La
doctora Marta Busquets Romagosa descriu els principals dolços
d'aquestes dates i dóna quatre consells per pair-los correctament
Marta Busquets Romagosa| ND 30/12/2014 a les 12:17h
Els polvorons, un altre dels clàssics d'aquests dies. Foto: Jennifer Woodard Maderazo/Flickr
Els mantecados, els polvorons, els torrons, els massapans, les
neules... tot de dolços típics d'aquests dies, que es mengen
pràcticament a cada àpat festiu -Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any,
Reis...-, però que també poden ser un perill per a la salut si es mengen
en grans quantitats.
Tots aquests dolços tenen un alt valor energètic. Contenen hidrats de
carboni -dels sucres i la farina-, proteïnes d'alta qualitat -de la
clara d'ou- i greixos saturats -del llard i la mantega. L'excés de
sucres provoca un augment dels radicals lliures que es relacionen amb
l'envelliment cel·lular, la gran quantitat de greixos saturats augmenta
els nivells de colesterol en sang i el seu dipòsit a les artèries. A
més, l'excés de calories afavoreix l'augment de pes.
Totes aquestes postres formen part de la tradició i no han de faltar a
taula, però el secret rau en consumir-les en moderació. Com sempre, és
millor "poc i bo". I, després de cada àpat, durant la sobretaula, és del
tot recomanable una infusió. I tampoc no està de més sortir a fer una
passejadeta.
Torrons:
L'origen del torró s'ubica a la península aràbiga. L'ametlla i la mel
s'usaven a Al-Andalus per a la fabricació de nombrosos dolços. Els àrabs
van portar aquestes postres a les costes del mediterrani, especialment a
l'Estat espanyol i Itàlia. A Alacant, al segle XV, ja era un dolç
famós.
Actualmemt, torró és sinònim de Nadal, una massa dolça obtinguda per la
cocció de mel o sucre, a la que s'incorporen ametlles pelades i
torrades. A la massa se li pot afegir clara d'ou perquè emulsioni. La
pasta s'amassa i se li dona forma rectangular o de coca. Els nuclis
principals de producció se situen a Alacant, València i les comarques de
Lleida.
Neules:
Les neules són un dels dolços més típics de la cuina catalana per Nadal.
Provenen de les hòsties fines que s'elaboraven als monestirs.
Possiblement ja existien abans dels torrons. Al 1267, Jaume I les oferia
als seus comensals. En un principi eren planes o en forma de barca
-d'aquí el seu nom en castellà "barquillos"-, i abans de ser cuites eren gravades en relleu amb escuts o textos breus.
Són dolços lleugers i cruixents, de forma cilíndrica i allargada. Es
composen d'una massa molt líquida, feta amb farina, sucre, clara d'ou,
ratlladura de llimona, vainilla i mantega. Tot i el seu aspecte lleuger,
són un aliment d'alt contingut energètic, que a les sobretaules de
Nadal acompanya els torrons.
Mantecados:
És un dolç que es caracteritza por la seva massa de llard de porc. El
seu origen data del segle XVI, propiciat per l'excedent de cereals i
llard d'Andalusía -uns diuen d'Estepa i altres d'Antequera. S'elaboren "mantecados de calidad"
també a Toledo i Valladolid. Estan fets de llard de porc, farina i
sucre, i poden ser d'ametlla, de xocolata, de llimona o milfulles.
Polvorons:
És una coca petita de farina, llard i sucre que es desfà en pols en
menjar-la. Són famosos els d'Andalusia, Castella-Lleó i Navarra. La
seva composició és a base de farina, llard, sucre, canyella, ametlles
picades i d'altres additius, com coco ratllat, sèsam, etc. La seva
composició és semblant a la dels "mantecados", però porta
ametlla, en diferents proporcions segons la seva categoria. Tenen, a
més, una forma més allargada i van recoberts de sucre en pols o glass.
* Marta Busquets Romagosa, Clínica de la Dra. Marta Busquets i membre de Saluspot.
David Fernàndez passa llista al PP de les vergonyes de l'estat espanyol
'Condecorar la División Azul, indultar i ascendir torturadors, pagar nòmina als colpistes del 23-F...'
Vilaweb El PP va rebre només el suport de
Ciutadans ahir al parlament per demanar que fossin sancionats per llei
els mossos d'esquadra que donessin suport a la independència de
Catalunya. S'hi van oposar CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP. El diputat
del PP que va presentar la proposta, Pere Calbó, va rebre una allisada
de David Fernández, de la CUP, que li va demanar d'entrada que digués
una sola actuació del mossos que no hagués respectat la neutralitat que
ha de complir aquest cos policíac. A l'hora, va engegar una llarga
tirallonga de casos en què l'estat espanyol ha vulnerat la neutralitat
en benefici d'organitzacions ultres, entitats franquistes o condemnats
pel GAL. Per exemple, 'ascendir Tejero, després d'haver fet una festassa
celebrant el 23-F, pagar la nòmina encara avui als colpistes del 23-F,
condecorar la División Azul, indultar i ascendir torturadors, fer
batudes racistes pel color de la pell...'
El cineasta inaugura el nou Suite Festival amb la seva New Orleans Jazz Band
VilawebEl clarinet de Woody Allen obre el Suite Festival BCN Music Experience,
un nou cicle de concerts impulsat per la promotora Clipper's que té per
seu el Gran Teatre del Liceu. Allen i la seva New Orleans Jazz Band obren foc aquest
vespre acomiadant l'any 2014, en una vetllada que es podrà allargar
després amb sopar i revetlla de Cap d'Any al Foyer del Liceu.
