diumenge, 7 de gener del 2018

L'ESTRANYA CARTA D'EN QUIMET, ALS REIS MAGS. - El conte de Reis del 2018.-

Articles del Víctor


El conte de Reis del 2018.

L'ESTRANYA CARTA D'EN QUIMET, ALS REIS MAGS.

04-06.01.18

Permeteu-me que abans de continuar amb els temes variats i polítics que ens han tocat el voraviu per dalt i per baix, - i pel que és veu no ha acabat pas tal com voliem,- m'ha s' acudit un altre conte del Quimet,i del seu avi Quim,- per decongestionar, i dedicat als Reis Mags.

............

L'avi i el nét, i tota la família van passar un Nadal i un Cap d'Any d'aquells més clàssics ( ja sabeu els que es fan ara, on hi ha de tot i més, - es pugui o no-), on tota la família es va empatxar d'allò més, i que tothom diu : “Que tip estic, ja no puc més.”

Després de fer totes les xerinoles del món, amb una casa guarnida de tot i més, ( Arbre, un pessebre ven gros, amb totes les estances plenes d'atuells de tots colors, i les més lluents possibles - la majoria fetes a la xina-.

Quan havíem de fer car el Tió, abillat amb barretina i la manta de quadres vermells escocesos, - l'avi Quim sempre l'enyorava aquell tros de tronc, buit per dins, que un dia, de petitets l'hi portà el pare, aixó sí, ni recordava on l'havia trobat. Ja sabeu que en Quimet, que com sempre ho criticava tot, i són avi Quim, que en moltes coses n'estava d'acord, tot que ho trampejava com podia.

L'avantatge que en aquesta edat que tenia el nét, s'ho menjava tot, o gairebé,això sí un xic acel-lerat. Tot per obra i gràcia de la iaia Mercè, -que en Quimet l'estimava molt -,i de l'avi Quim que el van acostumar molt bé. La majoria de vegades a l'avi Quim pensava:_“Aquest xiquet, potser algun dia no deixarà ni el vernís del plat”.

............

Després de xerrat totes les festes sobre els joguets, aquests dies surten de tot arreu i cada dia ( Tió, arbre, Pare Noel,i ttutti quanti.), fou llavors quan l'avi Quim li digué:_ “Fa molts i molts anys, quan el teu avi era molt petit...” _”au, vinga una altra batalleta” _ pensava en Quimet, _“aquest avi, també, n'explica cada una...”- , però l'avi continuava dient: _“...sí,petitissim, vàrem passar, - amb els teus besavis-, pel davant d'un aparador,on hi havia un cavall de cartó gran i maco,- a mi m'ho semblava-, em va fer molt goig, i ho escrigué a la carta,i sí,sí, m'ho portaren.En acabar-ho de desembolicar, vaig exclamar disgustat , OH!!, és de tartró...!,- no parlava gaire clar, i em pensava que seria de debò...-”

............

Llavors va canviar de tema, i digué:_“Recordes el munt de vegades que estàvem al cotxe esperant que ta mare i la iaia ,compressin com unes posesses, tots dos jugàvem al “Veo-Veo”, i sempre guanyaves”. L'avi Quim es va posar seriós, encara que a la vegada conten i pensatiu, i li va continuar dient: _“Però sí en alguna cosa m'has guanyat, sempre és en el futbolí, que hi hem jugat pràcticament d'ençè que arribaves justet a les manetes dels jugadors, i mira't ara,ets més llarg, que un dia sense pa,i sempre m'has fotut unes pallisses fantàstiques.”

............


Varen passar els dies, i malgrat que en Quimet, com son avi, no creia, ni n'era partidaris de totes aquelles “carallotades”, -deien ells-,desprès de moltes hores de xerrar, sobretot amb l'avi Quim, i encara pensà:_ “ L'avi, ja sap que no sóc molt de Reis.”, decidí escriure una llarga carta, adreçada no sabia pas quí, on hi posaria totes les deries que des de feia temps tenia arxivades a l'enteniment, i és digué:_”Un altre dia l'hi explicarè a l'avi Quim,”.L'endemá, abans de donar la carta al Patge Karim,- com sí fos un nen petit- , li va passar pel cap com un llamp: “ No se pas sí servirà per a re, però per provar-ho, potser no perdre gran cosa.”

Passada una estona el Patge Karim, quan no el guaitava ningú, va obrir la carta, empès ja que s'havia donat compte que aquell noi, era molt ganàpia per portar la carta als Reis Mags, i més en ple segle XXI, quan la qüestió de les noves tecnologies, fan que cada vegada s'escrigui menys a mà. I això és el que hi va llegir alt per alt:

Majestats d'Orient, permeteu-me posar part d'un poema de l'admirat Pere IV, del seu llibre Circumstàncies*, on definia el que vull, més bé que jo.

