dijous, 31 de març del 2016

Romeva veu en algunes institucions "seqüeles del franquisme"

                          

Romeva veu en algunes institucions "seqüeles del franquisme"

El conseller d'Afers Exteriors ha advertit del risc que s'institucionalitzi la desmemòria històrica

El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva
El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva   |   ACN
El conseller d'Exteriors de la Generalitat, Raül Romeva, ha denunciat que en l'actuació d'algunes institucions hi detecta "seqüeles de la malaltia política" que va suposar el franquisme. S'ha expressat així durant la inauguració de l'exposició 'Franco Neutral?', organitzada pel Memorial Democràtic. A parer de Romeva, dignificar la memòria suposa "pacificar el record sa d'un temps malalt". "Les seqüeles d'aquella malaltia política encara les podem viure avui i encara les veiem de forma quotidiana en molts espais", ha afirmat, tot afegint que també es poden trobar en la visió equivocada del que significa la diversitat, la llibertat i la democràcia.
És en aquest punt on el conseller sosté que "l'Estat no ha actuat amb prou fermesa contra aquest tipus de situacions en què ficció i realitat es confonen en relació al franquisme", i ha apostat per la reivindicació històrica amb base científica. Des de la seva experiència com a eurodiputat, ha explicat que els estats amb més tradició democràtica han dut a terme àmplies polítiques públiques per difondre la seva memòria històrica. "Lamentablement aquest no és el cas de l'Estat espanyol", ha censurat Romeva, que ha advertit del risc que s'institucionalitzi la desmemòria històrica.

És per això que la Generalitat ha de donar resposta política i, per tant, una visió pròpia a aquest deute democràtica amb el passat. "Necessitem que les generacions que ho van viure se sentin pal·liades i que les generacions que vindran el coneguin precisament per honrar la memòria dels que ho van viure", ha tancat. "La transició va instaurar la desmemòria des de les institucions i des de la Generalitat tenim un deute i una obligació", ha afegit el conseller,  que considera que a través de la comprensió de la memòria es troba la base per al futur.

Mor l'escriptor Imre Kertesz, Nobel de Literatura i veu de l'Holocaust

Mor l'escriptor Imre Kertesz, Nobel de Literatura i veu de l'Holocaust

L'escriptor, supervivent del camp de concentració Auswitchz, ha estat reconegut precisament per novel·les i assajos en els quals va plasmar l'Holocaust

L'escriptor hongarès István Kertész, guanyador del premi Nobel de Literatura l'any 2002, ha mort aquest dijous als 86 anys, segons ha confirmat la seva editorial a l'agència de notícies estatal MTI.
Kertész, supervivent del camp de concentració Auswitchz, ha estat reconegut precisament per novel·les i assajos en els quals va plasmar l'Holocaust



El jurat del Nobel ha explicat el 2002 que li concedia el prestigiós guardó per exposar "la fràgil experiència de l'individu contra l'atroç arbitrarietat de la Història", cosa que va quedar reflectit en obres com 'Sin Destino'.

La llengua de signes catalana, encara

Opinió

La llengua de signes catalana, encara

«Imagineu-vos que sou pares d’una criatura sorda. Com que no en teniu antecedents a la família, segurament no sabeu pràcticament res sobre la sordesa, i encara menys sobre les llengües de signes»