Woody
Allen & The New Orleans Jazz Band oferirà un repertori centrat en
temes del millor jazz internacional, alguns dels quals molt vinculats
als seus films.
Aquest primer festival compta amb onze artistes, la majoria
internacionals. A més d'Allen, hi haurà Van Morrison, Gregory Porter,
Ara Malikian, Bob Geldof, Els Amics de les Arts, Luz Casal i Antonio
Orozco. Resten per descobrir tres artistes, que el festival anunciarà a
principi del 2015. En la línia de les grans sales del món
'Amb aquest nou cicle es potencia el Gran Teatre del Liceu com el
gran "concert hall" de referència de Barcelona --diuen els
organitzadors--, en la línia dels grans recintes del món, com el Royal
Albert Hall de Londres, l'Olympia de París o el Carnegie Hall de Nova
York, que tenen programació estable dels millors concerts de pop, rock,
jazz o folk, entre més gèneres musicals contemporanis.' L'activitat del
festival és compatible amb la temporada pròpia del teatre, que no
s'alterarà.
Segons el president de Clipper's, Juli Guiu, el
festival té un pressupost d'1,25 milions d'euros. Un 25% és finançat amb
fons públics amb la fórmula de crèdit reintegrable. De la resta,
250.000 euros els aporten patrocinadors, i els altres s'han de sufragar
amb ingressos de taquilla.
L'exBeatle ja ha confirmat concerts de la nova gira per al febrer i març
Bernat Vilaró
El Singular
L'exBeatle Ringo Starr publicarà el 2015 el seu nou disc
d'estudi, que inclourà una gira de presentació, tal i com ell mateix ha
confirmat a través d'un vídeo. Segons el músic britànic, l'àlbum ja està gravat, tot i que no n'ha desvetllat encara el títol.
Aquest serà el seu primer disc després de Ringo 2012, i el dissetè de la seva carrera
en solitari. Encara sense data de publicació, el nou àlbum de Starr es
presentarà segons sembla a partir dels mesos de febrer i març, ja que el
músic ha confirmat nous concerts durant aquests mesos.
D'aquesta manera, tot indica que el 2015 serà un gran any per al bateria de The Beatles, que el 18 d'abril rebrà el premi a l'Excel·lència Musical al Rock and Roll Hall of Fame.
"La ruptura emocional que tants
esquinçaments de vestidures provoca a Madrid, ara va i són ells mateixos
els qui la racionalitzen comercialment"
Editorial El Singular
El brindis de la nit de Cap d'Any que faran els presentadors dels
grups de comunicació Atresmedia i Mediaset no es farà amb cava, sinó amb
cervesa. La iniciativa, que va començar el 2012, s'extén ara fins a la
Televisió de Galícia. En total seran nou els canals privats de televisió
espanyola que aquest any no brindaran amb cava, entre ells Antena3, la
Sexta, Telecinco i Cuatro. Evidement qualsevol producte comercial té
dret a fer publicitat en el mitjà que vulgui, com és el cas de la
cervesa. Però un canvi d'aquesta mena es fa sempre sobre una certa
demanda sociològica, i és en aquest punt on apareix el síntoma d'una
certa animadversió espanyola contra el cava. Una animadversió que té
flaire d'anticatalanisme implícit. La ruptura emocional que tants
esquinçaments de vestidures provoca a Espanya, ara va i són ells
mateixos els qui la racionalitzen comercialment. La sobirania política
no acaba de rutllar, però la cultural ja ens la fan des de Madrid. I ja
se sap que la cultura sempre precedeix la política.
AQUEST SON ELS QUE VOL EN FREIXENET ....
BON NADAL,Malgrat tot
30/12/2014
cap d'any
Ofensiva contra el brindis amb cava a les televisions espanyoles
Anunci d'Estrella Galícia
Antena 3, La Sexta, Telecinco, Cuatro, Divinity, Energy, FDF, Boing i Televisió de Galícia estrenaran el Cap d'Any amb cervesa
Bernat Vilaró
El Singular
El brindis de la nit de Cap d'Any que faran els presentadors dels grups de comunicació Atresmedia i Mediaset no es farà amb cava, sinó amb cervesa. La iniciativa, que va començar el 2012, s'extén ara fins a la Televisió de Galícia.
La marca cervesera Estrella Galícia va posar en marxa aquesta idea fa dos anys per aconseguir que el cava desaparegués de les copes dels presentadors de les campanades.
Així, es brindarà amb cervesa als canals d'Atresmedia (Antena 3 i La
Sexta), Mediaset (Telecinco, Cuatro, Divinity, Energy, FDF i Boing), i
la Televisión de Galicia (TVG), fins a nou canals en total.
Forcadell no creu que Junqueras hagi de liderar ara el procés
La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell
La presidenta de l'ANC afirma que Mas "és un actiu a escala internacional i seria complicat rellevar-lo"
Alèxia L. Ferret
El Singular
La presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme
Forcadell, ha defensat avui que el president de la Generalitat, Artur Mas, segueixi al capdavant del procés sobiranista després d'unes eleccions plebiscitàries perquè és un actiu a escala internacional i seria "complicat" rellevar-lo.
