dissabte, 29 d’octubre del 2016

En què es diferencia avui un votant del PP i un del PSOE?

Món > Espanya

En què es diferencia avui un votant del PP i un del PSOE?

Els votants del PP i PSOE comparteixen un ampli espai comú sobre polítiques econòmiques



Ara Vot votants PSOE PP
L’abstenció del PSOE en la votació d’investidura d’avui permetrà la formació d’un govern del PP. Aquesta és una gran novetat perquè mai el PSOE havia donat el seu vot a un candidat d’un altre partit. Les raons d’aquest canvi d’actitud, però, no cal cercar-les només en els problemes interns dels socialistes. El fet és que en l’última dècada les diferències d’opinió entre els votants socialdemòcrates i populars s’han reduït molt.
La convergència entre els dos grans partits del sistema és un fet demostrable, quan s’analitzen les respostes dels electors en les grans enquestes d’opinió sobre els grans temes que tradicionalment havien separat la dreta de l’esquerra.
Sembla clar, per això, que la socialdemocràcia es troba avui en una cruïlla difícil entre tornar als valors que havien caracteritzat el PSOE, competir per la centralitat amb els conservadors mentre perd centralitat per l’esquerra o crear una nova alternativa al model actual sorgit a partir de l’acceptació de la tercera via i el lliure mercat. En aquest sentit els votants socialistes semblen votar PSOE més per una inèrcia històrica personal o per identificació amb unes sigles que no pas per un projecte clarament diferenciat del del PSOE.
Els votants del PP i PSOE, units a favor de menys impostos
Això és particularment visible quan s’ha analitza una de les qüestions que històricament marcava la divisió entre els socialdemòcrates i la dreta: la divisió entre els favorables a una reducció dels impostos, encara que això signifiqui pitjors serveis i els que aposten per reforçar els serveis públics encara que això signifiquin pujar els impostos.
Si es formulen avui aquestes dues alternatives als votants de PP, PSOE i Podem trobem que mentre que gran part dels votants de Podem es posicionen clarament a favor de més serveis i més impostos, arribant a agrupar un 56% en la posició més escorada (0-3), entre els votants socialistes no arriben ni a la meitat dels seus votants (43%) els qui prefereixen més serveis públics encara que això signifiquen més impostos. I el més interessant és que en aquest sentit no hi ha una gran diferència dels votants socialistes amb els votants populars (36%).
Ara Vot votants PSOE PP
La identificació de classe uneix PP i PSOE
Per una altra banda, si considerem la classe com a ratlla divisòria, a partir de la idea de que la classe treballadora votarà a partits d’esquerra i en canvi els més adinerats votaran a la dreta, també podem comprovar que la premissa no es compleix però en aquest cas el resultat és molt sorprenent. Les diferències entre socialistes i populars són mínimes però es pot observar clarament que Podem obté més vots entre els que obtenen més ingressos que no pas entre el PP i el PSOE.
ara vot.003 PSOE PP
La idea de classe, tanmateix, continua funcionant quan es pregunta als votants lliurement sobre la pròpia identificació. Quan se’ls demana que s’ubiquen en l’eix esquerra-dreta prop del 70% de votants socialistes opten per posar-se en el centre-esquerra, al voltant del 10% més a l’esquerra i el 20% restant al centre. I si es demana els votants com es defineixen, aleshores trobem que una gran majoria de votants del PSOE s’autodefineixen com a socialistes o socialdemòcrates, fet que també succeeix entre els populars en referència a conservador o democristià. Comparant aquestes dades amb la posició que els votants dels diferents partits tenen sobre els impostos és fàcil observar que té més pes en la identificació un apriorisme ideològic que no pas la posició sobre els fets concrets.
ara vot.002 PSOE PP
El PP esquiva els gran temes socials
Altres trets que també havien diferenciat les polítiques del PSOE de les del PP, com el matrimoni homosexual o l’avortament, actualment obtenen un suport massiu i generalitzat del 80% de la població segons l’Eurobaròmetre. Degut a aquesta enorme aprovació el PP ha optat per no plantejar batalla més enllà d’algun episodi puntual, reduint així a no res un un factor que fa anys servia per a marcar clarament les diferències entre els dos partits.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dimecres, 19 d’octubre del 2016

El malbaratament de menjar a les escoles arriba al Congrés

El malbaratament de menjar a les escoles arriba al Congrés

200.000 persones reclamen canviar la llei que impedeix reaprofitar aliments ja cuinats


El malbaratament de menjar a les escoles arriba al Congrés
Jordi Ribot Punti ICONNA
Dimarts, 18 d'octubre del 2016 - 22:06 CEST
EL PERIODICO                                           
Una vintena de plats de sopa i una quantitat semblant de racions de pollastre amb guarnició sortiran d'aquí un parell de dies, empaquetats, congelats i etiquetats com cal, de les cuines d'un menjador escolar per ser repartides en un menjador social. Són les porcions que han sobrat del menú servit aquest dimarts als alumnes del col·legi Maristes Montserrat de Lleida i que seran consumits després pels usuaris de l'associació Arrels, que atén persones en risc d'exclusió social a la capital lleidatana.
“Aquí no es desaprofita res, tot i que hi ha aliments, com els que contenen ou i peix, de què hem de prescindir per raons sanitàries", explica Neus Mor, cap de serveis del col·legi, on diàriament se serveixen entre 700 i 750 dinars. "Tot s'aprofita, tret de si és menjar que s'ha servit al plat als alumnes, aleshores no es recicla”, aclareix.



