PAÍS > PRINCIPAT

Qui hi pot participar, en la vaga general del 21 de febrer? Les claus principals de la mobilització

Finalment, l'Intersindical ha dedicidit canviar la data de la convoctòria de vaga general

Per: Redacció

06.02.2019  08:00

Vilaweb

La Intersindical-CSC havia impulsat una vaga general pel 7 de febrer, però que s’ha acabat ajornant fins al 21 de febrer. El sindicat havia registrat un pre-avís els dies 5, 6 i 7, i finalment va acabar decantant-se cap a aquest darrer dia perquè era el més pròxim al judici, que comença el dia 12. Ara la vaga tindrà lloc el dijous de la segona setmana del judici, quan és previsible que ja declarin els presos polítics. I és que el motiu de fons d’aquesta aturada és el procés judicial als presos polítics, cosa que ha fet que els principals sindicats, UGT i CCOO, no hi hagin donat suport. Això fa preveure que el seguiment no serà gaire nombrós. Tanmateix, sí que pot ser-ho en escoles, instituts i universitats. Sigui com sigui, la vaga la pot fer tothom. A continuació, resolem alguns dels principals dubtes que pugueu tenir.
La Intersindical ajorna la vaga general al 21 de febrer
Qui convoca la vaga del 21 de febrer?
La vaga, la convoca el sindicat independentista Intersindical-CSC. De primer va registrar el pre-avís de dimarts a dijous d’aquesta setmana, que era quan havia de començar el judici contre l’1-O segons les primeres informacions. Finalment el Suprem es va decantar pel 12 de febrer, per això el sindicat va optar per fer la vaga el dia 7, en un primer moment, i ara el dia 21 de febrer.

És una vaga política o laboral?

Segons la llei, les vagues amb finalitats polítiques o alienes als interessos professionals dels treballadors són il·legals. Per això la Intersindical sosté que la vaga té motius estrictament laborals: contra la reforma laboral del 2012, de la qual el 10 de febrer es compleixen set anys; per a reclamar un salari mínim de 1.200 euros mensuals; i per a recuperar les lleis socials del Parlament de Catalunya suspeses pel Tribunal Constitucional espanyol. Tanmateix, tothom sap que la protesta conté un motiu polític de fons, que és el començament del judici contra els presos polítics. El sindicat ho defensa així: ‘Les actuacions de l’estat espanyol, inclosa la judicatura, poden afectar la vida de les persones d’aquest país, tant en les seves condicions de vida com pel que fa a la privació de llibertat; però la vaga té motivacions laborals.’

Qui hi dóna suport, a la vaga?

L’independentisme s’ha afegit en bloc a la convocatòria de la Intersindical. A partir del primer moment hi van donar suport entitats com ara l’ANC i Òmnium. Però també uns altres sindicats i organitzacions, com ara la USTEC, el SEPC, el Sindicat d’Estudiants, les ADIC, la CGT d’Ensenyament i Universitats per la República. Per una altra banda, hi donen suport els partits polítics independentistes: ERC, Junts per Catalunya i la CUP.

I qui no n’hi dóna?

Dos dels sindicats majoritaris no s’han afegit a la vaga. CCOO considera que les reclamacions de la vaga són legítimes però creu que el rerefons polític no interpel·la a tota la societat catalana. El secretari general, Javier Pacheco, es va expressar així: ‘Les mobilitzacions que es proposen al començament del judici són d’una part de la societat catalana, que té la legitimitat de fer-ho, però que no interpel·len el conjunt de la població de Catalunya.’ Per una altra banda, UGT ha evitat de pronunciar-se sobre una qüestió que pot dividir les seves bases.

Qui pot fer vaga?

De vaga, en pot fer tothom qui ho vulgui. No cal avisar individualment el cap, mentre ho faci el representant dels treballadors un mínim de cinc dies abans; o de deu, en el cas de les empreses públiques. El dret de fer vaga és individual i ningú no pot obligar ningú ni a fer-la ni a no fer-la. Tot i ser un dret individual, el dret d’exercici és col·lectiu, és a dir, en poden fer tots els treballadors. Tanmateix, els funcionaris de sectors constitucionalment protegits –com ara la salut, l’ensenyament i el dret d’informació– han d’assegurar uns serveis mínims. En aquests casos, evidentment, la vaga hi és permesa, però l’autoritat governativa hi fixarà uns serveis mínims. Per exemple, als col·legis i instituts on hi hagi una resposta multitudinària dels treballadors, el claustre haurà de fer un sorteig per a decidir qui es queda.