En aquest sentit, Forcadell ha assegurat que "a escala internacional, Mas és un actiu.
Posar una altra persona [Oriol Junqueras] ara seria complicat", i ha
afirmat que entén que “hi hagi gent enfadada i nerviosa per la falta
d'acord per convocar eleccions plebiscitàries a Catalunya”.
Forcadell ha reclamat que els partits sobiranistes arribin a un acord aviat perquè aquestes eleccions,
que defineix com la segona volta del 9N, no poden estar "massa
allunyades" del procés participatiu de principis de novembre, i ha
assegurat que està esperançada que aquest acord es produeixi.
La presidenta de l'ANC ha rebutjat que l'independentisme s'estigui desinflant o que hagi tocat sostre,
i ha apuntat que ella no coneix a ningú que estigués a favor de la
independència i que ara ja no ho estigui, i en canvi si coneix casos de
persones no independentistes que ara donen suport a la secessió.
Última crida de Mas abans de resoldre la incògnita de les plebiscitàries
El president de la Generalitat encapçala la darrera reunió del
Govern el 2014, hores abans que pronunciï el seu discurs de Cap d'Any i
en ple estira-i-arronsa amb ERC pel format d'unes eventuals eleccions
anticipades
ARA Barcelona |
L'hora del desenllaç de la pugna per les eleccions plebiscitàries s'acosta.
Des del Govern ja s'apunta que la incògnita sobre si els catalans seran
o no cridats a les urnes durant el primer trimestre del 2015 es
resoldrà just després de Reis. Aquest dimarts, el president de la
Generalitat, Artur Mas, encapçala la darrera reunió del Govern el 2014
i, a les 21.00 hores, oferirà el tradicional missatge de Cap d'Any. Ho
farà des del Saló Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat.
Un discurs que ha aixecat expectació per la crida que pugui fer en un
moment en què la negociació amb el president d'ERC, Oriol Junqueras, per
pactar el format d'unes plebiscitàries no troba encara vies de solució.
Les entitats civils suggerien unes plebiscitàries amb dues llistes: una
d'encapçalada per Mas, farcida de personalitats de la societat civil i
sense biaix de partits, i una segona liderada per Junqueras, amb el
segell de partit d'ERC. A l'espera del que digui Mas en les últimes
hores del 2014, els següents passos del procés sobiranista s'hauran de
fixar definitivament en l'arrencada del nou any.
Segons les dades de l'Ethnologue (www.ethnologue.com), el
94,2% de la humanitat parla el 5,5% de les llengües, o, si es vol d'una
altra manera, el 5,8% de la humanitat parla el 94,5% de les llengües del
món. Si tenim en compte que el 5,5% inclou totes les llengües que tenen
més d'un milió de parlants, és evident que és molt més 'normal' que una
llengua tingui 50.000 parlants que no que en tingui cinquanta milions.
Segons la mateixa font, només 23 llengües dels milers que es parlen al
món tenen més de cinquanta milions de parlants. Allò que anomenem
llengües minoritàries, doncs, són la majoria; i les dominants, una
anomalia històrica que ningú no ha pogut demostrar que hagi estat
beneficiosa per a la humanitat. Al capdavall, de pobles que hi han
perdut molt més que la llengua quan han alimentat aquest 94,2%, n'hi ha
molts. Però de pobles que hi hagin guanyat alguna cosa per haver
renunciat a la seva llengua, no se'n coneix cap.
En vista d'aquestes dades, la preservació de la diversitat
lingüística apareix ben bé com un objectiu impossible. Com es pot
combatre aquesta desproporció? Encara més, com es pot combatre quan tot
s'ha dissenyat perquè les llengües amb més parlants vagin ocupant tots
els espais a l'abast? Cal tenir present que, si bé de llengües n'han
mort sempre, mai no havien desaparegut amb la rapidesa i les proporcions
actuals. Des que Colom va arribar a Amèrica, el nombre de llengües
existents s'ha reduït a la meitat i, de les que han arribat fins aquí,
es preveu que més de la meitat ja no arribin al segle XXII, un 20%
perquè ja només tenen darrers parlants i un 80% perquè ja no es
transmeten. També hi ha previsions que moltes de les que no es troben en
cap d'aquests dos casos puguin desaparèixer durant el mateix període,
atès que ja mostren símptomes del procés de substitució i atesa la
velocitat dels processos.
També ens pot ajudar a entendre a quina mena de fenomen ens
enfrontem tenir present que, no fa ni cinc segles, tres de les llengües
que s'han escampat més enllà dels seus territoris --espanyol, anglès i
francès-- tenien uns sis milions, quatre milions i tres milions de
parlants respectivament.
Alguns encara interpreten que aquesta expansió de les llengües
colonials facilita la comunicació. Però la comunicació implica
l'intercanvi, i no sembla que aquest hagi estat el fonament de les
relacions entre els pobles que han imposat la seva llengua i els que
l'han abandonada. És per això que, si volem que la comunicació sigui
real i no tan sols una forma de submissió, és imprescindible un canvi
profund en la dinàmica de les llengües. I aquest canvi implica el
compromís dels parlants de llengües dominants.
Ho faci conscientment o no, quan un parlant d'una llengua
dominant impossibilita l'ús de les llengües subordinades contribueix a
la mort de les llengües, perquè suma a la banda del 94,5% i impedeix que
el 5,5% es mantingui o creixi. Cal tenir present que no fa ni vint anys
que aquesta proporció era 94% i 6%. El desequilibri va avançant, doncs.
