Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
Sunseekers on the beach at La Barceloneta.
Photograph: Paola de Grenet for the Guardian
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago,
Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and
is losing the character that made it so popular
by Stephen Burgen. Photography: Paola de Grenet
It’s
9am on a hot August morning and timed tickets to visit Barcelona’s
emblematic Sagrada Família basilica have already sold out. Only a few
years ago you could turn up and queue for maybe half an hour to get in
but with the soaring numbers of visitors to the city (around 30 million
last year) anyone who arrives on spec is likely to be disappointed.
Those who have tickets amuse themselves in the queue by taking
selfies in front of the temple’s ornate nativity facade. Groups of
tourists trail behind their lollipop-waving guides. Street vendors
spread out their wares on the pavement – pirated designer sunglasses and
tacky memorabilia - until a heavily-armed police patrol moves them on.
At the stalls around the square you can buy soft toys, Gaudí ashtrays
and Barça scarves.
Antoni Gaudí’s masterpiece was begun in 1882 and is due for
completion in 2026. The work was intended to be funded by penitent
sinners – but there are more tourists than repenters around these days
(it is the city’s most popular destination, with 4.5 million visitors in
2016), so tourists are footing the bill.
The Sagrada Família, Barcelona’s most popular destination
Even tourists who book tickets for popular sights such as the Sagrada Família (left) Casa Batlló (right) are in for a long wait
At Casa Batlló, Gaudí’s apartment building in the busy Passeig de
Gràcia, the queue snakes around the corner, and this is the queue for
people who have bought advance tickets at €28.50. They wait behind a
sign that says “Skip the Line”. The woman at the door says the wait for
people with tickets is around 20 minutes. After a pause she shrugs: “OK,
perhaps more like 40.”
Barcelona remains a beautiful city, one of the most attractive in
Europe, huddled between the mountains and the sea, with a wonderful
climate and wealth of architecture and history.
It remains a beautiful city but there is now tat for sale at every turn
Advertisement
It
used to pride itself on the quality of its design and was dubbed the
capital of cool in the late 20th century. It is far from cool now
though, and a day traipsing around the tourist hotspots reveals how it
has become the home of tat, with the magic word “Barcelona” printed on
any old junk, from straw hats and teddy bears to beach towels and coffee
mugs. Not to mention all manner of ceramic creatures made in Gaudí’s trencadís style of broken tiles.
La Rambla … Barcelona’s most famous street is now its epicentre of overtourism
La Rambla is Barcelona’s most famous street but for residents it
became its least-loved long ago, so crowded as to be virtually
impassable for nine months of the year.
From the moment it was created in the 18th century La Rambla became a
place where the wealthy could flaunt their finery and the poor could
hustle and everyone could breathe, outside the walls of the crowded
mediaeval city. It was never chic, indeed, it was always slightly edgy
and marginal – but now there is nothing but souvenir shops, interspersed
by McDonald’s and shabby restaurants serving kebabs and paella a
startling shade of chrome yellow.
Shuffling room only on La Rambla
At all hours, young men invite you sotto voce to a “coffee shop” à la
Amsterdam. This is something new. At night there are prostitutes, which
isn’t new, except now most of the women have been trafficked.
Last year a consortium was appointed to come up with a plan to
attract residents back to La Rambla. They have consulted widely and
details of the plan are expected to be published soon, but they have
their work cut out.
“La Rambla is above all a business,” says Fermín Villar, president of
the Friends of La Rambla, which represents the street’s residential and
commercial interests. “Every year more than 100 million people walk
along this street. Imagine, if each person spends only one euro.”
Itziar González, the architect who heads the symposium, says the
first task is to convince people that La Rambla can be saved. “It’s not
just about changing things,” she says, “it’s about changing minds.”
Feeding the pigeons on Plaza Catalunya
Advertisement
It’s
doubtful, however, whether the Boqueria food market on La Rambla can be
saved. Once a mecca for cooks and foodies where you could buy
everything from truffles to edible insects, the stallholders are one by
one caving in to the force majeure of tourism, with fresh fish, meat and
vegetables giving way to juice bars and assorted takeaways. The very
reason for visiting la Boqueria – even as a tourist – will soon cease to
exist.
Once one of the finest food markets in Europe, the Boqueria market is now a tourist trap
Barcelona is one of Europe’s most densely populated cities, with few
open spaces. So when the seafront at Barceloneta was opened up in time
for the 1992 Olympic Games it gave the city breathing space, just as La
Rambla had two centuries earlier. It became the new place to pasear, the evening or Sunday stroll that is such a part of Spanish life.