Entre les aportacions dels Maristes i les de cinc centres educatius més de la ciutat, l'any passat es van recollir al voltant de 8.000 racions de menjar ja preparat a Lleida. No és aquesta l'única experiència que es porta a terme a Catalunya per reduir el malbaratament alimentari als menjadors escolars, també n'hi ha a l'àrea de Barcelona i al Vallès Occidental, però sí que potser és una de les més veteranes. "No sé exactament quant temps fa que vam començar, però deu fer uns quants anys, sí", diu Mor.
“I si el model és vàlid per a tots aquests llocs, si s'han creat protocols, amb l'autorització dels inspectors sanitaris, per garantir el reaprofitament del menjar sobrant en un bon nombre d'escoles, ¿per què no es pot fer igual a tot arreu?”, es pregunta Cristina Romero, una mare d'Empuriabrava (Alt Empordà), que aquest dimecres serà al Congrés dels Diputats entregant les gairebé 225.000 signatures que ha recollit, a través de la plataforma Change.org, per reclamar la revisió de la llei 17/2011 de seguretat alimentària i nutrició, perquè els excedents de les cuines escolars puguin ser “reaprofitats o redistribuïts”, assenyala Romero.

MACARRONS EN UNA CARMANYOLA

Una cosa que aparentment no tindria per què tenir més complicacions, posar uns macarrons que han sobrat en una carmanyola en comptes de llençar-los a les escombraries, està prohibit actualment per la llei que regula les normes d'higiene per a l'elaboració, distribució i comerç de menjar preparat i la manipulació d'aliments. “Per motius higiènics i sanitaris, els aliments que han sigut cuinats en un lloc no poden ser després manipulats i traslladats a un altre, si no es prenen una sèrie de mesures a vegades massa exigents”, detalla la mare gironina, que va posar en marxa la campanya després d'assistir fa un any a una reunió sobre el servei de càtering a l'escola del seu fill.
“És un contrasentit que tots els aliments sobrants es desaprofitin, especialment en un moment com aquest en què fan tanta falta a molta gent”, va reflexionar Romero després que l'escola li confessés la quantitat de menjar que acabava als contenidors de residus. "¿Això és el que els volem ensenyar als nostres fills?", es pregunta la progenitora.

REDUIR ELS RISCOS

Per no parlar de l'impacte ambiental que té aquest malbaratament, "tant pels costos de producció com pels d'eliminació", subratlla Joan Marc de Miquel, el tècnic especialista en seguretat alimentària que impulsa diversos projectes contra el malbaratament de menjar. El risc zero no existeix, admet De Miquel. "Però prenent una sèrie de prevencions, com per exemple eliminant els aliments de risc, aquest menjar pot arribar a altres persones", indica. Els aliments de risc són els que contenen ou, els derivats del marisc, els productes de pastisseria i els productes crus, que amb la congelació perden qualitat.
Les condicions perquè l'aliment es mantingui en bon estat passen perquè "arribi al seu destí a la temperatura adequada, és a dir, a més de 65 graus o a menys de 8 graus, si s'han de consumir abans de 24 hores". Si s'ha de menjar després d'aquestes 24 hores, el plat necessita una refrigeració per sota dels 4 graus. "Per això, un altre dels elements a tenir en compte és la proximitat, perquè si la redistribueixes a prop d'on s'ha cuinat disminueixes els riscos de transport", afegeix el tècnic, que forma part de la delegació que aquest dimecres viatja al Congrés.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Les consignes del Pep

Les consignes del Pep

Futbolistes del City expliquen a EL PERIÓDICO les instruccions de l'entrenador



Les consignes del Pep
REUTERS / PHIL NOBLE


POL GUSTEMS / MANCHESTER
Dilluns, 17 d'octubre del 2016 - 18:22 CEST
EL PERIODICO                                           
Pep Guardiola no té una vareta màgica. Potser ha rebut una vintena de preguntes aquests últims mesos sobre un suposat sortilegi aplicat sobre Raheem Sterling, “Rash”, com l'apoda el míster, que ha passat de ser escridassat per l'afició anglesa a oferir el millor futbol de la seva carrera. La resposta sempre ha sigut la mateixa. Un moviment cap enrere a la seva cadira de la sala de premsa, les dues mans en senyal de defensa i un clar: "No he fet res. Ha sigut ell”.
Evidentment, Sterling no s'ha despertat sol, però tampoc per inspiració divina. Guardiola insisteix repetidament als seus jugadors en petits detalls, des de la correcció de la posició del cos, a la cama amb què han de controlar o el moviment més necessari. La retenció d'aquests conceptes, que per persistents s'acaben assumint, està millorant els futbolistes del Manchester City que aquest dimecres visiten el Camp Nou.