Llengua de signes
Imagineu-vos que sou pares d’una criatura sorda. Com que no en teniu antecedents a la família, segurament no sabeu pràcticament res sobre la sordesa, i encara menys sobre les llengües de signes. Alguna vegada heu vist persones que gesticulen i poca cosa més. Aleshores un metge o un funcionari us diu que el vostre fill podrà parlar normalment (o gairebé) si segueix una educació logopèdica intensiva. Encara més si és un bon candidat per a un implant coclear, un aparell que transforma els senyals acústics en elèctrics per tal d’estimular el nervi auditiu. Amb sort, potser també esmenta que hi ha la possibilitat d’ensenyar-li una llengua de signes, però que sou vosaltres qui ha de triar què voleu fer.
Què faríeu? Vosaltres voleu que la criatura ‘parli’, que sigui com més ‘normal’ millor, és clar. I, a més, la gesticulació que heu vist a vegades, penseu, l’assenyalaria com una persona sorda, el marcaria com a ‘diferent’. Segurament, a més, us han mostrat persones sordes amb un excel·lent nivell oral, persones que ‘ningú no diria que siguin sordes’. Trieu el mètode oral: logopèdia, lectura de llavis; si pot ser, implant. Res de llengua de signes. Perquè, a més, algun professional us ha dit que si les criatures aprenen llengua de signes, els costa més d’esforçar-se a aprendre a parlar i a llegir els llavis, els manca motivació.
Tot sembla molt clar, però no ho és tant. En primer lloc, l’eficàcia dels implants coclears és molt diversa. Sembla que funcionen molt bé amb persones que han quedat sordes a causa d’una malaltia posterior al naixement, però que ja havien estat exposades a una llengua oral. En canvi, no van tan bé als sords de naixement. Però encara més important que això: l’adquisició d’una llengua natural comença des del moment mateix del naixement, i sembla cada vegada més clar que és important que sigui així, amb vista al desenvolupament cognitiu i psíquic de les persones. Que un nadó no tingui exposició a una llengua natural durant un temps prolongat pot tenir conseqüències greus.
Això, justament, ens va explicar la professora Sara Trovato, especialista en formació de persones sordes de la Università degli Studi de Milà, a la primera conferència de la jornada organitzada pel Laboratori de Llengua de Signes Catalana de la Universitat Pompeu Fabra i el GELA de la Universitat de Barcelona l’11 de març passat. La professora Trovato va comparar l’opressió contra les llengües minoritzades (ho va exemplificar amb el kurd) amb la situació de les llengües de signes. Però, va subratllar, el cas de les llengües de signes és molt més greu, almenys per dues raons:
a) Prohibir una llengua a algú és una greu vulneració d’un dret, però no significa prohibir que parli: de fet, normalment vol dir obligar-lo a parlar en una altra. Però en el cas de les criatures sordes, prohibir-los l’accés a una llengua de signes pot voler dir prohibir-los l’accés al llenguatge –a la capacitat que tots tenim d’expressar-nos mitjançant una llengua–, o almenys a un domini ple i normal del llenguatge. Això sol ja seria prou greu, però encara ho és més quan constatem que a algunes persones aquest accés deficitari al llenguatge els afecta les capacitats cognitives generals, els impedeix un desenvolupament cognitiu normal.
b) Les raons per a prohibir una llengua oral, sigui el kurd o sigui el català, són molt més fàcils de desmuntar i de qüestionar que no pas les raons per a prohibir una llengua de signes. Perquè en el primer cas sempre es pot dir que són raons ideològiques, polítiques, coses que sabem que depenen del punt de vista. Però en el segon cas s’addueixen raons mèdiques. Qui gosa enfrontar-se a l’opinió de la ciència mèdica?
Que hi pot haver problemes cognitius i de conducta amb nens que no han adquirit cap llengua els primers anys de la seva vida ho va constatar la professora Pepita Cedillo, ella mateixa sorda i mestra en l’única escola pública catalana amb un projecte bilingüe català – llengua de signes catalana. La professora Cedillo ens va explicar de primera mà els problemes de conducta d’alguns nens sords no exposats a cap llengua de signes des de ben aviat: manca d’empatia, incomunicació, aïllament… I qui va reblar el clau va ser la professora Jordina Sánchez Amat, del Laboratori de Llengües de Signes Catalana (LSC), que ha fet una tesi doctoral sobre l’educació de les criatures sordes. Per ella vam saber que la poca informació sobre llengua de signes que dóna l’administració catalana és sobretot negativa, que de fet es desaconsella l’adquisició de l’LSC i es promociona exclusivament el mètode oral.
A la jornada vam tenir la sort de comptar amb la presència de molts sords i també de pares de criatures sordes. Gràcies a això vam poder sentir, als passadissos, un munt d’històries, algunes de molt preocupants. Vam saber que en general els CREDA (Centre de Recursos per a Deficients Auditius) són exclusivament oralistes i que desaconsellen als pares l’educació en llengua de signes catalana (ho podeu veure clarament en aquesta publicació. També vam saber, gràcies a la Marian, mare d’un nen sord que va fer una intervenció a la jornada, que si més no al CREDAC de Barcelona, l’atenció a les famílies sordes és molt deficient: els psicopedagogs que han d’avaluar els nens sords no coneixen la llengua de signes, de manera que no es poden comunicar ni amb els mateixos nens signants ni amb els seus pares sords si no són oralistes. De fet, el centre té molt poc personal signant, i encara menys sord. I no ofereix informació, i quan n’ofereix és gairebé sempre negativa, sobre la llengua de signes catalana. Per sort, a la jornada va assistir-hi també Mercè Esteve, sots-directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat, que es va mostrar extraordinàriament receptiva a les peticions de la comunitat sorda.
És clar que d’històries personals n’hi ha de tots colors. La de la publicació del CREDAC esmentada més amunt n’és una, d’èxit del mètode oralista. Desgraciadament, n’hi ha també de poc èxit. Algú va parlar de casos de nens sords amb símptomes d’autisme i de la hipòtesi que aquests símptomes siguin causats per la manca d’exposició a una llengua natural. Finalment, la conclusió de la professora Trovato sembla molt raonable: la llengua de signes ha de ser una ‘xarxa de seguretat’, una assegurança. En primer lloc perquè permet a l’infant d’adquirir una llengua natural des del mateix moment que se li descobreix la sordesa, sense restriccions: les seves capacitats lingüístiques són les de qualsevol. L’única cosa que necessita és un canal adequat per a desenvolupar-les. En segon lloc, perquè dominar una llengua de signes no és de cap manera incompatible amb aprendre a llegir els llavis i a vocalitzar; ben al contrari: una adquisició primerenca i completa d’una llengua natural –en aquest cas l’LSC– facilita la posterior adquisició d’altres llengües. En tercer lloc, perquè un implant coclear o un audiòfon poden fallar o de sobte poden mancar. I en quart lloc, perquè, per molt desenvolupada que es tingui la lectura de llavis, la comprensió no pot ser mai com la d’un oient: proveu de seguir una conversa en grup mirant sempre la boca de qui parla.
Tornem-nos a imaginar que som pares d’una criatura sorda. Com ho fem, perquè adquireixi l’LSC? Com ens hi comunicarem, nosaltres? Certament, tot plegat no és gens fàcil. Ens cal a nosaltres també aprendre la llengua de signes. I aprendre una llengua, tothom ho sap, exigeix un bon esforç, moltes hores, molta dedicació. A més, hem de socialitzar el nostre fill en un entorn signant: portar-lo a conèixer més nens signants, relacionar-nos amb famílies sordes. Un gran esforç, sense dubte. Però que potser no diem sempre que per a un fill tot val la pena? Ell és sord, i no en té pas la culpa: no és més lògic que mirem d’estalviar-li esforços titànics, quan nosaltres podem fer esforços molt grans però no tan titànics?