Si fem vaga, cobrem o no?

Com que la Intersindical ha registrat la vaga com a vaga general i l’aturada és de vint-i-quatre hores, el contracte laboral se suspèn durant un dia. Això què vol dir? Doncs que els vaguistes no cotitzaran a la Seguretat Social i l’empresa no té el deure de pagar-los aquell dia. Aquest jornal també es descompta dels complements, les pagues extra i descansos setmanals, però no a efectes d’antiguitat, permisos ni vacances.

Judici 1-O

Vaga general

PAÍS > PRINCIPAT

La Generalitat envia a la Moncloa una llista de noms de perfil internacional per a fer de mitjancer

La portaveu del govern, Elsa Artadi, avisa que el mitjancer amb el govern espanyol no pot tenir interessos propis

Per: Redacció

06.02.2019  09:47

Vilaweb

La portaveu i consellera de Presidència, Elsa Artadi, ha explicat que havien proposat al govern espanyol una llista de possibles persones per a fer de mitjancers i coordinar la taula de diàleg sobre la situació de Catalunya. ‘Hem enviat un seguit de noms i n’esperem una resposta’, amb propostes de persones que responen a un perfil internacional i que han exercit aquesta tasca anteriorment, ha dit la consellera en una entrevista a Catalunya Ràdio.
Ha assenyalat que aquesta figura que ha de fer de mitjancer ha de ser neutral, que no tingui interessos propis ni negociï amb l’executiu espanyol, per la qual cosa ha desestimat que pugui ser Íñigo Urkullu. També ha reclamat ‘que entengui la llengua, perquè, si no, seria molt complicat’.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

A banda, Artadi ha dit que la reunió de la taula de diàleg entre govern i partits va ser ‘positiva’, encara que no es va avançar en el contingut, sinó que va servir per a fixar la metodologia que han de seguir aquestes reunions, que seran mensuals. També ha dit que no descarta que es pugui acabar tramitant el pressupost espanyol, atès que depèn de què passi abans dels dies 12 o 13 de febrer, que és quan es votaran: ‘Mentre hi hagi temps, sempre pot haver-hi un canvi de velocitat i actitud per part del govern espanyol, però de moment encara som molt lluny.’

diàleg

CULTURA > GASTRONOMIA

Del ‘Sent soví’ al ’Llibre de coc’, l’època gloriosa de l’alta cuina catalana medieval

S’ha presentat una nova edició del ‘Llibre de coc’, dins la col·lecció Set Portes receptaris històrics de la cuina catalana, amb l’aportació de noves dades rellevants per a la història de la cuina catalana

Per: Montserrat Serra

02.02.2019  22:00

Vilaweb

No es pot fer història de la cuina sense entendre el context polític i social de cada època. Per això estudiar la cuina o llegir sobre història de la cuina és entendre la història d’un país o d’un territori. Però poques vegades tenim accés a volums que fan possible entendre la cuina des d’aquesta idea de conjunt. Aquesta setmana s’ha presentat una nova edició del Llibre de coc de Mestre Robert, volum que fa quatre de la col·lecció ‘Set Portes receptaris històrics de la cuina catalana’, que conté aquesta idea de globalitat. Un volum que es llegeix com un llibre d’aventures i que aporta noves lectures sobre la cuina catalana a l’època medieval i inici del Renaixement.

La convocatòria de premsa per presentar el Llibre de coc es va bastir, com ja és habitual, amb un àpat al Set Portes de Barcelona, restaurant impulsor del projecte editorial. Es va servir un àpat a partir de receptes del llibre, adaptades pel gran cuiner Josep Lladonosa i portades a la pràctica pel xef Jaime Pérez Sicília i els cuiners del Set Portes. Es va menjar d’entrant un gustosíssim broet de madama, fet amb gallina, gingebre, rovell d’ou i vinagre. Li va seguir un llobarro al forn de llenya amb ceba escalfada a l’aroma de pebre i taronja. I es va coronar l’àpat amb una pularda rostida amb brou d’ametlles codony i la seva picada. Per postres es van tastar uns bunyols fets amb formatge fresc anomenats taronges de Xàtiva, acompanyats de neules i vi piment, un vi especiat fred, talment com si fos un còctel.