EL MISSATGE A BRAVO


La consigna més repetida a Claudio Bravo és predictible. Tant que quan l'hi preguntem esbossa un somriure: “Crec que és notori. Que tracti d'enllaçar jugades des del darrere. Sortir jugant i intentar no abusar de la pilota llarga”. Al porter xilè el van fitxar per a això, i encara que sigui una de les seves principals qualitats reconeix la dificultat: “No és fàcil. Has de complementar-te amb moltes coses, però a la vegada és una cosa que a mi m'acomoda. Miro de fer-ho tan bé com puc i tampoc arriscar massa. L'important és mantenir sempre una sensació de tranquil·litat”.


"Pep em diu que tracti d'enllaçar jugades des d'enrere. Sortir jugant i intentar no abusar de la pilota llarga. No és fàcil, però és algo que a mi m'acomoda" (Bravo)

Si futbolistes consagrats han d'adaptar-se, els més joves reben un màster accelerat. Sobre la gespa John Stones és qui més instruccions recull. Pablo Maffeo reconeix estar aprenent moltíssim. “A mi el Pep m'ajuda sobretot amb pilota. Per exemple, em diu que he de controlar amb l'esquerra per tenir més temps per passar amb la dreta. I quan tinc la possessió conduir per fer el 2 contra 1”, explica el lateral de Sant Joan Despí. “Després, en el posicionament al camp, quan estem atacant a l'altre costat he de tancar l'esquena del meu central. Així no ens poden ficar una pilota entre tots dos”, diu. Maffeo té la lliçó apresa.

"AGAFA LA PILOTA I JUGA"


La complexitat de les ordres es transforma en senzillesa quan la situació ho requereix. Per exemple, un debut a la Premier League. El centrecampista Aleix García va jugar els seus primers minuts de Lliga contra el Bournemouth en la cinquena jornada. Abans de saltar al camp, les paraules del Pep van ser concises: “Que estigui tranquil, agafi la pilota i jugui. Que toqui el màxim de pilota possible”.

En aquesta parcel·la Guardiola no ha canviat. Fa set anys, quan va fer debutar a Marc Muniesa amb el Barcelona en un partit contra Osasuna, el missatge va ser gairebé idèntic. El recorda l'ara futbolista de l'Stoke City: “Just abans de sortir em va dir que fes el que sabia. Que agafés la pilota, que estigués tranquil, que tot aniria molt bé”.

MUNIESA I DEULOFEU


Al mes d'agost es van retrobar al Britannia Stadium, on el City va golejar 1-4. “Després del partit ens vam veure cinc minuts”, recorda Muniesa. “Ell va venir directe a la banqueta de l'Stoke després del xiulet final. Es va alegrar molt de veure'm i jo també. És una persona molt important per a mi en l'àmbit futbolístic. Em va preguntar per la família, per la filosofia futbolística anglesa i vam conversar sobre futbol”.
“M'ajuda sobretot amb pilota. Per exemple, em diu que he de controlar amb l'esquerra per tenir més temps per passar amb la dreta" (Pablo Maffeo)

Al Pep se l'escolta. Dins i fora del City. Més enllà dels conceptes tàctics, el seu discurs també arriba, per exemple, al vestidor de l'Everton. Divendres passat Guardiola va elogiar la figura de Gerard Deulofeu, a qui considerava un futbolista especial a qui se li havia recriminat, potser en excés, uns aspectes defensius que ja havia millorat.

QUATRE DERROTES EN TRES ANYS

Aquestes paraules van arribar al telèfon de l'extrem català: “Va ser un orgull. Em va posar molt content quan em van passar l'àudio. Sé que sóc bo en l'un contra un, però és veritat el que diu ell. Se m'ha criticat molt per aspectes de defensa. Si no ho hagués corregit no estaria a Primera”.
El Manchester City ha jugat contra el Barça quatre partits en els últims tres anys. Ha perdut tots quatre. Aquesta vegada serà la primera comptant amb el detallisme extrem de Guardiola.


diumenge, 16 d’octubre del 2016

Palmarès complet de Sitges 2016


 
Palmarès complet de Sitges 2016
Premi Millor Pel·lícula: SWISS ARMY MAN, de Daniels

Premi Especial del Jurat: LA AUTOPSIA DE JANE DOE (THE AUTOPSY OF JANE DOE), d'André Øvredal

Premi Millor Direcció (patrocinat per Gas Natural Fenosa): Yeong Sang-Ho, per TRAIN TO BUSAN

Premi Millor Interpretació Femenina: Sennia Nanua, per MELANIE. THE GIRL WITH ALL THE GIFTS

Premi Millor Interpretació Masculina (patrocinat per Autolica – Mercedes Benz): Daniel Radcliffe, per SWISS ARMY MAN

Premi Millor Guió: Jeremy Slater, per PET

Premi Millors Efectes Especials: Jung Hwang-Su, per TRAIN TO BUSAN

Premi Millor Fotografia: Hong Kyung-Pyo, per EL EXTRAÑO (THE WAILING)

Gran Premi del Públic (patrocinat per La Vanguardia): THE HANDMAIDEN, de Park Chan-wook

