29.02.2020 21:00
Al món
hi ha poques fronteres tan evidents com la que delimita pel nord els
Països Catalans. L’entrada a Catalunya consisteix en un espai de terra
plana realment minúscul on la vida moderna ha obligat a encabir un camí
rural, la via del tren, una carretera –que en realitat és la
antiquíssima Via Domícia– dels romans i l’autopista A-9, dita
oficialment i a partir d’aquest punt ‘la Catalana’. Tot això, totes
quatre infrastructures, entaforades en un pas minúscul de 223 metres de
distància, mesurats amb precisió topogràfica. A voltes les xifres no
expliquen les proporcions tan bé com les imatges. Perquè ens entenguem:
tot l’espai pla, practicable, d’aquesta frontera catalana cabria dins el
Camp Nou, que fa 256 metres, 22 més, de tribuna sud a tribuna nord.
L’experiència de travessar aquesta
frontera, invisible però perenne alhora, és per això mateix inoblidable,
per poc que sigues conscient de què significa en realitat. Cap a
llevant hi ha l’estany i la mar Mediterrània, en una confusió hipnòtica
de llums i reflexos. Cap a ponent, el bosc comunal del serrat de
l’Escorpiu i les Corberes, un quadrilàter muntanyenc de cinquanta
quilòmetres que durant segles hem compartit occitans i catalans. La
frontera esdevé, així, un coll d’ampolla impressionant, un exercici
monumental d’autoafirmació geopolítica. Al nord de la ratlla hi ha uns
quants camps i Fitor, una petita població occitana que no arriba al
miler d’habitants. Al sud s’obre Salses, el primer poble de Catalunya i
el primer nom dels famosos quatre (‘de Salses a Guardamar i de Fraga a
Maó’) que la saviesa popular, amb l’ajut inestimable de Joan Ballester
Canals, ha convertit en el mapa mental de la nostra nació.
A Salses, de fet, s’alça la Porta dels
Països Catalans, un monument de l’escultor Emili Armengol, que recorda
des de l’aire una falç i que dibuixa des de terra les quatre barres. No
és a la frontera exacta, perquè no hi ha lloc per a encabir-lo. Però és
tan solament quatre quilòmetres endins, ben visible de l’autopista, la
carretera i el tren. És un monument que el 2003, quan fou inaugurat, va
merèixer un de les ‘escaires’ que Miquel Pairolí escrivia al diari El
Punt: ‘Deu ser que els temps canvien’, deia el periodista. Anys després,
quan Carles Puigdemont va ser proclamat president de Catalunya, el
discurs d’investidura el va voler cloure amb una cita del seu amic
Pairolí, mort massa aviat: ‘La dignitat construeix la personalitat com
l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem
dignitat.’
Divendres 28 de febrer de 2020, a les
15.41 hores exactes, el president Puigdemont tornava finalment a
Catalunya travessant precisament aquest indret, aquest punt geogràfic,
políticament llaurat pels segles. Les rodes del cotxe que el portava van
trepitjar per ací territori català mentre els seus ulls miraven
àvidament per la finestra. Puigdemont seia al darrere de la furgoneta,
acompanyat de les seues dues filles, a banda i banda. Anava en mànegues
de camisa i havia deixat la jaqueta penjant del seient de davant, amb
l’escut de president i el llaç groc junts en la solapa. Jo mateix seia
al davant, al costat de la consellera Clara Ponsatí i l’advocat Gonzalo
Boye, intentant prendre testimoni del moment. Al davant de tot, dos
membres del seu equip.
En aquell moment feia dos anys i quatre
mesos exactes del 29 d’octubre de 2017, el dia que el 130è president de
Catalunya havia travessat la frontera cap al nord, dos dies després
d’haver proclamat l’estat català independent en forma de república i del
colp d’estat practicat a Madrid i justificat en una aplicació il·legal
de l’article 155 de la vetusta constitució espanyola. Entremig, 853 dies
d’exili, dedicats a cercar en l’espai lliure europeu la justícia que
Espanya no està disposada a donar i a trobar la manera de concretar
aquell acte històric exercit pel Parlament de Catalunya. La reflexió
naix gairebé sola:
—Per mi aquest pas és molt important del punt de vista personal, ara mateix diria que més i tot que del punt de vista polític.
—I doncs?
–Políticament ho és molt, tu diràs. Però
ara mateix penso en mi, en nosaltres, en tota la lluita que hem portat a
terme. Per nosaltres, tornar a Catalunya per mèrits propis i no pas per
una concessió o un permís que ens hagi donat l’estat espanyol és la
confirmació que tot el que hem aguantat valia la pena i calia fer-ho.
