dijous, 11 de juliol del 2019

El reconeixement universal de Frank Lloyd Wright

ARQUITECTURA

El reconeixement universal de Frank Lloyd Wright

Els vuit edificis de l’arquitecte designats Patrimoni Mundial mostren el seu afany d’evolucionar
5 min. Barcelona

L’arquitecte Frank Lloyd Wright (Richland Center, 1867 - Phoenix, 1959) és “una icona” als Estats Units, com diu la directora de la Fundación Docomomo Ibérico, Susana Landrove. El seu llegat és tan apreciat que el Metropolitan de Nova York inclou en la col·lecció permanent la reproducció de l’interior de la casa de la praderia de Francis W. i Mary Little. Ara també ho és universalment, després que la Unesco declarés vuit dels seus edificis Patrimoni Mundial perquè va ser un precursor de l’“arquitectura orgànica” i perquè va donar “solucions innovadores a les necessitats d’habitatge, pregària, treball i esbarjo”. “És un dels tres arquitectes més importants del segle XX”, subratlla l’arquitecta María Teresa Muñoz.
Les vuit obres de Frank Lloyd Wright permeten fer un recorregut per tota la seva trajectòria, des del Unity Temple (1906-1909) fins al museu Guggenheim de Nova York (1956-1959). Entre l’un i l’altre hi ha la Casa Robie (1910), el mateix habitatge de Lloyd Wright (Taliesin, iniciat el 1911), la Casa Hollyhock (1918-1921), la llegendària Casa de la Cascada (1936-1939), la Casa Herbert i Katherine Jacobs (1936-1937) i l’habitatge d’hivern de Lloyd Wright, Taliesin West, que va començar a construir el 1938.
“A vegades diuen que no hi ha segons actes en les vides nord-americanes, però Wright en va tenir almenys quatre, com mostren aquests edificis -afirma el nord-americà Alan Hess, arquitecte i autor de diverses monografies sobre Lloyd Wright-. El Unity Temple, la Casa Robie i Taliesin mostren la seva primera invenció de l’arquitectura moderna que va influenciar arquitectes europeus com Walter Gropius i Mies van der Rohe. A La Casa Hollyhock, ubicada a Los Angeles, va agafar aquelles idees i les va reinterpretar per a una cultura i un entorn totalment diferents. La Casa Jacobs i la Casa de la Cascada són una fita de la seva maduresa en l’apogeu de la seva carrera. Però Wright mai va adormir-se sobre els llorers: a Tailesin West i al Guggenheim va seguir empenyent els límits del que era possible”.
Entre tots els camps que va abordar, Wright va destacar en els habitatges. “Va viure molts anys i va tenir temps de fer de tot. La part més important del seu llegat és l’habitatge: en va ser un transformador absolut, i també va ser un defensor de viure fora de la ciutat”, explica Muñoz.

Protegir la modernitat

Els arquitectes moderns comencen a entrar a la Unesco
El reconeixement de la Unesco cap a Lloyd Wright és el primer d’un arquitecte modern als Estats Units, i arriba tres anys després de la protecció de disset edificis de Le Corbusier. Va ser un procés llarg: la Frank Lloyd Wright Building Conservancy, els responsables dels edificis candidats i diversos experts independents van començar a treballar-hi fa quinze anys. El camí també va ser difícil. L’any 2015 el Comitè del Patrimoni Mundial va demanar als Estats Units que revisés la llista de deu edificis de Wright que els havien presentat. Tot i així, l’entrada dels grans arquitectes moderns a la llista de la Unesco és inevitable. “És el moment dels arquitectes moderns”, diu Landrove. La conservació de l’arquitectura moderna sovint és difícil, per la qualitat dels materials i perquè els arquitectes sovint van experimentar-hi. “El formigó de les obres de Lloyd Wright ha patit problemes que s’han anat resolent”, explica Landrove. Pel que fa a la declaració de Patrimoni Mundial, tant el cas de Le Corbusier com el de Lloyd Wright reflecteixen la tendència de no protegir un únic treball sinó un conjunt d’obres.

