Brussel·les, 5 de juny de 1568.
Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba i capità general de Flandes, ordenava l’execució de
Lamoral de Gavere, comte d’Egmont, stadhouder d’Holanda i cosí i company d’armes del rei hispànic Felip II, i de
Philip de Montmorency, comte de Horn, stadhouder de Guelders
i cosí de Gavere. Tant Egmont com Horn s’havien distingit com a homes
d’armes al servei de la monarquia hispànica en el conflicte que aquesta
mantenia amb la monarquia francesa pel lideratge europeu. I fins i tot
Egmont, en la seva condició de familiar de la casa reial, havia
representat Felip II en el casament simbòlic del llavors hereu a la
monarquia hispànica amb la reina Maria d’Anglaterra. Els delictes que la
justícia hispànica va imputar a Egmont i Horn van ser els de
rebel·lió i traïció. S’havien
oposat a la implantació de la Inquisició hispànica als Països Baixos,
i se’ls va condemnar a una execució presentada com una escena de públic
escarment: van ser decapitats a la plaça major de Brussel·les.
Els comtes d'Egmont, de Horn i d'Orange / Viquipèdia
Flandes en el trencaclosques de Carles de Gant
Per a entendre el context del conflicte ens cal recular unes dècades: l’any 1516 (mig segle abans)
Carles de Gant,
pare de Felip II, assolia la majoria d’edat i prenia possessió de
l’herència materna (les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa) i
de la paterna (l’arxiducat d’Àustria i el ducat independent de
Borgonya, que comprenia els Països Baixos). Carles de Gant reunia així
la sobirania de diverses corones i principats independents en un difícil
equilibri anomenat monarquia hispànica. Carles de Gant —que la
historiografia nacionalista espanyola va rebatejar amb el sobrenom de
Carles I d’Espanya i V d’Alemanya quan, en aquell segle, ni Espanya ni
Alemanya existien— governaria sobre la base que
el seu imperi era un immens trencaclosques de peces de diferents mesures, relleus i textures.
En temps de Carles, el comtat independent de Flandes es va governar amb
la mateixa independència que ho havia fet des de la centúria del 800,
amb la diferència que el sobirà en lloc de dormir a Brussel·les ho feia a
Toledo.
Els Països Baixos (1556-1648) / Arxiu d'El Nacional
Carles I, el flamenc negociador
Però les tornes van canviar radicalment amb
Felip II. L’any 1556, Carles de Gant, vell i cansat, abdicava a favor del seu primogènit.
Amb l’entronització de Felip es desfermaven tots els dimonis.
Bàsicament perquè Carles i Felip, pare i fill, eren dos perfils
radicalment oposats, cosa que explica en bona mesura el conflicte a
Flandes, que derivaria en una revolució nacional. Carles era un
humanista, la qual cosa no vol dir, en cap cas, que tolerés de bon grat
la llibertat religiosa i, encara menys, l’avanç del protestantisme en
els seus dominis centreeuropeus. Però
Carles havia nascut i havia estat educat a Flandes, i tenia aquella característica perspectiva de les societats mercantils centreeuropees:
era un negociador nat. En canvi
Felip havia nascut i havia estat educat a Castella, en un entorn dominat per les oligarquies aristocràtiques latifundistes de cultura rendista, que havien convertit
la religió en el nervi polític i ideològic del regne.
Felip II, el duc d'Alba i el cardenal Granvela / Viquipèdia
Felip II, el castellà integrista
Amb aquests elements és fàcil dibuixar el
perfil integrista de Felip,
incapaç de traçar la línia que assenyalava on acabava la política i on
començava la religió. Felip, en el decurs del seu regnat, revelaria que
s’avenia més amb
el pensament de la seva besàvia Isabel la Catòlica
—i que s’hi sentia més còmode— que amb el del seu pare, Carles de Gant.
Sense oblidar que els personatges que l’envoltaven combregaven —mai més
ben dit— plenament amb aquestes polítiques. Felip va impulsar una
colossal reculada en tots els aspectes de la vida pública que tindria
funestes conseqüències.
Flandes seria la primera pedra de toc del seu regnat
i l’escenari on tindria lloc un combat brutal entre dues formes de
governar radicalment diferenciades. El conflicte entre les oligarquies
cortesanes de Madrid, llavors ja elevada a la categoria de capital de
l’imperi, i les classes dirigents de Brussel·les, Gant, Lieja i Anvers,
bàsicament d’economia mercantil, es pot resumir en l’expressió
Castella versus Flandes.
