divendres, 19 de juliol del 2019

El Festival de Sitges mostrarà el moment més dolç del cinema fantàstic

Festival cinema fantàstic Sitges Ciència Ficció Pixabay

Del 3 al 13 d'octubre se celebrarà, a Sitges, la 52 edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i avui s'ha anunciat el que inclourà en una roda de premsa. Es celebra en un moment feliç per al cinema fantàstic, segons Àngel Sala, director del Festival, perquè està rebent molt públic generalista, a més a més dels fans del gènere que sempre l'han seguit. Explica, per exemple, que al Festival de Cannes moltes pel·lícules projectades (i premiades) podrien haver estat a Sitges, i ha anunciat que, de fet, alguna de les obres presentades allà es veuran a Sitges. Sala ha demanat excuses perquè moltes de les pel·lícules, tot i que ja contractades, no es poden anunciar, perquè encara estan en fase de postproducció (el programa tancat no es presentarà fins al setembre). Però ha afirmat que al costat dels films més sorprenents i innovadors hi haurà pel·lícules típiques del gènere.

Cap de cartell per definir

Encara no se sap quina pel·lícula obrirà el Festival, tot i que Sala ha anunciat que probablement serà una obra internacional. Se sap, en canvi, del cert, que Rob Zombie portarà a Sitges la seva darrera pel·lícula 3 from Hell, el retorn a la gran pantalla de la família Firefly, de Los renegados del diablo. També es podrà veure el thriller fantàstic Daniel isn't Real, una realització d'Adam Egypt Mortimer, un director que ja va portar anteriorment a Sitges Some Kind of Hate. Henry Jacobson estrenarà la seva opera prima, Bloodline, una pel·lícula que Sala assegura que és absolutament original i que sorprendrà. I els austríacs Severin Fiala i Veronika Franz portaran la seva obra The Lodge, que ja ha rebut una gran rebuda a nivell internacional.

Zombies a dojo

No faltaran els zombis. Fins i tot trobarem la Lupita Nyong'o en una pel·lícula d'aquest gènere, l'australiana Little Monsters, una divertida comèdia per a adults, amb nens i monstres. La nord-americana Larry Fessenden oferirà una revisió del mite de Frankenstein a Depraved. El ja clàssic Hideo Nakata portarà amb una pel·lícula de terror típicament japonès: Sadako. I finalment, es veurà a Sitges una pel·lícula de Quentin Dupieux que ja ha triomfat on s'ha vist: Le daim. Segons Sala aquesta pel·lícula d'un psicokiller, amb humor absurd, serà "una de les grans pel·lícules de l'any", i no només una de les grans pel·lícules fantàstiques de la temporada.

Quan les dones es llancen a la fantasia

Durant molt de temps el cinema fantàstic va ser un reducte de directors homes i espectadors homes. Sembla que la situació ha canviat radicalment. A Sitges hi haurà molta presència del cinema fantàstic en clau femenina, en paral·lel a l'increment de directores dins el gènere. Entre altres s'ha anunciat el debut darrera les càmeres de Pollyanna McIntosh, amb Darlin i la pel·lícula postapocalíptica Riot Girls, de la canadenca Jovanka Vuckovic.

La fantasia dibuixada

No hi faltarà l'animació, ja que aquesta continua tenint una gran importància dins el gènere fantàstic. Sala destaca una obra d'anime: Children of the Sea, d'Ayumu Watanabe. I es podrà veure, també, One Piece Stampede , basada en l'obra d'Eiichiro Oda. I un dels llibres de temàtica asiàtica més populars dels darrers anys, Les orenetes de Kabul, sobre l'ocupació de la ciutat pels talibans arribarà amb animació a Sitges de la mà de Zabou Breitman i Eléa Gobbé-Mévellec.

