diumenge, 31 de desembre del 2017

La dictadura de Guardiola

La dictadura de Guardiola



El entrenador español del Manchester City, Pep Guardiola / EFE© EFE El entrenador español del Manchester City, Pep Guardiola / EFE «Yo no sé el partido que vieron ustedes. El que yo vi hacía mucho tiempo que no se daba en el Camp Nou. Un punto de seis. Para algunos, puede ser el peor arranque en años. A nivel numérico es una verdad absoluta. A nivel futbolístico, no. Para mí, el Barça jugó su mejor partido en muchas temporadas. Guardiola no es ni inexperto ni suicida».
Johan Cruyff, que en aquel 2008 expresaba sus opiniones en El Periódico, tuvo que salir a defender a su hijo pródigo cuando el nuñismo sumaba fuerzas para reclamar su despido. «Este Barça pinta muy bien», insistía el holandés ante el choteo generalizado en el entorno. Hacía justo un mes que Guardiola había tomado las riendas del primer equipo del Barcelona después de que concluyera el ciclo de Rijkaard y Ronaldinho. Se estrenó goleando al Wisla (4-0) en la fase previa de la Champions. A partir de ahí, las tinieblas. Perdió (1-0) en Cracovia. Y en la Liga ya aguardaban los demonios. Cayó en su debut en Los Pajaritos ante el Numancia (1-0). No pudo pasar del empate frente al Racing de Santander en el Camp Nou (1-1) el día que dio la alternativa a Sergio Busquets y mandó a Henry a la grada. Desde 1973 que el Barça no empezaba peor un campeonato liguero. Y los goles no existían. Uno en tres partidos. Uno en 50 tiros a puerta. De penalti. «Mi trabajo es ganar partidos», se rebeló el técnico. Desde entonces, no ha dejado de hacerlo.
Guardiola ha ganado, durante las nueve temporadas que lleva como entrenador, el 73% de sus duelos. De hecho, sólo ha perdido 53 de los 493 encuentros en disputa. Ha amasado, así, 1166 puntos durante sus estancias en el Barcelona, el Bayern y el Manchester City, con un promedio de 2,37 puntos por partido.

El torneo de la regularidad, su especialidad


Es en el torneo de la regularidad donde mejor desarrolla Guardiola su obra de gobierno. Así lo atestiguan sus marcas. La mejor racha de victorias consecutivas en la Liga española le pertenece (16 en la temporada 2010-2011), serie que logró igualar Zinedine Zidane con el Real Madrid, aunque encadenando dos cursos, 2015-2016 y 2016-2017. En Alemania, donde ganó las tres Bundesligas que disputó, alcanzó la cifra de 19 triunfos seguidos (2013-2014). Una serie nunca antes vista en Europa y que aspira a igualar con el Manchester City en su último partido del año en el campo del Crystal Palace.
Tras una primera temporada con los citizens en la que sólo pudo quedar tercero, por detrás del Tottenham de Pochettino y a 15 puntos del campeón, el Chelsea de Conte, Guardiola ha destrozado un sinfín de registros en la campaña de su definitiva adaptación a la Premier League. Tras salvar la muralla de Rafa Benítez en St. James' Park, el técnico, con 58 puntos de 60 posibles, líder sin rival en el torneo, igualó el mejor arranque en la historia de las grandes ligas. Algo que ya lograron en Holanda el PSV (1987-1988) y el AZ Alkmaar (1980-1981). Hablamos de 19 victorias y un solo empate (el 1-1 cosechado por Guardiola el ya lejano 21 de agosto contra el Everton de su íntimo amigo Ronald Koeman).

La queja de Mourinho


José Mourinho, vecino y capataz del descolgado Manchester United -hoy podría quedar a 17 puntos de distancia-, encuentra su particular explicación a la buenaventura de Guardiola en el City. «No son suficientes 300 millones de libras [266 millones de euros] para competir ante ellos. Están comprando defensas por el precio de delanteros». Se refería el entrenador portugués a los 138,5 millones de euros gastados este verano por el City en los laterales Mendy, Walker y Danilo. A ellos habría que sumar la incorporación la temporada pasada del central Stones por 55,5 millones.
Aunque, más allá de que Guardiola haya visto cómo los gerifaltes de los Emiratos Árabes invertían en su plantilla 426 millones de euros desde que Ferran Soriano y Txiki Begiristain lo reclutaron hace dos temporadas, Mourinho debería preguntarse si los 350 millones de euros con los que él ha contado en el mismo periodo no dan para competir el título.
El caso es que Guardiola ha encontrado el plan perfecto. Tiene un esquema (4-3-3) que muta continuamente ante la constante búsqueda de los espacios. Tiene un referente, Kevin de Bruyne, cerebro y ejecutor del equipo en el mejor momento de su vida. Disfruta de la lucha por el gol que mantienen Agüero y, sobre todo, Sterling, cuyo éxito parecía utópico no hace tanto. Silva vive feliz como interior, mientras que Otamendi -«uno de los mayores competidores que he visto en mi vida», clama su técnico-, brilla en las tareas de zapa.
Publicidad
Los nuevos retos se amontonan en el camino. Lleva el City 102 goles en este año 2017. De marcar cuatro este domingo al Crystal Palace alcanzaría el récord anotador del Liverpool (106 en 1982). Y a lo lejos, el récord de puntos de la Premier, los 95 del Chelsea en la 2004-2005. Con Mourinho.
Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 30 de desembre del 2017