Premi Millor Curtmetratge Secció Oficial Fantàstic

-CURVE, de Tim Egan

-Menció especial a LIMBO, de Konstantina Kotzamani

Premi José Luis Guarner (Jurat de la Crítica)

THE NEON DEMON, de Nicolas Winding-Refn

Premi Citizen Kane a la Millor Direcció Novell

Julia Ducournau, per GRAVE (CRUDO)

Premi Jurat Carnet Jove a la Millor Pel·lícula

GRAVE (CRUDO), de Julia Ducournau

Mencions especials a THE LURE, d'Agnieszka Smoczynska i SWISS ARMY MAN, de Daniels

Noves Visions ONE

UNDER THE SHADOW, de Babak Anvari

Menció especial a PREVENGE, d'Alice Lowe

Noves Visions PLUS

A DRAGON ARRIVES, de Mani Haghighi

Menció especial a ARE WE NOT CATS, de Xander Robin

Premi Millor Curtmetratge Noves Visions Petit Format: LA FEMME ET LE TGV, de Timo Von Gunten

Panorama Fantàstic

I AM NOT A SERIAL KILLER, de Billy O'Brien

Òrbita

LO CHIAMAVANO JEEG ROBOT, de Gabriele Mainetti

Focus Àsia

EL EXTRAÑO (THE WAILING), de Na Hong-jin

Menció especial a DEAREST SISTER, de Mattie Do

Anima't

Premi Millor Pel·lícula: YOUR NAME, de Makoto Shinkai

Premi Millor Curtmetratge: DARREL, de Marc Briones i Alan Carabantes

Midnight X-Treme

IT STAINS THE SANDS RED, de Colin Minihan

Brigadoon

ARCANA, de Jerónimo Rocha

Méliès d'Argent

Premi Millor Pel·lícula Europea SOFC 49: GRAVE (CRUDO), de Julia Ducournau

Premi Millor Curtmetratge Europeu SOFC 49: DAWN OF THE DEAF, de Rob Savage

Blood Window

1974, de Victor Dryere

Premis SGAE Nova Autoria

Premi Millor Guió: EN LA AZOTEA, de Miguel Casanova i Damià Serra

Premi Millor Direcció-Realització: CABEZA DE ORQUÍDEA, de Violeta Blasco, Germán Andrés López, Carlotta Napolitano, Angélica Sánchez i Claudia Zegarra

Premi Millor Música Original: ROGER, de Jan Fité

Premi IV Laboratori d'Escriptura de Guió Cinematogràfic: LOS INVITADOS, de Carla Guimarães

​La inclassificable comèdia negra «Swiss Army Man» guanya a Sitges

Sitges 2016


​La inclassificable comèdia negra «Swiss Army Man» guanya a Sitges

L'actor Daniel Radcliffe també aconsegueix el Premi a la millor actuació

El Premi Especial del Jurat és per a la pel·lícula "La autopsia de Jane Doe" (The Autopsy of Jane Doe)", mentre que el Gran Premi del Públic ha estat per a la coreana "The Handmaiden"

Star Trek, entre la filosofia i el fenomen fan

, Sitges | 15/10/2016 a les 13:04h

La comèdia negra Swiss Army Man, sorprenent, enginyosa i un punt estranya, ha resultat la gran vencedora de la 49a edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Dirigida per Dan Kwan i Daniel Scheinert, el film ja va esdevenir un dels grans noms de la darrera edició del festival de Sundance i explica com, després d'una llarga temporada aïllat en una illa deserta, Hank (Paul Dano) troba un company de fatigues: el flatulent cadàver d'un jove (Daniel Radcliffe) que el mar ha portat a la platja.

Amb aquesta premissa tan descabellada, el film aconsegueix un efecte absolutament bell i fascinant: que la tirallonga de gags de mal gust sobre els efectes descompositius d'un cos acabi sent una història més propera a la poesia que a la bogeria. La discòrdia, però, ha tornat a ser present en la decisió del jurat, ja que bona part del públic i de la premsa acreditada optava per donar el premi gros a la coreana The Handmaiden, que ha aconseguit el Gran Premi del públic.

L'altra gran guanyadora amb dos premis –el Citizen Kane a la Millor Direcció Novell i el del Jurat Carnet Jove– ha estat la "carnívora" Grave (Crudo), de la novella Julia Ducournau, que va causar estralls al festival de Toronto, on part del públic va patir desmais. El jurat ha guardonat també el guió de Jeremy Slater per la cinta Pet i la direcció del coreà Yeong Sang-ho per Train to Busan.
 
L'actor Daniel Radcliffe, millor actor per «Swiss Army Man», la Millor pel·lícula de Sitges 2016

Les interpretacions masculina i femenina les han obtingut respectivament Daniel Radcliffe per Swiss Army Man i Sennia Nanua per Melanie. The Girl with all the Gifts. A més del Premi a la Millor Direcció, la coreana Train to Busan també s'ha emportat el Premi als Millors Efectes Especials, a la vegada que una altra coreana, The Wailing (El extraño) ha obtingut el Premi a la Millor Fotografia. A la secció Panorama, la votació del públic assistent al Festival ha decidit que la Millor Pel·lícula sigui I Am not a Serial Killer de l'irlandès Billy O'Brien.