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Ibarra amenaça Tardà en un acte a Sevilla

País

Ibarra amenaça Tardà en un acte a Sevilla

Participen junts en un acte del Diplocat a la capital andalusa



diplocat sevilla
El Diplocat i la Universitat de Sevilla han organitzat avui una jornada sobre la situació política a Catalunya i l’estat espanyol. Un grup notable de polítics ha participat en la segona taula rodona del dia, que ha concitat bona part de l’atenció. Hi han pres part Iñaki Anasagasti, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Joan Tardà i el president del parlament andalús, Manuel Gracia.
En primer lloc, ha pres la paraula Iñaki Anasagasti, que ha dit que el País Basc fa anys que no empra el recurs del Tribunal Constitucional perquè no és ‘un àrbitre neutral’. També s’ha referit a l’artificialitat de l’Espanya de les autonomies i a la incapacitat de l’estat espanyol per acceptar la seva plurinacionalitat i plurilingüisme. Ha defensat que les reclamacions basques i catalanes tenen una base històrica evident i ha recordat que el 1978 ni Madrid ni Extremadura demanaven l’autonomia.
L’ex-president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha estat agressiu de bon començament. Ha dit que Espanya estava preparada contra els cops d’estat externs al sistema, ‘però no contra els que vénen de dins’, i ha arribat a dir que ara hi havia partits que volien eliminar la democràcia des de dins.
També ha explicat que ell no vol que Catalunya es mantingui dins d’Espanya per una estima particular, sinó perquè Catalunya permet construir ‘el projecte equilibrat’ que ell defensa. Sobre el referèndum ha dit que el problema és que ‘hi ha preguntes que no es poden fer’.
En la seva primera intervenció, Joan Tardà ha respost a Ibarra recordant que el procés democràtic català era impecable i ha posat sobre la taula la negativa del sistema polític espanyol al referèndum. El diputat d’ERC ha apuntat que Catalunya vol proclamar una república independent i ho farà si una majoria de catalans així ho desitgen. Ha insistit en tot moment en el concepte de ‘voluntat democràtica’ i ha reclamat negociació per part de l’estat espanyol en lloc de ‘violència judicial’ i s’ha preguntat si la solució consistirà a empresonar tots els independentistes catalans.
Pel que fa al referèndum, ha dit que ‘Catalunya ja l’ha demanat dinou vegades i no ho tornarà a fer, com a molt estudiarà una hipotètica proposta en aquest sentit per part del govern espanyol’.
El president del parlament andalús, Manuel Gracia, ha discutit que això fos per causa del ‘sistema polític espanyol’ i ha posat l’accent en les polítiques del PP.
En les intervencions posteriors, Ibarra ha estat particularment dur. Ha acusat els catalans de colpistes i de traïdors, dient que sempre que Espanya té problemes volen fugir. També ha dit, responent a Tardà, que no sabia què faria el govern espanyol en cas de proclamació d’independència, però que hi ha el precedent de la detenció i la condemna del president Companys. I s’ha adreçat amb aquestes paraules a Tardà: ‘Sereu responsables de què us passi després d’aquests setze mesos.’
El president del parlament andalús ha estat el més obert a acceptar una negociació que pugui resoldre la situació actual.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Una solidaritat imprescindible.Per: Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal
Opinió