Una “força de la natura”

Lloyd Wright va construir en 36 estats dels Estats Units
Frank Lloyd Wright va ser un personatge extraordinari, “una força de la naturalesa”, com recorda Landrove. La seva carrera arrenca al segle XIX i s’acaba a mitjans del segle passat, i va ser molt prolífica: va construir en 36 estats dels Estats Units la majoria de les seves més de 400 obres. La seva formació va ser peculiar: només va estudiar dos semestres. “És el veritable pare de l’arquitectura moderna”, afirma el professor de la URV Guillermo Zuaznabar. “Va ser el primer que va plantejar l’equilibri entre l’arquitectura i l’entorn, i axò el fa molt modern”, afegeix.

Dels Estats Units a Catalunya

Les Cases Usonianes ressonen en la Casa Ugalde de Coderch
Per a María Teresa Muñoz, el llegat de Frank Lloyd Wright ressona en la Casa Ugalde de Caldes d’Estrac, l’obra més emblemàtica de Josep Antoni Coderch. Concretament les Cases Usonianes, una seixantena d’habitatges assequibles que va dissenyar als anys 30 i 40. “La Casa Ugalde té molt a veure amb aquestes cases per la geometria, que és molt lliure, pel fet que és una casa explosiva i també perquè té temes molt americans, com la piscina, la casa de convidats i el porxo”, explica Muñoz.
“Wright era molt conegut en aquella època -afegeix Muñoz-, perquè a Europa es va començar a conèixer molt aviat. Als Països Baixos se’n van començar a publicar projectes i escrits a la dècada de 1910. A Espanya era prou conegut perquè una gran part dels arquitectes contemporanis de Coderch van viatjar als Estats Units, com José Antonio Corrales i Ramón Vázquez Molezún”. Pel que fa a arquitectes de la resta de l’Estat, Muñoz assenyala el madrileny Antonio Fernández Alba, conegut perquè va ser l’encarregat de restaurar l’Hospital General de Madrid per convertir-lo en el Museu Reina Sofia.
Josep Antoni Coderch no va deixar constància que cregués que Wright l’hagués influït. Segons Muñoz, la seva relació amb l’obra de Lloyd Wright no és directa: “Cal buscar-la a través d’Itàlia, a través de les publicacions de l’arquitecte i crític Bruno Zevi, que va ser un seguidor absolut de Lloyd Wright, sobre l’arquitectura orgànica. També a través de la influència que va tenir en els arquitectes escandinaus, com Alvar Aalto i Arne Jacobsen, i que després van influir en els arquitectes d’aquí”, conclou Muñoz.
Etiquetes
Publicat per a Cap comentari:

8 propostes per gaudir del cap de setmana

Propostes

8 propostes per gaudir del cap de setmana

Arriba un nou cap de setmana de juliol amb activitats a tots els racons de Catalunya

per Redacció

Amb el cap de setmana les activitats es multipliquen arreu de Catalunya per poder gaudir del temps lliure. D'entre totes les activitats previstes, en destaquem algunes perquè no tingueu cap excusa per quedar-vos a casa!
European Balloon Festival a Igualada European Balloon Festival a Igualada

Festivals

Si parlem de festivals, aquest cap de setmana hi ha propostes per a tots els gustos. Fins al diumenge, dia 14 de juliol, se celebra l'European Balloon Festival a Igualada, un certamen que s'organitza des de 1997, i que consisteix en una concentració de globus aerostàtics (la més nombrosa del sud d'Europa) que, aplega pilots de molt diverses nacionalitats.
Si parlem de música, fins a finals de mes té lloc el Festival Pas, Pont a les arts sonores a Martorell, on descobrir artistes, música, tendències, idees, amics i relacions humanes. També durant aquest cap de setmana té lloc el Rodafolk, Festival de Música Tradicional a Roda de Ter. Enguany seran els bascos Korrontzi els qui obriran aquesta nova edició el divendres 12 de juliol a les 10 del vespre al Teatre Eliseu. Totes les propostes musicals són gratuïtes.
Pont a les Arts Sonores a Martorell Pont a les Arts Sonores a Martorell
I fins al 31 de juliol s'està celebrant el Grec Festival a Barcelona, la principal cita de la ciutat amb el teatre, la dansa, la música i el circ. Després de 43 edicions, el Grec Festival de Barcelona s'ha convertit en el primer productor d'espectacles a Catalunya, amb una doble missió: donar suport a la producció local i mostra algunes de les millors creacions dels col·lectius i artistes catalans, i ser una finestra oberta al món que presenti des de la ciutat les propostes més interessants de diferents països.
Festa del Segar i el Batre a Avià Festa del Segar i el Batre a Avià