FGC recrea la Cripta Gaudí de Santa Coloma de Cervelló a l’interior d’un tren

Cultura

FGC recrea la Cripta Gaudí de Santa Coloma de Cervelló a l’interior d’un tren

És la primera vegada que s'ambienta l'interior d'un tren de la Generalitat



fotonoticia_20161015131531_800
El president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Enric Ticó; el director de l’Agència Catalana de Turisme, Xavier Espasa, i el batlle de Santa Coloma de Cervelló (Barcelona), Gerard Segú, han presentat aquest dissabte un tren de FGC l’interior del qual ha estat personalitzat amb elements estètics de la Cripta Gaudí, ubicada al municipi.
Segons un comunicat de FGC, és la primera vegada que s’ambienta l’interior d’un tren i ha estat una iniciativa de la pròpia empresa ferroviària i de la Diputació de Barcelona, que han comptat amb la col·laboració de 3M, Grup ESSA, Nogueres Barcelona i Advanced Leisure Services.
L’objectiu que es persegueix amb la recreació és posar en valor la importància d’aquest monument d’Antoni Gaudí i la seva vinculació amb l’estació de FGC de Colònia Güell.
La decoració del tren adapta elements arquitectònics de la cripta amb la configuració i particularitats de l’interior dels vagons: s’ha ambientat el sostre, les portes, els laterals, les parts posteriors dels seients i la paret final del tren amb elements visuals que simulen les parets, el sostre, les vitrines i els bancs de la cripta.
També hi ha textos explicatius de les característiques tècniques de la cripta i curiositats del procés constructiu en vinils sostenibles lliures de PVC.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

divendres, 14 d’octubre del 2016

Christopher Walken: "Admeto que hi ha moltes pel·lícules meves que no he vist"

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Christopher Walken: "Admeto que hi ha moltes pel·lícules meves que no he vist"

Entrevista amb el magnètic actor de culte del cine nord-americà, Gran Premi Honorífic del festival de Sitges

Christopher Walken: "Admeto que hi ha moltes pel·lícules meves que no he vist"
Pau Marti

Dijous, 13 d'octubre del 2016 - 23:41 CEST
EL PERIODICO                                           


Als seus inicis va fer musicals i era conegut pel seu instint còmic, però després d’El caçador, per la qual va recollir l’Oscar al millor secundari el 1979, es va convertir en malvat i/o home torturat de referència. Ha fet més de cent pel·lícules i totes, fins i tot les insalvables, les ha millorat amb la seva mera intensa presència. Entrevistem el Gran Premi Honorífic de Sitges-2016, amb un ritme de parla tan personal en la vida real com en el cine.
–¿Rebre aquesta mena de premis a tota una carrera, no espanta una mica?
–Espero que no signifiqui que estic acabat [somriu]. És un honor i és una oportunitat per visitar Sitges i tornar a Espanya. Tant de bo faci cent pel·lícules més.
–Ho aconseguirà, vostè no para. Encara en roda tres o quatre cada any…
Mai se sap. A vegades n’he fet tres o quatre. Aquest any he estat en una, però segurament al desembre en començaré a rodar una altra.
–Si no actués, no sabria què fer, ha dit.
Això penso [pausa llarga]. No tinc altres habilitats [pausa llarga i no continua].
–No té aficions.
No… [pausa llarga]. Seria cirurgià [fa com si s’operés l’estómac a si mateix]. ¿Què podria ser? Potser astronauta.
–Venint del ball i la comèdia, ¿esperava convertir-se en un paio dur tan cobejat?
En realitat no. Però quan vaig entrar en el cine vaig fer dos papers de paio amb problemes, a Annie Hall i El caçador. Va ser al principi. I les dues pel·lícules van ser vistes per molta gent. I per això van començar a trucar-me per fer de persona amb problemes. I em vaig quedar amb aquesta imatge.