Tornem com el que som i ho fem amb plena llibertat i com a conseqüència
dels nostres fets. Aquesta ha estat una batalla molt dura. Han dit de
tot sobre mi i sobre nosaltres aquests dos anys. Han intentat
destruir-nos de totes les maneres. Han volgut convertir-nos en una
caricatura per intentar desdibuixar que si fem això és perquè vam
exercir l’autodeterminació, hem proclamat la independència i la volem
fer realitat. Ha estat molt difícil però som aquí.
Un vol a Carcassona
El retorn del president Puigdemont a Catalunya havia
començat divendres, d’hora, a la Casa de la República de Waterloo.
L’aeroport de més a la vora és el de Charleroi i allà l’esperava un vol
molt especial, que l’havia de deixar a un parell només de casa. L’avió
de Ryanair aterrà divendres mateix a migdia a l’aeroport de Carcassona, i
de la ciutat occitana a Perpinyà el trajecte ja seria amb cotxe. Poques
hores de viatge, el temps de preparar-se mentalment per a l’impacte de
tornar a casa i d’entrar a una Perpinyà que ja començava a omplir-se.
Hom preveia que l’endemà la població de la ciutat s’arribaria a doblar,
amb l’arribada de cent mil catalans del sud que volien celebrar el
retorn del president i els dos consellers i la victòria que significa
aquest retorn sobre la repressió espanyola.
A la porta l’esperava Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina del president, i dues sorpreses. D’una banda, uns policies francesos que només hi eren per a saludar el president i posar-se al seu servei, i d’una altra dos periodistes de L’Indépendant de Perpinyà. Uns quants minuts abans, només d’aterrar, els estranys moviments d’un helicòpter que començà a volar a mig metre de terra mentre ells baixaven de l’avió, havien suscitat una certa inquietud en la comitiva. Malgrat totes les assegurances i tot i portar el passaport diplomàtic que els acredita com a diputats del Parlament Europeu, encara podien passar coses, que Espanya és un estat imprevisible. Però l’helicòpter es va limitar a fer una maniobra estranya i prou. A fora de l’aeroport els esperaven els vehicles que havien de fer el tram final del viatge.
De primer fins a Carcassona mateix. Aquesta ciutat occitana és un eixam de turistes a la muralla i per això es va decidir d’anar a dinar a un restaurant un poc allunyat del centre. Es deia La Taula de Norbert, nom que evidentment només podia fer referència al propietari de la casa.
La comitiva catalana va seure en dues taules del menjador
interior sota l’atenta vigilància de Norbert mateix, content de tenir el
president Puigdemont, segurament com una fotografia més a afegir a les
moltes amb personatges coneguts que decoren les parets del seu local.
Fotografies sobretot de Charles Aznavour, el cantant francès d’origen
armeni que, segons Norbert, era ‘un gran amic’ seu. Tothom va menjar el
menú, un menú generós, val a dir, i servit amb un sol plat, mentre el
propietari, un espectacle per si mateix, esmolava els ganivets de les
filles del president, sorpreses per una acció avui dia massa poc
habitual. Era la darrera parada abans d’entrar, finalment, al país.
La Porta dels Països Catalans
A quarts de quatre el cotxe amb què anava
el president va travessar Fitor, el darrer poble occità. El vehicle
havia deixat l’autopista per agafar la carretera paral·lela i pujar cap a
la Porta dels Països Catalans. Puigdemont volia fer-hi la primera
piulada del retorn. Que acabà essent aquesta:
Arribar al monument no és senzill, però
pagava molt la pena. Un camí de sorra accidentat mena a un mirador
gairebé circular des d’on es pot veure perfectament tota la plana del
Rosselló i més enllà. El paisatge, amb un cel clar i esbandit, tallava
l’alè. Tothom es va fer fotografies sota les quatre barres de pedra. La
principal, la que certificava el retorn, fou la del president i la
consellera Ponsatí. D’allí estant, apartat a un costat mentre tothom es
felicitava, Puigdemont va telefonar i va enviar missatges a unes poques
persones. A la família, al conseller Comín i a Valtònyc, el músic
mallorquí que ha estat i és un bon amic d’ençà que l’exili els va unir a
Brussel·les.
—Sabíem que al principi la gent se’n riuria i ens diria de tot, però també sabíem que si persistíem i fèiem tot allò que calia fer aquest dia arribaria, com també arribaran tots els altres que han d’arribar.
