme, que va experimentar un canvi de líder inesperat a l’espera del referèndum, del diàleg o del que hagi de venir. Un maniquí sense cap i eqüestre va irrompre al Born fins que se’l van carregar. A prop d’allà, davant el Palau de la Música, la Carmela de Plensa segueix i seguirà per molt temps. Ens mira amb una mica de tristesa, unes gotes d’indiferència i un lleu perfum de calma.



    EMMA RIVEROLA

    "L'ANY que ES VA ENDUR EL VENT"

    Quants girs de guió patirà el procés fins a difuminar-se o convertir-se en un fet tangible? ¿Quantes legislatures hauran de passar perquè l’esquerra governi a Espanya? Acomiadem l’any amb molts interrogants a la mà, mentre contemplem tot allò que el vent s’endugué. A Catalunya, la CUP va bufar amb tanta força que el vendaval es va endur Artur Mas, l’home que es creia amarrat al pal del vaixell. I va arribar Carles Puigdemont, que ni és Ulisses ni està per l’èpica, però que va agafar el timó i va posar proa cap a Ítaca sense més escarafalls. També a Pedro Sánchez se’l van endur uns aires traïdors del sud. L’home que es va imaginar com a president d’Espanya va acabar propulsat cap a alguna cosa que s’intueix el no-res. Mentrestant, Mariano Rajoy, sense despentinar-se, va tornar a jurar el càrrec.
    ¿Quan deixarà la humanitat de reflectir-se en la seva pitjor versió? ¿Quan deixarem d’equivocar-nos, de posar la nostra por al servei de la maldat? S’aixequen vents fètids a Europa. Algú va obrir la tomba del feixisme i hem descobert que no estava mort. Només esperava el moment. I res és com ens imaginàvem. I, menys, com pronostiquen les enquestes. El brexit va guanyar, Renzi va perdre i Trump va aparèixer com un tornado. Amb aquests vots també vam saber que milions de descontents que viuen a la intempèrie busquen un refugi, el que sigui. Potser no hi ha lluita, però sí que hi ha classes. ¿Quant temps aguantarà el sistema donant engrunes als que van perdre l’esperança?
    La resposta, amics, flota en el vent. Entre l’olor de tancat de les idees caduques i l’anunci d’idees noves que encara no sabem de què fan olor. Potser de l’etèria i dolça matèria dels somnis, potser de la càustica equivocació. Esperança, al capdavall.
    ¿Quantes vegades ens aclapararà l’horror? ¿Quantes vegades plorarem pels nostres? ¿Quantes vegades mirarem cap a una altra banda davant el dolor aliè? Brussel·les va plorar. També Niça. Però el terror també va esclatar un diumenge a la tarda en un parc de Lahore, al Pakistan. O en un camp de futbol a Bagdad. 19 joves yazidites van ser cremades vives pel Daesh. I la població assetjada de Madaya, a Síria, va menjar fulles i insectes. I els nens d’Alep volen viure. Centenars de persones fugint de l’horror. Milers. Centenars de milers…
    ¿Quantes vides hauran de naufragar? ¿Quantes morts seran necessàries perquè es dissipi aquesta olor d’egoisme i crueltat? 4.900 refugiats ofegats aquest any al Mediterrani. O més. Molts més. ¿Qui compta els cadàvers al fons del mar? Refugiats estafats per les màfies, maltractats a les fronteres, insultats pels carrers, desproveïts dels seus béns… I Turquia convertida en l’alfombra d’Europa.
    ¿Quanta infàmia hi cap sota la seva estora?

    ‘CAS MARISTES'