Va presidir la taula i va conduir l’acte Francesc Solé Parellada, propietari del restaurant Set Portes, ànima del projecte. Es va fer acompanyar per l’equip científic: Antoni Riera Melis de la UB, Joan Santanach, de la UB i director editorial de Barcino (segell que publica el volum) i Toni Massanés, director de la Fundació Alícia. També hi va assistir l’antic cap de llista d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, avui director de l’Àrea de Divulgació Científica i CosmoCaixa de la Fundació La Caixa, que patrocina el projecte.

Noves aportacions a la història de la gastronomia

D’entrada aquesta edició del Llibre de coc de Mestre Robert ja prometia: Francesc Solé Parellada va advertir que aportava dades noves rellevants, que situen la cuina catalana medieval a un nivell que no se l’havia considerat fins ara. Entre les aportacions destacades trobem que s’apunta, amb molta seguretat, que el Llibre de coc va ser redactat probablement a la cort de Ferran I de Nàpols. S’ha provat, a través d’una anàlisi comparativa digital dels primers quatre receptaris que es conserven en català (el Llibre de Sent Soví, el Llibre d’aparellar menjar, el Llibre de totes les maneres de potatge i el mateix Llibre de coc), que de les 215 receptes del Llibre de coc, 159 ja apareixen en els tres receptaris catalans anteriors i només 56 són noves. Per tant, els experts conclouen que tots quatre receptaris formen part d’una mateixa família de receptaris, que corresponen a l’època medieval.

D’aquesta manera es tanca un dels grans debats entorn el Llibre de coc, sobre si era un receptari que corresponia a la cuina medieval o a la renaixentista. Tal com explica Joan Santanach, és el primer llibre de cuina imprès a la península. El va imprimir l’impressor provençal establert a Barcelona, Carles Amorós, que va publicar la primera edició el 1520, que se’n té coneixement. I el llibre va tenir èxit: se’n van fer sis edicions en català, es va traduir l’espanyol el 1525 (el primer llibre de cuina que es conserva en aquesta llengua) i se’n coneixen deu edicions. Es creu que es van distribuir uns set mil exemplars.

Llobarro al forn de llenya amb ceba escalfada a l’aroma de pebre i taronja.

A l’entrada del Llibre de coc es diu: «Llibre de doctrina per exercir bé l’ofici de tallar i l’art de cuiner, és a dir, sobre qualsevol mena de potatges i salses, compost pel diligent mestre Robert, cuiner del sereníssim senyor don Ferran, rei de Nàpols.» El mestre Robert se’n saben poques coses, però la nova edició del receptari ens posa en context el llibre, per entendre, tal com diu Antoni Riera Melis,  ‘un bon testimoni de la penetració de la literatura gastronòmica catalana a Itàlia, sinó també una font adient per a reconstruir els extensos i luxosos menús que se servien, pels volts del 1500, a les corts europees.»

El llibre també es vincula a la cort de Nàpols per les preparacions que s’inclouen d’altres orígens: un parell de receptes ‘a la francesa’ i tres de lligades a territoris italians, que se sumen a les d’inspiració musulmana.
Una cuina cortesana

Ferran I, fill bastard d’Alfons el Magnànim, va aconseguir la corona de Nàpols el 1458. El seu pare quan va conquerir el regne de Nàpols s’hi va instal·lar i ja no va tornar a la península Ibèrica. La cort de Nàpols va adoptar el català com a llengua oficial, de govern, administració i cortesia. A més de la llengua, va introduir la literatura i la cuina catalanes. I tot i que amb Ferran I, la llengua catalana va perdre el caràcter de llengua única de govern, introduint-se el napolità, encara mantenia l’oficialitat. D’aquesta manera es pot entendre que el Llibre de coc s’escrigués en català.

A més, es constata que el Llibre de coc apareix en un moment de canvi de costums a la cuina i en el menjar. Perquè els costums de la cort també eren uns altres. Ho relata Riera Melis: «A les corts europees de la darreria del segel XIV, el conreu de les lletres, l’elegància en el vestir, el domini de la música, la dansa i la gastronomia, un estil eloqüent però no afectat, una galanteria refinada amb les dames i el sentit de l’humor, es cotitzaven tant com el maneig de les armes, la lleialtat i la liberalitat, virtuts típiques de la vella noblesa feudal. […] Un comensal culte no estava obligat a consumir tots els  plats que li servien, sinó només aquells que considerés adequats al seu rang. El coneixement gastronòmic consistia bàsicament a saber triar; implicava, doncs, una notable capacitat d’autocontrol i de renúncia, i exigia un llarg aprenentatge.»