–Però no gaire després d’aquelles dues pel·lícules va demostrar els seus dots de ballarí a Diners caiguts del cel.
És una bona pel·lícula. Estaven buscant un actor que sabés ballar. No n’hi ha tants.
–En va aprendre molt de Robert de Niro en el rodatge d'El caçador. Diu que el va salvar en alguna escena.
De Niro va ser una gran influència durant tota la pel·lícula. I Meryl Streep. Quan treballes amb actors així, t’eduques. Vaig tenir molta sort d’estar amb ells, també amb [el director] Michael Cimino… Feia 30 anys que treballava. I de cop, la gent em va prestar atenció. El negoci és així. De sobte, tens sort.
–És més conegut com a secundari que com a actor principal, però compta amb grans papers protagonistes en la seva carrera. Com el vident de La zona morta.
El director, David Cronenberg, era molt bo. I la història era de Stephen King. Vaig conèixer King després d’estrenar-se la pel·lícula i em va dir que havia disfrutat veient-la. Hi vaig treballar amb gran gent.
–També va protagonitzar El rey de Nueva York, però vostè no sembla feliç amb la seva actuació ni amb la pel·lícula.
Sí que sóc feliç. El que sempre he volgut dir és que va ser una pel·lícula molt modesta. Es va fer amb pocs diners i molt de pressa. Vam rodar a Nova York sense permís. Abel [Ferrara, el director] deia: «Anem al carrer, sortiu, feu el paper i jo us segueixo amb la càmera». Fèiem això, venia la policia, sortíem corrents… Així és com es va fer la pel·lícula. Quan vam rodar al metro, vam saltar deu paios alhora dins d’un vagó, camèra inclòs. I ens van arrestar a tots. Per sort, l’escena havia quedat bé.
–¿Aquesta escena apareix en el muntatge final? Vull recuperar-la.
Hi és. Així vam fer la pel·lícula.
–Fins i tot en els seus papers més petits, sempre mira d’aportar-hi alguna complexitat inesperada.
No, crec que està en el paper. Per exemple, els diàlegs de Quentin Tarantino són molt específics. Tot és al paper.
–Però vostè presta poca atenció, en general, a la puntuació tal com apareix en el guió. Aporta el seu propi ritme.
Ho faig, sí [pausa llarga]. No presto atenció a la puntuació.
–Com ha dit, acumula més de cent pel·lícules. ¿Creu que alguna es mereix millor reputació?
N’hi ha moltíssimes, no sabria dir-ne una. He fet un munt de bones pel·lícules. Algunes no gaire vistes. De fet, admeto que hi ha pel·lícules meves que no he vist. Moltes. Però hi ha actors encara més treballadors que jo. Conec un actor de l’Índia que fa tres o quatre pel·lícules en una setmana. Es canvia de roba i se’n va a fer-ne una altra, a vegades el mateix dia.

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Els germans grans


La llibreta

Els germans grans

Els Beatles van ser els primers a omplir estadis i els primers a patir la presó de la fama

All You Need Is Love

| 12/10/2016 a les 15:10h

El periodista pregunta a Paul McCartney quin lloc creu que ocuparan els Beatles a la història de la cultura occidental. “El que fem no és cultura, és diversió”, matisa el cantant. La primera part del que diu és rebatible; la segona, no. Els Beatles de la primera època s’ho passaven de conya i es notava. Eren joves i frescos, deien i feien el que volien. Els admiraven als cinc continents i ho encaixaven amb alegria.

“Què fareu quan esclati la bombolla?”. Els periodistes, sempre tan simpàtics. Resposta de John Lennon: “Riure de valent”. La Beatlemania anava in crescendo i la premsa ja els volia destronar.

Eren com germans. I van fer de germans grans dels que van venir després. Van haver d’obrir camí, esberlant portes desconegudes fins aleshores. Amb ells el fenomen dels fans (i sobretot –aquí el desdoblament del gènere em sembla oportú– de les fans) va adquirir unes magnituds sense precedents. “Encara que no fossis el nen més feliç del barri, podies ser fan dels Beatles”, recorda l’actriu Whoopi Goldberg en el documental Eight Days a Week, centrat en els tours del 1963 al 1966. Van fer concerts en estadis per primer cop, amb uns equips de so que no estaven a l’altura però tant se val, es tractava de cantar i cridar i desmaiar-se i poder dir jo hi era. Quina enveja, els que hi van ser. Com la Whoopi, a qui la seva mare va portar per sorpresa al Shea Stadium de Nova York aquell 15 d'agost del 1965: mai abans un espectacle musical havia reunit 55.000 persones.

També van ser els primers presoners de la fama. És una llei matemàtica: com més triomfes, més et busquen les pessigolles i més detractors tens. Seguien despertant histèries col·lectives, però arribaven no sé on i els rebien amb una pancarta que deia “Beatles go home”. I segur que, dins seu, aquell rebuig ressonava més que milers d'elogis. La cançó Help! de Lennon pretenia ser, en efecte, un crit d'auxili.

Per sort eren quatre, no pas un de sol. El pobre Elvis ho va tenir pitjor. El Paul, el John, el Ringo i el George podien comentar entre ells que n’estaven fins als nassos, que s'havien avorrit a si mateixos, que ja no es divertien. I van dir prou a les gires per concentrar-se en la música. A sobre –i aquesta és una dada bàsica que no apareix al documental–, el 1967 va morir l’anomenat cinquè Beatle: el mànager del grup, Brian Epstein. Encadenar quilòmetres i directes quedava definitivament enrere.

No sóc gaire mitòmana, però pagaria el que no tinc per haver assistit a l'últim concert dels Beatles, el 30 de gener del 1969, al terrat de l'estudi on treballaven. El grup va tocar durant quaranta-dos minuts per a uns quants privilegiats –i per als veïns i vianants que passaven per allà– fins que, arran de les queixes dels comerciants de la zona, va entrar en joc la policia i es va acabar la festa. Jo vaig néixer al cap de quatre mesos justos, el 30 de maig. Sempre m'ha acompanyat la sensació d'haver arribat al món un pèl massa tard.
 
 
El concert al terrat, un vídeo impagable:

 

Contingut relacionat

30/09/2016

The Beatles: Eight Days A Week. The Touring Years - Tráiler español (VOS...