Déu :I tu, què vols? _Jo...Doncs jo sols vull—ei, si pot ser—:

Un poc de fam,i un xic de pa.Un poc de fred,i un poc de foc.Un xic de son,i un poc de llit.Un xic de set,i un poc de vi,i un poc de llet.I un poc de pau.Un poc de pas,un poc de pes,i un poc de pis.I un xic de niu.Un xic de pic,i un poc de pac,—o un xic de sou,i un xic de xec.I un poc de sol,i un poc de sal.I un poc de cel.Un xic de bé,i un xic de mal.Un poc de mel,i un poc de fel.I un poc de nit,i un xic de por,i un poc de pit,
un xic de cor,i poc de crit.I un xic de llum,i un xic de so:un poc de llamp,i un xic de tro.Un poc de goig,i un xic de bes,i un poc de coit.I a més del meu,un poc del seu,i un xic del llur.

Vull ser: ruc?- Clerc?-bell? -lleig?- dret? -tort? -gras? -prim?- llest? -llosc?-nou?- vell? -ferm? -flac?-bla? -dur? -buit? -ple?-dolç? - tosc? -sec? -moll?-greu? -lleu? -curt? -Llarg?,fosc? -clar? -xaix?, i fi?
Un poc de tot.I a més, què vull?.Un xic de seny.I un poc de temps.I un xic de món.I un poc de sort.I un poc de mort.I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.”

Vostre. En Quimet, by Pere IV.

............

*Cal dir que en Quimet, d'aquesta carta no havia dit re al seu avi Quim, que fou el que li va deixar el llibre Circumstàncies (1968),el segon que tenia, el primer,- comprat a Sabadell, l'any 1969- el va perdre. I tant al nét com a l'avi, de totes les poesies d'en Pere Quart,la que més els hi va agradar fou la titulada Tirallonga dels monosíl·labs, de la que ha posat una part a la carta.

No sabem que li van portar, però sí que ús desitgem BONS REIS (Republicans), I MILLOR 2018.

Víctor Lluelles i Cardona

TV3 estrena un documental que mostra com es va viure l'1-O

República Catalana

TV3 estrena un documental que mostra com es va viure l'1-O

El Nacional
Foto: Roberto Lázaro
Barcelona. Diumenge, 7 de gener de 2018


minuts
VIOLENCIA 1-O POLICIA MANIFESTANTS COL·LEGI GUINARDO - ROBERTO LAZARO
El programa Sense ficció de TV3 emetrà el dimarts 9 de gener a les 21:55h el documental 1-O, una crònica de la jornada produïda per Mediapro sota la direcció de Lluís Arcarazo. El treball se centra en les persones "que van fer possible el referèndum" i es reconstrueixen escenes viscudes en diversos punts de votació amb imatges enregistrades per la productora, cedides d'altres mitjans i captades pels propis ciutadans amb els seus telèfons mòbils. En concret el documental mostra instants de diverses escoles de Barcelona, Arenys de Munt i Sant Julià de Ramis. En el transcurs de la crònica apareixen el testimoni de diverses persones que expliquen com van viure l'1-O intercalats amb aportacions enregistrades al lloc dels fets. L'equip del programa ha evitat l'aparició de polítics per centrar-se en l'emotivitat "que van viure les persones" i ara estudia com internacionalitzar el documental, ja sigui en cadenes de televisió internacionals com en festivals.
El treball, de poc més de 38 minuts de duració, comença amb imatges d'una persona que treu de casa seva una urna que tenia amagada i la porta en un dels punts de votació, mostra el moment en què arriben les urnes i la documentació electoral en diversos centres i els primers instants de la constitució dels punts. Durant els primers minuts s'aborda com es van solucionar els problemes que es van produir a l'inici de la jornada: la no recepció de notificacions i, per tant, la no designació de persones a les meses, i la caiguda del sistemes informàtics. En els dos casos, la crònica mostra com persones voluntàries van constituir les meses i van ajudar a minimitzar els inconvenients tecnològics. A la recta final, es pot veure com es va realitzar el recompte en els punts en què la productora va rodar.

L'audiovisual mostra el moment en què la Guàrdia Civil va accedir al col·legi de Sant Julià de Ramis on havia de votar el president Carles Puigdemont. En aquest punt es pot veure tant l'entrada dels agents com les corredisses dels voluntaris per amagar, sense èxit, les urnes. El documental també recull declaracions de Roger Español, que denuncia que ha perdut la visió de l'ull i que no ha pogut identificar l'agent que va disparar la pilota de goma. En aquest sentit, Español reitera que vol ser l'últim ferit per pilotes de goma de l'Estat.