Catalunya, present

Per banda del cinema català i espanyol, s'anuncia com a gran favorita Cuerdas, del català José Luis Montesinos. ISala també promet que el públic disfrutarà molt amb Ventajas de viajar en tren, una pel·lícula espanyola, però amb vocació i estàndars internacionals. Sala afirma que hi haurà una presència important de cinema llatinoamericà. I promet que sorprendrà Breve historia del planeta verde, de l'argentí Santiago Loza, en què es combina una trama LGTBI amb una intriga amb extraterrestres.

Obres atípiques

El cinema fantàstic més atípic apareixerà a la secció Noves Visions, destinada a les obres d'autor. Entre aquestes obres hi haurà Dogs Don't Wear Pants, del finlandès J-P. Valkeapaa, una obra que gira al voltant d'una relació sadomasoquista. I per als que tinguin molt temps, poden veure les quatre hores i mitja de The Halt, del filipí Lav Díaz, que se situa en unes Filipines del futur, malmeses per una erupció volcànica. A la secció Brigadoon s'hi presentaran també documentals de gènere fantàstic, entre els quals Deodato Holocaust, que explica la història del "mestre de l'horror" Ruggero Deodato, autor de l'impactant Holocausto caníbal. I a la secció de Retrospectives i Homenatges, un documental, Memory - The Origins of Alien, d'Alexandre O Philippe, recordarà Alien, el gran èxit del gènere.

Sitges fora de les sales

Sitges, com sempre, no només projecte cinema, sinó que organitza múltiples activitats associades al cinema fantàstic. Entre elles, un vespre i una nit dedicats a la música de pel·lícules fantàstiques. Com sempre, un dels plats forts serà la presència d'estrelles convidades, tot i que el programa en aquest camp no està encara gaire concretat. Àngel Sala ha cregut necessari destacar a Sam Neill, actor a La posesión, a El cor de la por i a Jurassic Park, que rebrà a Sitges un premi honorífic. Amb ocasió de la concessió es projectarà la seva pel·lícula favorita d'aquest gènere: La posesión.

dijous, 18 de juliol del 2019

La gestora cultural Vinyet Panyella presidirà el CoNCA

L’escriptora i gestora cultural Vinyet Panyella ha estat designada com a nova presidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) en el primer ple d’aquesta entitat celebrada a la seva seu del Palau Moja de Barcelona després de la presa de possessió dels seus set nous membres al parlament.
En aquest ple constitutiu també ha estat nomenada com a vice-presidenta del CoNCA la gestora cultural en l’àmbit de les arts escèniques Margarida Troguet, mentre l’especialista en polítiques culturals Jordi Font assumirà les funcions de secretari.
El parlament ha acollit avui la presa de possessió dels set nous membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts en un acte presidit pel president de la cambra Roger Torrent, i al qual també ha assistit la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga.
A més de Vinyet Panyella, Margarida Troguet i Jordi Font han pres possessió del càrrec el gestor cultural Salvador Casals, el director d’orquestra Edmon Colomer, l’editora Núria Iceta i la productora cinematogràfica Miriam Porté.
Després de prendre possessió del càrrec i en nom dels nous membres del CoNCA, Vinyet Panyella ha pres la paraula i ha descrit el plenari entrant com un grup heterogeni amb diferents sensibilitats, però unit per una trajectòria compromesa amb la cultura.
Ha afegit que inicien ara una etapa de cinc anys de mandat amb la voluntat de garantir ‘una actuació independent i àmplia’ en l’àmbit cultural.
Entre les línies que vertebraran la seva acció ha destacat els costos i el finançament de la cultura, les necessitats d’inclusió, la perspectiva de gènere, la interrelació entre l’educació i la cultura i entre les humanitats i les ciències, així com el diàleg amb la resta d’administracions.
El president del parlament, Roger Torrent, ha demanat als nous membres del CoNCA que s’uneixin per lluitar per ‘una cultura catalana oberta, integradora, plural i transversal, però també moderna i encarada a les transformacions que s’estan donant en el nostre context’.
Ha remarcat la diferència entre l’època en la qual va néixer el consell, fa 10 anys, i el moment actual, en què ‘les plataformes han canviat radicalment els hàbits de consum i al mateix temps també perillen drets fonamentals’. ‘Necessitem més que mai un CoNCA i unes institucions alineades amb la defensa de la llibertat d’expressió’, ha conclòs Torrent.