Una solidaritat imprescindible

«Si com a país volem fer res i arribar enlloc no podem tenir cap dubte a l'hora de defensar tots els qui hagen d’encarar-se a la ‘violència judicial’, segons l'encertada expressió de Joan Tardà»



coma-604x270
Havent dit tot el que vaig dir ahir, em sembla necessari sumar-me a la reclamació de solidaritat amb els regidors i batlles encausats, solidaritat que s’expressarà en els dos actes convocats durant les hores pròximes per l’AMI i per la CUP.
Podem discutir tant com calga sobre l’oportunitat o la inoportunitat d’una decisió política. Podem creure que val més enfocar les coses d’una manera o d’una altra. I podem prioritzar una via de resposta o una altra. Tot això entra dins el debat lògic i raonable de les forces polítiques i de les idees.
Però si com a país volem fer res i arribar enlloc no podem tenir cap dubte a l’hora de defensar tots els qui hagen d’encarar-se a la ‘violència judicial’, segons l’encertada expressió de Joan Tardà. Tant hi fa de quin partit siguen, tant hi fa quina ideologia representen, tant hi fa què hagen fet. Fins i tot tant hi fa quina representació puguen tenir. Tant hi fa que parlem del batlle d’un poble petit, del regidor d’una capital de comarca, d’un president de la Generalitat o d’un jutge apartat de les seues funcions a la força.
I això, sobretot, perquè ara mateix, quan ens referim a la violència judicial, parlem de la reacció de l’estat espanyol. De l’única reacció que l’estat espanyol dóna a la demanda de la majoria parlamentària de Catalunya. Pot haver-hi alternatives. Potser en algun moment l’estat acceptarà un referèndum o segurament acabarem proclamant la independència sense esperar més. Però ara com ara defensar els afectats per la repressió judicial és molt més que no pas defensar unes persones. És bastir la barrera que en tot cas podria obligar l’estat a canviar d’actitud en algun moment o que justificarà la decisió de proclamar unilateralment la independència.


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

dimecres, 30 de març del 2016

Les «ambaixades» catalanes al Vaticà, el Marroc i Portugal, a punt

procés català

Les «ambaixades» catalanes al Vaticà, el Marroc i Portugal, a punt

Jordi Solé, secretari d’Acció Exterior: “L’Estat és el més conscient que Catalunya no és un afer intern espanyol”

“L’actuació del Govern davant les darreres tragèdies de Freginals i Brussel·les ha demostrat la utilitat de la nova conselleria”, assegura

S’enviarà al Parlament una nova llei de comunitats catalanes a l’exterior

El Govern només té registrats 4.500 catalans dels 270.000 a l'exterior



-Nd, Barcelona | 30/03/2016 a les 11:28h


Jordi Solé, secretari d'Acció Exterior | ACN
El secretari d’Afers Exteriors i de la Unió Europea, Jordi Solé, ha participat avui en el tercer Esmorzar Internacional organitzat per la FOCIR (Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes), que presideix Mònica Sabata. Ha assegurat que les tres noves delegacions a l’exterior que ja es van anunciar, les del Vaticà, el Marroc i Portugal, obriran molt aviat les seves seus. Amb aquestes, ja seran deu les "ambaixades" catalanes en actiu. No seran, però, les úniques a desplegar-se al llarg d’aquest mandat. El Govern ja n’està estudiant d’altres, tot i que no ha volgut concretar-les.   

El secretari d’Afers Exteriors ha explicat els altres objectius de la seva àrea, com la consolidació d’un servei exterior propi del segle XXI, i la presentació en breu al Parlament d’una nova llei de les comunitats catalanes a l’exterior, que vol dotar als catalans que viuen fora d’uns drets i serveis a l’abast. Ha dit que la política exterior catalana avança, malgrat tots els impediments que posa el govern espanyol.

Malgrat els esforços de Madrid perquè no es conegui la realitat del procés polític a Catalunya, Jordi Solé ha afirmat que “l’Estat és el més conscient que Catalunya no és un afer intern espanyol”. Una prova d’això és l’interès creixent del cos diplomàtic establert a Barcelona pel cas català. Solé ha posat en valor que “en política exterior i diplomàcia un valor és parlar clar” i que Catalunya ho està fent bé en aquest àmbit. 

Freginals i Brussel·les

Jordi Solé ha explicat que “l’actuació del Govern de Catalunya davant les tragèdies que hem viscut a Freginals i Brussel·les ha demostrat la utilitat de la nova conselleria”, que dirigeix Raül Romeva. Solé s’ha referit a la ràpida intervenció de la Generalitat després de l’accident de Tarragona, que va deixar en evidència l’administració espanyola. També ha esmentat el paper jugat per Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat a la capital belga, després dels atemptats soferts a Bussel·les. En aquest cas, no hi havia víctimes catalanes directes, però sí moltes persones angoixades que van ser ateses per la delegació.