Un quart de segle del ‘divorci de vellut’ de txecs i eslovacs

EUROPA

Un quart de segle del ‘divorci de vellut’ de txecs i eslovacs

Des de l'1 de gener de 1993 Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants
M.R. Barcelona

ARA


Sense guerres ni referèndums. La separació de txecs i eslovacs va ser tan pacífica i amistosa que es va batejar com el divorci de vellut. Era l’1 de gener del 1993 i Txecoslovàquia deixava de ser un país i passava a la paperera de la història. Des de llavors, Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants, i des de l’1 de maig del 2004 comparteixen, a més, carnet del club de la Unió Europea i l’OTAN. La separació dels dos territoris es va començar a gestar amb la desaparició del Mur de Berlín, que en aquelles terres va obrir la porta de l’anomenada Revolució de Vellut, en què es van posar en relleu les diferències i els sentiments nacionalistes que la llarga dictadura comunista havia soterrat, com en tants països més de l’òrbita soviètica.
Els eslovacs, catòlics, rurals i conservadors, sempre van criticar que el règim dictatorial mimés els txecs, laics, urbans i més industrialitzats i rics, fins al punt que avui la república sorgida del divorci exhibeix l’índex de desenvolupament més elevat de la regió. Però, amb tot, la separació va seguir un exquisit procés pacífic, que n’ha fet tot un model per a estats tensionats per nacionalitats. Res a veure amb la guerra que vivien els veïns del sud per desfer l’artificial unió que representava l’antiga Iugoslàvia o el gegant de l’URSS.
La divisió no constava entre les primeres opcions i els líders van intentar la convivència però l’autonomisme era poca cosa per a les fortes aspiracions nacionals dels eslovacs. L’escriptor txec Václav Havel era llavors el president de la Txecoslovàquia postcomunista i, veient que no encaixava, va cedir a una separació amistosa: “Si el poble eslovac vol viure en un estat independent, ni els txecs ni jo els negarem aquest dret”, va dir en la sentència final d’una història conjunta de vuit dècades. Havel, un intel·lectual empresonat pel comunisme, va ser la cara d’aquella revolució pacífica juntament amb l’economista Václav Klaus, que el va succeir durant cinc mesos i va ser el primer ministre txec, i l’advocat ultranacionalista eslovac Vladímir Meciar, al capdavant del govern eslovac. Praga i Bratislava van negociar durant sis mesos el repartiment del patrimoni federal: dos per un en favor de Txèquia, tenint en compte que la seva població duplicava la d’Eslovàquia. L’entesa va ser tan alta que els dos països es van repartir també el vell himne de l’estat dissolt. Les estrofes de la primera part, per als txecs, i la segona, per als eslovacs. “Avui no hi ha a Europa dos estats que se sentin tan pròxims”, comenta Klaus en unes declaracions que recull Efe.
Etiquetes
Publicat per a Cap comentari:

Especial: llibres de vi, cuina i paisatge

OPINIÓ > CULTURA / GASTRONOMIAVINYASERRA

Especial: llibres de vi, cuina i paisatge

Ara que venen les festes de Nadal, us oferim una selecció d’alguns dels llibres centrats en el món del vi, la cuina i el paisatge que podreu trobar a les llibreries del país