L’espoli de Felip II a Flandes
Felip II va cometre el mateix error que més endavant cometrien tots
els Felips que han posat les natges al tron de Madrid. En aquest sentit,
Habsburgs i Borbons fan bona la dita que l’home, en aquest cas el rei
de les Espanyes, és l’únic animal que ensopega dos cops —i tres, i
quatre, i cinc, i sis— amb la mateixa pedra. Felip II, emmerdat en mil
fronts de guerra, va tenir l’ocurrència de
segrestar les caixes comunals de Flandes, que no era poca cosa, per
finançar la despesa militar dels Tercios de Castilla al front nord de la guerra amb la monarquia francesa. Flandes, a mitjans de la centúria del 1500, era
el territori més ric i més dinàmic de l’edifici polític hispànic.
I la caixa comunal de Brussel·les, per posar un exemple, tenia una
capacitat de recaptació i d’inversió molt superior a les de ciutats com
València o Nàpols, que la duplicaven en població.
Saltant-se totes les lleis, constitucions i textos legals va arrasar els calaixos públics del seu domini més ric.
Brussel·les a mitjan segle XVII / Museus Reials de Belles Arts
Convertir els textos legals en paper higiènic
Felip II, a Flandes, no faria més que seguir una pràctica indecent
que havien iniciat els seus besavis materns, els Reis Catòlics, a
Castella: convertir en paper higiènic les Capitulacions de Santa Fe
(tant el contracte que van signar a Colom, com el que van rubricar
davant les autoritats islàmiques de Granada) va ser
l’inici d’una pràctica que Felip II convertiria en cultura d’estat,
amb totes les reserves que implica fer ús d’aquest terme en aquella
època. Naturalment la qüestió no es va quedar aquí; allò de si vols fer
emprenyar un català toca-li la butxaca és més universal que no sembla.
Tanmateix, el que va provocar
les protestes més enèrgiques va ser l’acte de trepitjar i rebregar la llei.
A Flandes, en aquella societat mercantil en què els contractes eren
sagrats, no s’entenia de cap manera. Com no s’entenia que els Tercios de
Castilla, de forma sistemàtica, es cobressin les soldades saquejant les
ciutats de Flandes —és important subratllar que no eren territori
enemic— quan s’endarrerien els pagaments.
Brussel·les en un gravat de 1680 / Biblioteca Nacional de França
La Inquisició hispànica i el règim de terror
Les primeres grans protestes van derivar en l’incendi d’alguns
temples catòlics i la destrucció d’algunes imatges. L’integrista Felip
II hi va veure un llamp que esquerdava l’escena tenebrosa que pertot
cobria els seus dominis, i que tan magistralment el Greco havia plasmat
en la pintura
El entierro del conde Orgaz. I en aquell instant van entrar en escena el
cardenal Granvela i la Inquisició. Felip II, tan convençut com la seva besàvia Isabel la Catòlica que
la religió havia de ser el primer instrument d’unificació dels seus dominis, va nomenar l’integrista
Antonio Perrenot de Granvela inquisidor de Flandes. Un pretext necessari, també, per acabar amb la dissidència política.
La Inquisició hispànica a Flandes (1561) va actuar com una policia política que va acabar instituint un règim de terror.
Granvela no arribaria a presenciar les execucions d’Egmont i Horn, però
durant l’exercici del seu càrrec va acumular una llista d’enemics tan
espectacular que va obligar Madrid a destituir-lo (1564).
El Tribunal de Tumultos en un gravat coetani / Biblioteca del Palau de la Pau de La Haia
El duc d’Alba i el Tribunal de Tumultos
La desaparició de Granvela no va afavorir la distensió.
La Inquisició hispànica mantenia un règim de terror que, contra el que pretenia, alimentava la rebel·lió. Va ser llavors que va entrar en escena el
duc d’Alba,
nomenat cap dels Tercios de Castilla a Flandes (1567) amb el propòsit
d’acabar la feina que Granvela havia deixat inconclusa. Alba, el militar
més sanguinari de l’època, va crear un organisme policial i judicial de
nom revelador, el
Tribunal de Tumultos (1568), que va sembrar Flandes de ruïna i de cadàvers durant quasi deu anys. En aquella dècada de terror, el
Bloedraad —Tribunal de la Sang, el terme popular per designar-lo—
va executar 1.073 persones i va confiscar els béns de 11.130 persones més, abans de desterrar-les. El castellà
Juan de Vargas,
un dels jutges d’aquell pretès tribunal, va fer l’estimació que el
volum de les confiscacions, destinades a omplir les arques de la
monarquia hispànica, s’elevaria a
700.000 quilos de plata en monedes. Alba no tan sols seria un espoliador, sinó també una fàbrica de rebels.
Mapa de Flandes després de la independència de les províncies del nord, fet a París (1693) / Biblioteca Nacional de França
Imatge principal: L'execució dels comtes d'Egmont i de Horn en un gravat coetani / Biblioteca Nacional de França