    ¿I quanta, quanta infàmia s’oculta encara entre els nostres carrers? EL PERIÓDICO va destapar el 'cas Maristes', el més greu documentat en aquest país sobre abusos sexuals de menors. 43 denúncies contra 12 docents de dos col·legis dels Maristes de Barcelona i un de Badalona. Aquest diari va aconseguir la confessió de tres d’ells. ¿Quants nens segueixen patint l’infern? ¿Quants adults segueixen encara presoners d’un silenci ple de dolor i vergonya?
    La resposta, amics, flota en el vent. En l’aire s’ajunten els sospirs de les víctimes i l’alè dels monstres. El mal a vegades s’exhibeix amb sang, turment i foc. A vegades es dilueix en una crueltat gelada d’aigua i sal. I d’altres, exigeix silenci. Un silenci enganxós i corrosiu del qual no ens podem desprendre.
    ¿Quant talent ha nascut aquest any i quant no ha mort? Se n’han anat David Bowie, Muhammad Ali, Leonard Cohen, Prince, Umberto Eco, Dario Fo… i aleshores va arribar Fidel. El comandant va morir 249 dies després que Obama es fotografiés davant la monumental efígie del Che i es va endur a la tomba les restes del segle XX. Amb les seves utopies fracassades, les seves guerres i la seva pau. I seguirem fent-nos preguntes i buscant les seves respostes. Mentrestant, l’home que les va cantar totes ja va rebre el Nobel i la seva amiga Patti Smith es va quedar sense paraules. També se les va endur el vent.

    S’ha mort el cantant George Michael a l’edat de 53 anys

    Cultura > Música

    S’ha mort el cantant George Michael a l’edat de 53 anys

    La seva carrera musical va tenir molts alts i baixos, malgrat la seva gran qualitat artística



    Michael
    La família i el representant artístic de George Michael han fet saber aquesta matinada de la mort del cantant, de només 53 anys d’edat. Segons el comunicat Michael ha mort ‘tranquil·lament a casa’. El cantant va patir una pneumònia a Viena el 2011 que va estar a punt d’acabar amb ell. No hi ha informació sobre quina ha estat la causa de la mort.
    Georgios Kyriacos Panayiotou, que aquest era el seu nom real, va ser molt conegut als anys vuitanta, com a part del duo Wham! Posteriorment el seu nom va desaparèixer de les llistes d’èxits i les notícies el relacionaven més amb problemes de tipus personal, incloses diverses detencions, que per la música. A meitat de la primera dècada del dos mil, però, va tornar a protagonitzar grans concerts, gràcies a una qualitat musical extraordinària, que remarcava amb una veu extremadament personal.
    Des de fa un mes estava gravant un nou disc. Al llarg de la seva carrera ha venut més de cent milions de discos i ha estat set vegades número un de vendes.


    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    diumenge, 25 de desembre del 2016

    Els Pastorets del referèndum (Toni Soler), per Pere Meroño

    Pere Meroño
    Diari d'un eurocomunista del #PSUC




    Parlament-acollir-Pacte-Nacional-Referendum_1711638908_36196274_651x366

    Els Pastorets del referèndum (Toni Soler)


    CIMERA. Com si no es fes prou teatre a la política catalana, divendres vam assistir a l’enèsima representació dels Pastorets per part dels partits i les entitats que diuen defensar el dret a decidir. Una trobada que només té sentit per la foto i els titulars que genera. La foto va quedar molt bonica; els titulars només han servit perquè cadascú confirmi els seus prejudicis i els seus desitjos. La informació és poder, però la desinformació també. Per això fer creure a l’exterior que tot el que passa a Catalunya és una pura fantasia és el principal   hobby de l’unionisme i d’una part dels   comuns. Dic una part, no sé gaire bé quina. No és fàcil saber què es cou en aquest àmbit polític tan dinàmic però també tan dispers. Sembla increïble que Errejón, Domènech, Colau i Coscubiela comparteixin sigles. El solo de violí que va fer divendres l’alcaldessa, amb un discurs farcit de perífrasis i subordinades, n’és l’exemple més clar.
      ESQUERDA. En el seu descàrrec, s’ha de recordar que Colau va tenir un divendres molt llarg. Va començar amb un ple municipal en què li van tornar a tombar els pressupostos. Va constatar que haurà de seguir governant amb 15 regidors (de 41) perquè la CUP tot ho troba massa de dretes i ERC té interessos que van molt més enllà de la vida municipal. No és estrany que a la tarda, a la macrotrobada del Parlament, Colau qüestionés el full de ruta, exigís acord amb Madrid i demanés laxitud en els terminis. Cal dir, però, que Carles Puigdemont, més presidencial que mai, va optar per posar l’accent en els factors comuns i eludir els maximalismes verbals. ERC i la CUP van insistir en el referèndum o refererèndum. ¿És una esquerda, o un repartiment de papers? Em quedo amb el titular d’ El Periódico: “L’independentisme acomoda el referèndum al ritme de Colau”. “A canvi d’una foto de grup”, hi afegiria jo. La foto té força; a Madrid no ha agradat gens.
      FANTASIES. En un nivell factual no ha passat res de res. De la cimera tothom n’ha sortit amb el que buscava, i la resta -el que hagi de venir fins al setembre- forma part d’una altra lliga. No cal ser endeví per aventurar que el govern espanyol no negociarà cap referèndum d’autodeterminació; per tant, la indefinició dels   comuns té data de caducitat. Diria que la seva esperança és que el PDECat, que té un garbuix intern considerable, acabi revisant els terminis del full de ruta, per poc que el PP ofereixi dialogar sobre alguna cosa amb certa aparença. (Aquesta opció naixerà morta si Puigdemont porta les regnes del partit. Però podria no ser així.) El problema és que, si s’arriba a aquest punt, Junts pel Sí es pot trencar per donar pas a eleccions, i les enquestes afavoreixen ERC. I encara hi ha un altre factor, que serà decisiu: els judicis contra els imputats del 9-N, i contra Carme Forcadell, poden fer saltar el tauler de joc. Ah, la gent: la gent és aquí per quedar-se. Si el tenim pressa pecava d’infantil, el   deixem que el suflé baixi és il·lusori. Bon Nadal.