Per: Montserrat Serra
09.12.2017  22:00
VINS (i més)
La guia de vins de Catalunya 2018Jordi Alcover i Sílvia NaranjoCossetània EdicionsTal com diu a la coberta del volum, es referencien 1458 vins de 284 cellers, de les dotze Denominacions d’Origen catalanes. Els vins més ben puntuats d’aquesta edició i premiats han estat: el millor vi negre i millor vi de l’edició és Vi D’Altura Les Manyes 2014, Terroir al Límit, DOQ Priorat amb 9,81 punts. Els millors vins blancs, ex aequo amb 9,80 punts, De Calpino 2016, Mas de l’Abundància, DO Montsant i Tiques 2016, Joan Rubió, vi sense DO. Pel que fa al vi escumós, Gramona Enoteca Brut Nature Gran Reserva 2002, DO Cava, Gramona amb 9,80 punts. El millor vi dolç ha estat per la Mistela Molt Vella del Masroig, sense anyada, Celler Masroig, DO Montsant, amb 9,74 punts. I el premi al millor vi rosat, per Fins Als Kullons, Celler Finca Parera, vi sense DO. amb 9,67 punts.
Grans vins a petits preus 2018Lluís RomeroCossetània EdicionsL’autor referencia més de dos-cents vins catalans que es poden trobar a les vinateries per menys de 12€; vins de qualitat a l’abast de totes les butxaques, segons l’autor. El volum també és una invitació a descobrir tresors del panorama vitivinícola català actual.
Guia dels millors 100 vins i caves de Catalunya
Lluís TolosaTolosa Wine BooksQuins són els cent millors vins i caves que s’elaboren a Catalunya? Davant d’aquest repte segurament impossible, el sociòleg i divulgador de vins ha seleccionat “vins i caves de les dotze denominacions d’origen, vins coneguts i reconeguts en l’àmbit nacional i internacional i vins de tots els estils i colors: vins blancs, rosats, negres, dolços i caves”. 
Guia d’enoturisme del PenedèsLluís TolosaTolosa Wine BooksAquesta guia ofereix 210 llocs recomanats per gaudir de la cultura del vi: cellers, restaurants, allotjaments, enoteques i visites culturals. També inclou 500 vins i caves recomanats. I explica Tolosa: “És el resultat d’un any i mig de treball al Penedès. Descobrireu 2.700 anys d’història del vi. Un paisatge variat i sorprenent, ple de racons desconeguts. Coneixereu les mil possibilitats del xarel·lo. Els rosats com a nexe natural entre el Penedès de mar i muntanya. Que els vins negres són els grans desconeguts, però probablement els millors vins del Penedès.” 
Agenda de vins catalana 2018Patrícia de Golferichs VenturaAmb l’etiqueta UnDiaUnVi, aquesta agenda temàtica, ens acosta a 365 vins d’una manera expressiva i expansiva. Amb vocabulari desinhibit i festiu, que pretén acostar el món del vi a un públic ampli. Per això, s’aporten dades bàsiques de cada vi, però també el preu, les sensacions que provoca en els tastadors experts que col·laboren amb el projecte, un maridatge possible, i també quin moment és bo per a obrir una ampolla de cada vi: vins per obrir en ocasions especials, vins per a conquistar, vins per a beure a l’estiu, vins amb etiquetes especials, vins experimentals, etc.
Retrats de ViRuth TroyanoPublicacions de la Universitat Rovira i VirgiliTres nous Retrats de Vi han arribat enguany a les llibreries. Aquesta és una col·lecció escrita i dirigida per la periodista vinícola Ruth Troyano, que ens aproxima a enòlegs i viticultors que s’han format a la URV. Descobrim la trajectòria i manera de concebre la viticultura de Sergi Colet (Colet, DO Penedès i Clàssic Penedès), Miquel Palau (Abadal, DO Pla de Bages) i Roser Amorós (Carlania, DO Conca de Barberà). Aquesta col·lecció té la virtut de fer visible una nova generació que té una manera pròpia d’entendre el vi i el paisatge vinícola, personatges que marquen el present i que són garantia d’encarar un futur amb qualitat.
Vinyòvol. Vocabulari pagès de la vinya i el viPere CalafatIl·lustracions de Joana CabotEdicions Documenta Balear‘Vinyòvol’ és el pagès que té cura del vinyet i també és el títol que aplega aquest recull de mots vinaters i vinya­ters, que ha estat confegit durant anys per Pere Calafat, un pagès vinater que trepitja els vinyets i sua dins el celler, que prové de nissaga pagesa i vinatera, que estima de bon de veres la terra mallorquina i els seus vinyets, perquè la vida de l’autor de Vinyòvol va lligada des de la seva infància a feines al vinyet. Aplegar aquest patrimoni és una manera de mantenir-lo viu, de no perdre’l.
Cerveses artesanes de CatalunyaCristina Nicolau i Roberto PérezCossetània edicionsLa qualitat de la cervesa artesana a Catalunya no ha deixat de créixer en els últims anys, com tampoc ha deixat de créixer la fal·lera de molts amants de la cervesa per tastar-la. Aquest volum aplega les 60 millors cerveses catalanes actuals, segons els autors. El llibre també és útil per als que s’inicien en aquest món. Permet conèixer-ne els estils diferents d’elaboració, ja siguin de la família de les rosses, morenes, negres, torrades, pèl-roges o àcides, així com les principals microcerveseries que hi ha al territori. Descobrireu què s’amaga rere cada ampolla de cervesa, amb una proposta de tast bàsica, notes sobre el maridatge, la seva història i les característiques més tècniques com el preu, etc.
Bebidas I: Definición, historia, tipos y composición (vol. I)
BullipèdiaAquest és el primer de tres volums genèrics sobre begudes que ha elaborat l’equip de la Bullipèdia, encapçalat pel sommelier Ferran Centelles, projecte d’alta magnitud impulsat per la Bullifoundation de Ferran Adrià. Es volum té 564 pàgines i és dirigit sobretot a estudiants, professionals i amants de la gastronomia. Entre els continguts que aborda el volum hi trobem: què és una beguda, quantes maneres de beure existeixen, perquè bebem, perquè hi ha begudes que són millors i d’altres que són pitjors, quines perspectives permeten classificar-les, etc. Aquest volum no es troba disponible en català. 
Los nuevos viñadores
Luis GutiérrezPlaneta GastroAmb el subtítol ‘Una nova generació de viticultors espanyols’, Luis Gutiérrez, el delegat de Robert Parker a l’estat espanyol (Parker signa el pròleg), ha seleccionat catorze viticultors dels quals en fa un retrat. Són: Envínate, Comando G, Eduardo Ojeda, Iñaki Otegi, Jorge Monzón, José María Vicente, Pablo Calatayud, Pedro Rodríguez, Pepe Raventós, Rafa Bernabé, René Barbier y Sara Pérez, Ricardo Pérez Palacios, Rodrigo Méndez y Telmo Rodríguez. Aquest volum no es troba disponible en català. 

