La Sagrada Família "per fi" té la llicència d'obres
L'import del permís és el més alt imposat mai des del govern municipal: 4,6 milions d'euros
TOTBARCELONA
per Redacció
L'import rècord per una llicència d'obres a
Barcelona ja és una realitat. L'Ajuntament ha aprovat la llicència
d'obres de la Sagrada Família i el govern municipal ingressarà 4,6
milions d'euros, segons va avançar aquest dijous TV3. Així,
després de més de 130 anys sense el permís oficial, el govern d'Ada
Colau ha enllestit un formalisme que garantirà que la Fundació Junta
Constructora de la Sagrada Família compleixi, a partir d'ara, tots els
requisits necessaris. La mateixa informació, però, recorda que si l'import el facilités una entitat amb ànim de lucre el cost de la llicència s'elevaria fins als 12 milions d'euros –una quantitat que s'ha vist reduïda per la forma jurídica de la fundació–.
La tinent d'alcaldia en funcions, Janet Sanz, ha celebrat aquest divendres que “per fi” la Sagrada Família “pagarà com tothom”.
La sol·licitud de la llicència d’obres es va dur a terme a principis de
març. “La llicència inclou tota l’obra pendent d’execució”, ha dit
Sanz, però no contempla ni la façana de la Glòria ni l’escalinata principal del temple,
al carrer Mallorca, que obligaria a enderrocar diversos edificis i que
ha provocat nombroses protestes veïnals. El futur de l’ampliació es
debatrà amb els veïns en els pròxims mesos per explorar les diverses
opcions que hi ha sobre la taula.
Fi d'una anomalia històrica
D'aquest manera, la llicència d'obres que es va sol·licitar a
l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals l'any 1885 es veu, 134 anys
després, formalitzada. Una anomalia que l'encara govern amb funcions i
el Patrionat de la basílica van iniciar a corregir el 2016 amb unes
negociacions que, a més, aportaran altres beneficis a la ciutat. L'acord
que es va fer públic l'any 2018 assegurava, a més, que els gestors de la Sagrada Família aportarien 36 milions d'euros repartits en diferents compromisos per corregir les despeses municipals que causa la construcció del temple.
D'aquesta inversió, 22 milions d'euros anirien destinats a millorar el transport públic,
7 a l'accessibilitat del metro a l'estació de Sagrada Família, 4 a la
reurbanització de l'entorn i els últims 3 al manteniment de l'espai
públic i la neteja.
Amb tot plegat, la Fundació manté que la data per acabar les obres sigui l'any 2026,
quan se celebrarà el centenari de la mort de l'arquitecte Antoni Gaudí,
detalla la informació de la televisió pública catalana.
Guardiola: "No estic preparat per fer política perquè no en sé"
El Nacional Foto: EFE
Barcelona. Dimecres, 5 de juny de 2019
1 minut
Pep Guardiola pren la paraula, però aquesta vegada
no per parlar de futbol. L'actual entrenador del Manchester City ha
estat entrevistat al programa L'ofici d'educar de Catalunya Ràdio i ha conversat sobre educació i societat.
Però això no ha estat tot perquè també ha estat preguntat sobre el
seu futur i la possibilitat de tenir alguna responsabilitat política en
el marc català. "Jo no vull ser president de res. Jo sé fer això
(entrenar), m'agrada això i per a la resta m'hauria de preparar. Igual
em preparo, però he de tenir ganes i ara mateix no en tinc. No em veig a
cap càrrec", assegura.
El mateix que el fet de tornar a viure a Catalunya, que ara mateix no
s'hi veu d'aquí deu anys amb un càrrec de responsabilitat: "Jo soc bo i
m'agrada el que faig, l'altra no estic preparat. No estic preparat per
fer política perquè no en sé. Sempre he pensat que els que han d'estar
allà han de ser gent preparada. El nivell ha de ser el més alt
possible". A més, afegeix que "hi ha gent que s'ha preparat tota la vida
per fer aquella cosa que tu no t'has preparat perquè estaves fent una
altra cosa".
EFE
I sobre el seu futur, ja anuncia que després de les banquetes voldrà
sortir del panorama públic: "Em fa l'efecte que faré això, entrenar en
futbol, fins que en tingui ganes i quan deixi de tenir ganes,
desapareixeré".
Montserrat Fontané: ‘No he arribat a entendre la cuina que fan els meus fills’
Entrevistem la mare dels germans Roca, del Celler de can Roca, amb qui van aprendre a cuinar
La cuinera Montserrat Fontané, mare de Joan, Josep i Jordi Roca, del Celler de Can Roca.