    Sant Esteve, la festa més distintiva del nostre Nadal

    Cultura > Cultura popular

    Sant Esteve, la festa més distintiva del nostre Nadal

    Expliquem per què celebrem la diada de Sant Esteve



    Fotografia: Lapidació de Sant Esteve de Boí, MNAC
    Fotografia: Lapidació de Sant Esteve de Boí, MNAC
    Per què Sant Esteve és una festa tan arrelada a casa nostra? El llibret Celebrem el Nadal, d’Amadeu Carbó, explica aquesta tradició i també un bon reguitzell més. És una obra concebuda per fer entendre què hi ha en l’origen de molts costums i tradicions nadalencs.
    Carbó explica que Sant Esteve és un fet singular del calendari que ens lliga amb el nostre passat carolingi. Al segle IX la Catalunya Vella pertanyia a l’imperi fundat per Carlemany i depenia del bisbat de Narbona, a diferència de la resta de la península Ibèrica cristiana, dominada pels gots i vinculada amb el bisbat de Toledo. Això va determinar dos conceptes de família diferents. El carolingi era molt extens, com un clan, i quan hi havia alguna festivitat important calia desplaçar-se a la casa pairal.
    És el cas de Nadal, la festa més grossa del calendari religiós, que aplegava tota la família al voltant de la llar. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per a tornar a casa. Per tant, a la primeria el dia de Sant Esteve era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: ‘Per Nadal cada ovella al seu corral. Per Sant Esteve, cadascú a casa seva.’
    Al País Valencià i a les Illes Balears la festa de Sant Esteve també es coneix com a segon dia de Nadal. A les Illes també es diu ‘sa mitjana festa’. A Catalunya aquest dia se solen menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de tall. I de postres, sempre cauen neules i torrons. Al País Valencià, Sant Esteve va deixar de ser festiu a la dècada del 1990, però enguany es recuperarà, perquè Nadal s’escau en diumenge.
    Per la mateixa raó que Sant Esteve, es justifica la festa del dilluns de Pasqua Florida i la del dilluns de Pasqua Granada: Nadal i les dues pasqües són les festivitats principals del calendari religiós. A més, aquest costum ens lliga amb la resta d’Europa, perquè també ha perdurat en més indrets que van restar sota influència carolíngia i que amb el pas dels segles s’han acabat convertint en els principals estats europeus.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    dissabte, 24 de desembre del 2016

    LA TRISTOR D`EN QUIMET. -El conte nadalenc del 2016.

    Articles del Víctor

    19.12.16

    El conte nadalenc del 2016.


    LA TRISTOR D`EN QUIMET.