CUINA
La cuina en temps de Ramon Llull (1232-1315)Antoni Contreras i MasEdicions Documenta BalearEntre l’obra ingent que es conserva del savi medieval Ramon Llull, el gran autor que obre la història mil·lenària de la literatura catalana, s’hi mostren moltes escenes de la vida quotidiana de l’època. En les descripcions que hi fa sobre la societat del seu temps apareixen comptades, però ben valuoses i representatives referències sobre cuina, gastronomia i alimentació. Aquestes informacions permeten aventurar algunes suposicions sobre l’entorn social i personal en què es va moure Llull. Principalment, pertanyen a la taula senyorial medieval. Les notícies de la taula coneguda per Llull es poden completar amb la reproducció de receptes que figuren en els manuscrits de l’època. La seva elaboració és exposada per un equip de cuiners de l’Escola d’Hoteleria de les Illes Balears i dirigida per Antoni Contreras i Mas, gastrònom especialitzat en la història de la cuina i la gastronomia, especialment de Mallorca.
La cuina antiga. Ibers, grecs i romansJaume FàbregaViena edicionsAquest llibre obre les portes al fascinant món de la cuina antiga: des de les preparacions dels nostres avantpassats més remots del Paleolític, passant per la cuina d’olles i cassoles del Neolític, la robusta alimentació dels ibers i la delicada cuina grega, fins a arribar a la sofisticada gastronomia romana. Receptes explicades pas a pas, amb comentaris sobre els ingredients més llunyans, a fi que puguem fer-ne adaptacions actuals, fàcils i sempre delicioses.
La cuina de la gent de la marJuan José Roda MartínezOnada EdicionsAmb el subtítols ‘Els ranxos a la barca’, aquest llibre és un recull de plats bàsicament elaborats tal com es feien anys enrere a la barca. Tot i això, també hi trobareu algun exemple de cuines foranes on els productes de la mar són els principals protagonistes. Aquestes receptes han estat elaborades segons la tradició, que dia a dia ha anat passant d’una família a una altra. És per aquest motiu que segurament podeu trobar diferències entre els mateixos plats que s’elaboren de manera similar entre les barques veïnes.
La cuina dels pastors. Entre la plana i la muntanyaJaume FàbregaFarell editorEn aquest llibre hi trobareu les formes de vida dels pastors i els plats que cuinaven i menjaven, explicats pas a pas. La cuina dels pastors estava adaptada al medi, on es movien amb el ramat, i era d’aprofitament. Els aliments principals que portaven al sarró eren el vi, el pa, la cansalada, el fuet, la llonganissa i el formatge. Tots ells ingredients de llarga durada. Quan s’estaven a la barraca solien cuinar sopes, escudelles i guisats amb patates, llegums, arròs, fideus i algun tros de carn. I quan feien transhumància anaven a menjar a les masies i als hostals que es trobaven al llarg dels camins.
El llegat de RondissoniManel GuiradoAra LlibresAmb el subtítol ‘Històries i receptes del xef més influent de la Catalunya del segle XX’ entrem en la història del cuiner d’origen suís o italià, Josep Rondissoni, deixeble d’Auguste Escoffier, del qual se’n saben poques coses abans que arribés a Barcelona en el període d’entreguerres. Rondissoni va ser professor de cuina a l’Institut Català de la Dona, va dirigir una revista i va escriure alguns llibres de receptes que es consideren clàssics. Moltes de les àvies de la República van aprendre a cuinar segons explicava Rondissoni.
Papilas y moléculas
François ChartierPlaneta GastroFrançois Chartier és un dels professionals del món del vi que més s’ha endinsat en la ciència aromàtica dels aliments. Ho ha fet a través de l’anàlisi de les molècules, tant dels aliments com de les varietats de raïm del vi, per saber les coincidències que s’esdeveninen i maridar o harmonitzar, que diu ell, a partir d’aquestes coincidències. La creació de famílies aromàtiques permet l’elaboració de receptes i el maridatge entre plats i vins. Aquest llibre no es troba en català.  
Gastrofísica. La nueva ciencia de la comidaCharles SpencerPaidósCharles Spencer és expert en percepció multisensorial i disseny d’experiències. És director del Laboratori d’Investigació Cross-Modal (modalitat creuada) i catedràtic de psicologia experimental per la Universitat d’Oxford. La seva recerca, que ja suma dues dècades, és el que ens apropa en aquest llibre que ens parla de com els humans percebim el món al nostre voltant. I respon preguntes tan curioses com ara: per què mengem un 35% més quan compartim l’àpat amb una altra persona? Per què el 27% de les begudes a base de suc de tomàquet es consumeixen en els avions? Per què una música agradable tendeix a destacar la dolçor del gelats? Aquest volum no es pot trobar en català. 
Formatges dels PirineusNatàlia Nicolau Villellas i Laia Pont DiezCossetània edicionsLes autores ens proposen els 50 millors formatges del Pirineu, amb un exhaustiu de les seves característiques. Hi trobareu, també, una mirada intimista del sector i les percepcions rebudes durant aquest viatge de les autores. Tal com demostren, darrere de cada formatge hi ha una història molt especial per explicar.
La cuina de la carxofaPau Garcia ParajuàComanegraLa carxofa és un dels ingredients més emblemàtics de la nostra cuina, una flor deliciosa perseguida especialment durant uns pocs mesos l’any, en què se’n fa la collita. Aquest llibre proposa receptes que van del més bàsic a l’alta gastronomia, totes fonamentades en aquest mateix ingredient, i també una guia fonamental per a la tria, la pela, la conservació i la cuina d’algunes elaboracions bàsiques que converteixen la carxofa en el tot terreny de la cuina catalana.
Arrossos. Orígens, curiositats i receptesQuim Marquès amb fotografies de Laia Prats JuanperaCossetània edicionsQuim Marquès, xef i propietari del restaurant Suquet de l’Almirall, interpreta com poques persones el receptari clàssic i tradicional de la Barceloneta, el barri mariner de Barcelona on està ubicat el seu establiment. És ell l’encarregat d’enfilar aquesta història sobre el món de l’arròs, que mira de donar resposta a la seva llarga trajectòria d’aquest aliment: quan va aterrar al Mediterrani, com l’han fet servir les diverses civilitzacions, quines varietats hi ha, etc.
Picades. La identitat de la cuina catalanaDavid Solé i TornéFarell editorEl recull de les 182 receptes d’aquest llibre busca donar una àmplia visió tant de l’històric recorregut com dels diferents usos del preuat recurs. Coneixerem les picades antigues de la cuina romana, les de la cuina medieval, de la cuina de la Renaixença, les de principis del s. XX, i és clar, les picades de la cuina vigent o actual. Copsarem les diferents aplicacions atès que poden esdevenir amaniments o acompanyaments, salses, suquets, poden fer enaltir o transferir el seu nom al plat.
Barcelona a peu de porcRicard MartínCossetània edicionsAquest volum ens proposa un recorregut per una cinquantena de cases de menjar de la ciutat. Barcelona té una tipologia de restaurant popular, la casa de menjars, que està passant desapercebuda entre bars de menús amb ínfules creatives o internacionals, cuines de fusió o cadenes «low cost» amb precuinats. Barcelona a peu de porc és un llibre que neix de la dèria d’en Ricard Martín, periodista especialitzat en gastronomia, d’entaular-se en llocs on es mengen plats deliciosos de la cuina casolana tradicional a preus populars, encara que no hi hagi ni carta ni estovalles de fil.
Figueres i figues Història i simbolisme. ReceptariMaria Esperança Llabrés TerrassaEdicions Documenta BalearA més de les consideracions botàniques que els lectors hi trobaran, aquesta obra és sobretot un recorregut històric que abasta des de l’origen del cultiu de la figuera fins a l’actualitat, i una font d’informació sobre la importància agrària, econòmica, cultural, mèdica i terapèutica, culinària i simbòlica que les distintes espècies del gènere Ficus han tingut per a la humanitat.
La gastronomia dels camins Marisa Benavente i Pilar HerreraEdicions SidillàEs tracta d’un volum que conté més de cent receptes de cuina fetes amb plantes boscanes. Es divideix en dues parts. La primera descriu setanta plantes silvestres, que podem incloure en la nostra dieta. La segona part, és el receptari, que està dividit per temes: amanides; bunyols, crestes, samoses i farcellets; coques i pastissos salats; entrants i primers plats; segons plats; salses; postres; diversos; i sucs vegetals i batuts verds. El llibre també inclou una taula de recol·lecció amb els mesos de l’any. Aquest volum ens familiaritzarà amb unes plantes boscanes poc valorades i, sobretot, n’aprendrem els noms.
Camí de les AigüesCarme MartíEditorial AmsterdamAquesta novel·la és un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta, vivència a vivència, El camí de les Aigües ens proposa un viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a la nostra infantesa. Una novel·la que ens parla de la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX, a partir de la mirada actual de la Laura, la seva néta.
Cuinem en família
Més d’un autor. A ura de Josep Vilella i il·lustracions d’Anna ClarianaNandibúAquest llibre vol engrescar els pares a compartir amb els fills una estona divertida davant dels fogons. I ho fa a partir de receptes d’una selecció dels millors xefs d’Europa.Hi participen: Mauro Colagreco, Heston Blumenthal, Andoni Luis i Haritz Adúriz, Carles Gaig, Peppe Guida, Frank Giovanni, Rocco Iannone, Joan Roca, Paquita i Lolita Rexach, Bart de Pooter, Carme Ruscalleda, Mathias Dahlagren, Pedro Subijana, Georges Blanc, Juan Mari i Elena Arzak, Hans Haas, Benoït Violier, Jean André Charial, Martín Berasategui, Javier de las Muelas.
La màgia de la cuinaCarme Ruscalleda, amb il·lustracions de Pilarín BayésBridgeCarme Ruscalleda proposa dues-centes receptes sezilles, amb la voluntat de transmetre, sobretot als joves, que cuinar és un plaer. Ja ho diu bé la xef: Podem fer uns ous ferrats, però també podem cuinar-los. Perquè la difrència es troba en com fem les coses.