dissabte, 13 de juliol del 2019

Converses literàries entre Malvasia- SITGES

 

Converses literàries entre Malvasia

El col·lectiu Mir Geribert, d'escriptors del Penedès històric, s'apropa al CIM per compartir literatura, Malvasia i patrimoni.
La primera sessió tindrà lloc el proper divendres 19 de juliol a les 19:30h, al nostre pati: els gèneres literàries t'esperen!

Activitat gratuïta.
L'entrada serà a partir de les 19h.

Jornada de portes obertes

A partir d'aquest estiu, l'últim diumenge de cada mes, podreu gaudir de'una jornada de portes obertes al CIM. Vine a descobrir el patrimoni i la història d'aquesta varietat de vi tant sitgetana! 
Visita autònoma pel CIM 5€
Podràs descobrir el passat vitivinícola de Sitges, i la relació que l'Hospital té amb aquest vi. 
Acabada amb una degustació de Malvasia de Sitges. S'estima que la visita  autònoma completa es realitza amb 60 minuts aproximadament.

Visita DEERING 10€
Podràs gaudir d'una visita guiada pel complex de l'Hospital Sant Joan Baptista de Sitges: l'edifici modernista, les vinyes i el CIM. Acabada amb una degustació de Malvasia de Sitges. La duració total d'aquesta visita és de 60' aproximadament.

Horaris de les visites guiades DEERING (sense reserva prèvia)
Divendres 17h i 18h
Dissabte 12h, 13h i 17h
Diumenge 12h i 13 

 
Visita LLEGAT LLOPIS_ 20€
Després d'una visita guiada pel complex de l'Hospital Sant Joan Baptista de Sitges, les vinyes i una visita guiada pel CIM, acabarem amb un tast guiat dels productes del Celler de l'Hospital. La duració total d'aquesta visita és de 120' aproximadament. En acabar el tast guiat, temps lliure pel CIM.
Cal reservar a visites@cellerdelhospital.cat 
 
HORARIS DEL CIM
Divendres 17h a 19h
Dissabte 11h a 14:30h i 17h a 19h
Diumenge 11h a 14:30h   

Slesvig-Holstein: un any d’una derrota d’Espanya massa poc aprofitada, per Josep Casulleras Nualart