    Saps avi, enguany no tinc ganes de fer el pessebre...!”, aquestes serioses paraules dels seu nét van deixar a l'avi Quim plenament fora de joc. Ja feia dies i dies que el veia extranyíssim d'allò més. Fou quan l'avi Quim li anava a contestar, just en el mateix moment en Quimet continuava la seva plàtica negativa, dient: “ I tampoc vull fer totes les altres pantomimes, que és fan quan s'arriba a aquestes Festes, n'estic ben cansat...!!”, i en Quim es va dir pel seu interior, _“ Jo també n'estic ben cansat, ... cansat, cansat,cansat,i cansat ...”,i aquelles paraules li van rebotar milers de vegades fins a l'infinit. I talment com si s'haguessin intercanviat els papers, per art de màgia, l'avi semblava verament el nen i aquell galifardeu que estava tant rebotat, l'home gran i entenimentat, i seriós com mai l'hi contestà, _“ No tu agafis així que no n'hi ha per tant...”, “No pots actuar així a la teva edat...”.

    ..................

    L'home estava completament perdut, ja que com passa a la majoria de gent -siguin pares , avis i etcètera- i els fills i els nets no creixent mai i hom sempre pensa que són xics. Però en Quim es va refer, dient-se: “Si no m'espavilo d'això no en sortirem...!!!”, i llavors decidit es dirigí al net :” Jo Quimet també n'estic de cansat,de com van les coses, i com la gent cada vegada es torna més individualista i només preocupem per les coses materials i sobretot per omplir-nos la panxa...”_, i el nen, - que estava fent un morro que semblava com si cantés l' Only You, de The Platters -, li contestà: “Veus avi, com tu també penses semblant com ho faig jo...” . I l'home pel seu interior tingué d'acceptar l'evidencia, però va voler “refredar el partit”, mentre en Quimet contraatacava. “Com pot ser que la gent, del primer a l'ultim ens passem tot l'any llençant-nos els plats pel cap, quan arriben aquestes festes, que el que prima són els regals, tothom fa la gran hipocresia d'anar dient indiscriminadament, Bon Nadal, Bones Festes. Merry Chrismas,Bon Any, i el que faci falta...”. _ Estava claríssim que aquell nen s'havia fet gran, i quanta raó que tenia, però son avi no volia llençar més al foc. I li va contestar: “Mira Quimet, jo ja sóc gran, i sempre ho he vist així, reconec que fa uns anys la cosa va canviant a pitjor...”

    ..................

    Llavors l'avi Quim, s'atura en estona pensatiu, aixeca els ulls a l'infinit i després els dirigeix a la taula buida plena de capses de trastos i figuretes, on havien de fer el pessebre, i pensa:“ Si no li dic, serà pitjor, amb aquest nen tan analista. Si no m'espavilo, això acabarà com el Rosari de l'Aurora, val més que m'avanci...” , i li continua dient: “Reconec que cada vegada al món va a pitjor, com et deia, No hi ha grans guerres, però n'hi ha moltes de petites i cruels que provoquen que el món sia una gran corrua de desplaçats que automàticament és converteixen en els grans paries de la història...” ._ Mentre l'avi Quim filosofava igual que el seu nét - potser per allò de què els testos s'assemblen a les olles-, aquest també pensava: “L' avi, diu de mi , però a ell deixa'l anar...” , i continuava dient:“...Tots veiem que al món cada vegada hi ha més pobres i la vegada més rics fins a arribar, gairebé, a la gran proporció de més d'un 80% de pobres , i tot això sense cap consciència i el que prima és la butxaca...i els que manen arreu s'omplen la boca d'igualtats.”

    En Quimet que escoltava molt atent, a aquell avi tan entenimentat que tenia, va i li contesta: “ Tu avi, que ets tan llest que fas aquí parat, ...” . De debò que aquella conversa era com una mena de partida de Ping Pong, per no dir de Tennis, i no de Taula, que en aquest joc en Quimet en sabia molt més que el seu avi. I seguidament li replica: _“ Tot això que em dius es ven cert, però de passada estem fent malbé el món. Un món que de moment només en tenim un i gràcies. Mira, l'altre dia el mestre ens explicava que uns dels grans problemes que tenim en aquesta època, a part de moltíssim més és el CANVI CLIMÀTIC, que ningú en fa cas, i el carro ens va pel pedregar.·”, i s'atura pensatiu.