Segons Riera Melis, «El Llibre de coc tanca una època gloriosa de l’alta cuina catalana i anuncia alhora un canvi de gustos.»

Canvi de gustos

Aquest canvi de gustos i, en conseqüència, de confecció de les receptes, es constata en el treball fet per l’equip de la Fundació Alícia, que n’ha fet l’anàlisi culinària tornant a cuinar aquells plats difícils d’entendre. Del procés de lectura acurada del receptari i de l’anàlisi culinària, n’han extret, per exemple, que l’autor del receptari (el primer que es coneix, perquè els anteriors són anònims), aporta una subjectivitat ben manifesta, en el sentit que hi aporta el seu gust personal: «argumenta sobre la utilització del sucre en contraposició a l’opinió general: ‘I quan hagis preparat les escudelles, tampoc no cal tirar-hi sucre pel damunt, que, al meu parer, el sucre no s’adiu gaire amb plats de carn. Ara bé, com diu el refrany popular, el sucre mai no espatlla cap menjar (cap. 75).’ Resulta significativa l’asseveració del mestre Robert, perquè és precisament en aquesta època que comencen a distingir-se, encara lleugerament, les elaboracions dolces de les pròpiament salades […]  Possiblement el mestre Robert ja devia haver començat a identificar-se amb aquests nous gustos en contrast amb les formes més antigues.»

D’esquerra a dreta: Joan Santanach, Antoni Riera Melis, Francesc Solé Parellada, Jordi Portabella i Toni Massanés.

La col·lecció Set Portes de receptaris històrics de la cuina catalana tanca amb el Llibre de coc l’edició de receptaris medievals i ara inicia una nova etapa amb l’edició d’una desena de receptaris de cuina conventual. Si s’acompleix el calendari, aquest 2019 se n’editaran tres.

cuina medieval

Llibre de coc

Set Portes

vinyaserra

PAÍS > PRINCIPAT

Reactiven l’estratègia de la confrontació Puigdemont-Junqueras just abans del judici

El discurs per a enfrontar presos i exiliats s'intensifica, del Tribunal Suprem espanyol a Josep Borrell, passant per La Vanguardia

Per: Josep Casulleras Nualart

30.01.2019  21:50

Vilaweb

Una de les principals estratègies polítiques dels poders de l’estat espanyol i de l’unionisme contra l’independentisme ha estat fomentar-ne la divisió i l’enfrontament. I, en aquest terreny, l’objectiu més clar des del primer moment ha estat de contraposar la situació dels presos polítics amb la dels exiliats. Hi ha hagut consonància política, mediàtica i judicial durant aquest darrer any a l’hora d’alimentar aquest discurs; des del jutge Llarena a Josep Borrell, passant per l’ABC, El País i El Mundo. Ara que és a punt de començar el judici, aquest discurs s’ha reactivat, magnificant en aquest cas les diferències polítiques entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras fins a l’extrem de presentar la situació com un enfrontament obert entre tots dos.
El diari Le Figaro va publicar dimarts una entrevista amb el president d’ERC, en què hi havia aquestes declaracions: ‘Jo em vaig quedar a Catalunya per sentit de responsabilitat davant els meus ciutadans. Sòcrates, Sèneca o Ciceró van tenir la possibilitat de fugir, però no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt.’ Aquell mateix dia al vespre, els periodistes que van anar a cobrir els actes de Puigdemont a Dublín van demanar-li per les paraules de Junqueras. I ell va respondre: ‘Desitjo que la conferència vagi molt bé, i lamento molt que no la pugui fer ell en persona i que per culpa de la repressió de l’estat espanyol que ha violat tots els principis polítics, democràtics i ètics Oriol Junqueras no pugui fer la conferència que té el dret de fer en persona. Dit això, tots sabem on érem i què vam fer. Jo sempre he dit que tindré paciència fins a la sentència; després cadascú explicarà el que hagi d’explicar però en qualsevol cas per a mi l’adversari és clar: l’autoritarisme de l’estat espanyol.’
Aquell mateix vespre, ERC feia un acte multitudinari al Sant Jordi Club, una conferència de Junqueras, en què es va llegir un extens discurs seu. No hi va haver pas cap referència ni a Puigdemont ni als exiliats en forma de retret, ans al contrari, hi va haver paraules de record i de solidaritat envers tots i la resta de presos polítics. Però l’endemà, alguns diaris –tant dels editats a Madrid com dels de Barcelona– van posar l’accent en una suposada topada entre Junqueras i Puigdemont. Aquest era de fet el titular en la portada de La Vanguardia: ‘Topada Puigdemont-Junqueras’.