Minuts abans el pas de la frontera s’havia fet en silenci. En un silenci difícil de descriure i més difícil encara de trencar. Assegut al darrere de la furgoneta, el president Puigdemont mirava àvidament la carretera. Primer va comentar que havia vist el Canigó i finalment va somriure en veient un cartell, un cartell oficial del Departament dels Pirineus Orientals, que deia ‘Benvingut al país català’. Al seient del mig la consellera Ponsatí s’emocionà minuts després quan, per la finestra de la banda dreta del cotxe, va veure nítidament per primera vegada el Canigó, la muntanya simbòlica de la catalanitat durant tant temps. El Canigó lluïa poderós amb el cim nevat i un cinyell de núvols al mig de la falda.
La consellera d’Educació, l’únic membre del govern que el Primer d’Octubre es va enfrontar cara a cara amb els uniformats de la policia espanyola, tenia una entrevista aparaulada poc després i no sabia si anar-hi directament o passar primer per l’hotel. ‘Consellera, no hi anireu tota sola’, li van respondre. Ja es veia, ja s’anaven rebent notícies pels mòbils de tothom, que a Perpinyà hi havia una gentada, però encara romania l’ombra de la repressió planant sobre el cap de tothom. Dos anys i mig de persecució no es dissolen en el no-res i el govern espanyol ja ha deixat ben clar que les lleis europees s’apliquen només fins a Cervera, però a Portbou ja no. Es va decidir que primer aniria a l’hotel i després ja l’acompanyarien. Dit i fet.
La primera parada, doncs, va ser a l’hotel on havien de passar aquella primera nit en terres catalanes, a la vora de la mar. A la porta de l’establiment ja els esperaven, entre més gent, el vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, i bona part de l’equip de la Casa de la República, retocant els darrers detalls de l’acte de l’endemà, traginant els regals que Puigdemont havia d’oferir en les llargues hores de visites i actes oficials que l’esperaven immediatament. Havia d’assistir al partit que la USAP jugava contra el Rouen. L’endemà al matí havia d’anar a l’ajuntament i al Consell Departamental, on les institucions li oferirien sengles recepcions plenes d’emotivitat. El fet que l’ajuntament siga a les mans dels Republicans, partit membre del PP europeu, i el consell a les dels socialistes i els ecologistes obligava encara a fer una aturada diguem-ne diplomàtica per a saludar el dirigent català del partit del primer ministre Emmanuel Macron, Romain Grau. Però abans es retrobà amb la seua dona, Marcela Topor, i féu un petit descans a la cambra per canviar-se la jaqueta i posar-se un jersei confortable.
I tot just tornà a baixar, va arribar el conseller Toni Comín, que havia fet una ruta diferent de la dels seus companys. Comín és un home expansiu com pocs i així que baixà del cotxe, en compte de saludar la gent que l’esperava, va arrancar a córrer en direcció a la platja, com si no hi hagués res més al món, amb un somriure d’orella a orella. S’hi va estar, trepitjant la sorra, uns quants minuts i aleshores sí que va tornar a fer tot d’abraçades i repartir petons. El primer de tots, especialment efusiu, al president Puigdemont. Després explicà la seua reacció així:
—Una cosa que no m’hauria imaginat mai és que enyoraria tant el Mediterrani. Aquests colors, aquesta llum. A l’exili descobreixes coses que no sabies de tu i aquesta n’ha estat una: descobrir com enyoro el Mediterrani, amb tot i l’estima que ja tenim al mar del Nord…
Fent política de camí cap al rugbi i aprenent el difícil art de xutar
Entre unes coses i altres, el retorn començava a anar malament de temps. A les set calia ser a l’estadi de la USAP. El millor equip de rugbi dels Països Catalans preparava una rebuda plena d’honors als tres representants del Consell per la República. Primer amb el descobriment d’una placa i després amb l’acolliment dins l’estadi, durant el matx contra el Rouen, partit que van guanyar amb autoritat –57 a 12– i on no va passar desapercebut el casc amb l’estelada que lluïa el jugador Charles Géli. Géli juga de pilar, és a dir, és un dels dos jugadors de primera línia que envolten el talonador i s’encarreguen d’empènyer els pilars adversos.Abans d’arribar a l’estadi Aimé Giralt encara faltava una parada, la primera amb contingut polític, a la casa de l’advocat Romain Grau, diputat a l’Assemblea Nacional francesa, que encapçala la secció catalana de la República en Marxa, el partit de Macron. Grau va ser primer adjunt a la batllia de la ciutat, presidida per Jean-Marc Pujol, a qui ara intenta disputar el càrrec. Ho fa amb una llista que replega gent de diverses sensibilitats, algunes de les quals van voler seure també a prop de Puigdemont i Comín al saló de la casa. Hi havia, per exemple, Brice Lafontaine, un dels polítics catalanistes de més llarga trajectòria, malgrat ser jove; Jordi Vera, del col·lectiu Sí al País Català; i Renée Soum, diputada socialista.