I és cert que hi ha molta pressió per a acréixer el 94%, però un
individu que diu no és molt més eficaç que totes les polítiques
lingüístiques. Tenim aquesta llibertat, i, per tant, aquesta
responsabilitat.
Sigui com sigui, sempre és més gratificant de resistir les
pressions i optar per la llibertat que no actuar com un agent de
l'imperialisme lingüístic. Perquè la diversitat lingüística no és tan
sols cosa dels parlants de llengües subordinades. Com a humans, la
necessitem tots. El restabliment de l'equilibri ecolingüístic
repercuteix en tots els humans perquè implica relacions més igualitàries
i més justes entre els pobles i pal·lia, doncs, les injustícies
històriques. S'atribueix a Mitxelena la dita segons la qual una llengua
no es perd perquè els qui no la saben no l'aprenguin, sinó perquè els
qui la saben no la parlen ('Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek
ikasten ez dutelako, dakitenek hitz egiten ez dutelako baizik'). És
clar. Però ara cal un pas més. El restabliment, la replantació, demana
que les llengües les aprenguin i les parlin també els qui de petits en
van rebre una altra. Al capdavall, si anem prou enrere, tots tenim una
petita llengua en el nostre passat. Moltes ja no les podrem recuperar
mai, s'han perdut per sempre. Però en moltes altres encara hi som a
temps. Parlants de llengües grans: us necessitem.
L'anuari
preveu que, "amb sort", al 2015 hi haurà un nou govern espanyol que
obrirà converses amb la Generalitat per a una major autonomia
Veu poc probables les plebiscitàries
Bernat Ferrer| ND 29/12/2014 a les 23:59h
'The World in 2015' circumscriu el procés català a un afer intern espanyol durant el 2015. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.
"Els separatistes a Catalunya i la regió basca faran pressió per les
seves causes, però no hi haurà separació aquest 2015." Ras i curt,
l'anuari prospectiu que cada nou curs publica el setmanari britànic The Economist
dóna per fet que el procés independentista català ha entrat en fase
letàrgica, d'afer intern espanyol. En l'article destinat a preveure què
passarà a Espanya l'any vinent, l'editor econòmic per a Europa, Merril
Stevenson, té clar que el procés "dominarà la política [espanyola] com a
mínim fins la primera meitat del 2015", però que tot plegat quedarà a
l'expectativa dels comicis estatals del novembre.
El setmanari preveu a The World in 2015 que, "amb sort", el nou
govern espanyol "serà prou astut com per obrir negociacions sobre una
major autonomia per a Catalunya". Stevenson és conscient que un possible
pacte fiscal entre l'Estat i la Generalitat "requerirà diners", uns
diners "que l'Estat no té", apunta també. Però, tot seguit, treu
dramatisme a la situació: "Però les converses poden durar anys."
I és que The Economist -a la mateixa publicació que el 2013
feia aparèixer tot d'estelades a la portada- veu que Mas només convocarà
eleccions anticipades, convertides "en un plebiscit de facto", "si pot
mantenir el moviment independentista unit darrere seu". I, en certa
manera, en tant que veu poc probable aquesta variable, també veu poc
probable l'avançament electoral.
Un procés fruit de la crisi
"La frustració catalana va en augment", avisa també, sent conscient que
"les enquestes mostren que els catalans estan determinats a dir-hi la
seva", davant d'un govern Rajoy que s'ha negat a escoltar-los en rodó.
Tot amb tot, augura que, en cas de referèndum, els votants es
decantarien més aviat "per un traspàs de majors poders des de Madrid que
no pas per una independència total".
Tot plegat, enfocat des de la perspectiva que l'auge del moviment
independentista és un resultat més de la crisi econòmica "en la rica i
industrial Catalunya", i il·lustrant l'article amb un independentista
que treu el cap en un mar de paraigües, amb el peu de foto: "Un català
busca un lloc al sol."
En general, per a The Economist, l'Estat espanyol encara el 2015 com "una cursa plena de sots polítics i econòmics". Però poca cosa més.
"Trencar és difícil"
A grans trets, l'anàlisi de The Economist coincideix amb el de la publicació brussel·lenca EU Observer,
que traça un paral·lelisme entre la situació que es dóna a Escòcia
després del "no" a la independència del 18 de setembre amb el resultat
del procés participatiu català del 9 de novembre, i avisa: "Trencar és
difícil."
El magazine europeu assegura que s'era conscient que la votació catalana
"no havia de canviar res" quant a l'statu quo espanyol, atesa
l'oposició frontal del govern de Mariano Rajoy, del PSOE i del Tribunal
Constitucional espanyol. "Tal com era d'esperar, la majoria dels
catalans va optar per no votar", sentencia. "Només un de cada tres va
anar a les urnes", descriu.
Tot amb tot, acaba concedint que tant a Escòcia com a Catalunya no hi ha
hagut un punt i final, sinó un punt i a part: "Els partidaris de la
independència han estat silenciats, però probablement no per molt de
temps."
'Un
català busca un lloc al sol', el peu de la foto que il·lustra l'article
dedicat a l'Estat espanyol. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.
El 19 de septiembre, con
los ecos del “No” en Escocia a la separación de Inglaterra aún
presentes, en España, el Parlamento catalán adoptaba una ley autorizando
una consulta sobre la independencia el próximo 9 de noviembre.