Entrada al municipi de Schuby, a Slesvig-Holstein, molt a prop d'on Carles Puigdemont fou detingut el 25 març de 2018.
Feia dies que hi havia molt mala maror als passadissos i despatxos del Tribunal Suprem espanyol. Sabien que la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició de Carles Puigdemont no seria la que voldrien, i van anar preparant el terreny per a desprestigiar els jutges del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein. I finalment, el 12 de juliol del 2018, avui fa justament un any, Martin Probst, Matthias Hohmann i Matthias Schiemann van fer pública la decisió de no concedir l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont a l’estat espanyol i d’admetre-la solament per malversació de fons públics. Tot i que el veien a venir, el cop va ser molt dur, i el jutge instructor de la causa contra l’independentisme al Suprem, Pablo Llarena, va trigar una setmana a prendre la decisió més humiliant que ha hagut de prendre: retirar les altres euroordres pendents contra els exiliats, perquè el castell de cartes se li havia ensorrat. Heus ací el valor d’aquella resolució de la justícia alemanya, que va certificar el triomf de la batalla judicial de l’exili i que hauria pogut fonamentar l’estratègia dels presos polítics durant el recent judici contra el procés. Però no fou així. I les vint-i-dues pàgines del tribunal de Slesvig-Holstein, que són el punt feble més clar i evident de tota la maquinària repressiva espanyola contra l’independentisme, han quedat mig oblidades. Ara, el valor no el perden, i allò que van decidir aquells tres jutges tindrà encara una importància cabdal en el futur.
D’ençà del final del 2017, la tensió entre exili i presó fou evident. Responia en bona manera a una tensió política dins l’independentisme: el president Puigdemont va optar per presentar batalla a l’exili; el vice-president d’Oriol Junqueras es va estimar més de fer-ho de la presó estant. Aquesta era l’oposició entre uns i altres, i no tan estrictament entre partits o formacions polítiques, perquè bé que hi ha exiliats d’ERC i presos del PDECat. Aquesta tensió es traslladava en certa manera entre els advocats dels presos i els exiliats, però la van anar resolent en l’àmbit judicial, a mesura que s’intensificava la pugna judicial a l’exterior i augmentava la repressió contra els presos a l’interior. I era una qüestió de benefici mutu. Perquè la feina que feien els advocats dels presoners, els recursos que presentaven al Suprem i que eren sistemàticament desestimats, servien per a fonamentar els arguments dels advocats dels exiliats, i sobretot permetien de contrastar les decisions que anava prenent la justícia espanyola i les que prenia la justícia belga, primer, i l’escocesa i l’alemanya, després.
El contrast era evident ja de bon principi, perquè els presos romanien a la presó setmana rere setmana i els exiliats eren tots en llibertat provisional fins que no es resolien les euroordres que havia enviat la justícia espanyola per a extradir-los. Això era possible perquè hi havia presos, que eren víctimes de les decisions arbitràries del Suprem. El jutge Pablo Llarena va haver de retirar la primera euroordre a Bèlgica, que havia emès la jutgessa Carmen Lamela, perquè la fiscalia belga va avisar Espanya que no reexiria. I quan el mes de març del 2018 va enviar una nova euroordre, Puigdemont fou detingut a Alemanya. El govern espanyol, el Suprem i la premsa de Madrid ho van vendre com un triomf, però al cap de deu dies el president ja sortia en llibertat provisional i els jutges alemanys deien que, d’antuvi, no hi veien pas la rebel·lió ni la sedició. Començava un període d’un parell de mesos de recollir al·legacions de les parts, representades per una banda pel Suprem i la fiscalia espanyola i per una altra per la defensa de Puigdemont.

Els jutges alemanys no s’ho van empassar

Fiscals i jutges belgues i alemanys ja es posaven les mans al cap quan els arribaven segons quines interlocutòries de Llarena, i arribaven a tenir la sensació que el jutge els volia aixecar la camisa. Com s’entén, si no, que en l’abundant i innecessària documentació que va enviar als jutges del tribunal de Slesvig-Holstein per a l’extradició de Puigdemont Llarena arribés a incloure informació del 9-N del 2014, o del 2012, quan ell ni tan sols era president de la Generalitat ni membre del govern? La informació que anava arribant a Llarena d’Alemanya no era bona, i la desesperació creixent el portava a inundar de documentació sobre l’1-O els jutges alemanys, amb hores i hores de vídeos incloses. Volia que veiessin que hi havia hagut la violència que ell deia que hi havia hagut, amb què justificava l’empresonament dels dirigents independentistes.
La resolució final, la del 12 de juliol, va deixar clar que els jutges alemanys no s’havien empassat els arguments de Llarena. La importància d’aquella decisió era cabdal, perquè per primera vegada una jurisdicció de la UE diferent de l’espanyola es pronunciava sobre els fets que per al Suprem mereixien un processament per rebel·lió i unes mesures cautelars duríssimes. I la resposta dels alemanys fou que el referèndum del Primer d’Octubre s’emmarcava en un dret democràtic de llibertat d’expressió, i que no hi va haver cap iniciativa violenta ni cap pla per a tombar l’ordre constitucional espanyol violentament. I que en cap cas Carles Puigdemont no va encoratjar accions violentes, ben al contrari. Tant el Suprem com la premsa espanyola ja feia temps que es referia al Tribunal Superior de Slesvig-Holstein com un tribunal inferior.
Doncs aquest ‘tribunal inferior’ va dir que no veia la violència de la rebel·lió ni del seu equivalent alemany de l’alta traïció enlloc; fins i tot, examinava un altre delicte del codi penal alemany, el de la pertorbació de l’ordre públic, per si els fets que descrivien Llarena i la fiscalia hi encaixaven. Però tampoc. Perquè hi mancava la violència i la voluntat d’organitzar actes violents per a la secessió o per a l’alteració de l’ordre constitucional espanyol. Hi ha un parell de fragments del text dels jutges alemanys que són molt clars. El primer: ‘Resulta dubtós que el reclamat hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat central espanyol “amb violència”. De la documentació presentada es desprèn que el reclamat pretenia aconseguir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.’ I el segon, en què destaca el tarannà pacífic de Puigdemont: ‘El reclamat no tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, en repetides ocasions va insistir en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou “incitador intel·lectual” d’actes violents. Tampoc no hi ha cap “pla d’acció per a actes violents” dissenyats per ell, com reconeixen les autoritats espanyoles en les seves al·legacions.’