'Nazis i feixistes': Barcelona recorda el seu passat més innoble


himler poble espanyol perez rozas afb

Exposicions

'Nazis i feixistes': Barcelona recorda el seu passat més innoble

Gustau Nerín
Foto: Pérez de Rozas - Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Barcelona. Dijous, 4 de gener de 2018


El franquisme es va passar 30 anys, del 1945 fins al 1975, intentant ocultar la seva col·laboració amb l'Alemanya nazi i ltàlia feixista. Però de 1939 a 1945 els carrers i els edificis públics de Catalunya van viure una autèntica invasió de símbols nazis i feixistes. L'ocupació de l'espai públic era una forma simbòlica de depurar una ciutat considerada sempre rebel pel franquisme. Ara, l'exposició Nazis i feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945) mostra aquesta realitat al Castell de Montjuïc. Es tracta d'una mostra organitzada per l'Institut de Cultura de Barcelona, i comissariada per L'Avenç i la Fundació Pi i Sunyer, i que s'inspira en el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, publicat enguany per L’Avenç, la Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Ajuntament de Barcelona. L'exposició es podrà veure fins al 23 de febrer.
paranimf Col·lecció Merletti  IEFC (1)
Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany. La sala era presidida per dos bustos dels dictadors, Franco i Hitler i una esvàstica enorme. (Col·lecció Merletti, IEFC).

Imatges que diuen molt

La principal força d'aquesta exposició radica, sobretot, en les 60 imatges que ens mostren l'apoteosi del feixisme i del nazisme a la capital guineana, en la seva majoria procedents del Fons Brangulí (de l'Arxiu Nacional de Catalunya) i del fons Pérez de Rozas (de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona). Imatges d'impacte que ens mostren com el franquisme va voler dur la simbologia i les visites nazis al cor de la catalanitat: al Palau de la Generalitat (en aquell moment Diputació Provincial), a l'Ajuntament de Barcelona, al Palau de la Música, a l'edifici del Parlament, a la Universitat de Barcelona... Les autoritats franquistes percebien aquests actes com una mena d'expiació col·lectiva a través de la qual es depurava la ciutat (de la mateixa forma que a les presons i camps de concentració es depurava els seus ciutadans). Calia esborrar totes les petjades del passat republicà i catalanista de Barcelona. En aquella Catalunya servil amb l'Eix fins i tot es van trasplantar les cerimònies típiques de l'Alemanya nazi, des de les celebracions de l'aniversari de Hitler, fins al Dia d'Acció de Gràcies a Déu per la Collita. Barcelona, va ser durant una temporada, una perllongació del pitjor Berlín, amb desfilades marcials, espectacles de gimnàstica col·lectiva de caràcter nazi i concerts de música feixista.

Complicitats

Però les imatges que es presenten a Montjuïc també ens diuen molt sobre les complicitats d'alguns sectors de la societat catalana amb el feixisme i el nazisme. Ciano va visitar Barcelona en olor de multituds, i no va mancar mai el públic per als concerts de les Joventuts Hitlerianes o per als comiats de la División Azul. Les autoritats locals es delien per fer-se fotografies amb els jerarques nazis o amb els membres de les organitzacions feixistes i sempre eren a primera fila de tots els actes. I no van faltar els intel·lectuals disposats a ser presents a la rebuda de Himmler, el responsable de la mort de tants i tants innocents.

El dia clau

A finals de 1940, quan els alemanys duien les de guanyar a la Segona Guerra Mundial, i tan sols se'ls resistia la Gran Bretanya, molts pensaven que el conflicte duraria ben poc. Franco era un d'aquests. Creia que si Espanya entrava en guerra al costat de l'Eix en aquell moment podria beneficiar-se, a la fi de la guerra, d'una ampliació de l'imperi colonial espanyol a l'Àfrica (i en especial al Marroc, un territori pel que sentia predilecció). Espanya va passar de ser "neutral" a considerar-se "no bel·ligerant". El 23 d'octubre Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia; el seu objectiu era prometre a Hitler l'entrada d'Espanya a la guerra, a canvi d'una ampliació dels territoris colonials. La reunió no va anar com Franco havia previst: Hitler no estava interessat en l'ajuda militar espanyola i no va prometre res al dictador espanyol. Franco va sortir molt irritat de la reunió. Hitler, més: assegurava que preferia anar al dentista que tornar a entrevistar-se amb el general espanyol.
palau música hitler ANC  Solidaridad Nacional  La Prensa)
Celebració de l'aniversari d'Adolf Hitler, l'any 1943. Foto: ANC. Solidaridad Nacional – La Prensa.