Montserrat Fontané és la mare de Joan, Josep i Jordi Roca, del Celler de can Roca,
establiment amb tres estrelles Michelin i dues vegades destacat com a
millor restaurant del món. Montserrat Fontané és coneguda per ser la
mare d’un equip de tres germans que són avui la punta de llança de
l’alta cuina a Catalunya. Ella va ensenyar a cuinar al seu fill gran, en
Joan. Ella va aixecar el negoci familiar, un bar modestíssim en un
barri dels afores de Girona. I és d’aquest ambient i de la cuina
tradicional, una cuina en part de pagès i en part de fonda, que es van
posar els fonaments de les vides dels tres germans Roca. Per això hem
parlat amb ella, per conèixer-la millor i, de retruc, conèixer-los
millor a ells. La història de la Montserrat és una història de treball i
d’emprenedoria.
—Heu portat molt de tragí molts anys, oi? —Molt, molt. Abans ho portava tot jo, però ara ja no puc. Estic a
punt de fer vuitanta-tres anys. Però encara em poso a la cuina cada dia
una estona. Donem molts menjars, al cap del dia. Però a la nit ara ja no
obrim. Montserrat Fontané.
—Vau néixer a prop de Girona, a Sant Martí de Llémena.
Expliqueu-nos un primer record que us vingui vinculat amb la vostra
infantesa. Si tanqueu els ulls, què veieu? —Veig que la casa on vaig néixer avui se’n va a terra. I em fa un mal! La casa se’n va a terra i em sap molt de greu.
—Era un mas i vau néixer a pagès. —A casa érem quatre germanes. Dues érem bessones, la Núria i jo. I
ens vam criar amb la llet d’una vaca que es deia Maduixa. Vam néixer el 8
de juny del 1936, poc abans d’esclatar la guerra. Quan tenia catorze o
quinze anys ja anava a matar el porc a altres cases i sabia netejar els
budells i ho sabia fer tot. Fèiem de tot, perquè després de la guerra a
casa no n’hi havia, de cèntims. A vegades la meva germana cuinava i jo
servia en algunes cases que feien celebracions. I penseu que el pare es
va morir jove, a quaranta-sis anys, i fèiem moltes feines per subsistir.
Quan el pare es va morir no hi havia cap home a casa i la meva germana
gran, la Maria, es va casar. El seu home era un bon negociant. Però a mi
i a la meva germana bessona ens enviava a buscar la llet a Granollers
de Rocacorba i ens havíem de llevar a les quatre de la matinada. Hi
anàvem amb un carro i un burro i carregàvem dos bidons de llet. A les
set passava el camió a recollir els bidons. La meva germana era molt
tranquil·leta, però jo no, jo era un nervi.
—El vincle amb la terra i la relació amb el bestiar el vau tenir des de la naixença. Però, com vau aprendre a cuinar? —El meu cunyat va comprar l’hostal ca l’Espart, que després en diria
can Lloret, a la plaça de la Independència de Girona, i tots ens hi vam
traslladar a viure. La meva germana gran cuinava i jo servia les
taules. Però, de fet, fèiem el que calgués. I quan tenia disset o divuit
anys, vaig marxar a treballar a Caldes de Malavella, al Termes
Victòria. Treballàvem tot el dia, de vuit a onze, i encara fregàvem el
terra de genolls. Però jo m’hi trobava bé. Els caps de setmana venien
els jugadors del Barça, venia en Kubala. I com a anècdota us diré que en
Kubala sempre dormia amb la finestra oberta i quan li portava
l’esmorzar era quan la hi tancava.
—I quan vau tornar a Girona? —Jo hi estava molt bé, al Termes Victòria, encara que treballava
molt, però quan feia un any que hi era, si fa no fa, un dia em van
telefonar. Era una cosa ben estranya en aquell temps i vaig pensar el
pitjor. Però resulta que em trucava qui acabaria essent el meu home, que
després de tants mesos em deia que em trobava a faltar i que ens
poséssim a festejar. Érem del mateix poble i ell sempre explica que em
va conèixer quan vaig néixer, perquè la seva mare el va portar a veure
les bessones. Aleshores no era gens corrent tenir bessonada. I jo no
sabia pas què fer, perquè al Termes Victòria també hi tenia molts
pretendents. En vaig parlar amb la meva germana gran i em va dir ‘torna’
i vaig tornar. Montserrat Fontané.