Solé ha detallat les línies estratègiques del departament d’Acció i Afers Institucionals, Exteriors i Transparència pel que fa a la política internacional i diplomàtica. Ha assenyalat els àmbits principals d’actuació: bilateral (de Govern de la Generalitat a Govern, reforçant el lligam amb el cos consular), multilateral (obrint vies de comunicació amb organismes com agències de les Nacions Unides i l’OCDE), Unió Europea, cooperació al desenvolupament i diplomàcia pública. Un esforç enorme, que es fa amb el valor intangible que representen els poc més de cent funcionaris abocats a l’acció exterior i amb un pressupost que l’any passat era de disset milions d’euros, menys que el de l’Ajuntament de Caldes de Montbui, d’on Solé és alcalde


El Govern només té registrats 4.500 catalans dels 270.000 a l'exterior

Pep Martí | Cap comentari

30/03/2016


RENOVACIÓ SINDICAL

La UGT de Catalunya ratifica el seu suport al dret a decidir

La ponència sobre el futur de l'autonomia suscita molt poques esmenes en el debat previ al congrés


Toni FuentesToni Fuentes BARCELONA
EL PERIODICO                   
Dimecres, 30 de març del 2016 - 13:36 CET


La UGT de Catalunya ratifica el seu suport al dret a decidir
  • La UGT de Catalunya reforçarà, en el congrés que començarà dimecres que ve, el seu suport al dret a decidir dels catalans sobre el futur polític i també social de la comunitat autònoma. El text de la ponència que marcarà el full de ruta del sindicat per als quatre anys vinents ratifica el suport a l'autodeterminació ja expressat a l'anterior congrés i destaca que qualsevol opció per sortir del "carreró" en què es troba l'autonomia "ha de respectar el dret a decidir" dels ciutadans.
    El posicionament sobre el sobiranisme amb què Josep Maria Álvarez, nou secretari general de la UGT de tot Espanya, arribarà al congrés en què cedirà el testimoni després de 26 anys de mandat ininterromput a Catalunya reprodueix literalment el text bàsic que va ser aprovat el 2014, encara que amb alguns matisos. "Federalisme, independència, autonomisme... són les diferents propostes que s'han construït per sortir del carreró. Però per a la UGT de Catalunya qualsevol opció ha de respectar el dret a decidir dels ciutadans i ciutadanes del nostre país", indica el sindicat en la ponència que se sotmetrà a votació pels delegats.
    La central recorda que "Catalunya ha viscut en els últims anys una forta convulsió política, que ha anat en paral·lel amb la crisi econòmica i social" i en què han influït de manera decisiva esdeveniments com la "decapitació" que va fer el Tribunal Constitucional del nou Estatut. Davant aquests fets, la UGT explica que "una part important de la societat catalana" s'ha organitzat al voltant de diverses entitats civils per "reivindicar un encaix diferent" de Catalunya a l'Estat. A més, esmenta la "participació massiva" registrada en la consulta del 9 de novembre de gent que "exigia ser preguntada".

    MARC DE SERENITAT

    La UGT reitera la seva petició que el debat sobre el futur de Catalunya es faci en un marc de "serenitat" que eviti la ruptura i la confrontació, i defensa el dret a decidir, primer, sobre les polítiques socials i, en un segon pla, del model de país.
    El text de la ponència referit al sobiranisme ha suscitat un escàs interès en el debat previ al congrés al rebre molt poques esmenes, segons ha explicat Camil Ros, actual secretari de política sindical i candidat a secretari general en substitució d'Álvarez en un tàndem inèdit amb Matías Carnero, dirigent de Seat, com a nou president del sindicat.
    El repartiment de papers dissenyat per Álvarez i la negociació entre els dos successors preveu que Ros assumeixi les tasques relacionades amb la representació institucional, mentre que Carnero compaginarà la seva tasca com a president del comitè d'empresa de Seat i el de president de la UGT catalana centrat a recolzar la política sindical i el canvi de l'organització interna. Encara que algunes fonts interpreten el tàndem com l'equilibri entre les sensibilitats més pròximes a l'independentisme i les més pròximes a posicions unionistes, els tres dirigents deslliguen la insòlita solució del tàndem del debat sobiranista, que consideren que no és un assumpte central en els debats interns del sindicat. Per reforçar aquesta desvinculació, Camil Ros subratlla que fa sis anys que es va desvincular d'Esquerra Republicana al donar-se de baixa com a afiliat després d'haver dirigit la JERC.
    L'equilibri de Carnero i Ros és més inqüestionable en el terreny de la representativitat de la indústria i els sectors econòmics i de l'organització interna i els territoris. Aquest repartiment de papers també serà un dels eixos per redissenyar la futura executiva del sindicat, en què Ros i Carnero volen amortitzar el càrrec de secretari de comunicació que va deixar vacant Miquel Àngel Escobar al presentar-se com a cap de llista de Democràcia i Llibertat pel Senat a Barcelona i ser nomenat delegat del Govern a Barcelona després de quedar-se fora de la Cambra.   