L'home de les SS, a Barcelona

Aquell mateix dia, mentre Hitler i Franco eren al sud de França, el cap de les SS, Heinrich Himmler, visitava Barcelona i Montserrat. Va ser la personalitat nazi més destacada que va trepitjar Catalunya, en una visita de contingut més simbòlic que polític. Però sembla ser que aquest viatge, més enllà de l'especularitat dels actes, va ser "tensa, amb moments desagradables". Himmler no va aconseguir cap pista per obtenir el preuat Sant Greal. La relació entre Hitler i Franco es va refredar un punt, però la col·laboració política es mantindria, i continuaria ben viva als carrers i espais públics catalans. De fet, el dia de la mort de Hitler, 12.000 persones van anar a signar el llibre de condol del consolat alemany a Barcelona. Però d'això no se'n conserven gaires fotos. El règim franquista començava a fer marxa enrera a tot ritme. No volien ser assimilats a l'Eix derrotat.

Refer una virginitat

A partir del moment en què Franco se'n va adonar que Alemanya anava a perdre la guerra, va començar a col·laborar amb els americans, en contra fins i tot dels compromisos que comportava la neutralitat: els vols americans sobrevolaven el Sàhara i fins i tot aterraven a Barajas, es permetia el pas de tropes aliades de paisà per la Península... I a partir de la derrota d'Alemanya es van intentar amagar totes les mostres de la passada col·laboració entre la Falange, i els nazis alemanys i els feixistes italians. Mentretant, els ideòlegs del règim intentaven difondre un discurs segons el qual Espanya sempre havia mantingut una estricta neutralitat i havia repudiat el nazisme com a ideologia "anticristiana". Com va afirmar burleta el diplomàtic Agustín de Foxá, "Franco tractava de refer-se una virginitat".

Massa lluny, potser

És una aposta molt interessant de l'Ajuntament posar de relleu les complicitats d'alguns sectors de la ciutat de Barcelona amb els moviments més reaccionaris. Seria bo que els ciutadans fossin conscients dels moments més tèrbols del nostre passat. La publicació amb L'Avenç i la Fundació Pi i Sunyer del llibre Nazis a Barcelona, de Capdevila i Vilanova, ja va permetre una primera aproximació al tema. L'exposició era una forma de difondre aquest missatge de forma molt pràctica i visual, accessible per a tots els públics. Dissortadament, es mostra ben lluny del centre urbà, al castell de Montjuïc, una instal·lació de pagament visitada més per estrangers que per catalans. Sens dubte, a nivell ideològic, el lúgubre castell de Montjuïc, amb tota la seva càrrega simbòlica, és un lloc molt adequat per mostrar una exposició d'aquest tipus, però potser seria convenient una itinerància per garantir que el màxim de ciutadans hi tinguin accés.



Fotografia de portada: Tribuna d’honor del Poble Espanyol. A la dreta de Himmler, Wenceslao González Oliveros, governador civil de Barcelona; i a l’esquerra de tot, Luis Orgaz, capità general de la IV Regió Militar. (Pérez de Rozas, AFB).


Els presos polítics catalans de Felip V

Història


Els presos polítics catalans de Felip V

Marc Pons
Foto: Museu d'Història de Catalunya
Tarragona. Diumenge, 7 de gener de 2018


Es fa efectiu el polemic testament de l'ultim Habsburg hispanic. Retrat de Felip V. Font Museu d'Història de Catalunya

13 de setembre de 1714. L'endemà de la capitulació de Barcelona, el duc de Berwick —màxima autoritat dels exèrcits borbònics a Catalunya—, ordenava la instauració de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno de Cataluña, que passava a substituir les seculars institucions de govern catalanes liquidades “por justo derecho de conquista”. La Real Junta, que va precedir la Real Audiencia, es convertiria en el màxim instrument de repressió del règim borbònic a Catalunya. Pel règim borbònic, Catalunya era patrimoni de la monarquia hispànica, prescindint absolutament de la bilateralitat secular que havia regit la relació entre el rei i el Principat. Pel règim borbònic, els catalans que havien defensat una altra idea de l'edifici polític hispànic, que havien defensat el Principat com l’últim reducte del sistema foral, no mereixien altre càstig que el de rebels i el de traïdors.

Una altra idea d'Espanya o una revolució independentista?