Una topada que, en tot cas, hauria de ser diferida, perquè ja fa més d’un any que no es poden veure ni compartir impressions personalment per la seva situació d’exili i de presó. Ara, tant Junqueras com Puigdemont van expressar unes opinions que ja havien manifestat anteriorment. El president a l’exili ja havia dit que no explicaria detalls sobre les decisions que es van prendre durant l’octubre del 2017 fins que no hagués passat el judici; s’han publicat diverses versions i explicacions de què va passar entre el primer d’octubre i l’exili i l’empresonament d’una part del govern, però Puigdemont ha defugit de fer-ho. I és això que va reiterar davant els mitjans a Dublín.
Per una altra banda, Junqueras ja havia parlat anteriorment sobre la seva decisió de no anar-se’n a l’exili. I ja havia emprat l’argument de la responsabilitat. Per exemple, en una entrevista a La Vanguardia el 24 de setembre de l’any passat. Li demanaven: ‘Us penediu de no haver marxat, com Puigdemont?’ I ell responia: ‘En absolut. I si demà pogués sortir de la presó, sens dubte em quedaria a Catalunya, al costat de la gent.’ En una altra entrevista, d’aquell mateix mes, al Crític, Junqueras deia, sobre l’exili de Puigdemont: ‘Respecto les decisions de tothom. Era un moment molt difícil. I tot és comprensible.’
Tanmateix, alguns mitjans ho han vist com una oportunitat per a fer sang. Per exemple, El Mundo, que titulava: ‘Lliçó d’ètica de Junqueras a Puigdemont: “Sòcrates, Séneca i Ciceró van poder fugir i no ho van fer”‘. I també, com hem vist, ho va fer La Vanguardia, que en l’article en pàgines interiors explicava que ‘la crisi’ per les declaracions a Le Figaro ‘ha trencat els avenços que, mitjançant diversos intermediaris, s’havien aconseguit aquestes últimes setmanes per a temperar la relació [entre Junqueras i Puigdemont]’. Unes notícies que parlen d’aquesta ‘topada’ justament pocs dies després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol de desestimar l’alliberament condicional dels presos polítics durant el judici al·legant que el risc de fugida ha augmentat per culpa de Puigdemont. El tribunal ho deia així: ‘És un fet notori l’existència fora del territori espanyol d’estructures de poder organitzades, posades al servei d’aquells processats que han pres la determinació de sostreure’s de la crida d’aquesta sala. De fet, algunes autoritats i membres actuals del govern i el Parlament de Catalunya –com han publicitat àmpliament els mitjans de comunicació– s’han desplaçat per mantenir reunions amb les persones integrants d’aquestes estructures, algunes de les quals també processades en aquesta causa i declarades en rebel·lia. Aquesta realitat intensifica clarament el risc de fugida, perquè posa de manifest l’existència d’una certa infrastructura a l’estranger que podria facilitar la fugida dels processats.’

Durant la fase d’instrucció, el jutge Pablo Llarena ja va utilitzar més d’una vegada aquest argument per a negar la sortida en llibertat provisional dels presos. Per exemple, quan va denegar una de les peticions de Joaquim Forn, el maig de l’any passat: ‘L’alineació amb els encausats que han dificultat l’exercici de la jurisdicció espanyola cercant refugi en tercers països, i que ho han fet amb ple suport econòmic i organitzatiu, així com amb sorprenent èxit fins ara, reforça encara més el risc de fugida.’ Llarena parlava del ‘sorprenent èxit’ dels exiliats. I qui reblava aquest argument uns mesos més tard era el representant d’un altre dels poders de l’estat, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell. ‘Potser qui més va contribuir a la presó preventiva fou Puigdemont, que va dir “tothom al seu despatx” i l’endemà fugia sense avisar els seus companys.’