    ..................

    De passada l'avi pensava: “Amb això del Canvi Climàtic, no ha canviat ni una mica des de fa un any, és més dur que un adoquí, aquest marrec...”. No paraven gens ni mica aquell parell de cabeçuts, avi i nét eren com unes màquines de debatre ,mentre estant, i

    com aquell que no vol la cosa tots dos es posaren a rumiar a l'uníson, l'un pensava (l'avi): “...és estrany que no m'hagí dit re de re , de la independència, i de les estelades...”, i l'altre (el nét),: “ Sort que l'avi no m'ha dit com altres vegades que la solitud la fa internet i no m'ha matxacat amb els telèfons mòbils ...” , eren ambdós com el pa i la gana.

    ..................

    Passaren els dies i el Quimet diu:“Saps que m'agrada, avi, d'aquestes festes, segurament ara em diràs que sóc, com diuen ara, un “vintage”, tu en diries un antic. Doncs a mi m'agrada: el Pessebre, el Tió- encara que sóc grandet-, els Reis, Els Pastorets, i també l'Arbre, …” . Quin crio més punyeter, pensa l'avi Quim, que alguna vegada no entenia re.

    Després de passar-se un munt de dies discutint-se com uns desesperats a l'avi Quim li va semblar que en Quimet ja no estava tant morrut ni capficat, i llavors va creure que havia arribat el moment d'aplicat una estratègia per portar de nou, aquell net contestatari, però molt bon xicot, a la cleda del raciocini, i li diu: “Saps que Quimet, perquè no fem el Pessebre una altra vegada, seguin la tradició ...”, i després l'altre li contesta:, “...i podem fer l'arbre, posarem el Tió,...i escriurem la carta als Reis d'Orient...” , li va passar la tristor i s'ha animat a recitar un vers el dia de Nadal.

    i com ell nosaltres ús desitgem BON NADAL I MILLOR ANY 2017.

    Víctor Lluelles i Cardona


    dimecres, 21 de desembre del 2016

    Les conseqüències de l'atemptat de Berlín, en cinc claus

    atac berlín: anàlisi

    Les conseqüències de l'atemptat de Berlín, en cinc claus

    Alemanya entra en un any electoral sota l’impacte de la violència terrorista i amb un populisme ultra disposat a treure’n profit

    El mite de la seguretat qüestionat, l'enduriment de la política d'acollida i els efectes a les eleccions de França i Holanda, altres elements a tenir en compte

    La policia alemanya se centra en un ciutadà tunisià com a nou sospitós de l'atemptat de Berlín

    | 21/12/2016 a les 06:57h
    Angela Merkel ret homenatge a les víctimes de l'atemptat d'aquest dilluns | Europa Press
    L’atemptat a Berlín reivindicat per Estat Islàmic, que ha costat la vida a dotze persones i ha deixat 48 ferits, ha convertit la violència terrorista i la inseguretat en tema central de la política alemanya i afebleix el lideratge polític d’Angela Merkel, que va prendre el setembre passat la decisió d’acollir els refugiats provinents de Síria.  

    1. Merkel juga a fons la carta de la cohesió

    L’atemptat al mercat nadalenc a Berlín arriba en un moment delicat a Alemanya, quan el país és a les portes d’un any electoral. A la tardor hi ha comicis federals als quals la líder de la CDU ja ha anunciat que es presentarà. Angela Merkel afronta una campanya difícil en què sembla que els seus adversaris no són pas els socialdemòcrates –amb els quals governa en una gran coalició- sinó l’extrema dreta i el sector que s’oposa a la política d’acollida. En aquest bloc cal incloure un sector del seu propi partit, la CDU, on s’han escoltat veus darrerament critiques envers l’acollida als refugiats. Les paraules de Merkel, defensant que els alemanys continuïn “lliures, units i oberts” és una crida a la cohesió nacional i a no deixar-se endur per la ira.

    Malgrat la seva fredor, Merkel ha aconseguit que els alemanys s’hi hagin acabat acostumant El lideratge de l’economia alemanya i la seva duresa a l’hora de negociar amb els altres socis de la UE, van reforçar la figura de la cancellera. La seva decisió d’acollir els refugiats sirians li va aportar un element de dirigent humanista i la va reconciliar amb el sector de l’opinió pública més europeista. Ara haurà de gestionar uns mesos molt complicats.    