Aquesta ha estat la gran qüestió que ha ocupat el debat histogràfic durant dècades. El que està fora de dubtes és que els dirigents catalans que, en nom de les institucions del país, van signar el Pacte de Gènova (1705) amb el govern anglès a l'inici del conflicte successori hispànic, no eren independentistes. Les classes dirigents catalanes van apostar per una idea diferent d'Espanya a la que volien imposar els Borbons. La coronació de Felip V, el primer Borbó hispànic, en unes condicions que la investigació historiogràfica apunta cap a una gran conspiració d'Estat, no tan sols posava en perill el sistema foral, sinó que també posava en risc el projecte de transformar les velles Corts medievals en un sistema parlamentari modern. El vell somni de les classes mercantils, gremials i populars catalanes. Un projecte que ja havien consolidat, o pràcticament consolidat, Anglaterra i els Països Baixos, els models polítics i econòmics de Catalunya.
Declaració de resistència a ultrança. Font Wikimedia Commons
Declaració de resistència a ultrança / Font: Wikimedia Commons
En canvi, allà on no hi ha un consens és a l'hora de valorar la determinació de Catalunya a continuar la guerra després d'haver estat abandonada a la seva sort pel mateix candidat Habsburg com per la coalició internacional que defensava la seva causa. La declaració de resistència a ultrança proclamada per la Junta de Braços —l'equivalent al Parlament— (juliol de 1713) que manifesta la voluntat de Catalunya de continuar el conflicte en solitari, si més no apunta clarament cap a una revolució independentista. Més quan, a finals de setembre de 1714,  la cancelleria de Londres —que desconeixia la capitulació de Barcelona— es plantejava ingressar de nou a la guerra prescindint del Habsburg “en defensa de les justes i antigues  llibertats” dels catalans. És a dir, que les gestions de Pau Ignasi de Dalmases i de Ferran Felip de Sacirera —els ambaixadors catalans a Londres i no a Viena ni a Amsterdam ni a Lisboa— havien fructificat. Tard, però havien donat resultat.

L'amenaça anglesa i la intensificació de la repressió

Està clar que “les justes i antigues llibertats” dels catalans no era una qüestió d'Estat a Londres. Ni tan sols era una qüestió de profilaxi honorífica. Només era una justificació èpica, molt a l'estil de l'època, per a obrir de nou les hostilitats. Dos segles més tard, el premier britànic Winston Churchill confessaria que la Gran Bretanya no té —ni ha tingut mai— amics; té —i ha tingut sempre— interessos. Aquest detall és molt revelador, i contribueix, en gran mesura, a explicar la terrible repressió que va seguir al final de la guerra, quan ja no hi havia motius per practicar les massacres amb caràcter coercitiu i exemplificant que els borbònics havien perpetrat en el decurs del conflicte. L'aparell de dominació borbònic establert a Barcelona va iniciar la repressió contra els dirigents polítics catalans l'endemà mateix de la capitulació de la ciutat. Però, reveladorament, el va intensificar unes setmanes més tard, coincidint amb el canvi de postura de Londres.
Ordre de desarmament dictada per Berwick. Font 11desetembre.org
Ordre de desarmament dictada per Berwick
El 22 de setembre de 1714 —vuit dies després de la caiguda de Barcelona— Berwick, comandant militar borbònic de Catalunya, violava els pactes de capitulació que ell mateix havia signat en nom de Felip V,  i ordenava una terrible cacera contra persones que havien tingut responsabilitats en la defensa de Barcelona. El duc de Berwick i el marqués de Lede —governador borbònic de Barcelona— van fixar, arbitràriament, el llistó a partir del grau de sargent major. Les notícies de Londres amenaçaven la seva carrera personal, i van decidir escapçar el que quedava de la resistència catalana. Durant les setmanes següents es va dictar ordre de detenció contra més de quatre mil persones, en una maniobra que anava des de convocar a la residència de Lede, amb falsos pretextos, els comandaments de l'exèrcit del Principat; fins a una horrible operació policial de recerca i captura, reforçada amb una campanya de recompenses als delators.

Estat de terror o terror d'Estat?

Barcelona estava completament desarmada i sotmesa. Amb la capitulació de la ciutat, les tropes borbòniques francocastellanes havien requisat setanta dues mil armes. I els comandaments militars havien estat cessats dels seus graus i dels seus honors, i enviats a casa a guarir les ferides o les mutilacions que havien patit durant l'assalt. Per tant, la repressió desfermada no estava justificada per la persistència d'un escenari bèl·lic; sinó que s'enquadrava, clarament, en un context polític. Els detinguts per ordre de Berwick i de Lede, no eren presoners de guerra, sinó que eren presos polítics. Entre els més destacats hi havia Antoni de Villarroel —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Principat de Catalunya—, Joan Baptista Basset —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Regne de València—; o els exgenerals de les armes catalanes Miquel de Ramon, Josep Bellver i Francesc Sans. 