Les defenses dels presos menystenen la resolució

Res de rebel·lió. Tanmateix, sí que veien indicis que hi hagués malversació, i per aquest motiu en van autoritzar l’extradició. Llarena havia d’acceptar l’extradició per malversació, si volia complir el mecanisme d’extradició i de confiança mútua entre jurisdiccions. Però no ho va fer, hi va renunciar, perquè el Suprem havia d’evitar una imatge demolidora: la del president de la Generalitat jutjat per malversació i la resta d’acusats, que eren tots a les seves ordres, per rebel·lió. Heus ací el valor fonamental de la decisió de Slesvig-Holstein: el judici per rebel·lió i sedició ni tan sols havia d’haver començat per aquest motiu; era el principal argument que desmuntava el fonament del judici contra el procés. I tanmateix les defenses dels presos van renunciar a utilitzar-lo com a tal.
Només la defensa de Jordi Cuixart va brandar la resolució. Ho va fer tant en les qüestions prèvies com en l’informe final, destacant la contradicció que la justícia alemanya no veiés ni violència ni rebel·lió en uns fets que Espanya podia condemnar per rebel·lió. Els advocats del president d’Òmnium van demanar al Suprem que presentés una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE sobre aquesta contradicció, però els ho va desestimar. Va respondre que la demanda s’havia presentat de manera extemporània. No era el moment de fer-ho. Ho haurien pogut provar novament durant l’informe final de les defenses, just abans de l’acabament del judici i que quedés vist per a sentència. Però, tot i que l’advocada Marina Roig el va fer valer, no van presentar la qüestió pre-judicial. Els advocats dels altres presos van menystenir la resolució de Slesvig-Holstein com a argument que deslegitimava tota l’acusació dels fiscals i advocades de l’estat. En els informes finals Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, ni tan sols s’hi va referir. Ni tampoc Jordi Pina, representant de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, ni els advocats de la resta dels presos polítics.
La sentència del Suprem espanyol és probable que sigui condemnatòria, i que sigui dura. Que hi hagi una altra jurisdicció dins de la UE que sobre uns mateixos fets arribi a una conclusió totalment diferent és molt important, sobretot perquè un tribunal parla de fets greus contra la unitat d’Espanya i un altre blinda l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió i de protesta. I això encara té valor, i en pot tenir d’ara endavant en el punt més feble que té la maquinària repressiva judicial, que és l’àmbit internacional. La resolució de Slesvig-Holstein es pot fer valer tant al Tribunal de Justícia de la UE com en futures demandes al Tribunal Europeu dels Drets Humans, i serà un precedent importantíssim que hauran de tenir en compte els tribunals que en un futur no gaire llunyà s’hauran de pronunciar sobre noves peticions d’extradició dels exiliats catalans que farà la justícia espanyola.
Perquè voldran aprofitar les condemnes que vindran per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només s’hi podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. En una mà, el jutge del país europeu que examini l’extradició tindrà la condemna; en l’altra, la resolució del tribunal alemany que la desacredita.
Vegeu el text íntegre de la resolució, en una traducció jurada de l’alemany a l’espanyol:

dijous, 11 de juliol del 2019

Ple de constitució de la Diputació de Barcelona

JA PODEN FER UN PARTIT Jx155- FOTO: Neus Munté (JxCat ) escriu el nom de la socialista Núria Marín en la papereta de vot

JA PODEN FER UN PARTIT Jx155




Finalment Junts per Catalunya ha consumat el pacte que tenia emparaulat amb el PSC i ha cedit els seus vots a la candidata socialista, Núria Marín. Si en la primera votació la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat no obté 26 vots, necessaris per a la majoria, hi haurà una segona ronda.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

La torradora en català depèn de nosaltres

DÍGITS I ANDRÒMINES

La torradora en català depèn de nosaltres

Tot i la resistència de moltes marques per incorporar el català als seus sistemes de reconeixement de veu, hi ha iniciatives com la Common Voice de Mozilla que sí que accepten aquesta llengua
Aalguns no ens ha sorprès l’enrenou que l’interès d’Àlex Hinojo per parlar en català amb la seva torradora ha aixecat en alguns sectors refractaris al nostre idioma. Els qui portem temps batallant discretament amb les empreses per millorar la presència de la llengua en els productes i serveis tecnològics sabem molt bé que els catalanoparlants som una anomalia que fa nosa, fins i tot després d’aconseguir progressos. Fa un parell d’anys, el director de màrqueting de mòbils al mercat espanyol d’una destacada multinacional d’electrònica em va dir sorprès “ ¿Ah, tienes el teléfono configurado en catalán? ” quan li vaig ensenyar alguna cosa en la pantalla del meu telèfon de la seva marca, que ja portava anys incloent el català entre les opcions del sistema Android. La sorpresa del directiu es devia probablement al fet que la seva empresa no inclou el nostre idioma de manera proactiva, sinó perquè no els costa res, literalment: només els cal abstenir-se de retirar-lo del paquet complet que Google proporciona als fabricants.
La bona disposició desapareix quan els fabricants han d’assumir com a propi el cost d’incloure nous idiomes en els seus productes. Per això al nostre mercat no hi ha gairebé cap televisor -els de Sony són l’excepció- que ofereixi els menús de funcionament en català. Aquesta absència resulta especialment molesta quan es tracta d’aparells connectats, amb funcions avançades. Quan es proposa a les marques més venudes, com Samsung i LG, que afegeixin el català a la interfície d’usuari dels seus aparells, declinen comprometre’s. El nostre baix nivell d’exigència els hi posa molt fàcil: no consta que cap consumidor català hagi deixat de comprar -o retornat- un aparell al descobrir que només té els menús en espanyol.
Un dispositiu d’ús freqüent on el català és del tot absent és el cotxe. Cap model actualment a la venda als concessionaris permet configurar en català les opcions del sistema multimèdia i de navegació. Tots obliguen els conductors catalanoparlants a canviar d’idioma així que es posen al volant. La candidata evident a corregir aquesta disfunció és Seat, l’empresa industrial més gran del país i que presumeix internacionalment de vinculació amb Barcelona.