—I us vau posar a festejar i us vau casar. —Ell conduïa un autobús, que havia estat del seu oncle i que després
es va vendre a la Hispano-Ilariense. El meu home era feliç anant amb
autobús. I un dia fent el trajecte va veure que es venia un bar al nucli
Germans Sàbat. Era una barraca, no tenia ni teulat. De fet, era una nau
partida pel mig: una part era una barberia i una altra era el bar. I
vam comprar la barraca. En aquell moment no hi havia res al voltant i la
família ens deia: ‘Què hi aneu a fer, allà dalt?’ Era un barri
d’immigrants andalusos i jo de seguida vaig començar a servir-los tapes.
Ens vam quedar aquest bar perquè la meva obsessió era muntar un negoci
per donar feina als fills quan fossin grans. Jo aleshores ja tenia en
Joan, amb tres anys, i en Josep, amb un i mig.
—Li vau posar can Roca. Com van anar els primers anys? —Pocs mesos després d’obrir el bar, van obrir la fàbrica Nestlé més
amunt i també la Frigo una mica més avall. I com que només hi havia el
nostre bar, tothom venia cap aquí. I els diumenges fèiem casaments. El
1969 ja vam fer obres i vam aixecar dos pisos, un menjador a dalt del
bar i a sobre dormitoris. Quan van començar a fer l’autopista ens van
començar a demanar habitacions i també vam començar a omplir.
—Sou tota una emprenedora. —Oh, i tant! I sense por ni mandra. Era jo qui deia al meu home:
‘Va, vinga, fem les obres.’ Ell no les hauria fetes. I el dia més feliç
per a mi va ser el dia que vaig tenir els fills dormint a dalt i vaig
poder acompanyar-los al llit. És que abans teníem la casa més avall i la
feina no em permetia de dir-los bona nit. Ha estat una vida molt
sacrificada. Montserrat Fontané.
—I quina mena de plats fèieu al començament de can Roca? —Els que havia après de la meva germana a can Lloret. Al primer
banquet vaig cuinar arròs i vedella amb bolets. Al bar fèiem moltes
tapes, que és el que demanava la gent.
—I els famosos calamars? —També els vaig portar de can Lloret, i avui, més de cinquanta anys
després, els continuem fent igual, com els ronyons, els xampinyons… I la
gent del barri es va adaptar a aquesta cuina.
—Com definiríeu la cuina que feu? —És cuina tradicional, de tota la vida.
—Sovint es parla de la cuina tradicional com una cuina senzilla i
modesta. Sembla que es desmereixi. I, en canvi, també es diu que es va perdent aquesta cuina, que la transmissió s’ha trencat i que la gent ja no sap fer la vedella amb bolets, per posar un exemple. —Aquesta cuina no es perdrà pas. Mireu, el meu nét gran no vol fer
la cuina del Celler, vol fer la meva cuina. I, per altra banda, no es
pot dinar cada dia el menú del Celler, quedes massa tip. És cert que ara
la gent no sap fer ni un sofregit, però això és posar-hi voluntat. Jo
crec que la cuina tradicional hi serà sempre. És la que s’ha fet tota la
vida. I no anirem pas enrere. Aquesta cuina no costa, és voler-la fer.
S’ha de començar per aprendre a fer un sofregit ben fet. I no s’ha de
desmerèixer aquesta cuina. No costa de fer, però no és senzilla,
començant pel sofregit. Nosaltres tardem tres hores a fer el sofregit,
primer coent la ceba dues hores, perquè quedi ben cuita, i anar
remenant-la que si no es cremaria, i després la tomata.
—Heu arribat a entendre la cuina que fan els vostres fills? —No. Sincerament, no. I encara penso: ‘Tan tranquils que estaríem a
casa!’ És el que veu el meu nét gran, en Marc, el fill d’en Joan, que
estudia l’últim any a l’Escola d’Hostaleria de Girona. I en Martí, el
gran d’en Josep, també sembla que serà cuiner. Estic contenta.
—Potser no enteneu la cuina del vostre fill Joan, però ell sí que
reconeix que és deutor de la vostra. Us ha dedicat diversos llibres: La cuina de la meva mare i Cuina mare. —Sí, però és un camí que no sé com l’ha fet. La volta al món els ha
marcat, és clar. Al principi, en Joan em donava a tastar els plats nous.
Perquè fins que van tenir dues estrelles Michelin els vaig tenir al
costat. El primer Celler de can Roca era l’edifici del costat del bar.
Vaig comprar aquesta casa pensant que podrien venir-hi a viure ells i
quan em van dir que volien obrir un restaurant, els vaig dir: ‘Ja en
tenim un, de restaurant!’. I mira. Amb la segona estrella van fer el
restaurant nou una mica més avall. Montserrat Fontané.