Ordre de desarmament dictada per Lede
En canvi, a la cort de Madrid, reveladorament, no va importar a ningú, ni al mateix rei, que Berwick i Lede convertissin el pacte de capitulació signat en nom de Felip V en paper higiènic. Del que gastaven a les cases riques, per descomptat. En aquest punt és important insistir que un document d'aquella naturalesa tenia un valor polític, salvant les distàncies, equivalent al que, contemporàniament, se li atorga a una Constitució o a un Estatut. A Madrid sabien que la cancelleria de Lluís XIV de França —l'avi i valedor de Felip V— no tenia cap interès a obrir, de nou, les hostilitats. França estava militarment i financerament esgotada. I en la pau d'Utrecht (1713) havia obtingut importants beneficis. La possibilitat que Catalunya es convertís en una república sota protecció britànica va crear a Madrid un estat de terror que, sumat a l'atàvica cultura punitiva que imperava en els cenacles de poder hispànics, justificaria l'anti-política de la brutal repressió.

Les masmorres de Felip V

Les fonts documentals revelen que els membres més destacats de la resistència catalana van ser empresonats en masmorres escampades arreu de la península Ibèrica. Entre el 15 d'octubre de 1714 i el 4 d'abril de 1715, Jean Orry —ministre plenipotenciari de Felip V—, va signar un mínim de cinquanta ordres de reclusió. Villarroel acabaria al castell d'A Coruña després d'haver passat pel penal d'Alacant. Malgrat que estava malferit se'l va obligar a cobrir la distància del trasllat a peu i engrillonat. Moriria empresonat després de dotze anys de reclusió. Basset seria reclòs durant onze anys al castell de Hondarribia, i acabaria morint tres anys després a Segovia en la més absoluta indigència. I altres exoficials de l'exèrcit del Principat —malalts, ferits o mutilats— acabarien empresonats a les masmorres de la ciutadella de Pamplona, i molts no aconseguirien sobreviure a les condicions extremes de reclusió que el règim borbònic va imposar als presos polítics catalans.

dissabte, 6 de gener del 2018

La violència com a identitat, per Joan Ramon Resina

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

La violència com a identitat


«La violència acaba exhaurint-se quan no té cap altre motor que ella mateixa. Quan arriba al seu màxim grau, fa implosió, desmoralitzant els seus partidaris»