Carles Puigdemont

Judici 1-O

Oriol Junqueras

 

Crida Nacional per la República

De CDC a la Crida: totes les marques sorgides de la implosió nacionalista

El nou moviment de Puigdemont culmina tres anys i mig de reconversió en els quals la separació de CiU ha fet aparèixer projectes disgregats, en els quals hi ha implicats actors clau de l'espai convergent

per Oriol March, 27 de gener de 2019 a les 12:00 |

La nova direcció de la Crida, aquest dissabte a Barcelona | Crida Nacional

"El projecte polític de la federació de CiU s'ha acabat". La frase de Josep Rull, pronunciada amb un somriure, va posar punt i final a tres dècades d'història. Feia tan sols unes setmanes que CiU s'havia imposat -malgrat un retrocés en nombre de vots i la pèrdua de Barcelona- en les eleccions municipals del 2015 i la proximitat de les plebiscitàries obligava els partits a posicionar-se sobre la independència. Convergència va apostar clarament per aquesta via, mentre que Unió, encapçalada per Josep A. Duran i Lleida, va desmarcar-se'n. L'espectre nacionalista estava punt d'implosionar.

De tot plegat en fa només tres anys i mig, però en aquest període s'han succeït esdeveniments de tot tipus. Dues eleccions al Parlament, un referèndum d'autodeterminació, dos comicis al Congrés dels Diputats i una moció de censura després, l'espai de l'antiga Convergència ha anat mutant i fragmentant-se. L'últim projecte sorgit o impulsat per destacats actors de la formació nacionalista és la Crida Nacional per la República, que es va posar en marxa ahir al Centre de Convencions Internacional de Barcelona amb la tria de la direcció i un acte polític multitudinari.

El secretari general del nou projecte, Toni Morral, s'ha desmarcat de l'herència convergent i, en una entrevista al programa El Suplement de Catalunya Ràdio ha insistit que la Crida és una associació i que, en no ser "l'enèsima refundació" de Convergència, les seves bases tenen tant a veure amb les d'ERC com les de la CUP. Això sí: ha apuntat que, en funció de les circumstàncies, aniran a les eleccions. No ha negat, tampoc, que Jordi Sànchez prepari el salt com a candidat a les europees des de Lledoners.

En tot cas: quines han estat les marques i projectes sorgits de l'antiga CDC? Com s'han relacionat entre elles? Quins són els protagonistes que segueixen a primera fila?

1. Junts pel Sí

Després del trencament de CiU, a mitjans de juny del 2015, Artur Mas va iniciar l'ofensiva final per bastir una llista unitària juntament amb ERC i destacades personalitats de la societat civil. La fórmula acordada amb Oriol Junqueras -que ho veia amb reticències fins a última hora- va ser la de Junts pel Sí, amb Raül Romeva com a cap de llista i Carme Forcadell -expresidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)- i Muriel Casals -presidenta d'Òmnium Cultural- com a números dos i tres per Barcelona.

Convergència va situar, a banda de Mas -número quatre i candidat a la presidència de la Generalitat-, dirigents com Neus Munté, Josep Rull i Jordi Turull a la llista. Malgrat tenir la majoria absoluta com a objectiu, Junts pel Sí es va quedar amb 62 diputats i la pressió de la CUP va obligar l'expresident de la Generalitat a fer un "pas al costat" en favor de Carles Puigdemont. Mas, assenyalava el gener del 2016, pretenia dedicar-se a la refundació de CDC i a posar en marxa una plataforma que mai va veure la llum.

2. Democràcia i Llibertat

Després de l'experiència de les plebiscitàries, ERC va desatendre les peticions de fer una llista unitària a les eleccions espanyoles del 20 de desembre del 2015. Convergència hi va acudir en coalició amb Demòcrates de Catalunya, hereus de la branca independentista d'Unió, i Reagrupament, que va néixer com una escissió d'ERC i va acabar tenint entitat pròpia. La coalició es va anomenar Democràcia i Llibertat i va comptar amb Francesc Homs, exconseller de la Presidència, com a candidat.