La batalla dels cotxes Seat

Quan fa gairebé tres anys l’hi vaig suggerir al seu president, Luca de Meo, em va assegurar que ho estudiaria. Va complir el seu compromís: mesos després, el seu equip em va comunicar que descartaven incorporar el català, el basc i el gallec al funcionament dels vehicles perquè el cost era massa elevat.
A més, caldria implicar tot el grup Volkswagen (VW), del qual Seat forma part i amb el qual comparteixen plataforma tecnològica. Tanmateix, crec que aquesta batalla no està perduda. Per una banda, el cost addicional es podria moderar restringint l’ampliació d’idiomes al programari dels cotxes, sense traduir els manuals impresos. I per l’altra, les condicions corporatives no podrien ser més favorables: De Meo, un directiu coneixedor de la nostra singularitat, encapçala ara tot el grup Volkswagen a l’Estat, que té previst instal·lar a Barcelona el seu principal centre europeu d’enginyeria digital. Si teniu intenció de comprar un cotxe, no oblideu manifestar-li el vostre interès pel català al venedor.
Tornant a la torradora d’Hinojo, els electrodomèstics són un altre desert en matèria de presència del català, i la situació s’ha agreujat des que hi ha models controlables amb la veu. Recordo que l’any 2012 ja li vaig demanar amb ordres verbals un tallat descafeïnat a una cafetera Jura, però ho vaig haver de fer en anglès. L’empresa nord-americana Nuance, creadora del software, m’explicava aleshores que disposava del paquet de reconeixement de veu en català, però cap dels seus clients, entre ells Ford, els hi comprava. En els dos últims anys, la tendència cap al control verbal dels dispositius -siguin televisors, cotxes o electrodomèstics-s’ha accelerat perquè la majoria dels fabricants han optat per externalitzar aquesta funció a les majordomes digitals: l’Assistant de Google, l’Alexa d’Amazon i, en menor mesura, la Siri d’Apple, la Cortana de Microsoft i la nouvinguda Bixby de Samsung.
Malauradament, cap d’elles entén ni parla el català, així que l’absència de la nostra llengua constitueix un obstacle insalvable per comunicar-nos de manera natural amb les noves torradores i rentadores. Les perspectives per aquesta banda no són bones: Fuencisla Clemares, la directora de Google a Espanya, li deia aquesta setmana a Mariola Dinarés al Popap de Catalunya Ràdio que cal una inversió considerable per entrenar Assistant amb cada idioma nou, i per ara prefereixen centrar-se en millorar el seu comportament en espanyol. De fet, és comprensible: cap majordoma digital ofereix ara en espanyol la mateixa utilitat que en anglès, i això explica en bona part que aquí es venguin pocs altaveus connectats, fins al punt que Google -que ja ven més altaveus que Amazon a Europa- ha començat a regalar el model Home Mini a molts clients del seu servei de núvol. Sigui com sigui, la justificació de Clemares per evitar el català és idèntica a la que Apple i Amazon donen des de fa anys quan els demano pel tema: de manera més o menys diplomàtica, diuen que ens hi posem fulles.
Ara bé, no està tot perdut. Gràcies a la iniciativa Common Voice de la fundació Mozilla, tots els catalanoparlants tenim a l’abast la possibilitat d’entrenar des de casa un model de reconeixement de veu en el nostre idioma que no estigui controlat per les grans plataformes digitals, sinó que pugui ser utilitzat lliurement per tots els fabricants de dispositius, siguin televisors, cotxes o torradores, i, per què no, per ampliar les opcions lingüístiques de les majordomes digitals dominants. A la pàgina http://voice.mozilla.org hi podeu aportar la vostra veu llegint els textos que us proposa la pantalla o bé, si sou tímids, validar les lectures que altres participants han fet abans. Fins ara hi han col·laborat gairebé 1.900 locutors que acumulen 112 hores validades de veu en català, però encara en falten moltes per arribar a les 1.200 hores que calen per disposar d’un model complet. Probablement és injust que els catalanoparlants ens hàgim de treballar el que altres tenen d’ofici, però en diversos casos, des de la Viquipèdia fins a Softcatalà i la traducció assembleària de Twitter que vaig impulsar fa vuit anys, ja hem demostrat de sobres que la feina no ens espanta.
Etiquetes