Sabíem que si Catalunya fracassava en l’intent d’independitzar-se, la reacció de l’estat seria demolidora. La invocació de l’article 155 no ha estat més que la fulla de parra, un legalisme molt prim per a justificar l’agressió sense matisos. Per això la suspensió a partir del dia 17 no canviarà res. Catalunya ja era la peça a abatre abans de l’1 d’octubre, però un cop s’ha aixecat la veda, l’a-por-ellos s’ha convertit en consigna d’un cert patriotisme espanyol. No podia ser de cap altra manera. Les societats necessiten un enemic per a cohesionar-se i la violència acostuma a ser el ciment. Això és cert sobretot en èpoques de crisi, quan les pors s’apoderen de la ciutadania i costa encarar el futur. Espanya fa dècades que va iniciar una involució, dissimulada un temps per la bonança econòmica, que es basava en una ficció. Des que va esclatar la crisi (no sols econòmica sinó també constitucional, cultural, de valors) Espanya es va quedar sense horitzó i ara és un país condemnat a una existència performativa, a la inacabable, per absurda, reconstrucció d’una identitat que ja sols s’expressa per mitjà del miratge d’una unitat inassolible. Catalunya, diguem-ho de pas, també sembla condemnada a una existència d’holandès errant, sempre al caire de dissoldre la seva identitat en una aspiració que se li esmuny quan més la té a tocar.
Fa més d’un segle que Espanya no s’embarca en guerres exteriors, i ja fa segles que no té cap victòria militar vertadera, si es pondera el paper de l’exèrcit de Wellington a la guerra del francès. Des del segle XVII, gairebé des de Rocroi, ha estat derrotada en tots els fronts excepte l’interior. Es comprèn que el ressentiment sigui enorme i cerqui vàlvules compensadores. El ‘pinxisme’ que aquests dies aflora a tots els nivells de l’estat és l’altra cara de la impotència davant el fracàs de l’operació modernitzadora iniciada els anys vuitanta i que ara es revela cosmètica i superficial. Ara bé, un estat no és sinó l’organització social de la violència, i la sobirania, el poder de definir l’enemic. De com administri aquest poder depèn l’estabilitat i el prestigi de l’estat.
És un símptoma de la fragilitat de la democràcia espanyola que, mentre la violència de l’1 d’octubre escandalitzava el món, allà s’utilitzés per a legitimar la repressió posterior. Potser res no defineix millor la diferència espanyola. Quan algun cop he dit que el conflicte hispano-català era fonamentalment un xoc d’identitats, sempre hi ha hagut algú disposat a negar-ho. La correcció política, d’una banda, i l’idealisme, d’una altra, amaguen el problema sota una catifa de llocs comuns. Però vet aquí que una gran part dels espanyols, compresos els qui viuen a Catalunya, s’identifiquen amb la violència de l’estat, la fan seva, l’aplaudeixen i l’encoratgen. Demanen sang. I presons. I linxaments mediàtics. Tota circumstància, per petita que sigui, és ocasió de càstig, es tracti d’unes peces d’art en què ningú s’hauria fixat si haguessin estat en qualsevol museu fora de Catalunya, o del fet que en una escola de Terrassa un mestre faci un ‘referèndum’ per a escollir els delegats de classe (ja es persegueixen els mots, com sempre passa a les dictadures), per no parlar de la persecució de la mateixa crítica de la violència, o, en fi, de les denúncies de l’ensenyament, un clàssic de l’assalt a l’autonomia, intentat un cop i un altre, com la presa de Jericó, a còpia de voltar les muralles amb la trompeteria donant tota la seva potència d’escàndol.
Els qui saluden la violència no són espectadors sinó actors per institució interposada. Per molts, l’1 d’octubre fou el senyal per a passar comptes. En pocs anys s’ha transitat de ‘echar una firma contra los catalanes’ a la humiliació sagnant i la impunitat absoluta. En l’independentisme Espanya ha redescobert el boc expiatori al qual traslladar els propis pecats i sacrificar-lo en una cerimònia catàrtica de reconciliació amb ella mateixa.
Hi ha qui es pregunta com ha estat possible un fracàs tan estrepitós de la democràcia. Com és habitual, la resposta ordinària no explica res. S’ha dit, per normalitzar l’excepcionalitat, que cap país tolera l’escissió d’una part del territori. Aquesta explicació és patentment falsa, com ho demostren les diverses escissions de baixa conflictivitat esdevingudes al llarg del segle XX, i els referèndums d’independència organitzats en democràcies avançades com el Regne Unit i el Canadà. Preguntin a qualsevol dels qui avui tronen contra tot el que faci olor de catalanitat en què el perjudicaria una república catalana dins l’espai europeu compartit. Difícilment els respondrà que el preocupa mantenir la capacitat extractiva de l’estat. O que tem la limitació de la mobilitat de les persones. Avui la independència, fins i tot fora de l’espai Schengen, no implica posar fronteres obstructives. Ho demostra la negociació d’un Brexit suau, o més a prop, l’exemple d’Andorra, país extracomunitari pràcticament espanyolitzat. Què volen dir, doncs, els qui diuen que sentirien la independència de Catalunya com una amputació? Ja sobta que l’òrgan triat pels qui se serveixen d’aquesta analogia no sigui mai el cap, que és, per seguir amb la metàfora, el lloc on resideix el cap de l’estat; ni molt menys el cor, reservat per dret natural a Castella (Machado dixit), però ni tan sols el fetge o l’estómac, ni cap altre òrgan vital. La part amb què es compara Catalunya sol ser un braç, això és, una extremitat útil però no central ni indispensable a la personalitat. És com si la mateixa metàfora relativitzés la integritat del cos constitucionalment indivisible. Acordar a Catalunya una funció purament instrumental en el cos espanyol equival a negar-li les funcions rectora i afectiva; és devaluar-la al nivell de simple pertinença.
La independència de Catalunya repugna en la mesura que és imaginable. I ho és no per estar més ben organitzada o ser econòmicament més viable que la d’altres comunitats amb una pulsió nacional més feble, sinó per avalar-la una identitat impossible de negar i de mal trivialitzar. Per això, la violència no cessarà amb la fi del 155, que n’és merament l’articulació procedimental. Un cop s’ha desfermat, ha de fer necessàriament el seu recorregut.
El 22 de desembre els catalans es van despertar a un malson. Un milió de veïns (no se’n pot dir compatriotes i la paraula conciutadans està definitivament viciada per l’apropiació partidista) van dir clar i fort que eren espanyols, i que estaven disposats a ser-ho a remolc de la violència, les mentides, la censura i la persecució dels qui reclamen el dret a decidir democràticament el seu futur polític. L’1 d’octubre fou la prova que Espanya no pot controlar Catalunya si no és amb violència. Aquesta violència, uns la reproven i d’altres l’esgrimeixen sense complexos. A la fi la fiscalia ho afina, culpabilitzant la víctima pel fet de patir-la, com si la violència emanés d’un circuit tancat.
L’1 d’octubre va cristal·litzar dues identitats a banda i banda de les urnes, i les del 21 de desembre van acabar de definir-les nítidament. La divisió efectiva, independentment de la distribució partidista del vot, avui és entre els qui van emprendre un viatge pacífic cap a la dignitat i els qui s’arrengleren amb la brutalitat policíaca i la revenja judicial posterior. Hi ha la identitat dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics i la dels qui neguen l’existència de presos polítics, els mateixos que criden a desinfectar les institucions i els mitjans de comunicació, els qui aproven l’arbitrarietat jurídica i amenacen de repetir l’estat d’excepció, els qui proposen indults abans que hi hagi condemnes i els qui posen el crit al cel davant la ‘feblesa’ d’indultar, car de què serveix un boc expiatori indultat? Aquestes són les identitats operatives a principi del 2018, les úniques políticament significatives en el sistema binari que dinamitza l’estructura simbòlica de l’estat espanyol.
No ens enganyéssim pas: la violència forma part de l’essència de l’estat. I Catalunya no s’hi pot enfrontar amb una de pròpia, precisament perquè no és un estat. Però la violència acaba exhaurint-se quan no té cap altre motor que ella mateixa. Quan arriba al seu màxim grau, fa implosió, desmoralitzant els seus partidaris. Perquè no és possible respectar la violència per ella mateixa, ni respectar-se qui la practica al marge de tota justificació moral. Aquest és el secret de la resistència pacífica: conservar les cotes més altes de la moralitat. Però la resistència no violenta sols és eficaç quan la víctima la converteix en estratègia, quan del seu patiment en fa una identitat. Mentre els opressors amaguen la violència tant com poden, l’estratègia no violenta intenta portar-la al paroxisme. Convé que es percebi a fi que es devori a ella mateixa. Això és així perquè en la majoria de persones la capacitat d’identificar-se amb el mal és limitada, i arriba un moment que la indiferència i l’equidistància esdevenen insuportables i hom se’n separa a fi de salvar l’autoestima.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