Pero pocos días después, la justicia española aprobaba el recurso de
anticonstitucionalidad presentado por el presidente del Gobierno
español, Mariano Rajoy.
Al contrario que en Escocia, donde el referéndum fue aprobado por
Londres, Madrid se ha opuesto frontalmente a toda negociación con el
presidente catalán, Artur Mas.
Uno
de los primeros en participar en esta consulta no vinculante sobre la
independencia de Cataluña ha sido Artur Mas que se enfrenta a su mayor
desafío. El presidente catalán cuenta con una… See the report
Provinent sobretot d'Alacant i amb un preu similar al de l'any passat, preveu Mercabarna
Bernat Ferrer , Mercabarna | ND 30/12/2014 a les 09:38h
El raïm, a punt per les dotze campanades. Foto: Laura Fíguls
Els majoristes de la fruita i hortalissa de Mercabarna calculen que
enguany han servit fins a 3.000 tones de raïm blanc, provinent sobretot
de la zona d'Alacant, amb motiu de les festes de Nadal i, sobretot, de
Cap d'Any. Així ho va assegurar just a l'inici de festes el president
del gremi, Jaume Flores, que va explicar que els preus són essencialment
els mateixos de l'any passat. Així mateix, també han servit fins a
1.600 tones de pinyes, "a un preu una mica inferior que l'any passat".
I és que, globalment, Mercabarna tenia previst servir més de 95.000
tones de fruites i hortalisses aquests dies, entre un 2 i un 3% més que
l'any passat. D'aquest total, el 22% haurà anat a l'exportació.
A banda del raïm blanc i la pinya, la patata també és un altre dels seus
productes estrella d'aquestes dates -com a complement a estofats,
peixos...-, arribant-ne a servir quatre milions de quilos, amb una
baixada de preu respecte l'any passat de fins al 40%.
Més enllà d'aquests grans números, Flores també va ressaltar que, cada
cop més, hi ha tot un seguit de fruites exòtiques que van aconseguint
més i més penetració, com podrien ser els litxis o la cirera de
contestació, provinent de Xile: "És un producte car, però cada vegada es
demana més."
Irritació espanyolista contra la selecció catalana
Fotografia que va fer al vestuari el jugador Marc Bartra (@MarcBartra)
El Twitter s'encén de comentaris de rebuig de tota mena contra el partit de futbol de bascos i catalans
Xavier Lladó
El Singular
El partit de futbol d'Euskadi contra Catalunya que es va jugar ahir al vespre a Bilbao ha provocat una onada de crítiques a les xarxes socials.
Especialment contra la selecció catalana. Tuitaires anònims han fet
piulades de rebuig de tota mena. Alguns, fins i tot, han dit que es
tracta de seleccions "nazis finançades amb diner públic".
N'hi ha que han demanat que s'expulsi de la lliga espanyola
els jugadors d'ambdues seleccions, mentre que altres han qüestionat
l'espanyolitat dels futbolistes. L'amistós ha encès el Twitter. Ha
despertat una irritació evident entre l'espanyolisme.
Y luego dicen que son españoles y ayer jugando un partido con la seleccion catalana
— CAMPEONES DE EUROPA. (@ramonexposito98) December 29, 2014
Todos los que van con la selección de Cataluña y Euskadi no tendrían que volver a jugar con España en su vida.
— Sergio Sánchez (@sancheznavero) December 29, 2014
Es que no entiendo como se puede representar al mismo tiempo a la selección española y al equipillo ese de Cataluña.
— Carlitos (@carlitos_jaen) December 29, 2014
Selección Euskadi vs Cataluña ¿fútbol? Pancartas, banderas
anticonstitucionales, insultos a España. ¿Actuará aquí la comisión
antiviolencia?
— Rich )s( (@heroeceltic) December 28, 2014
Que gracioso y patético sería ver en un mundial a la selección de Euskadi o de Cataluña. ¡Vergonzoso!
— Javi simo (@Javism10) December 28, 2014
El
pilot de Cervera Marc Márquez va fer ahir la seva particular
innocentada al publicar un tuit on assegurava que la temporada vinent correria a MotoGP amb el dorsal 1 i
no amb el 93, el número que sempre ha lluït durant la seva carrera com
a pilot. Avui, a la mateixa xarxa, Márquez ha fet broma assegurant que
l'anunci del canvi de dorsal va ser una broma emmarcada en el dia dels
Sants Innocents. El cerverí assegura que sempre correrà amb el 93.
Pensando estos dias....el año que viene correre con el numero #1 Espero defendero como se merece!!pic.twitter.com/gti5di94T0
Buenos dias!! Logicamente el tweet de ayer era una inocentada jajaja😂 Siempre correre con el #93 !! #inocente2014
— Marc Márquez (@marcmarquez93) December 29, 2014
Per ruptura revolucionària entenc una modificació substancial
en les relacions de poder d’una societat. Jo això ho desitjo per
Catalunya perquè em sembla una obvietat que l’ordenament jurídic actual i
les pràctiques polítiques i econòmiques dominants porten a que cada cop
hi hagi més pobresa. L’informe de Càritas del darrer septenni (2007-14)
deixa clar que dues de cada tres persones en situació d’exclusió social
a l’Estat Espanyol van quedar abocades a la misèria durant els anys de
puixança econòmica, no durant els anys de crisi.