PAISATGE
El llibre de la fusta. Una vida als boscosLars MyttingTraducció de Meritxell SalvanyAra LlibresAquest volum conté una manera de mirar el paisatge que atrapa: pren la fusta i la cultura del llenyataire com un element que articula la seva quotidianitat, i que té la capacitat de mostrar una manera de ser, de viure, d’entendre la vida d’una gent, d’una societat. Un llibre que conté moltes capes de coneixement superposades, perquè parla de tradició, cultura, saviesa adquirida per l’experiència, sentits, natura, supervivència, confort, relats, idiosincràsia, lentitud, paraules i gests… Fa sis anys que El llibre de la fusta es va publicar a Noruega i l’èxit va ser aclaparador. Després, Mytting va fer-ne una adaptació per al públic internacional. D’aquell temps ençà el llibre ha arribat als 600.000 exemplars venuts, en 16 llengües, a tot el món.
CaminarHenry David ThoreauIntroducció i traducció de Marina EspasaAngle editorialEnguany, se celebren els dos-cents anys del naixement de Thoreau (1817 – 1862) i, coincidint amb l’efemèride, es torna a publicar aquest petit assaig, que va néixer amb la voluntat de ser dit, perquè el va escriure per a una conferència. Thoreau, autor de Walden o la vida als boscos, una obra de referència, troba en Caminar un text seminal de tot el que després vindrà. Com diu Marina Espasa en la introducció: ‘Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat. Caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual, encara que sigui del tot física.’
Calendari l’Ermità 2018Fra Ramon dels PirineusEdicions MoreraCada any, aquest almanac tradicional arriba ple d’informacions relacionades amb l’astronomia, el camp, l’hort, el jardí, les festes i tradicions populars… Com a novetat, aquesta edició presenta un calendari d’estacions de fruites i hortalises i també inclou el nou Calendari dels nens i les nenes, un desplegable sobre el cicle festiu de l’any adreçat als més petits.
La vida a pagès. Feines, festes i cuinaJordi Torres i SociatsFarell editorsTots Sants és el punt d’inici i final d’aquest llibre, ja que antigament, i fins ben entrat el segle XX, la gent de pagès celebrava el cap d’any o final de cicle. El bestiar s’estabulava a les corts i als corrals de la casa i els jornalers, després de les campanyes de recol·lecció estiuenques i tardorals, retornaven a la casa familiar, també els pastors i bovers. Recordarem com era la vida a pagès i els diferents treballs durant tot l’any. Les festes i celebracions alliberaven la gent de pagès de la duresa del treball, reunien tota la família a l’entorn de la taula de la casa pairal, com una acció de gràcies, quan s’acabaven les campanyes de recollida dels fruits. I què podem dir de les mestresses? A més de moltes altres tasques, s’encarre- gaven de la bona alimentació dels jornalers i la família, que exigia l’esforç de les llargues i dures jornades, i en les festes assenyalades cuinaven uns plats exquisits.
Amunt! Les festes de l’arbre als Països CatalansLlorenç Roviras i Marc CastellsEdicions SidillàEl volum ofereix un recorregut narratiu i plàstic per unes celebracions carregades de simbolisme, que ens parlen del cicle anual de regeneració de la natura, però també de la voluntat de mantenir una tradició —sovint suposada, sempre deformada— i del desig de pertinença. L’obra fa un recorregut per una trentena de les més de cent seixanta festes d’aquest tipus que els autors han trobat a Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, Mallorca i Andorra.
La muntanya vivaNan ShepherdTraducció d’Aurora ballesterPròlegs de Núria Picas i Robert MacfarlaneEdicions SidillàNan Shepherd va voler estar sempre a prop de la natura. A les muntanyes escoceses dels Cairngorms va trobar un món d’una bellesa dinàmica i sorprenent, a voltes d’una duresa extrema. Va viure coneixent i estimant l’entorn: les roques, els vells camins, els llacs, els rius… fent-se amb les poques persones que hi vivien, descobrint els secrets més ben amagats, els animals i les plantes que anava retrobant, mentre s’adaptava al pas de les estacions i del temps. Un llibre per a tothom qui, com ella, tingui la necessitat de viure tot coneixent, convivint, estimant, perdent-se i retrobant-se a les muntanyes del país on vol que passi la seva vida.
El futuro es vegetalStefano MancusoGalaxia GutenbergEn aquest nou llibre, Stefano Mancuso continua la investigació que va iniciar a Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Ofereix de nou una revolucionària mirada cap al món de les plantes, en aquest cas estudiant les solucions que les plantes troben als múltiples reptes a què s’enfronten i d’aquí trobant models per inspirar solucions als problemes que assetgen la humanitat. El neurobiòleg explica que reconeixement. l’existència d’altres intel·ligències en el nostre planeta (a més de la nostra), podrem aprendre i canviar el punt de vista i la sensibilitat, de cara a repensar el nostre sistema de viure. Aquest títol només es troba disponible en espanyol.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