—La pràctica de la cuina tradicional va associada a uns
coneixements, uns gustos, un ritme vital marcat per les quatre
estacions, que vol dir una relació amb el producte de temporada, amb el
bestiar i amb les festivitats. Una cuina que no ens permet córrer. Però
la vida ens fa córrer. Algun consell per a les famílies que no volen
perdre aquest patrimoni culinari però que els toca córrer? —És qüestió d’organització. Pots cuinar el dia que tinguis temps i congelar per porcions.
—Heu dit alguna vegada que el vostre plat preferit és la sopa de menta, però que us la preneu quan no us trobeu fina. De debò que aquest és el vostre plat preferit? —Oh, i tant! M’agrada molt. En menjàvem molta, de sopa de menta,
quan era petita al mas. I avui, quan la prenc, el gust em torna cap
allà.
Hem fet l’entrevista a l’entrada del menjador gran de can Roca, el
que durant uns anys va acollir el primer Celler de can Roca. Són les
dotze del migdia i tot l’equip del celler dina al restaurant de la mare.
Per fer les fotografies, Montserrat Fontané es posa el davantal i cap a
la cuina. I no en sortirà encara. Ella acabarà de controlar les
coccions, entre cassoles i fogons, remenant salses, controlant l’arròs,
que és dijous.
El Nacional Foto: FC Barcelona
Barcelona. Dissabte, 1 de juny de 2019
1 minut
El Leo Messi més íntim. El crac argentí ha concedit una entrevista a Fox Sports en què ha parlat sobre molts temes com el Barça, la selecció, Cristiano, Neymar i també sobre Guardiola i la seva vida privada.
No s'entén l'època més gloriosa del Barça sense Messi, però tampoc
sense Guardiola. El davanter guarda un especial afecte pel de Santpedor i
ha assegurat que "va ser un mestre per a mi, és un entrenador que
avança tot el que passa en el partit".
"Puc fer una vida normal a Barcelona"
Sobre la seva família i vida a Barcelona, Messi ha assegurat que pot
fer una "vida normal". "Porto els meus fills al col·legi amb la meva
dona i els vaig a buscar. Tenen molts amics, sempre fan alguna cosa,
tenim un grup preciós amb els pares. Tinc relació amb molts pares dels
meus fills", ha explicat.
El '10' ha comentat que el seu fill Thiago, el més gran, viu amb
passió el futbol. "Viu tot el que és el futbol, pateix molt quan perdem,
amb el Liverpool o la Copa del Rei. Vol estar al meu costat. Mateo està
a una altra cosa, és petit, no s'adona quan perdem o guanyem, però no
li dona importància", ha afegit.
Messi va canviar quan va tenir el primer fill
Messi ha comentat que en tenir fills va canviar la seva percepció en
les derrotes. "Quan va néixer el Thiago vaig entendre que les prioritats
eren unes altres i no el resultat d'un partit. Dol molt perdre però
arribo a la meva casa i veig els meus fills i la meva dona i se'm passa.
Abans arribava, em tancava i no volia veure la televisió i no menjava.
Ara tinc l'obligació d'estar a la taula amb els meus fills. Segueixo
patint però ho porto d'una altra manera", ha assegurat.
EFE
Al blaugrana no li agrada veure's a la televisió: "em dona vergonya".
"No m'agrada veure els partits repetits, em quedo amb la imatge al meu
cap, el que vaig viure en cada moment, en cada jugada", ha finalitzat.
Estibadors italians frenen l’exportació d’armes a l’Aràbia Saudita
“Tanqueu els
ports a les armes i obriu-los a les persones”. Amb aquest lema es
manifestaven fa dues setmanes estibadors i organitzacions pacifistes a
Itàlia alertats per l’arribada del Bahri Yanbu, un vaixell de la
flota de la monarquia saudita que transportava un carregament d’armes
procedents del Canadà, dels Estats Units i de Bèlgica amb destinació a
Riad. Els estibadors es van posar en vaga i es van negar a carregar i
descarregar cap vaixell fins que el material fos retirat del moll. I
així va ser: l’empresa es va veure obligada a tornar els contenidors a
un magatzem i el vaixell va acabar marxant cap al port d’Alexandria
sense la càrrega.
En el periple europeu del vaixell, organitzacions
franceses ja havien denunciat que les armes que portava es destinarien a
la guerra del Iemen, on es viu la pitjor crisi humanitària del planeta i
on la coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita està acusada per
nombroses ONG i per l’ONU de crims de guerra. El vaixell no va poder
carregar els canons Caesar fabricats a França al port de Le Havre perquè
la pressió de les organitzacions va aconseguir que els retiressin
l’autorització, i després va passar per Santander, on va carregar dos
contenidors. A Itàlia ja l’esperaven, i quan va entrar al port de Gènova
per carregar uns generadors elèctrics destinats a la Guàrdia Nacional
Saudita, la vaga dels estibadors ho va impedir.