La crisi és un problema, però no és el problema principal. El problema
principal és que l’ordenament jurídic actual i les pràctiques polítiques
i econòmiques dominants són injustes i generen pobresa.
La història ha deixat clar que és possible fer ruptures
revolucionàries per mitjà de la violència: revolució francesa, revolució
russa, revolució xinesa, revolució cubana ... La pregunta rellevant
per a mi, que estic en contra de la violència, és: es pot dur a terme
una veritable ruptura revolucionària de forma pacífica i democràtica?
La
resposta és no, si quan es diu ‘de forma pacífica i
democràtica’ es vol dir acatant lleis injustes o acceptant procediments
i enginys legals que segresten la voluntat popular. I aquesta és la
nostra situació: tenim lleis injustes i tenim procediments i enginys
legals que segresten la voluntat popular. Per exemple: el deute contret
per tal de rescatar els bancs. Els bancs que els ciutadans dels EEUU van
rescatar amb els seus diners, així que han sortit de la crisi, els han
tornat als ciutadans dels EEUU els diners prestats més els interessos . I
els bancs que hem rescatat nosaltres, quan ens tornaran els diners prestats més els interessos? Aquests bancs ara ja han sortit de la crisi i tenen beneficis. Quan ens tornaran els diners prestats?
Que no ens els tornaran? No pot ser. Per què als estatunitencs
els els tornen i a nosaltres no? Qui ho ha decidit així? Quin sentit té
aquesta decisió? I els nostres representants polítics, què hi diuen? Què
hi diu el president de la Generalitat?
El president de la Generalitat diu que hem de pagar el deute del
rescat bancari amb els interessos. Que hem de pagar nosaltres, no els
bancs. Ho va dir en el discurs on va fer la proposta d’eleccions
plebiscitàries amb llista única. Va dir que havíem de negociar amb el
govern espanyol i assegurar-li a ell i a les institucions europees que pagarem la part que ens correspongui del deute .
I nosaltres? Què hi diem nosaltres?
No es pot fer la revolució dins del marc existent. D’això se’n
diu reforma. La revolució implica necessàriament el canvi de marc. Tal
com va dir Pablo Iglesias en l’entrevista a Catalunya radio que li va fer Mònica Terribas, es tracta de ‘patear el tablero’ . O com diu més elegantment David Fernández, ‘al poble no li cal permís; desobediència civil i democràcia’ .
I aquí hi ha el quid de la qüestió: a què i a qui i quan i quant estem
disposades a desobeir? Que no hi ha cap actor polític rellevant avui a
Catalunya ni a l’Estat Espanyol que defensi la via revolucionària
violenta sembla clar. Parlem, per tant, en qualsevol cas, de
desobediència pacífica. A qui o a què volem desobeir pacíficament i
democràtica? I quan? I quant?, és a dir, quin preu estem disposades a
pagar?
Si ‘de forma pacífica i democràtica’ vol dir d’acord amb el marc
vigent i d’acord amb les normes vigents per canviar el marc, aleshores
no farem la revolució. No es poden modificar les relacions de poder
acceptant-les. Gandhi ho va entendre i es va enfrontar obertament al
poder anglès. Va dir ‘no’. Va dir ‘prou’. Va desobeir. Obertament. Com
vol fer la CUP pel que fa a Catalunya i al poder espanyol i com vol fer
Podemos pel que fa a Espanya i al poder europeu. Podemos vol plantar
cara a les lleis injustes de marc europeu que segresten la sobirania
dels espanyols. Vol canviar la constitució espanyola per tal de
recuperar la sobirania i fer que els espanyols puguin decidir sobre el
propi futur sense restriccions imposades des de fora. Si Podemos arriba a
governar Espanya, només faran el que el Tractat de Lisboa els permeti? O
desobeiran? I, si surt un partit europeu que diu que primer s’ha de
modificar el Tractat de Lisboa, per tal que després Espanya pugui
plantejar el tema de la seva sobirania real? S’ho creuran? Si s’aprova
el TTIP abans que Podemos arribi a governar Espanya, acataran quan
arribin al govern les directrius d’aquest tractat que el diari anglès
The Guardian ha definit com un atac frontal a la democràcia ?
Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat Espanyol està creixent
avui un sobiranisme popular que vol modificar substancialment les
relacions de poder per tal que la democràcia nominal passi a ser
democràcia real. Aquests dos sobiranismes populars no són contraris ni
estan subordinats l’un a l’altre (vegeu l’entrevista
que li va fer Vilaweb a Íñigo Errejón de Podemos l’octubre passat).
Tampoc no són processos simplement paral·lels. Són dos processos que
coincideixen en el temps i en una part de l’espai, que tenen punts en
comú i que poden tenir, si treballem per a que això passi, sinèrgies de
gran abast. De tan gran abast com pot ser eliminar el creixement de la
pobresa infantil al nostre país. Segons l’informe acabat de publicar de
Càritas diocesana de Barcelona: 'Catalunya, juntament amb l’Estat
espanyol, encapçala el rànquing de risc a la pobresa infantil de la Unió
europea, amb el 27,3% de pobresa relativa i un 15,2% de pobresa severa
entre la població menor de 18 anys'. L’informe no es queda aquí.
Afegeix: 'Abans de la crisi, aquesta taxa ja estava per damunt del 20%.