But Barceloneta has become another no-go zone for residents as it has
degenerated into a sort of urban Lloret de Mar. Lie on the crowded
beach and every few minutes a vendor will offer you beer or water or a
mojito, a massage, a henna tattoo and sometimes weed. Rickshaws ply the
waterfront while shirtless young men whizz by on electric scooters.
The beach district of Barceloneta has become a virtual no-go zone for local residents
The saddest thing about all this is the city is rapidly losing its
identity and becoming like everywhere else. A new word has been coined
to describe this apparently unstoppable process: parquetematización – the act of becoming a theme park. Barcelona has become an imitation of itself. Looking for a holiday with a difference? Browse Guardian Holidays to find a range of fantastic trips
Since you’re here…
…
we have a small favour to ask. More people are reading the Guardian
than ever but advertising revenues across the media are falling fast.
And unlike many news organisations, we haven’t put up a paywall – we
want to keep our journalism as open as we can. So you can see why we
need to ask for your help. The Guardian’s independent, investigative
journalism takes a lot of time, money and hard work to produce. But we
do it because we believe our perspective matters – because it might well
be your perspective, too.
The
Guardian is editorially independent, meaning we set our own agenda. Our
journalism is free from commercial bias and not influenced by
billionaire owners, politicians or shareholders. No one edits our
Editor. No one steers our opinion. This is important because it enables
us to give a voice to the voiceless, challenge the powerful and hold
them to account. It’s what makes us different to so many others in the
media, at a time when factual, honest reporting is critical.
If everyone who reads our reporting, who likes it, helps to support it, our future would be much more secure. For as little as £1, you can support the Guardian – and it only takes a minute. Thank you.
«Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la
gent que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si
vol, minuts després»
Hi ha fotografies icòniques. Que defineixen totes soles un temps i un país. I ahir els companys de la revista Alella en van aconseguir una. Aquesta. Fotografia: revista Alella.
Mireu-la bé, perquè caldria fer-ne cartells i difondre-la a tot
arreu. A sota, s’hi veuen dos dirigents de Ciutadans que, després de
despenjar uns pocs llaços solidaris, es dediquen a vendre el seu
missatge propagandístic a unes televisions que han convocat prèviament.
Però, mentrestant, a la part de dalt de la imatge es pot veure clarament
com els llaços ja tornen a ser a lloc i hi ha una dona que encara en
posa més. Sense esperar ni tan sols que se n’anassen.
Em conta gent d’Alella que l’escena va ser espectacular. Que mentre
Rivera i Arrimadas encara feien el seu míting televisiu un grup de dones
del poble ja havia tornat a posar no tan sols els llaços que ells
havien llevat, sinó el doble. I els arrencallaços, val a dir, no es
preocuparen de tornar-los a llevar. Se n’anaren veient que el groc
tornava ser el color dominant, impotents.
La fotografia és, doncs, extraordinària i ho explica tot sobre el
país i sobre això que passa. Sobre l’estil dels uns i dels altres. Sobre
què són els uns i els altres.
A una banda, hi trobem uns polítics sense escrúpols que han perdut
clarament els nervis. Rivera mateix deia fa pocs dies que no tindria
trellat que ell en persona anàs a arrencar llaços solidaris, però com
que dins el seu partit l’acusen –Arcadi Espada, en concret– de ser un
covard ací el veuen fent el numeret, esperant les portades que
efectivament avui els regalen la premsa espanyolista. Els de Ciutadans
són gent que no creu en la realitat del carrer, sinó tan sols en la
força dels mitjans i per això fan una acció simbòlica, sense recorregut,
extemporània, preocupant-se únicament de convocar tants càmeres com
siga possible. Arriben a una població, com caiguts del cel –a Alella, no
hi tenen regidors i el 21-D van quedar tercers a molta distància del
segon–, escenifiquen el xou i se’n van. No es queden ni a defensar allò
que acaben de fer.
I mentrestant, en un contrast clar i evident, les dones del poble,
les dones d’Alella, reaccionen amb calma, amb serenor i contundència.
Ixen tranquil·lament i tornen a posar els llaços grocs davant seu.
Perquè són al seu poble. Perquè no estan de cap manera atemorides i
perquè són prou intel·ligents per a evitar la fotografia que Rivera i
Arrimadas cercaven, que necessitaven desesperadament. No els increpen,
ni els ataquen, ni els acorralen. Els aïllen. No els fan ni cas.
Simplement fan la feina com cada dia: tornen a posar els llaços.
Immediatament. Tossudament alçades. Contundents contra el feixisme. Amb
elegància.
Evidentment, això té molt a veure amb les majories i les minories, ja en parlàvem l’altre dia.
Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la gent
que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si vol,
minuts després. Això va passar a Alella, això havia passat també la nit
abans amb aquella gent vestida d’espermatozoide –recordeu el film genial de Woody Allen?
Els uns hi passen, fan el seu número i se’n van. La cosa no els dóna
per a més. I el problema que tenen és que, davant seu, el país hi resta i
treballa sense defallir ni embolicar-se en falses polèmiques. I que les
dones d’Alella, com les de tot arreu, sempre hi són. La nostra força i
la font de la seua desesperació.
Així és l’extrema dreta europea que es manifesta amb Ciutadans
Generació Identitària és un grup d'extrema dreta que 'lluita
contra la immigració en massa i la islamització d'Europa'
Albert Rivera i Inés Arrimades es
disposen a fer declaracions davant el parc de la Ciutadella. Les càmeres
i els micròfons els encerclen. Rere seu, militants de Ciutadans alcen
cartells amb el mot ‘Llibertat’. ‘Som al mateix lloc on van agredir la
Lídia mentre llevava llaços grocs. Som aquí per a donar-li suport a ella
i a la seva família. Condemnem fermament tota mena de violència i fem
una crida a la convivència al sentit comú’, diu Arrimadas. Però pocs
metres més enrere activistes d’extrema dreta branden una bandera de
Generació Identitària.
Ara @PPCatalunya@ciutadans,
nazis de Generación identitaria i d’altres crupuscles feixistes
manifestant-se conjuntament a la Ciutadella en rebuig d’una agressió en
el marc d’una baralla que res va tenir a veure amb el moviment
independentista. Veure per creure.
Minuts abans, la concentració contra violència ja havia esdevingut un
enrenou increïble. Un grup d’espanyolistes havien estomacat un càmera
de Telemadrid que havien confós amb un treballador de TV3. Crits de
‘fuera’ i ‘maricón’, empentes i cops de puny. Ciutadans condemna
l’agressió i en culpa uns ‘infiltrats’ que, segons que diuen, també
amenacen els seus militants. Tanmateix, l’única cosa certa és que el
partit, novament, es manifesta al costat de membres de l’extrema dreta
que exhibeixen orgullosos la seva simbologia.
Ningú no fa cap cordó per aïllar els extremistes ni els expulsa de la
concentració. Durant tota la protesta, la bandera de Generació
Identitària taca el cel de Barcelona amb el seu odi i xenofòbia. És
blanca i conté el logotip de l’organització: un cercle amb un triangle a
dins. Què és Generació Identitària? Nascuda a França el 2012, Generació Identitària és una
organització d’extrema dreta que, segons la seva pàgina web, ‘lluita
contra la immigració en massa i la islamització d’Europa’. El grup,
evidentment, renega de qualsevol etiqueta extremista i pretén camuflar
la seva imatge pública amb accions solidàries amb gent sense sostre
–sempre de nacionalitat europea–, com també fan alguns altres grups
neonazis: Casa Pound, Hogar Social Madrid…
Tanmateix, els seus pronunciaments i els seus vincles polítics els
delaten: són una organització d’extrema dreta. A França han donat suport
explícit al Front National de Marine Le Pen. A Itàlia, a la Lliga Nord
de Mateo Salvini. A l’estat espanyol, Generació Identitària manté una
relació molt fluida amb Democracia Nacional.
El grup és propietari d’uns quants locals en les principals ciutats
franceses, a més d’un gimnàs a Lió, on fa propaganda de les seves
accions i ideologia. Polítics com Benoît Hamond, ex-candidat socialista a
l’Elisi, i activistes destacats com ara Pierre Henry, director general
de France Terre d’Asile, han demanat que Generació Identitària
esdissolgui o sigui il·legalitzada.
El grup va començar a tenir ressò mediàtic el març del 2016, quan va
muntar barricades a l’entrada de la ciutat de Calais per barrar el pas
als immigrants que vivien atrapats en camps com la Jungla. La campanya
s’anomenava ‘Defend Calais’ i fou la prèvia de ‘Defend Europe’.
Amb ‘Defend Europe’, el grup va portar la xenofòbia fora de les
fronteres franceses. La intenció era boicotar les accions de les ONG que
salvaven migrants a la Mediterrània perquè, segons ells, eren còmplices
del tràfic de persones i la islamització d’Europa. La primera acció fou
al port de Catània, quan amb una llanxa inflable va mirar d’impedir que
l’Aquarius eixís del port cap a la costa Líbia. Més informació: Així s’organitza l’extrema dreta per boicotar els rescats d’immigrants a la Mediterrània
Més tard, amb donacions anònimes, Generació Identitària va comprar un
vaixell i va dur el boicot al bell mig de la Mediterrània. El grup va
tenir qui-sap-les enganxades amb Proactiva Open Arms i més ONG.