Les eleccions sacsegen també el mapa de les esquerres

Les eleccions sacsegen també el mapa de les esquerres

Els resultats de les esquerres, especialment d’ERC, han mostrat un nou independentisme metropolità, on hi ha concentrada més població i que pot ser la clau per al creixement dels partidaris de la República

Per: Seda Hakobyan i Alexandre Solano
29.12.2017  22:00
Vilaweb          

Les eleccions d’aquest 21 de desembre han donat la majoria absoluta a les forces independentistes, encapçalades per la candidatura del president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, que ha estat primera força en 668 de les 948 localitats catalanes. Afegides a les 142 on ha guanyat ERC, fa que, en unes eleccions en què s’imposava l’encaix català, l’independentisme sigui primera força en més del 85% dels municipis.
La força més votada, en conjunt, ha estat Ciutadans, tot i vèncer només en 135 municipis, i el PSC tan sols ha aconseguit de ser el partit més votat en dos municipis de la Val d’Aran, Canejan i Bausen, on el referent socialista és Unitat d’Aran, partit nacionalista aranès.
Un canvi a les esquerresEl procés independentista, i la seva oposició, ha capgirat el mapa polític català. El 2003, el PSC era el referent de l’esquerra, fins i tot de gran part del catalanisme, i la força més votada del parlament, amb més d’un milió de vots, tot i que la participació va ser molt més baixa que en l’actualitat.
Des de llavors, el seu pes dins les esquerres s’ha anat reduint, fins que en aquestes eleccions ERC li ha passat per davant tant en vots com en escons, una fita inaudita fa només uns anys.
Els republicans han obtingut més bon resultat que els socialistes en totes les comarques, tret de la Val d’Aran i el Baix Llobregat, on la diferència ha estat només de 2.500 vots, tot i haver estat el PSC un referent. Fins i tot, els vots republicans són superiors a la suma dels vots socialistes i dels comuns plegats.