    El millor homenatge a Cruyff

    El millor homenatge a Cruyff


    / 29.03.2016

    El millor homenatge a Cruyff arriba, sense dubte, d’Anglaterra. El diari britànic The Guardian reinventa la Capella Sixtina de la mà de David Squires, que compara la relació entre Cruyff i Pep Guardiola amb la creació d’Adam. L’il·lustrador anglès reconstrueix lliurement els frescos de Miquel Àngel per donar a entendre que tant els èxits de l’Àjax i el Barça com els del la selecció espanyola són indirectament obra de Johann Cruyff.
    David Squires ha homenatjat Cruyff a The Guardian
    David Squires ha homenatjat Cruyff a The Guardian

    Un manifest alerta contra el bilingüisme a la República Catalana

    Cultura País

    Un manifest alerta contra el bilingüisme a la República Catalana

    Porta per títol 'Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent' · Us l'oferim tot sencer



    Correllengua

    Dijous al vespre (19.30) es presentarà al paranimf de la Universitat de Barcelona un manifest signat per dues-centes personalitats i impulsat pel Grup Koiné, que formen Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Sílvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga. Tots els membres del grup han constituït l’associació Llengua i República, per tal que tingui continuïtat.

    A la presentació del manifest, hi intervindran Arenes i Lorente, a més de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística espanyol, i Joan Martí Castell, catedràtic de filologia catalana i ex-president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’actriu Txe Arana llegirà el manifest.

    Us oferim el text sencer a continuació:


    «Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.
    CONSTATEM:
    1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.
    2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.
    3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.
    4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.
    5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.
    DENUNCIEM:
    1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.
    2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.
    3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.
    MANIFESTEM:
    1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.
    2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.
    3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.
    4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

    Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.

    Can Formiga, Rubí
    17 d’octubre de 2015»


    (Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

    Els mapes sonors de grans ciutats del món

    Els mapes sonors de grans ciutats del món

    Els Chatty Maps indiquen quins sons predominen en ciutats com ara Barcelona, Londres, Roma i San Francisco



    mapa
    Al mapa d’una ciutat, estem acostumats a veure-hi els carrers, les principals atraccions turístiques, el trànsit, la xarxa de transport públic… Però segurament no ens esperaríem de trobar-hi els sons més característics de cada indret. Això és el que ha fet un grup d’investigadors a Chatty Maps, una colla de mapes acolorits d’una dotzena de grans ciutats europees i nord-americanes on s’indica quins sons predominen en carrers, places i espais públics.
    Els autors han dividit els sons urbans en cinc grans categories: els de vehicles (pintats de vermell), els de la natura (de color verd), els humans (de blau), música (de groc) i els generats pels edificis (de gris).
    Al mapa de Barcelona, per exemple, el verd predomina a Collserola, a Montjuïc i a la façana marítima. En canvi, al centre hi ha una barreja de blau humà i vermell de trànsit.
    A banda la capital catalana, Chatty Maps també ha creat fins ara mapes de Boston, Xicago, Londres, Madrid, Miami, Milà, Nova York, Roma, San Francisco, Seattle i Washington, a partir de l’anàlisi de fotografies geolocalitzades de Flickr que contenien etiquetes sobre sons i sorolls.
    (Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

    Alitalia estudia de volar entre l’Alguer i Barcelona

     Món

    Alitalia estudia de volar entre l’Alguer i Barcelona

    La retirada de Ryanair havia implicat la desaparició del vol cap a Girona


    Alitalia
    La decisió de Ryanair de deixar d’operar a l’aeroport de l’Alguer ha fet cancel·lar el vol que unia l’aeroport de Girona amb la ciutat catalana de Sardenya. Això, juntament amb la desaparició de molts més vols, ha causat preocupació a l’Alguer, però amb el pas dels dies va disminuint, perquè es va veient que hi ha companyies que substitueixen els vols de Ryanair i fins i tot obren noves destinacions.

    Segons que ha pogut saber VilaWeb, Alitalia estudia d’obrir un vol directe, si més no a l’estiu, entre l’Alguer i Barcelona. Alitalia establirà segurament més vols des de l’Alguer, a part dels que van a Milà i Roma, que formen part de l’anomenada ‘continuïtat territorial’.
    Després de l’anunci de Ryanair d’eliminar la major part dels vols que feia des de l’Alguer se n’han anunciat sis de nous, de cinc companyies, que uniran l’Alguer amb ciutats com ara Ginebra, Gènova i Varsòvia.