Tanmateix, la campanya fou un fracàs i va tenir un final humiliant.
L’agost del 2017 el vaixell de Generació Identitària fou rescatat davant
Líbia per l’ONG Sea Eye després de tenir avaries diverses. Poc després,
el grup va abandonar el vaixell i la tripulació –d’origen singalès– en
alta mar. Finalment, va acabar a Barcelona, on l’embarcació es va
subhastar per a pagar els sous endarrerits dels mariners que van tornar a
Sri Lanka.
Darrerament, Generació Identitària s’ha manifestat contra la
immigració al port de València i la Valetta (Malta) amb eslògans com ‘De
cap manera, no fareu d’Europa la vostra llar’. El grup també ha portat
la xenofòbia als Alps, concretament a la frontera entre Itàlia i França.
Han organitzat ‘grups de vigilància’ en pobles com Briançon. Són colles
que es dediquen a empaitar els immigrants que proven de travessar les
muntanyes, una zona no tan controlada com el pas fronterer de
Ventimiglia, a la costa.
Nous
sommes actuellement en surveillance au niveau du Fort des Têtes. C’est
un des passages que marquent les passeurs d’extrême-gauche pour faire
rentrer les clandestins en France. #StopMigrantsAlpes#DefendEurope
Les campanyes de Generació
Identitària són més propagandístiques i pirotècniques que no pas
efectives. Sigui com vulgui, el pòsit extremista que traspua cada acció
de l’organització, i els seus vincles i simpaties amb grups polítics
arreu d’Europa, sí que han de despertar preocupació.
L’espera ja té recompensa. El Festival de Sitges ha fet públic quin serà el film amb el qual obrirà la 51a edició que se celebrarà del 4 al 14 d’octubre. Es tracta de Suspiria, el remake de l’obra homònima de Dario Argento que ha dirigit el també italià Luca Guadagnino (Call me by your name).
A més una de les protagonistes del film, Tilda Swinton, rebrà a Sitges el Gran Premi Honorífic en reconeixement a una trajectòria on el cinema fantàstic ha tingut molt de protagonisme Entre els títols que ha protagonitzat destaquen Orlando (Sally Potter, 1992), Adaptation (Spike Jonze, 2002), Quemar después de leer (Joel i Ethan Coen, 2008), El curioso caso de Benjamin Button (David Fincher, 2008), Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011), Snowpiercer (Bong Joon-ho, 2013), El Gran Hotel Budapest (Wes Anderson, 2014), Dr. Strange (Scott Derrickson, 2016) i Okja (Bong Joon-ho, 2017).
Una nova versió sense caure en la còpia
El director Luca Guadagnino farà la seva primera incursió en el giallo amb la direcció de Suspiria, un remake del clàssic homònim del 1977 de Dario Argento. Dakota Johnson (Triologia cinquanta ombres), Tilda Swinton (Isla de perros), Chloë Grace Moretz (Carrie), Mia Goth (Nymph()omaniac) i Jessica Harper, protagonista de la pel·lícula original.
Dakota Johnson interpreta Susie Bannion,
una jove i ambiciosa ballarina que s’instal·la a Berlín per rebre
classes en una prestigiosa escola de ballet. De seguida descobrirà que alguna cosa fosca comença a tenir lloc a l’acadèmia,
una foscor que devora la directora artística, a la mateixa Susie i
també a un afligit psicoterapeuta interpretat per Lutz Ebersdorf. Tots
hauran de fer front a aquest malson. Com es pot veure al
tràiler Guadagnino no ha optat tant per la còpia del clàssic dels
setanta com per una versió lliure on segurament seran introduïts força
elements inquietants de l’original. El que ha descartat és fer servir la
mateixa paleta de colors que Argento va usar en el seu icònic film.