Festes

De festes, durant el cap de setmana, també n'hi ha per a tots els gustos. Entre elles, el dissabte, 13 de juliol, se celebra l'Escaldàrium, la festa del foc i de l'aigua de Caldes de Montbui. Una festa que és una al·legoria de l'origen de Caldes i les seves aigües termals.

D'altra banda, Avià celebra diumenge la Festa del Segar i del Batre, una celebració que té com a finalitat recordar la manera tradicional de fer les tasques de la sega i la batuda, essent alhora un homenatge a la figura del pagès.
Mercat dels Sentits a Maçanet de la Selva Mercat dels Sentits a Maçanet de la Selva

Més propostes

Fins a finals de mes, els amants de la màgia tenen una cita amb el Festival de Màgia a Llívia, amb diferents propostes els dissabtes a la tarda. I també fins a finals de juliol s'està celebrant el Mercat dels Sentits a Maçanet de la Selva, on tots els dissabtes al vespre es pot gaudir d'espectacles, concerts, tallers, degustacions i d'altres activitats que despertaran el més profund dels teus cinc sentits.

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 10 de juliol del 2019

L’idioma de la Rosalía , Per: Marta Rojals

Mail Obert

Marta Rojals

L’idioma de la Rosalía

«Ella sola té més poder d’influir sobre el prestigi del català que trenta mil campanyes bon-rotllistes i institucionals que no arribaran mai a qui s’adrecen, ni hi connectaran mai»
08.07.2019  21:50
Vilaweb
‘La Rosalía’: així comença la cançó de la qual a hores d’ara ja ha parlat tothom: amb una ‘s’ sonora que declara intencions i aquest ‘la’ que, m’aventuro, fent lletrisme-ficció, si en lloc de presentar una Rosalía hagués anunciat una Elena o una Aurembiaix potser també hauria estat un ‘la’, perquè l’apòstrof que toca en molts noms propis va de baixa entre les generacions que ens enterraran. I, en fi, que només començar ja estic fent allò que no volia fer: no és culpa de la talentosa creadora (dit sense ironia, que ens coneixem) que als catalanets ens hagi agafat per projectar-hi les pròpies fílies, fòbies i frustracions amb la llengua que hi compartim. Tu a la teua, Rosalía, i naltros a la nostra, que és rondinar.
S’ha parlat molt dels barbarismes del ‘F*cking Money Man’ –l’anecdòtic ‘cumpleanys’– com a símptoma de no sé què. I, com era previsible, han sortit tot d’oportunistes que n’han fet la bandera simbòlica de la rendició: el català genuí (el procés d’independència, volen dir) està acabat, aixequeu les mans i lliureu els pronoms febles (llegiu Resina en l’article definitiu sobre la qüestió). Però no és feina de la Rosalía de salvar-nos a ningú de res, no faltaria sinó –’només faltaria’, hauria escrit servidora–; i, sense que sigui tampoc feina seua, una cosa és clara –’està clara’, escriuria, també, espontàniament–: ara mateix, ella sola té més poder d’influir sobre el prestigi del català que trenta mil campanyes bon-rotllistes i institucionals que no arribaran mai a qui s’adrecen, ni hi connectaran mai. No passa res per reconèixer-ho, però hi ha el detall que dèiem: no és el seu paper, ni ho ha de ser.