Enmig d’un petit refrigeri, Grau, un home que pels seus contactes personals amb el president de la república ha tingut el seu paper en les gestions de l’acte, va proposar un brindis ‘per totes les repúbliques’. Puigdemont el va interrompre i va demanar d’explicar una de les anècdotes que més l’havien colpit durant l’exili. Va passar a Berlín, un dia que van anar a dinar en un restaurant italià. Quan hi va entrar, sense dir res, es va trobar que l’amo del restaurant, definitivament italià per l’aparença, s’acostava a la taula amb una beguda per a cadascú, que ells no havien demanat. Va servir-se’n també un got per a ell i sense cap mena de preliminar la va alçar dient ‘Per la libertà!’. I així, ‘per la libertà’, en italià, van acabar brindant tots.
Ja tan sols faltava anar a l’estadi de la USAP, però encara hi havia una prova a fer: com caram es xuta una pilota de rugbi? El club havia proposat que el president fes el xut d’honor, però el baló de rugbi és ovalat i no semblava una empresa fàcil. Boye, però, estava disposat a ensenyar-li-ho. Perquè Boye, home que té moltes facetes, és jugador de rugbi. Encara juga amb els veterans del TSV Handschuhsheim alemany i havia arribat a formar part de la selecció nacional d’aquell país. ‘En cinc minuts en pots aprendre’, li anava repetint. Tanmateix, Puigdemont no veia gens clara la maniobra de deixar caure la pilota de punta i engaltar-la amb el peu immediatament. No sé què va acabar passant, però no hi hagué xut i els tres eurodiputats, president i consellers, van acabar fent la volta d’honor a l’estadi al final del partit, enmig de les aclamacions del públic i les senyeres i estelades voleiant. Puigdemont fa cas de tot allò que diu Boye, però potser aquesta vegada l’advocat-esportista tenia davant una tasca massa difícil.
‘Ho vaig dir i ho compleixo’
La nit va caure sobre Perpinyà i sobre tot el país mentre la USAP derrotava amb contundència els seus contrincants, una derrota tan inapel·lable que l’endemà L’Indépendant acabà qualificant-la de ‘Victòria sobirana’ –els catalanistes històrics de Perpinyà gairebé no reconeixen el diari que durant tants anys van tenir en contra i que ara, com tota la societat nord-catalana, ha fet un tomb.Amb la nit el cansament es va fer palès, finalment. No era tan sols físic, sinó també emotiu, de sentiment. Tanmateix, Puigdemont encara tenia l’alè d’explicar el perquè de Perpinyà:
—Ho vaig dir a la darrera conferència de premsa que vaig fer a Alemanya, després de la sentència favorable del tribunal. Un periodista espanyol em fer una pregunta trampa que era si em veia trepitjant terra espanyola abans de vint anys. Li vaig respondre que terra espanyola no, però terra catalana sí. La resposta volia dir moltes coses, però arran de la insistència a demanar-me què volia dir vaig trobar que era molt senzill d’explicar-ho amb una paraula: Perpinyà. Ara compleixo aquell compromís sabent que això serà un primer pas i una fita alhora i demanant a tothom que es prepari per a tot allò que vindrà. Demà serà un dia intens i crec que molt important.
I efectivament ho va ser.
[Aclariment. 1 de març] : En una primera versió d’aquest article explicava que el diari L’Indépendant havia enviat un fotògraf a cada vol que arribava de Brussel·les als aeroports pròxims per intentar aconseguir la imatge de Puigdemont aterrant. Així m’ho van explicar els col·legues i em va semblar que aquell era un excel·lent exercici professional, digne d’elogi. Vaig comprovar que efectivament hi havia un altre vol a Tolosa a la tarda i per tant ho vaig donar per bo. Posteriorment el diari m’ha aclarit que no va ser així. És possible que jo entengués malament el comentari dels nostres col·legues i per això ho he retirat del text i demane disculpes per la imprecisió.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir
un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb
la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts
subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al
diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan
us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
Carles Puigdemont durant el seu discurs (JORDI BORRÀS)