El 28 d’agost de 1940, el president
Companys era entregat a mans del franquisme amb la connivència de la
Gestapo. Una fotografia feta pel policia que el custodiava a Hendaia
roman en l’imaginari col·lectiu
elMÓN
perGemma Aguilera
28/08/2018
20:55
| Actualitzat a 29/08/2018 09:08
El president Companys, a la frontera d'Hendaia, l'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya
La fotografia més coneguda dels últims mesos del president Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim
en què va ser acusat de sedició i rebel·lió, està datada el 28 d’agost a
la frontera d’Hendaia. Hi apareix el president Lluís Companys, sense
emmanillar, ben vestit i amb una cigarreta a la mà. El fotògraf? Pedro Urraca Rendueles, el policia espanyol que l’havia detingut quinze dies abans,
amb la col·laboració de policia secreta alemanya, a la seva residència
de la localitat bretona d'Ar Baol, on el president Companys es trobava
exiliat. Urraca, peça clau de la repressió franquista a l’exterior i baula d’unió amb el règim de Vichy i la Gestapo,
va enviar la fotografia a la dona del president per assegurar-li que
ell l’havia tractat amb dignitat fins que, unes hores després,
l’entregaria a l’Estat espanyol. L’original d’aquesta fotografia, que avui compleix 78 anys, és a l’Arxiu Nacional de Catalunya per voluntat del fill del policia.
Però més enllà de la història de la fotografia i el fotògraf, cal remarcar la il·legalitat d'aquella extradició, perquè en
aquell moment el conveni d'extradicions vigent entre Espanya i França
des del 1877 no permetia les extradicions polítiques. Però Urraca,
autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, tenia encomanada una missió d'Estat i disposava de la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema
amb el seu hostatge. I així consta en la documentació que ara rau a
l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb un visat per sortir de França el 26
d’agost i tornar-hi a entrar el 2 de setembre. “No serà lliurada cap persona, sentenciada o processada,
si el delicte pel qual es demana l'extradició està considerat per part
de qui es reclami com a delicte polític o com a fet connex amb semblança
amb aquest delicte”, diu l’article tercer d’aquest conveni, que es va
signar a Madrid. I pel que fa a la llei francesa sobre extradició
d’estrangers que va entrar en vigor el 1927, l’article cinquè impedia
l’extradició de reclamats per delictes polítics, o quan les
circumstàncies emmarquessin l’extradició dins d’un objectiu polític.
Aquesta vulneració demostra que la captura del president català fou
considerada com un dels principals trofeus de caça del franquisme, que
va comptar amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, que van facilitar en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l’Estat francès.
Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 28 d'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya
Poques hores abans de fer aquesta fotografia el 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, Pedro Urraca Rendueles escrivia als seus dietaris
una pàgina sencera dedicada al seu ostatge, per deixar constància de la
seva entrega a Espanya, donant per fet que el seu final seria la mort
imminent a mans del règim franquista: “Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya
no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus
acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante
el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje
le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas.
Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para
que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de
antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado”(text recollit al llibre Agent 447, el policia que va detenir el president Companys (3i4, 2011).
Han passat 78 anys i Espanya manté vigent la condemna a mort del president i de milers i milers de republicans,
a l’espera que ara sí, el PSOE compleixi la paraula donada a canvi del
vot dels independentistes favorable a l’exhumació del cadàver del
dictador.
TV3 estrena la superproducció ‘La catedral del mar’
TV3, Antena 3, Netflix i Diagonal TV han coproduït aquesta adaptació audiovisual de la novel·la d'Ildefonso Falcones
La catedral del mar,
la novel·la d’Ildefonso Falcones, arriba aquesta nit a TV3. La
construcció de l’església de Santa Maria del Mar és el punt de partida
d’una història d’intriga, amor, violència i passió a la caòtica
Barcelona medieval. Arnau Estanyol, el protagonista, és fill d’un jove
pagès que es refugia a la ciutat, tot fugint de la tirania del seu
senyor feudal. A poc a poc, Arnau experimenta un ascens social que li
acaba portant maldecaps i despertant velles rancúnies familiars. La seva
lluita és, alhora, la lluita per la llibertat i la dignitat dels pobres
i les minories davant els poderosos.
Rodolf Sirera, Antonio Onetti i Sergio Barrejón s’han fet càrrec de
l’adaptació televisiva d’aquesta novel·la. Rere la càmera, hi ha Jordi
Frades. Pel que fa als actors, Aitor Luna interpreta Arnau i Michelle
Jenner, Mar. També hi participen actors reconeguts com ara Pablo Derqui,
Josep Maria Pou, Ramon Madaula, Nora Navas i Anna Moliner.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
La catedral del mar és una superproducció que ha comptat amb
més de cent cinquanta actors, centenars de professionals i gairebé
quatre mil figurants. La majoria de les escenes són enregistrades en
espais exteriors. És una coproducció de TV3, Antena 3, Netflix i
Diagonal TV. Tal com establia l’acord entre aquestes cadenes, TV3 emet
la versió en català després d’Antena 3, que la va emetre en castellà, i
abans que Netflix, que l’explotarà al mercat internacional. La sèrie té
vuit capítols i s’emetrà cada dilluns a les 21.55.