Amb la Rosalía ens ha passat l’estranyesa aquesta de quan caminem per la Rambla de les Flors o per Singapur, que de cop sentim un accent familiar i etzibem un cop de colze a l’acompanyant: ‘Mira, catalans’. O de quan som en una cafeteria urbana i els catalanoparlants de la taula del costat no canvien d’idioma per adreçar-se al cambrer racialitzat, nascut i escolaritzat en aquest seu país. O de quan ens apuntem a un màster i qui l’imparteix ho fa en català, i encara més estrany: no anima el públic que li ho censurin mitjançant la llei del ‘si un sol alumne ho demana’. La diferència, aquesta vegada, és que la Rosalía ha fet aixecar l’orella als qui ja hi vivien bé, sense trobar a faltar el català enlloc. Perquè l’artista l’ha ficat a totes les orelles –tant si es vol com si no es vol, que deia la sardana– sense el permís de ningú.
Ara bé, més enllà que els fans de l’altra punta del món s’interessin per l’idioma de la Rosalía als comentaris de YouTube, o que els castellanovisquents d’aquí exerceixin el català durant dos minuts mentre canten ‘només vull veure bitllets de cent’, pel que fa a la normalització, no sé quin impacte pot tenir aquesta cançó que no el pugui tenir qualsevol altra en català del vastíssim panorama musical d’allà on és propi. De moment, l’anècdota, més que per animar a parlar en català, ha servit per animar a parlar del català, un bla-bla estèril on l’estat de salut de la llengua, una vegada més, s’ha rebaixat a un simple estat d’opinió, a un ‘jo crec que’ subjectiu equiparat a prova empírica. Ho veiem clarament a les tertúlies, on els opinadors que no els cau cap anell per confessar-se inexperts en temes jurídics, científics o futbolístics, a l’hora de parlar de sociolingüística pontifiquen com catedràtics sobre un pedestal. ‘Més sociolingüistes i menys tertulians’, també es podria haver titulat l’article.
En aquest context que tothom hi diu la seua, servidora inclosa, també han opinat 9.000 enquestats sobre l’ús del català per part del Departament de Política Lingüística: es veu que un 81,2% [diu que] el sap parlar i un 65,3% [diu que] el sap escriure, i servidora ja té ganes que m’enquestin sobre si sé rus per a presumir que sé rus. Després agafes la lupa i veus que, en territori metropolità, com a llengua habitual amb prou feines si el tenen el 27,5% dels parlants, i que l’ús també habitual ha davallat del 46% al 36%, principalment a petits i grans començos, entre amistats, companys d’estudi o companys de feina, que entre tot fan la vida, però tu tira: ‘L’ús del català creix i s’allunya del perill de ser minoritari’, titula gens innocentment un diari espanyolista, posant la base del que serà –me la jugo, ara no ho puc saber– el missatge dels totòlegs a la població rasa: que tot això que els passa als entestats a viure en català és psicològic, que la realitat és el que diuen els titulars interessats.
I així és com els anticatalanistes –quins experts, redeu– amplien la base entre aquells que es consideren catalanistes: implantant la idea que la voluntat d’una plena normalització lingüística és una paranoia de bojos i obsessius, un grapat de gent insaciable que rondina per quatre incorreccions quan una estrella mundial els fa el favor de cantar en català sense cap necessitat. Així de petits ens hem tornat, despullats de la mínima dignitat per esperar, ja no un nivell lingüístic competent de la població escolaritzada, quina gosadia!, sinó que les respostes d’ús de la llengua d’uns enquestats no passin com a prova de l’ús i la qualitat reals.
Publicat per a Cap comentari:

Articles del Víctor- A CORRECUITA. (2-A).- “Quan l'independentisme, es va fotre un tret al cor”, o al cap!.