No és doncs, un fet conjuntural, sinó un problema derivat de
l’arquitectura de la protecció dissenyada per les administracions
públiques del nostre país'. Ens cal una ruptura. Una ruptura
revolucionària.
La possibilitat que en un futur no gaire llunyà es pugui colonitzar
Mart és cada cop més real. La NASA hi vol enviar una nau tripulada el
2030 i una empresa privada busca colons en un viatge només d’anada
MÒNICA L. FERRADO | Fotos: NASA |
1 / 9
Imatge del planeta Mart feta pel supertelescopi Hubble
ANY 2114. LA TEMPERATURA A LA TERRA HA PUJAT 4 GRAUS (O
MÉS) RESPECTE A LES TEMPERATURES DE PRINCIPIS DEL SEGLE XXI. El pol nord
i el sud s’han desfet. Dominen els deserts mentre l’augment del nivell
del mar ha fet desaparèixer moltes ciutats. La població ha disminuït en
un entorn hostil per als humans. Fa molta calor, la producció
alimentària ha disminuït (fins i tot als mars hi ha menys peixos perquè
l’aigua és més àcida per l’elevat nivell de CO a l’atmosfera) i el
petroli s’ha acabat. Molts terrícoles han marxat al planeta Mart, on ja
es pot viatjar i viure en alguna de les seves colònies. Aquests
desplaçats mai seran reconeguts com a marcians. ¿Ho seran els fills que
neixin ja sobre terra vermell? ¿L’ Homo sapiens serà aleshores una espècie interplanetària?
Aquests podrien ser l’escenari i alguns dels dilemes d’una de les
moltes novel·les apocalíptiques que s’han escrit sobre la Terra i sobre
la colonització de Mart. Els fets descrits, però, estan basats en les
prediccions dels científics sobre els efectes de les activitats humanes
sobre el clima de la Terra i sobre el fet que hi hagi ja en marxa dos
projectes, un de privat i un altre de la NASA,
perquè els humans puguin trepitjar Mart d’una vegada. Un somni des del
segle passat, una realitat cada cop mes plausible els últims anys.
El camí tecnològic per arribar a tocar terra marcià ja ha començat. A
diferència dels anys 60, quan l’home va trepitjar per primer cop la
Lluna en plena rivalitat espacial en un món dividit entre el poder dels
Estats Units i la Unió Soviètica, ara els pressupostos governamentals
per a l’espai són molt més reduïts. Aleshores la NASA tenia el 5% del
pressupost dels Estats Units; avui, el 0,5%. Davant la necessitat de
prioritzar, el president dels Estats Units, Barack Obama, ja va anunciar
el 2010 que la NASA se centraria a visitar asteroides i a trepitjar
Mart. “Viuré per veure-ho”, va dir en el seu discurs. La Guerra Freda ja
no alimenta la carrera a l’espai, però sí que s’ha vist el seu
potencial com a negoci. Així ho demostra l’aliança de la NASA amb altres
agències de l’espai i, sobretot, amb empreses privades, com SpaceX i
Boing. Segons el seu full de ruta, el 2030 els primers astronautes
trepitjaran terra vermell.
COM ARRIBAR-HI?
Per l’experiència en viatges no tripulats, es calcula que de la Terra a
Mart es pot trigar entre sis i deu mesos. La companyia Boeing és la
contractista principal del coet gegant SLS, el que es preveu que porti
els primers humans cap a Mart. Però tan sols és una petita part d’un
complex sistema. Segons explica en un vídeo divulgatiu Michael Raftery,
director de sistemes d’exploració espacial de Boeing, en total caldran
sis peces per poder anar i tornar de Mart. Com si es tractés d’una nina
russa, la gran nau espacial transportarà fins a l’objectiu la càpsula
Orion i un sofisticat sistema de transport amb enormes panells solars i
amb un complex sistema de propulsió. Un cop alliberada la càpsula,
“utilitzarà l’energia del sol per conduir el sistema de propulsió, i la
nau lluirà com un veler”, explica Raftery. A més, enganxada al “veler”
hi haurà la “llar” on viurà la tripulació. Probablement anirà girant per
proporcionar als astronautes a bord algun tipus de gravetat artificial i
evitar així que els ossos i músculs se’ls degradin en excés per la
perllongada missió.
Les dues últimes peces
fonamentals per a la missió són un mòdul d’aterratge i un escut tèrmic
inflable per passar amb èxit un dels moments més crítics de la missió i
arribar a tocar la superfície de Mart amb seguretat. Finalment, un cop
que les seves operacions hagin conclòs, els astronautes utilitzaran un
petit coet per tornar a la nau en òrbita i, en última instància, a la
Terra.
El que proposa la NASA amb els seus socis és
un viatge d’anada i tornada. Molt diferent del que proposa Mars One, un
projecte que, tot i que no disposa del mateix suport tecnològic, també
té el vistiplau de la NASA. El seu objectiu és establir la primera
colònia humana a Mart a partir del 2024, en un viatge tan sols d’anada.
El projecte té grans dosis d’espectacle. S’hi han presentat més de
200.000 candidats de tot el món. Al final del procés en quedaran 40, que
hauran d’acomiadar-se dels seus estimats per anar a viure a Mart,
reproduir-se si ho consideren adient i morir. Hi ha molt d’escepticisme
entorn al projecte, impulsat per Richard Branson, president de Virgin i
conegut per altres excèntrics projectes.