    2. Combustible per a l’extrema dreta

    Però malgrat la voluntat de Merkel i la classe dirigent, l’extrema dreta no està disposada a perdre l’oportunitat que li ofereixen els atemptats. Tot i que encara es desconeix l’autoria de la massacre i la persona que havia estat detinguda, un refugiat pakistanès, ha estat posada en llibertat, Alternativa per Alemanya (AfD) ja ha escomès contra la política d’acollida. Frauke Petry, la seva fotogènica líder, ha atacat Merkel, amb qui s’enfrontarà a les eleccions. Marcus Pretzell, dirigent d’AfD, ha declarat que “aquests són els morts de Merkel”.

    3. La seguretat, aquell gran mite, qüestionada

    Creixement econòmic, estabilitat política, seguretat ciutadana. Tots aquests elements han conformat la imatge d’Alemanya des de la postguerra i han nodrit la imatge del que es va anomenar –i va ser- el miracle alemany. La república federal afronta ara una crisi que qüestiona un dels principals mites nacionals, el de la seguretat. Quan davant el missatge de “lliures, units i forts” de Merkel, Petry llança el seu anatema, “Alemanya ja no és un país segur”, sap que apunta al cor de la societat alemanya, sempre aferrada a la cultura de l’ordre públic. Només cal recordar com el terrorisme de la Fracció de l’Exèrcit Roig, els anys setanta, va generar un gran sentiment d’histèria en amplis sectors. Es va arribar a aprovar una llei antiradicals que prohibia, per exemple, ser membre del Partit Comunista i carter. Ara pot ser pitjor.

    4. Enduriment de la política d’acollida

    L’obertura de fronteres decidida pel govern de Merkel està ara mateix en qüestió. Aquest dimarts, durant la visita de la cancellera al mercat on hi va haver l’atemptat, ha defensat la seva política d’acollida dient que “hi ha molts immigrants que han fet esforços per integrar-se a Alemanya”. S’intueix un gir en la política d’obertura ja des de fa mesos, quan s’ha detectat una erosió en la popularitat de la líder democristiana. De fet, ja en el recent congrés de la CDU que la va entronitzar com a líder un cop més, Merkel ja va fer gestos cap a l’ala dura dels seus, quan va declarar que “no es podran quedar tots els refugiats”. A mesura que s'acosti la tardor electoral, el govern federal anirà endurint la política immigratòria.

    5. Terrorisme i immigrants, temes de campanya a Holanda i França

    Una campanya electoral alemanya en què el terrorisme i la inseguretat fos el tema central seria el pitjor escenari. De moment, amb eleccions a la cantonada a Holanda –el març- i França –el maig-, l’atemptat de Berlín col·loca la qüestió de la violència en el centre del debat. A Holanda, el partit per la Llibertat (PVV) de Geert Wilders, que aspira a uns bons resultats electorals, ja ha sortit per criticar Merkel com a responsable moral de l’atemptat.

    A França, el Front Nacional ha reaccionat atacant la política d’acollida. Retòricament, Marine Le Pen s’ha preguntat: “Quantes persones han de morir perquè els nostres governants tanquin les fronteres i impedeixin l’entrada d’immigrants il·legals?”. Però també en els rengles de la dreta conservadora s’han alçat veus criticant Merkel. Un diputat d’Els Republicans, Guillaume Larrivé, exministre amb Nicolas Sarkozy, ha declarat que la política de benvinguda de Merkel ha estat “un error històric”.

    El govern francès ja ha donat ordre de reforçar la seguretat en els mercats nadalencs d’aquests dies. Bruno Le Roux, el nou ministre de l’Interior, ja ha informat que es mobilitzaran també forces militars per afegir-se als efectius policials. També es posarà vigilància en els llocs de culte cristià els dies 24 i 25 de desembre. Hi ha poques imatges que tinguin més poder simbòlic que un Nadal protegit per forces especials. Europa tremola a les portes de l’hivern.

    (Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

    La setmana de les seleccions (del 21 al 28 de desembre)