La «Fiesta de la Raza», últim aliat de l'Espanya eterna

Dia de la hispanitat

La «Fiesta de la Raza», últim aliat de l'Espanya eterna

La commemoració del 12-O ha guanyat protagonisme ara que l’estat espanyol travessa una forta crisi

Un català, el cardenal Isidre Gomà, va ser un dels ideòlegs de la Hispanitat fa menys d'un segle

El PSOE va intentar els anys vuitanta edulcorar la festa

| 11/10/2016 a les 22:00h
El franquisme va ser una edat d'or pels mites de l'Espanya vella. Foto: Openkratia
 
La celebració del dia de la Hispanitat, Fiesta de la Raza o festa nacional d’Espanya, no té ni cent anys. Un senyal de la feble articulació d’Espanya com a projecte nacional és la dificultat per institucionalitzar una gran diada que gaudís del consens general. Al segle XIX ho van intentar els liberals de les Corts de Cadis, proclamant el Dos de Maig, quan el poble madrileny va sortir al carrer contra les tropes napoleòniques. Però la festa va durar poc. La seva simbologia liberal va fer que el rei Ferran VII, absolutista, la suprimís.

El major o menor protagonisme del 12-O en la història és un bon termòmetre de la salut del projecte d'Espanya. En períodes de gran feblesa de l’Estat, des dels sectors més nostàlgics s’ha intentat recuperar un mite que invoca tots els llocs comuns del patrioterisme més rònec: l’Espanya missionera que, aliada de la creu i amb l’espasa a la mà, va creuar l’oceà per descobrir un món.    

Una festa amb menys d’un segle de vida

El primer any en què es va celebrar oficialment el 12 d’octubre com a festa "nacional" va ser el 1918. El govern espanyol va regular per decret llei la que es va anomenar Fiesta de la Raza. El context era dramàtic. Regnava Alfons XIII, besavi de l’actual monarca. L’Estat feia fallida per tot arreu. La pèrdua de les darreres colònies, el 1898, havia obert una forta crisi en tots els àmbits. El 1901, el catalanisme polític havia guanyat les eleccions a Corts a Barcelona. Les forces republicanes guanyaven pes a les grans ciutats. El sistema bipartidista de liberals i conservadors, que resistia gràcies al control caciquil, mostrava esgotament. L’Estat, qüestionat pel catalanisme i les forces d’esquerra (republicans i sindicats), necessitava urgentment un rearmament ideològic. En aquest ambient el govern decideix oficialitzar el 12-O com a gran festa pàtria.

Un balear acomplexat

El govern que va instaurar la Fiesta de la Raza era presidit per Antonio Maura (1853-1925), líder conservador. Era nascut a Palma, però de ben jove es va traslladar a Madrid. De petit, les burles al seu accent el van torturar, generant un sentiment d’autoodi que el va acompanyar tota la vida. Maura, polític amb talent, va començar com a liberal i, fins i tot, va propugnar un projecte d’autonomia per a Cuba, colònia que veia en perill. El projecte va generar una campanya ferotge contra ell per part dels sectors més dretans i patrioters. Finalment, la proposta d’autonomia va ser derrotada el 1893. Cinc anys més tard, Espanya va acabar perdent Cuba, Filipines i Puerto Rico.

Maura va anar girant cada cop més a la dreta. Tot i ser favorable a reformes administratives, i arribar a admirar el regionalista Francesc Cambó, sempre va ser enemic de tot intent d’autonomia política per a Catalunya. Va ser el repressor de la Setmana Tràgica (1909), que va desfermar una onada de protestes a tot Europa. Conscient de la fragilitat de l’estat espanyol, va intentar nodrir un projecte nacional espanyol. D’aquí la institucionalització del 12-O. Poc després, l’abril de 1919, va fer que el rei consagrés Espanya al Sagrat Cor de Jesús… La creu sempre ha anat acompanyat de l’espasa a l’Espanya eterna.

"Raça" o "hispanitat"?

El terme "raça" va obrir un debat dins mateix de l’espanyolisme més tronat. Miguel de Unamuno va criticar-ho amb duresa i va defensar l’ús del concepte d’hispanitat. Des del Desastre de 1898, en el si de la intel·lectualitat un sector reaccionari va propugnar recuperar el mite de l’Espanya imperial i es va considerar que el mot "hispanitat" podria ser més eficaç. Un intel·lectual de l’extrema dreta com Ramiro de Maeztu (1874-1936) va esdevenir el gran impulsor del terme en el seu text "Defensa de la Hispanidad". Va trobar aliats a Catalunya.    

Isidre Gomà, l’ideòleg català de la hispanitat

Hi ha una figura clau en la creació del mite de la hispanitat. És l’eclesiàstic Isidre Gomà (1869-1940), català de la Riba. Clergue de línia molt conservadora, va veure amb espant l’arribada de la República el 1931. Com Maeztu, va veure en la colonització d’Amèrica aquella unió de la pàtria i la fe missionera que creia consubstancial a la idea d’Espanya. El 12 d’octubre de 1934, sent ja arquebisbe de Toledo, va pronunciar la conferència Apologia de la Hispanitat a Buenos Aires, on s’hi celebrava un congrés eucarístic. És considerat un text central en el corpus ideològic del nacionalisme espanyol.   