Articles del Víctor

05-09.07.19
A CORRECUITA. (2-A).
“Quan l'independentisme, es va fotre un tret al cor”, o al cap!.
De debò que no sé que ho fa, l'òptima calor, sumat a la xafogor, més les tempestes, les pedregades, els tres o quatre “el plou i fa sol”, i acabant amb la baixada radical de la temperatura, etc. De tot això, que estem vivim aquests llargs dies d'onades de calor, i que científicament, diuen que provoquen a les persones molts signes i símptomes, com aquest: mal humor, apatia, cansament, efectes negatius a la conducta, poca atenció, caràcter impulsiu, impaciència, confusió, irritabilitat, marejos, alteració del ritme cardíac, entre altres. Que constí que no és un article sobre el CC. Sabia que tot això a les persones ens afecta directament al magí i succedanis. I ens passa coses, d'allò més típic, com sí “Ens hem vegut l'enteniment”, però en aquest cas, que és tema polític, apujarem dos o tres llistons d'un “ “tret al peu”, i no amics, no m'he pas equivocat, amb aquest títol, i no volia dir: “Quan l'independentisme, es va fotre un tret al peu”, ho volia dir així clarament, perquè “sembla que ens begut l'enteniment”. Quan semblava que la unió independentista, era una cosa ferma i que tothom anava a la una, - i ja sabem que els personalismes, els egos, i les ganes de sortir a la foto, (encara que sigui la de la vergonya), moltes vegades prima per damunt del bé comú, i en el cas del Procés independentista, ho fa per damunt de la història -, sabem que arreu del món i de la història, les unanimitats polítiques, ideològiques, programàtiques i amicals, sempre han anat per barris, per molt fortes que siguin, i si no recordem la història d'en Jefferson i Adams, signa'ns de la declaració d'Independència d'EUA., i primers Presidents. I molt més encara, quan estem atacats per “Terra, Mar, Aire, Clavegueres, Exèrcits de Jutges, Tribunals, Fiscal,etc., sense deixar els esperits de Franco, Felip V, i tots els altres, etc. Però el que és més trist que tot plegat,- i ja sembla que forma part del paisatge-, és que tenim una munió de Presos Polítics i altres exiliats, i per la pinta que fa ho tindrem per molts anys. Segurament això ha arribat al límit, quan ERC.,- que teòricament són els guanyadors de les darreres eleccions-, i no pogués tenir-tindre la paella pel mànec de l'entitat catalana amb més poder, - i sobretot amb més diners de Catalunya, després de Generalitat...I molt més, després de perdre l'Ajuntament de Barcelona. Però cal dir que són ambdós, JxCat o ERC, que “tanto monta, monta tanto”, i s'han venut les respectives animés als diables corresponents, i cadascú s'ha decantat per algú del Club del 155, i ara tots a plorar- i no els hi cau la cara de vergonya-, i potser els hi caldrà dir una cosa semblant, al que diuen que li digué la sultana Aixa (???.), mare del darrer rei islàmic de Granada, Boabdil, després de l'entrega de les claus de l'Alhambra,i li ventà la tremenda frase: “Llora como mujer lo que no supiste defender como hombre”. 
I la gent, ja es comença a emprenyar, i amb raó.
I a més avui (7 de juny) ens arriba la notícia de les protestes veïnals, més la pressió de les entitats independentistes que va aconseguir a JxCat a pactar amb ERC i no amb el PSC al Pallars Jussà,- un pacte que semblava descartat. Sí que es va trencar el pacte fet amb el PSC per a governar el consell comarcal del Pallars Jussà i teixir un acord amb ERC. Campanya promoguda per l’ANC, el CDR i Advocats per la Democràcia, i la mediació d’Òmnium Pallars, va servir per fer reconsiderar JxCat i reprendre les negociacions trencades. Manca fer demà, la constitució del consell comarcal, on JxCat i ERC, diuen, votaran junts el president de l’ens. Els de l’ANC., digueren: “No va ser suau, la veritat, però ens n’hem sortit”. Tot va començar des de grups de WhatsApp, però la campanya no es quedà a les xarxes, el 4 de juliol aparegueren per tot Tremp cadires abandonades, on hi deia “es ven” critican el pacte amb el PSC, i més quan a la legislatura anterior ERC i JxCat governaren junts el consell comarcal, com que ara les dues forces independentistes tornaven a sumar, pactarien de nou, però no fou aìxí, i JxCat van començar a negociar amb el PSC. És llavors quan la pressió popular es va activar. Cosa que es tindria de fer arreu.
 