dimarts, 2 de gener del 2018

Vicent Sanchis alerta: ‘No hi ha garantida la continuïtat de cap programa de TV3’

JA LA TROBAREM A FALTAR...!!!

PAÍS > PRINCIPAT

Vicent Sanchis alerta: ‘No hi ha garantida la continuïtat de cap programa de TV3’


El director de Televisió de Catalunya explica l'atac 'a la línia de flotació de la CCMA' que ha fet el govern espanyol



VWFoto Comunicació Govern TV3 Vicent Sanchís Entrevista
Vicent Sanchis, director de Televisió de Catalunya (fotografia: Albert Salamé).
El director de TV3, Vicent Sanchis, ha alertat de la situació crítica que afecta els mitjans públics de la CCMA per la nova llei espanyola que canvia el criteri a l’hora de comptabilitzar la deducció de l’IVA. De resultes d’aquest canvi, ara la Hisenda espanyola reclama als mitjans públics catalans 168 milions d’euros, cosa que fa perillar la continuïtat de tots els programes de TV3. ‘És un míssil dirigit contra la línia de flotació dels mitjans de comunicació públics’, ha dit Sanchis en una entrevista a Catalunya Ràdio. ‘La continuïtat de “Polònia” no és garantida; no hi ha garantida la continuïtat de res. A partir del juny tot deixa de continuar. Només tindrem pressupost per a la nostra producció interna. No hi ha garantit res a ningú, i convé que ens espavilem’, ha dit.
Sanchis ha afegit: ‘A molts organismes i empreses culturals que rebien subvencions públiques, l’agència tributària els demana una part de l’IVA des de fa cinc anys. En el nostre cas, 168 milions. Això és un canvi de criteri, i passa al contenciós administratiu. Però el 10 de novembre això es va transformar en llei i ja no pot ser objecte de recurs. I si no compleixes aquesta llei poden actuar d’una manera molt dràstica. Aquests pagaments signifiquen per a la CCMA més de trenta milions d’euros enguany. I les conseqüències per a TV3 són terribles.’
Per exemple, ja s’ha hagut de suprimir el programa ‘Tarda oberta’, que presentaven Ruth Jiménez i Vador Lladó. ‘Estàvem contents amb el programa, però ens hem trobat obligats a prescindir-ne perquè aquesta restricció brutal de diners ens afecta directament. I això és ara; els mesos vinents s’anirà complicant i arribarà un moment que TV3 només tindrà producció interna pel compliment d’aquesta nova llei.’
De moment, continuarà el programa FAQS, que fins ara havia presentat Ricard Ustrell. ‘Té garantida la continuïtat uns quants mesos més. Treballem amb la productora El Terrat per veure qui pot substituir Ricard Ustrell amb la mateixa solvència i èxit d’audiència. Serà algú extern, en aquest cas. El problema és que d’ací a quatre mesos ens trobarem en el mateix cas; a l’abril, al maig o al juny, sobretot al juliol, l’agost o el setembre, ja no podrà ser. Ja no tindrem recursos per a pagar productores. I passarà que aleshores tot el sector de l’audiovisual d’aquest país se’n ressentirà brutalment.
Escolteu ací l’entrevista sencera:


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]