Els sindicats, en primera línia
“Va ser una primera victòria, i la clau
va ser la implicació dels sindicats: els treballadors no volen
participar amb la seva feina en la matança de civils en una guerra. Els
sindicats metal·lúrgics formen part de la campanya i, tot i que tenen
les seves contradiccions, aposten perquè es reconverteixin les fàbriques
o simplement es dediquin a un ús civil”, explica Francesco Vignata, de
la Rete Disarmo (Xarxa pel Desarmament), que ha visitat Barcelona
convidat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
“També hi va ajudar el fet que el diari La Repubblica
publiqués les imatges dels tancs i vehicles militars que transportava
el vaixell: perquè una cosa són informes amb dades d’exportacions i
l’altra veure les armes a punt per a la guerra”, afegeix.
Però els estibadors havien guanyat només una
batalla. Ahir mateix va arribar al port de Sardenya un altre vaixell de
la mateixa companyia estatal saudita, el Bahri Tabuk.
L’embarcació no havia anunciat la seva arribada al port (havia comunicat
que es dirigia a Alexandria), va entrar a les 6.40 del matí i va
carregar 44 contenidors de color taronja. La càrrega havia arribat en un
comboi escortat per empreses de seguretat privades i amb un procediment
fora de la normativa habitual del port, cosa que va impedir que els
sindicats hi intervinguessin. La feina la van fer treballadors del
vaixell saudita per evitar protestes i boicots.
A
Sardenya, la regió més pobra d’Itàlia, hi ha la fàbrica de bombes RWM
Italia Spa, que des del 2015 ja ha enviat 5.000 bombes a Riad. Els
investigadors sospiten que ahir es van carregar unes 8.000 bombes. Els
contenidors tampoc no tenien número identificatiu ni els indicadors
d’explosius.
“El 2016 el govern italià va autoritzar la venda
d’armes a l’Aràbia Saudita per valor de 411 milions d’euros, dels quals
42 milions eren per fabricar 30.000 bombes de tipus MK80 a Sardenya, a
raó de 4.000 l’any”, recorda Vignata. RWM és una antiga empresa pública
italiana que va ser comprada per un fabricant alemany. L’escàndol va
esclatar l’octubre del mateix any, quan una ONG del Iemen va documentar
com aquestes bombes s’havien fet servir en un atac contra un barri a
prop de Sanà i van matar una família sencera: el pare, la mare
(embarassada) i els seus tres fills.
De Renzi a Salvini
“Quan Itàlia va autoritzar la venda d’aquestes armes governaven primer
Matteo Renzi i després Paolo Gentiloni, del Partit Demòcrata. Nosaltres
vam denunciar la llicència i aleshores ens deien que no hi podien fer
res. Ara que són a l’oposició diuen el contrari, i és el Moviment 5
Estrelles el que ens diu que no hi ha res a fer. I la Lliga defensa les
fàbriques d’armes del nord”, explica l’activista. Sap que la seva és una
cursa de fons i que les següents batalles arribaran ben aviat. El 21 de
juny, el 13 de juliol, el 3 d’agost i el 23 d’agost esperen l’arribada
de més vaixells de la mateixa empresa saudita.
Borrell diu que les armes de Santander eren “no letals”
El vaixell que els estibadors genovesos es van negar a descarregar
havia fet una parada uns dies abans al port de Santander. Amnistia
Internacional i l’organització Pasaje Seguro havien demanat el govern
espanyol que no autoritzés la càrrega de les armes en cap port espanyol
“a causa del risc substancial que l’Aràbia Saudita les utilitzi per
cometre o facilitar la comissió de crims de dret internacional al
Iemen”.
El ministre d’Exteriors en funcions, Josep Borrell,
va sortir al pas de la polèmica assegurant el 13 de maig que les armes
en qüestió eren “no letals” i que estaven destinades a una “fira
d’exhibició d’armament” que s’havia de celebrar als Emirats Àrabs i no
al conflicte al Iemen. Jordi Calvo, del Centre Delàs, apunta que “és
probable que aquest carregament sigui només una mostra per decidir si
després es compren aquestes armes”, i afegeix que l’empresa Instalaza,
que té la fàbrica a Santander, ja ha estat acusada d’exportar bombes de
fragmentació a Líbia.
Calvo alerta que després de les protestes dels
bombers de Bilbao, que es van negar a supervisar les operacions de
càrrega, “ara s’estan utilitzant més ports arreu d’Espanya, i es pot
constatar a través de les dades de Duanes”.
.png)