Gomà va fer a Buenos Aires un discurs llarguíssim en què va parlar de "raça hispanoamericana". Hi va defensar la colonització d’Amèrica "porque España fue un Estado misionero antes que conquistador". Va desmentir els nombrosos testimonis que denunciaven les brutalitats dels soldats i aventurers que van desembarcar-hi: “La obra de España está hoy por encima de las exageraciones domésticas de Las Casas y de las cicaterías de la envidia extranjera", va dir. I si hi va haver excessos, va ser tan sols perquè triomfés la creu.

Per enfrontar-se a l’amenaça que suposa per a ell una República laica que xoca amb la tradició de la millor Espanya, invoca els coneguts mites de la pàtria vella. El vincle entre Déu i imperi, expressat en la suposada tasca missionera d’Espanya a Amèrica, ha de ser reforçat. De fet, amb la proclamació de la República el 1931, noves celebracions van intentar ocupar l’espai de la festa nacional, que es va decretar per al 14 d’abril, malgrat que el 12 d’octubre va continuar sent un dia assenyalat.
 
Torna la Hispanitat amb la Generalitat suspesa

Amb el triomf de la dreta a les eleccions de novembre de 1933, el 12-O va recuperar protagonisme. El discurs de Gomà a Buenos Aires, que va tenir repercussió en els cercles catòlics i conservadors, és d’aquesta etapa, el 12 d’octubre de 1934. L’any següent, la Fiesta de la Raza se celebra a Madrid amb tot luxe.

A Catalunya, l’autonomia estava suspesa des del Sis d’Octubre del 1934. Sense Generalitat, el poder a Barcelona estava en mans d'un consell de dretes presidit per Joan Pich i Pon, personatge pintoresc del Partit Radical de Lerroux, fortament anticatalanista i es va fer una recepció molt lluïda al Palau que encara es deia de la Generalitat.

Després, iniciada la Guerra Civil, el 12-O recupera tota la puixança que havia tingut. En el conflicte va tenir un paper destacat el cardenal Gomà, inspirador de la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol que va justificar l'aixecament militar i el va beneir com a croada. El cardenal Vidal i Barraquer es va enfrontar a Gomà i no va signar el document.

Va ser precisament en la celebració de la festa, el 12 d'octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca, quan es es va produir el famós incident entre el rector Miguel de Unamuno i el general Millán Astray, quan aquest va parlar de bascos i catalans com "la anti-España". Unamuno va respondre dient allò de "venceréis pero no convenceréis", fent callar el legionari. De pas, va recordar que era un invàlid de guerra, com també ho era Cervantes, però que no eren comparables. Algun dels presents va desenfundar la pistola i va haver de ser la dona de Franco, que era a la tribuna, la que va salvar-li la vida acompanyant-lo fins a la sortida. Va ser l'únic gest positiu que es coneix de Carmen Polo.

La primera Hispanitat després del triomf franquista, la de l’any 1939, la commemoren els franquistes a la ciutat de Saragossa, aplegant tota la llegenda del Descubrimiento i la festivitat de la verge del Pilar. Després del triomf dels nacionals, la Fiesta de la Raza llueix amb tot el seu esplendor.    

Amb l’ascens dels tecnòcrates, la "raza" desapareix

A finals dels anys cinquanta, el franquisme va desfent-se de l’estètica més explícitament feixista. Els tecnòcrates de l’Opus Dei avancen en detriment de la Falange. I a mesura que les camises blanques guanyen terreny a les camises blaves, s’imposen canvis. Potser és això el que explica que el 9 de gener de 1958 un decret estableixi que el 12-O es dirà la Festa de la Hispanitat. Desapareix la Fiesta de la Raza. Un terme que després de l’enrunament del nazisme era incòmode.

El 12-O va formar part de la iconografia oficial, però tampoc es pot dir que regnés sense competència. Se li van afegir altres diez gloriosos, des del 18 de juliol, aniversari de l’Alzamiento, a l’1 d’octubre, el Dia del Caudillo, quan Franco va ser elevat a la jefatura de l’Estat.

L’intent socialista d’edulcorar la festa: la llei de 1987

Els primers governs de la Transició van preservar la celebració, tot i que li van donar un sostre baix. Mort Franco, totes les festivitats de l’Espanya negra van convertir-se en una rèmora. El govern socialista va voler fer més "laica" la celebració i donar-li un aire de modernitat. D’aquí la llei del 1987, que va mantenir el 12-O però, molt en la línia de cert progressisme superficial, va suprimir el terme Hispanitat per deixar-lo en "Festa Nacional d’Espanya". La motivació de conservar el dia no té pèrdua. Segons el text de la norma: "Simboliza la efeméride histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”.

Van ser derrotades altres opcions, com la dels que defensaven convertir el 6 de desembre, aniversari de la Constitució, en el veritable dia "nacional". Passats els anys, i en un moment que recorda en part la crisi de la monarquia del 1918, els sectors més immobilistes es preparen per aplegar-se de bell nou entorn les cendres del mite.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)