Un final que no hagués volgut escriure.
 
Que no sigui que de tant manipular-lo (el PROCÉS) barroerament, hem trencat el nostre gerro xinès, - No aquell dels milers de còpies, amb l'estelada impresa, que han arribat amb contenidors-, sinó el de la Dinastia Ming, que tanta estimació l'hi teníem.
I per finalitzar, ja ho diuen que els sistemes polítics, sempre és dinamiten des de dins, i en aquest cas, després de tanta comèdia i patiments, per arribar “a dormir amb l'enèmic, i sobretot els dels 155”, - que el somriure del Nètol, durarà tota l'eternitat -, i el més trist és que s'ha jugat amb l'alegria i la bona fe de la gent. I no, tot és, portar un llaç groc, l'estelada, samarretes, anar als 11S, organitzar manis, i etc.
Guardeu-vos de la calor, dels pactes amb el diable i amb el 155.
Darrera Hora: “Per adobar-ho, no fa gaire, d'aquest dimarts de gràcia, 8 de juny. Agents de la Guàrdia Civil han entrat a la Generalitat, - com a la casa del metge-, al Gabinet Jurídic Central, demanant documentació de l’1-O. Repetint l'acció de la jutgessa del jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona, Alejandra Gil, quan la setmana passada ordenà escorcollar els departaments d’Afers Estrangers, Treball i Presidència, Intervenció General, i el Gabinet Jurídic Central”, i tan amples.
Víctor Lluelles i Cardona


Publicat per a Cap comentari:

divendres, 5 de juliol del 2019

ALS TEUS ULLS #MakeAMove

Publicat per a Cap comentari:

Joan Baez - El Rossinyol a Barcelona 2015

Publicat per a Cap comentari:

Argillà Argentona 2019: art contemporani i tradicional a la capital de la ceràmica

Argillà Argentona 2019: art contemporani i tradicional a la capital de la ceràmica

La Fira Internacional de Ceràmica es farà del 5 al 7 de juliol · El Càntir de l’Any l’ha fet el dissenyador industrial Miguel Milà
argillà argentona
04.07.2019  17:00
Vilaweb
Des dels càntirs per a anar a buscar aigua fresca a la font fins a les escultures contemporànies més trencadores, la cultura del fang a Catalunya és ben arrelada i admirada. I si es parla de ceràmica i terrissa, una cita imprescindible del començament de l’estiu és la Fira Internacional de Ceràmica Argillà Argentona, que aplegarà una seixantena de mestres ceramistes i un grapat d’activitats del 5 al 7 de juliol en aquest municipi del Maresme.
La fira obrirà de deu del matí a deu del vespre, amb seixanta d’expositors de mestres terrissaires i ceramistes d’arreu del país, a més d’una representació internacional ben diversa de països com ara Alemanya, l’Argentina, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia, el Japó, el Marroc, Polònia, el Regne Unit, Rússia i Turquia. L’Argillà és la fira més important del país en aquest sector, tant pel nombre i la qualitat dels participants com pel nombre de visitants, que voreja els vint-i-cinc mil. És un referent de la ceràmica i la terrissa al sud d’Europa.
Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes
Qui ha passejat per Argentona sap que s’hi pot trobar càntirs gegants pintats per un artista. Aquesta és una de les activitats destacades de la fira Argillà. Enguany serà Glòria Badosa, que dissabte a les cinc de la tarda pintarà un càntir en directe. A més, durant tot el cap de setmana hi haurà diverses activitats, com ara tallers de ceràmica al torn, demostracions de terrissa tradicional i una mostra de cinema sobre ceràmica, a banda una exposició de ceràmica contemporània que es podrà veure al Museu del Càntir fins el 8 de setembre. És ‘Cal·ligrafia puntual’, de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, una síntesi entre estructures geomètriques, lletres, xifres i punts que es transformen en llenguatge damunt el gres o la porcellana.