    (Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

    El comportament irritant dels partits catalans.Per: Vicent Partal

    • Editorial
    • Vicent Partal
    Opinió

    El comportament irritant dels partits catalans

    «Em sembla, més aviat n'estic segur, que jo no sóc pas l'única persona preocupada pel tacticisme dels partits»


    H_3053047.JPG
    Per sistema a mi no m’agrada el discurs antipartits. No m’ha agradat mai, perquè crec que normalment mena a un discurs estèril, que cerca més l’expansió emotiva que no pas la solució de res. Per tant, intentant guardar una certa coherència, ara no faré un discurs fàcil contra els partits catalans, encara que confesse que em muir de ganes de fer-lo.
    Em sembla, més aviat n’estic segur, que jo no sóc l’única persona preocupada pel tacticisme dels partits. Per aquest joc curt del qual ahir vam tenir noves proves al parlament. Ara és la CUP que reclama a Junts pel Sí que torne a aprovar allò que ja van aprovar tots dos plegats el 9 de novembre. Junts pel Sí, mentrestant, es concentra en les conseqüències jurídiques de la jugada i fa el desmenjat i l’ofès. Entre els uns i els altres, però, tots plegats fem un nou ridícul que s’afegeix als molts que des de les eleccions del 27 de setembre una part important de votants independentistes aguantem amb la paciència cada volta més exhaurida.
    És clar que tothom té arguments per a justificar la batalleta. Aquesta i qualsevol. Ara la CUP diu que Junts pel Sí traeix el programa electoral i els acords parlamentaris que van fer possible aquella declaració. I vol posar-ho en relleu, tan clar com siga possible, obligant-los a revotar allò que ja van votar. Junts pel Sí, en canvi, creu que l’actitud de la CUP només pretén burxar en les contradiccions internes i marcar perfil polític, que no serveix de res a part de crear-los problemes a ells. I es mostren, a més, profundament irritats amb l’acusació –precisament de la CUP– de no complir els pactes.
    Els uns i els altres tenen part de raó, però no acaben aconseguint res més sinó que ens cansem i ens irritem pensant com és possible que, amb l’enormitat de feina que tenim al davant, s’entretinguen amb polèmiques que al final, i em sap greu de dir-ho, semblen molt més pensades per a desgastar-se mútuament que no pas per a construir res.
    La cosa ja seria greu si afectàs només la relació entre Junts pel Sí i la CUP, però per desgràcia la relació entre CDC i ERC no sembla anar gaire millor. Diuen els uns i els altres que el govern va com una seda i com que ho diuen tots dos jo m’ho hauré de creure. Però és una constatació diària que fora del govern CDC i ERC juguen al vell joc autonòmic de veure qui desgasta qui. No hi ha manera que es posen d’acord enlloc ni pràcticament en res. I no paren d’enviar, fins i tot des de dins els partits, missatges contradictoris sobre què passarà durant els divuit mesos vinents, que ja són setze només.
    No vull disparar amb bala grossa ni dir que tothom és igual i fa les mateixes coses. Però tampoc no beneiré cap sant ni enviaré ningú a l’infern. És evident que en aquest concurs d’absurditats que vivim hi ha gent que té més manies que uns altres i gent que destrueix més d’allò que no són capaços de construir els altres. Però d’aquests n’hi ha a tots tres partits. I tots fan mal, molt de mal.
    Després del 27-S era raonable d’esperar que les forces independentistes catalanes articulassen a partir de la diversitat un front conjunt que fes realitat això que, també des de la diversitat, vam votar. Un front parlamentari i de govern que es fes visible al carrer, als ajuntaments, a les diputacions, al parlament de Madrid, a Europa i on fos necessari. Un front excepcional per a un període de temps excepcional que aplicàs amb tanta contundència com fos possible tot allò que es va prometre en la campanya electoral i que deixàs de banda les diferències insuperables per a discutir-les amb la república ja proclamada.
    Però ara, si bé és cert que hi ha gent que fa gests importants, que fa passos endavant de molt nivell i repercussió, la veritat és que no es veu prou a la pràctica aquest front comú, mentre que cada dia veiem molts gests aprofitats i partidistes que ens fan dubtar de la voluntat de construir-lo. Més aviat, com més dies passen, més esquerdes es veuen. Hi ha un parlament independentista amb gent d’una vàlua personal enorme, hi ha un govern interessant i independentista i hi ha un president ferm, decidit i independentista. Això és extraordinari i és el que em convenç, més que res, de no caure ara en la incoherència del discurs antipartits. Però al mateix temps constate amb preocupació que totes les alarmes sonen al meu voltant i que alguna cosa hauria de canviar de pressa si no volem fer perillar l’oportunitat tan fantàstica que hem sabut construir aquests darrers quatre anys.


    [A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

    dimarts, 29 de març del 2016

    Donald Trump va contra el TTIP. I què?, per Vicent Partal


    • Editorial
    • Vicent Partal
    • Opinió

      Donald Trump va contra el TTIP. I què?