Percentatge de vot del PSC, ERC i ICV-EUiA/CSQEP/CeC.
El PSC, aquesta vegada col·ligat amb els ex-Unió de Duran i Lleida, ha passat de 42 escons a 17, perdent més de 400.000 vots. Part del vot ha anat a Ciutadans, i el del sector més catalanista ha anat a parar a ERC, que ha engreixat gran part de les seves files amb els socialistes més sobiranistes. També ho ha fet Junts per Catalunya, que comptava a la llista amb ex-dirigents socialistes com Marina Geli i Ferran Mascarell.
En el cas dels comuns, ICV-EUiA i les confluències posteriors no han estat capaces d’ocupar l’espai que han deixat buit i s’han mantingut entre el 7% i el 10% dels vots elecció rere elecció. El moviment polític sí que ha ampliat el seu projecte amb la incorporació de Podem i els comuns d’Ada Colau, però en el cas de les eleccions al parlament això no s’ha traduït ni amb més vots ni amb més transcendència.
Després de la victòria a les eleccions espanyoles i haver tingut com a gran fita la batllia de Barcelona, esdevenint primera força en les eleccions a la ciutat (176.000 vots), els comuns no han aconseguit pas un resultat similar el 21-D.
Només han superat el 10% de vots en vint-i-dos municipis, concentrats a la rodalia de Barcelona, i no ha estat primera força enlloc, ni en els districtes de Barcelona. Els millors resultats els ha obtingut a Senterada, amb un 13,48%, i al Prat de Llobregat, amb un 12,15%.
Una prova de foc seran les eleccions municipals, concretament a Barcelona, on amb una participació molt més alta, aquest 21-D han obtingut la meitat dels vots (85.000) que ara fa dos anys, i caldrà comprovar si aconsegueixen de recuperar-los en les municipals.
Dins l’espai de les esquerres, cal afegir l’entrada al parlament d’una força municipalista com la CUP, que té trenta batllies, algunes tan importants com Badalona, Sabadell, Berga i Cerdanyola del Vallès. Tot i empitjorar resultats aquest 2017, en gran part pel vot útil a JxCat i ERC, la seva irrupció és un reforçament de l’esquerra independentista, ja que la suma amb ERC supera Ciutadans i converteix l’espai independentista en el referent de l’esquerra.
El canvi metropolitàHistòricament, els socialistes havien dominat a la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó roig, on encara mantenen algunes de les grans ciutats metropolitanes. Però en aquestes eleccions, ERC s’ha convertit en segona força a l’àrea metropolitana, per sobre dels socialistes, en gran part per un vot estratègic a Ciutadans.
Percentatge de vot del PSC, ERC i ICV-EUiA/CSQEP/CeC el 2003 i el 2017 a l’àrea metropolitana de Barcelona.
El percentatge de vot d’ERC a Barcelona ciutat (20,92%) és similar al del conjunt de Catalunya (21,39%). Si aquestes zones eren feus socialistes, trobem que tant al Barcelonès com al Vallès els republicans han estat més votats, passant per davant el PSC en ciutats tan importants, i històricament socialistes, com Badalona, Cerdanyola del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa i Sabadell.
En algunes comarques, ERC ha substituït totalment els socialistes, els quals no arriben ni al 5% del vot. En d’altres, com el Maresme, els papers s’han intercanviat: si el 2013 els socialistes (27%) es trobaven molt per sobre d’ERC (17%), el 2017 ERC ha obtingut el 23%, molt per davant del 12% del PSC.
Com en el cas dels comuns a la ciutat de Barcelona, l’hegemonia dels republicans per sobre el PSC es consolidarà, o no, a les eleccions municipals del 2019, quan podria fer forat en municipis que han estat històricament allunyats de l’independentisme.
Els comuns, per la seva banda, no han estat capaços de recollir el vot d’esquerres, en gran part pel posicionament ambigu, amb veus discordants dins el bloc, respecte de l’autodeterminació, la independència i l’aplicació del 155. Com a punt positiu, han pogut sortir de les eleccions sense haver-se de posicionar en cap bloc i amb totes les possibilitats per a poder bastir el projecte des dels ajuntaments.
Finalment, la CUP va ser capaç, ara fa dos anys, d’entrar i fer créixer el vot, tant municipal com nacional, en ciutats que històricament no havien donat gaire suport a l’independentisme, i va esdevenir primera força a Ripollet, segona a Badia del Vallès i governa a Badalona. Les eleccions municipals també seran un test per a la CUP, serà quan es mesurarà si el 2015 va ser un cas excepcional o si ho ha estat aquest 21-D, en què difícilment es podia rivalitzar en fermesa amb dos partits els dirigents dels quals es trobaven exiliats o empresonats i que competien contra Ciutadans per la primera plaça.
Els resultats de les esquerres, especialment d’ERC, han mostrat un nou independentisme metropolità, en què hi ha concentrada més població i que pot ser la clau per al creixement dels partidaris de la República, que faci que el projecte assoleixi unes grans majories incontestables.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Publicat per a Cap comentari:

Joies romàniques amagades en l’entorn natural dels Pirineus

Cultura
PIRINEUS - 12 desembre 2017 17.06 h 

                                         

ROMÀNIC CATALÀ DE MUNTANYA

Joies romàniques amagades en l’entorn natural dels Pirineus

Les línies simples d’aquest estil arquitectònic i la seva monumentalitat s’integren a la perfecció en el paisatge                                        

- PIRINEUS
L’entorn natural dels Pirineus de Catalunya, de gran bellesa, aplega part dels millors exponents del romànic català. La Vall de Boí, la Val d’Aran, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès i l’Alt Empordà són alguns dels principals punts del territori que conserven esglésies i monestirs del romànic. Una ruta culturalment enriquidora que es pot fer en perfecte harmonia amb el medi natural.

La Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat

Redacció
El conjunt romànic de la Vall de Boí és excepcional. N’és prova que té la consideració de la Unesco de Patrimoni de la Humanitat. L’excepcionalitat ve per la concentració en un espai reduït d’un elevat nombre d’esglésies del mateix estil arquitectònic. Uns edificis de gran qualitat que han arribat fins avui en un envejable estat de conservació i molt poc modificades.
El conjunt el formen les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll , Sant Joan de Boí , Santa Eulàlia d’Erill la Vall , Sant Feliu de Barruera , la Nativitat de Durro , Santa Maria de Cardet , l’Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro . Els temples van ser construïts entre els segles X i XII i segueixen l’estil romànic llombard, caracteritzat per l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre i la decoració exterior d’arquets cecs i bandes llombardes.

La ruta del romànic en cinc passos per la Val d’Aran

Redacció
La descoberta del romànic de muntanya a la Val d’Aran la podem fer en cinc passos, els que ens portaran per les cinc esglésies de la quinzena que formen part de la coneguda com a ruta del romànic de l’Aran.
El primer pas el fem a l’església de Nostra Senyora de la Purificació (a Bossòst). El temple és de planta basilical i disposa de tres naus construïdes en volta de canó, que se sostenen sobre pilars circulars.
La segona etapa ens porta fins a Sant Miquel de Vielha , un edifici que és un perfecte exemple de la transició de l’estil romànic al gòtic. D’allà ens traslladarem a Sant Andreu de Salardú, una església del segle XIII aixecada en ple romànic tardà.
Encara ens manquen dos punts més per enllestir la ruta. El primer Santa Maria d’Arties , que té la consideració de Monument Nacional i on hi trobem interessants pintures murals gòtiques i renaixentistes; la segona, Santa Eulàlia d’Unha , que conserva pintures romàniques -concretament la cara- del que es considera que deuria ser el Pantocràtor.

Santa Maria de la Seu d’Urgell, una peça única

Redacció
La Seu d’Urgell amaga un tresor: l’única catedral romànica que es conserva a Catalunya, Santa Maria de la Seu d’Urgell . És una construcció del segle XII, de pedra despullada d’ornaments. Ara bé, a les galeries del claustre hi ha més de 50 capitells decorats amb elements vegetals, persones i bestiari popular. Una rosassa del segle XV il·lumina l’altar major.
El conjunt catedralici comprèn la basílica, el claustre i el Museu Diocesà , que acull pintures, orfebreria i altres objectes de l’art sacre del bisbat d’Urgell.

Dos monestirs únics a la ruta del Berguedà

Redacció
La ruta del Berguedà és la dels monestirs. El primer que ens trobem és el de Sant Jaume de Frontanyà . Malauradament, de l’original només se’n conserva l’església, tres absis i el transsepte. El seu cimbori de dotze cares és únic en tot el romànic català i és un dels seus grans valors.
Una mica més al nord, al municipi de Guardiola de Berguedà hi trobem el monestir de Sant Llorenç , que ha estat restaurat recentment. Gràcies a aquesta acció,l’església ha recuperat el volum inicial, cosa que permet contemplar l’interior tal com era el segle XV, presidit per a tribuna-cripta de la nau central.

La ruta noble del Ripollès: terra de comtes i abadesses

Redacció
El Ripollès amb un total de 98 monuments distribuïts per tots els municipis de la comarca, és tot un referent pel món romànic. És un punt clau del que es coneix com la ruta dels comtes i els abats i abadesses. A través dels seus municipis podem seguir el rastre de la història vinculada al mite fundacional de la nació: la tomba de Guifré el Pelós , el record dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV ...
Un punt clau de la ruta és el monestir de Santa Maria de Ripoll , de característiques monumentals. Especialment coneguda és la decoració escultòrica del seu pòrtic, que conté escenes de l’ Antic Testament.
Continuem per dues valls: la de Ribes i la de Camprodon fins arribar a la localitat de Gombrèn, on hi ha el castell de Mataplana . D’ell es diu que hi va viure el comte Arnau , un ric noble català que ha esdevingut personatge de llegenda. El van condemnar pels seus pecats a vagarejar eternament a lloms d’un cavall negre.

Sant Pere de Rodes, el colós del romànic català

Redacció
El monestir de Sant Pere de Rodes , majestuós, potent, s’aixeca en un dels cims de la serra de Rodes , des del qual es veuen unes espectaculars vistes del Cap de Creus . El monestir està construït en terrasses, cosa que li permet adaptar-se perfectament a l’entorn. La construcció la formen l’església, el claustre, les sagristies, les dependències habituals on s’hi feia vida i, finalment, el palau de l’abat. A l’església, erigida entre els segles X i XI, podreu apreciar les columnes romàniques originals.
Si després de totes aquestes informacions no podeu esperar més a fer cap a la ruta pel romànic dels Pirineus de Catalunya visiteu aquest web .

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)