Segurament només hi ha una paraula que els catalans fem servir més que els mots
llibertat,
independència o
Messi: el vulgarisme castellà
joder,
una expressió que ha fet tant de forat a casa nostra que és des de fa
dècades el comodí perfecte per a qualsevol context. Diem
joder quan ens enfadem ("Ja n'hi ha prou,
joder!"), diem
joder quan ens estranyem ("
Joder,
no m'ho esperava pas"), diem
joder quan estem contents ("Quin
gustàs estar de vacances
, joder!") i diem
joder quan ens entristim ("Això és una merda,
joder!").
És realista pretendre que, de sobte, deixem de fer servir aquest
castellanisme tan útil i còmode? No. És possible trobar 13 formes
genuïnes de dir
joder que ens provoquin aquella estranya sensació esplèndida, contundent i inefable de quan diem
joder! i ens quedem ben a gust?
Creiem que sí, per això a la
Selecció La Gandula d'avui fem una llista amb
13 expressions catalanes per mostrar admiració, sorpresa o decepció.
1. Qui el va matricular!
Molt adient per substituir el clàssic
joder en un entorn
automobilístic, quan conduint per la carretera necessites enviar a fer
punyetes a algun indesitjable que s'ha saltat un semàfor, ha avançat per
la dreta o simplement va més lent que una tortuga.
2. Casum seuna!
Un eufemisme políticament correcte per no blasfemar, ja que cagar-se
en Déu ara potser està a l'ordre del dia, però fa quaranta anys no era
així. El
casum seuna! és en català el que el
¡me cago en to' lo que se menea! és
al castellà: una forma brutalment pomposa i genuïna de desitjar enviar
algú o alguna cosa a dida. Fonètica gairebé eslava, genuïnitat digna
d'un personatge de
La memòria dels Cargols i una oclusiva velar (la [k] inicial) que té la força d'un franctirador. Què més voleu?
3. Mare meva!
Un clàssic que gaudeix de bona salut lingüística. Depenent de
l'entonació pot servir-nos com a expressió de rebuig o de plaer. Per
exemple, allargant la primera vocal de
mare mostrarem rebuig ("maaaare meva, quina pudor!"), en canvi allargant la primera vocal de
meva expressarem un estat de gaudi ("mare meeeva, que calenta que està l'aigua!").
4. Hòstia!
No cal ser catòlic ni practicant per tenir a la punta de la llengua una hòstia, ja que en totes les seves variants (ò
stipa, òndia, hòsties i hòstia santa), aquesta expressió provinent del cos de Crist és més polivalent i efectiva que Sergi Roberto.
Els germans Virgili, elaboradors del famós vi
El xitxarel·lo pel seu
packaging ple de renecs, són també els elaboradors d'aquesta ratafia anomenada
L'hòstia.
5. Collons!
Com ja passava amb
mare meva, el
collons també
expressa diverses reaccions depenent de la forma de pronunciar-lo. Quan
s'allarga alguna de les dues os, acostuma a ser ideal per mostrar
sorpresa i admiració ("coooollons, quin cotxe que t'has comprat!"), però
en canvi quan es pronuncia de forma seca i estrident, el 99,9% de les
vegades vol dir que ens estem cagant en tot.
6. Recoi!
El
recoi! té una mancança de força com a renec, d'acord, però una meravellosa força com a expressió de sorpresa i estranyesa. El
recoi!,
de fet, és a les expressions genuïnes el que les Aromes de Montserrat
als destil·lats: et connecta tel·lúricament amb la catalana terra, però
estar-hi familiaritzat tenint menys de 30 anys denota un evident
anacronisme vital.
7. Cullera!
Expressió més d'irritació que d'admiració, sovint feta servir en
solitud o fins i tot en veu baixa, sense ser dirigida a cap
interlocutor. En l'actualitat està clarament en recessió i desús, per bé
que és una expressió òptima per substituir el
joder en un
context íntim, com per exemple quan un ull de poll et fa la guitza, quan
cous massa estona la pasta i et penedeixes d'haver-te despistat fent un
tuit o, també, quan sembla que tinguis una
rave de música techno dins l'estómac després d'haver-te afartat de calçots.
8. Va parir...!
Tres síl·labes i la força de la tònica final permeten que aquesta
expressió contingui tota la frustració, ira, ràbia i odi que potser
només un sac de boxa sabria apaivagar. No se sap qui va parir a qui,
però poc importa. Tampoc se sap per què el verb parir, aparentment
positiu, serveix per canalitzar la ràbia, però no passa res. Dir
va parir! és a la lingüística el mateix que Rothko a l'art: no s'entén, però relaxa.
9. No cardis!
El verb cardar, en català, té més accepcions que la mateixa expressió
joder. Especialment a la Catalunya Central, on diu la llegenda que hi ha ciutadans del Berguedà o del Bages capaços de fer servir el
cardar amb més de cinc significats diferents en una sola oració. Sigui com sigui, un bon
no cardis! sempre
expressa bé l'enuig o sorpresa desagradable respecte a alguna cosa.
"T'has cardat una hòstia quan cardaves el camp? No cardis!".
10. Alça, Manela!
És tan difícil saber exactament qui era la Manela com curiós observar
que els nostres germans valencians, en comptes de dir Manela, fan
servir el nom de Pilili. En moments de desacord, sobretot en una
discussió en què els arguments trontollen, un bon
alça, Manela! per denigrar l'opinió contrària és tres mil cops més elegant que un "però què diantre dius!" o un "
joder, què dius!". Proveu-ho a IKEA quan hagueu de fer entendre a la vostra parella que comprar cortines de color verd no és bona idea.
La teoria més extesa és que l'expressió fa referència a Manela Perea, una conegudíssima ballarina de mitjan del segle XIX.
11. L'os pedrer!
Un dels altres grans eufemismes de casa nostra, tan benèvol i poc
agressiu que tothom el fa servir descarregant la seva ràbia sense
adonar-se que cagar-se en un
os pedrer és tan absurd com, en castellà, cagar-se en
la mar salada. Què ens ha fet l'os pedrer per ser tan odiat? Que té d'especial un humil os per ser capaç de despertar tant d'enuig?
12. Caram!
La reina absoluta de les expressions que denoten sorpresa, una autèntica joia que és una variant de
carall! (sí,
escrit amb doble ela) i que, per tant, és també un eufemisme. Dins la
família de vulgarismes relacionats amb els òrgans genitals, si
cony! es fa servir tant per denotar rebuig com per mostrar sorpresa,
caram (provinent de
carall, és a dir, de penis) és el complement perfecte per sorprendre's de forma genuïna i elegant.
13. La mare del tano!
Per acabar, la pregunta del milió: qui carall era el Tano i,
sobretot, de qui era fill? Hi ha disparitat d'opinions, ja que d'una
banda diuen que és una expressió argentina, on els napolitans emigrats a
Amèrica són anomenats
Tanos, però l'expressió també pot tenir
origen a casa nostra, concretament a la Plaça Nova de Barcelona: diuen
que els venedors de tripes que hi havia al carrer dels Sagristans, al
barri de la Catedral, es feien anomenar Tanos -un diminutiu de
gaietano-,
ja que aquests comerciants tenien l'advocació patronal a Sant Gaietà.
Com que molts d'aquests venedors eren gitanos, va fer fortuna
l'expressió "la mare del Tano que era gitano" per tal d'expressar
sorpresa, per tant no podem negar que una expressió amb tota
aquesta literatura popular darrere seu reuneix mèrits de sobres per
sobreposar-se a
joder!, no cardeu.
_2d2932f4-d941-412a-855f-09e7f12b8ded.jpg)