      «De tant en tant, però, la realitat ens regala contradiccions divertides, com aquesta de Trump i el TTIP, i aleshores és possible d'aprofitar-les per a recordar al personal que les coses són molt més complicades d'allò que una conversa de carrer deixa entendre»


      Donald Trump
      Efectivament. Donald Trump, aquest personatge quasi feixista que podria arribar a ser president dels Estats Units, va contra el TTIP i els altres acords multilaterals de comerç que es negocien ara mateix. De fet, contra el TTIP hi van tots els candidats actuals a la presidència dels Estats Units, tret de John Kasich –que no sé si a hores d’ara encara se’n pot considerar, francament. Hillary Clinton, si de cas, fa allò tan clintonià de dir que no i dir que sí, tot ensems. La resta, encapçalats per un explosiu Trump, tots hi van en contra.
      Curiosament, al nostre país se’n parla poc, d’això. Vull dir que se’n parla poc tenint en compte que es parla molt del TTIP. La meua opinió sobre aquests tractats ja l’he expressada unes quantes vegades. Crec que són inevitables però sóc radicalment contrari a alguns dels aspectes clau, especialment el model de resolució de disputes entre les empreses i els estats, però també l’amenaça que algunes clàusules dels tractats en negociació, no únicament el TTIP, em sembla que signifiquen per a la protecció de dades i la responsabilitat sobre la lliure expressió en el món digital. I és precisament arran de la preocupació que em causen aquestes qüestions que m’irrita que el debat sobre el TTIP esdevinga una missa intencionada, una espècie de cerimònia religiosa que no val per a trobar solucions o oferir alternatives, sinó per a distingir entre bons i dolents. A partir de la fe.
      La meua vida professional, i bona part de la personal també, han girat entorn de la política internacional. M’estime molt especialment la complexitat que té i m’agrada com les relacions internacionals obliguen a pensar i repensar les coses, com et deixen sense gaires seguretats a les quals pugues agafar-te, despullat contra un món que no pots explicar només amb quatre consignes. Per això mateix fa anys que em molesta profundament que se’n faça una utilització barroerament partidària. Una mica passa a tot arreu, això és veritat, però al nostre país arriba a nivells inaudits. Fa anys que veig que alguna gent, quan discuteix de Palestina i Israel, de Veneçuela, de les repúbliques independentistes d’Ucraïna o del TTIP no discuteix en realitat d’allò de què diu que discuteix, ni vol discutir d’allò de què diu que discuteix. En realitat només fa servir la discussió per a enfrontar-se dins de casa, com més fort millor. Amb la intenció d’anatemitzar l’enemic local.
      Això passa especialment en aquesta època de desqualificació permanent sobre la base dels 140 caràcters. Ens hem acostumat d’una manera espectacular a la pràctica de renunciar a la política en favor de l’eslògan. De fer passar el simplisme per anàlisi. De cercar desesperadament la creació de símbols fàcils per a tenir una arma per a llançar contra l’altre. I hem vist coses aberrants que fan dubtar seriosament de la nostra capacitat com a país: governs que no es podien fer per culpa d’allò que presumptament passava en un sol hospital o per la batalla sobre quants bars es podien posar en una platja, coalicions que es desmuntaven per una incomprensible batalla de símbols o aliances que esdevenien impossibles perquè algú brandava a crits un tractat de 5.544 pàgines, incomprensible fins i tot pels experts que l’escriuen, i el deixava reduït a una bala pamfletària.
      És obvi que els independentistes hem ajudat també a aquesta simplificació de la política. I em fa l’efecte que els independentistes d’esquerres més que ningú. És veritat que, a diferència dels unionistes, nosaltres hem posat sobre la taula estudis precisos, anàlisis certes i molta feina de fons, una enorme quantitat d’esforç intel·lectual de molta gent. Però quan sembla que no sabem ben bé on som, com ara, també nosaltres ens agafem, atemorits, al crit més que no a la proposta. I els periodistes tampoc no podem lluir gaires virtuts en aquest terreny. Com encertadament explica Michel Onfray, vivim i treballem en el temps curt de les emocions i ens costa massa d’entrar en el temps llarg de les reflexions. Aquella frase de Lacouture que sempre m’ha agradat tant (la que diu que som ‘els impacients de la història’) té aquest preu. Indiscutible.
      De tant en tant, però, la realitat ens regala contradiccions divertides, com aquesta de Trump i el TTIP, i aleshores és possible d’aprofitar-les per a recordar al personal que les coses són molt més complicades d’allò que una conversa de carrer deixa entendre. I que una certa contenció en les formes seria sempre aconsellable i útil. Perquè, si no, pots fer el ridícul amb molta facilitat. O ens pot passar, i no sé si ens passa ja, que no sabem diferenciar entre aquelles molt poques coses que són realment transcendentals, les que sumen multituds, les que canviant-les demà mateix podríem millorar la vida de milions de persones, i aquelles altres en què podem estar en desacord durant un període raonable perquè no són mai un blanc i negre tan nítid, transformador i decisiu com ho són les anteriors.
      PS: Ah! I no oblideu mai que, a més, a vegades hi ha espectaculars propostes de batalla que en realitat només volen ajornar el combat i fer-lo inviable. Maquiavel mal paït…

    • (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)