Portugal, el país convidat

La ceràmica portuguesa serà la gran convidada a la Fira Argillà Argentona. Portugal és un país amb ceràmica de gran tradició: identitària, popular i activa. Si bé el país sempre ha tingut presència a la fira, enguany en serà un dels eixos centrals. A banda de tenir més expositors dedicats, també se’n podran veure dues exposicions.
La ceràmica de Portugal té una llarga història, però amb una constant vocació de reinventar-se. Sempre ha tingut molta diversitat d’activitat terrissera i ceràmica, amb una gamma molt àmplia de productes, dels més artesanals als industrials. Actualment, és un dels productors de terrissa més importants d’Europa; es destaca en la ceràmica utilitària i decorativa i combina a la perfecció la tradició i la innovació.
Les dues mostres dedicades a la ceràmica de Portugal són:
—Ceràmica contemporània portuguesa. ‘Contentores e contenores’. Heitor Figuereido. Casa Gòtica. Del 5 al 21 de juliol. Una mostra de ceràmica artística contemporània d’aquest ceramista que ha dissenyat l’exposició expressament perquè tingui relació amb Argentona. El motiu, els contenidors. ‘Com que el càntir no és sinó un contenidor d’aigua, vaig pensar a triar les peces meves que tinguessin relació amb l’emmagatzematge –explica Figuereido–, sigui per a líquids, aliments o més coses, com ara sentiments, emocions i fins i tot diners.’
—Ceràmica tradicional portuguesa. Saló de Pedra. Del 5 al 7 de juliol. Mostra il·lustrativa dels utillatges de la ceràmica més tradicional que es fan a totes les ciutats i viles terrissaires portugueses. L’exposició ofereix una visió de tot allò que encara es fa en petits nuclis de ceràmica.

El càntir i el cartell de l’any, un record per la Bauhaus

El Càntir de l’Any, i ja en fa seixanta-nou, és una obra original del prestigiós dissenyador Miguel Milà i Sagnier (Barcelona, 1931), un dels referents del disseny industrial del sud d’Europa. Membre de la generació dels pioners del disseny dels anys 50, alguns dels seus mobles i llums han esdevingut clàssics. Ha tingut un paper fonamental en la història del disseny català modern. Ha basat el treball a posar la tradició al dia: algunes de les seves peces mantenen validesa encara, malgrat el pas del temps.


Mostra la imatge al Twitter


Argillà Argentona @Argillargentona
📣 Us presentem... el Càntir de l'Any 2019!
Una obra del prestigiós dissenyador barceloní Miguel Milá.
••
Com sempre es posarà a la venda durant la fira el 5 de juliol ! 🙌

13

Milà és deixeble directe de l’escola Bauhaus, que enguany fa cent anys. Se’n veu l’estil sobri i utilitari en el disseny d’un càntir que recupera el color del fang vermell tradicional i poua en la modernitat, amb l’acabat de color blanc i la nansa que uneix el broc i el galet. Milà explica que, de primer, quan van demanar-li de dissenyar el càntir, li va semblar una feina avorrida, però que després en va veure la bellesa i sobretot l’esperança en la utilitat: el càntir i els contenidors ecològics d’aigua en contra de l’ús excessiu del plàstic i materials contaminants. Un any més, el càntir té les mides adequades per a cabre a la nevera.
El cartell d’enguany també és una manera de picar l’ullet a l’herència de la Bauhaus. Les línies i les formes d’aquesta escola van inspirar Jaume Arnau Anastasi per fer el disseny gràfic de la fira:

Mostra la imatge al Twitter


Argillà Argentona @Argillargentona
Ja tenim el cartell guanyador de la Fira Internacional de ceràmica @Argillargentona. El guanyador és Jaume Arnau Anastasi i el cartell està inspirat en el moviment artístic Bauhaus, de Walter Gropìus, del qual se'n celebren els 100 anys.

4
Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)