A part de la
Lluna, amb la tecnologia actual Mart és la millor opció com a planeta a
colonitzar. Tot i que Mercuri i Venus són més a prop, allà les
temperatures són extremadament altes. La tecnologia permet aguantar
millor la fredor de Mart. De fet, la NASA també està investigant
tècniques per crionitzar astronautes que hagin de viatjar durant llargs
períodes. Tot i les temperatures extremadament fredes, aproximadament de
menys 10 graus, i una atmosfera molt feble, es creu que en el passat
Mart es va assemblar molt a la Terra. El dia marcià dura 24 hores, 39
minuts i 35,244 segons. Mart té una inclinació axial lleugerament
superior a la Terra (25,19º en comparació als 23,44º de la Terra). I
també té estiu, primavera, tardor i hivern, tot i que duren el doble
perquè el seu any també dura molt més.
Mart, que és
sis cops més petit que la Terra, també disposa de recursos que es poden
explotar per construir els hàbitats artificials on viurien els futurs
colons. Amaga aigua congelada que, en teoria, es podria desfer per
consumir-ne. Tot i que la seva atmosfera és irrespirable, amb grans
quantitats de CO, es creu que l’excés d’aquest gas es podria explotar
per fer créixer vegetals en hivernacles. En comptes de carn, les
proteïnes vindrien dels insectes que també es podrien criar en
hivernacles.
CONVERTIR MART EN UNA TERRA?
Durant anys també s’ha especulat amb el fet que en un futur, quan s’hi
establissin colònies humanes, es pogués manipular l’ecosistema marcià
per convertir-lo en una nova Terra. El procés es coneix com a terraformació
i seria la manera més sostenible de mantenir els nous immigrants
interplanetaris. Caldria canviar-ne l’atmosfera, la temperatura i les
condicions de l’aigua, entre altres coses. Als anys 70 la NASA va dur a
terme els primers estudis que indicaven que era factible. Als anys 80
diversos científics, entre ells Christopher McKay, investigador de la
NASA, i el mateix James Lovelock, van publicar articles en què
explicaven el mètode per augmentar la temperatura a Mart. Es tractaria
d’aportar a l’atmosfera perfluorocarbonis, potents gasos d’efecte
hivernacle, que fins i tot es podrien sintetitzar a partir d’altres
elements presents al sòl i l’aire marcians. Escalfant el planeta
s’aconseguiria alliberar el CO congelat, per amplificar l’escalfament i
augmentar la pressió atmosfèrica fins al punt on l’aigua líquida podria
fluir.
ELS ROBOTS JA HAN TREPITJAT MART
Els robots ja saben què és viure a Mart. La missió Mars Pathfinder hi
va dur el 1997 el primer robot marcià, el Sojourner. Entre els més
recents hi ha l’Opportunity i l’Spirit, dos robots bessons que van tocar
terra el 2004. Els va seguir el Curiosity, que va arribar a Mart l’any
passat. Treballen agafant mostres i fent fotografies. Així avui se saben
moltes més coses sobre la composició del planeta, sobre el gel que
amaga i sobre els canvis que hi ha durant l’any marcià.
Pam a pam, la superfície marciana també l’observen altres satèl·lits en
òrbita al seu voltant, entre ells el Mars Reconnaissance Orbiter,
equipat amb la càmera més potent que s’ha enviat mai al planeta, amb la
qual s’han pogut fer fotografies úniques de la superfície. Conscients no
només de la vàlua científica sinó també de la bellesa del material, des
de la NASA se’n vol fer la màxima difusió. Juntament amb la Universitat
d’Arizona i voluntaris d’arreu del món, s’ha creat el projecte en línia
Beautiful Mars. Entre els col·laboradors hi ha 28 voluntaris catalans que estan traduint al català els continguts.
I és que el paisatge marcià és molt dinàmic. Més de 200 roques impacten
al sòl de Mart cada any i provoquen cràters de diferents mides. Una de
les formacions més belles que ha recollit la càmera HiRISE és el cràter
Victòria, provocat per un impacte de 750 metres de diàmetre i que ha
explorat el totterreny Opportunity. És a la regió coneguda com a
Meridiani Planum, al sud de l’equador del planeta. Hi ha hematita
cristal·lina gris, un mineral que a la Terra es forma sobretot a les
deus que manen aigua calenta o als estanys. Molts científics creuen que
és la prova que al planeta no només hi ha hagut aigua sinó que és
possible que ocasionalment en brolli. Al terra marcià també hi ha
esculpides formes que indiquen que hi ha passat aigua.
El Curiosity treballa ara al cràter Gale. Els experts esperen que
l’estudi d’aquest forat immens i la muntanya escarpada que hi ha a dins
puguin confirmar si hi ha aigua. On hi ha el Curiosityhi ha sediments,
com argiles i sulfats, que es formen amb l’aigua.
Un
cop més, a part de l’interès científic, trobar aigua és una peça
fonamental per establir les futures colònies. Ni la missió que té
prevista la NASA ni Mars One han decidit encara on aterraran, però de
ben segur que serà un dels llocs on se sàpiga amb més precisió que hi
hagi prou aigua per abastar de líquid i oxigen els habitacles inflables
on viuran. Potser per sempre, si la tecnologia no falla.
6 / 9
La NASA té previst fer servir una gran nau que trigaria entre 6 i 10 mesos a arribar a Mart