A les eleccions espanyoles del 2015, l'antiga CDC hi va acudir en coalició amb Demòcrates i Reagrupament; Mas va definir la unió com la "llavor" d'un nou partit

Els resultats, però, no van ser els esperats. La coalició va obtenir vuit diputats -la meitat que CiU quatre anys abans- i a Barcelona no va passar de cinquena força. Aquesta vegada, això sí, mantindria la capacitat de formar grup parlamentari. Mas es va referir en campanya a Democràcia i Llibertat com "l'embrió" d'un nou partit, però la repetició de les eleccions -Mariano Rajoy no va presentar-se a la investidura i Pedro Sánchez no va aconseguir els suports necessaris- va obligar a ajornar tots els plans.

3. Convergència

"Farem la campanya més convergent de la història", proclamava Homs en la reedició de les eleccions espanyoles, celebrada el 26 de juny del 2016. "Fer-ho bé [el procés] vol dir fer-ho a la manera convergent. Hi ha una cultura de fer les coses que determina la millor manera d'anar endavant", ressaltava Puigdemont en un míting a Figueres. La reivindicació de l'ADN va ser un dels reclams de la campanya, que va culminar amb els mateixos vuit diputats per a Homs però amb menys vots i sense la possibilitat de formar grup parlamentari al Congrés dels Diputats.

4. PDECat

Només dues setmanes després de les eleccions, el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB) -el mateix lloc on s'ha fundat la Crida- va acollir la posada en marxa del PDECat. En el primer dia del congrés, els responsables de la refundació van posar dos noms sobre la taula: Catalans Convergents i Més Catalunya. Cap dels dos va entusiasmar i es va posar en marxa una ponència específica per proposar sigles. Es va acabar imposant Partit Demòcrata de Catalunya (PDC), que va derivar en Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) davant les traves d'Interior.


El nom no va ser l'única qüestió que va generar tensions internes. L'enfrontament obert entre els sectors del partit va fer que Jordi Turull renunciés a presentar candidatura a coordinador general i va permetre l'ascens de Marta Pascal i David Bonvehí com a tàndem executiu de la nova formació convergent. Mas es quedava com a president, amb funcions representatives. Un càrrec que del qual va dimitir a principis de l'any passat, quan quedaven tan sols uns dies perquè sortís la sentència del cas Palau. Una sentència que va condemnar CDC i també Daniel Osàcar, extresorer del partit.

5. Junts per Catalunya

Puigdemont es va passar bona part del mandat a Palau assegurant que no seria candidat a la Generalitat. De fet, va arribar a comunicar a Mas i a la direcció del PDECat que no es presentaria. Un cop destituït pel 155, però, l'expresident de la Generalitat va decidir liderar una llista. No volia, això sí, que tingués el segell únic del PDECat, i es va posar a rastrejar perfils que li permetessin una candidatura transversal. Va tenir, pràcticament, plens poders. El fitxatge més rellevant va ser el de Jordi Sànchez, expresident de l'ANC i empresonat en aquell moment a Soto del Real.

Puigdemont va tenir plens poders per fer la llista de JxCat, d'on surten alguns dels dirigents més destacats de la Crida

Malgrat la voluntat de desmarcatge de les sigles del PDECat -cap dels membres de la cúpula, des de Pascal a Bonvehí, passant per Munté-, va ser la formació nacionalista qui va aportar el suport electoral, logístic i econòmic. La meitat del grup parlamentari prové de l'antiga CDC, però la resta són independents fitxats per Puigdemont. La convivència entre les dues ànims no ha estat sempre senzilla, i la fundació de la Crida també ha eixamplat la distància entre els sectors del grup parlamentari. Dirigents clau de JxCat, com Albert Batet i Gemma Geis, s'han integrat a la direcció del nou moviment.

6. Crida Nacional per la República

L'anàlisi de la creació de la Crida seria incomplert si no es posés damunt la taula en desenllaç del congrés fundacional, segons recalquen dirigents del PDECat. A què es refereixen? "Hi va haver sectors, enquadrats a l'entorn de Moment Zero [un corrent influent que feia costat a Jordi Turull i a Miquel Buch com a caps visibles del partit], que no van digerir bé el resultat", assenyalen. Les mateixes veus indiquen que "no han parat fins a tenir el seu propi partit", en referència a la Crida. Tot i això, altres fonts matisen que, des de Moment Zero, la posició no és monolítica.

En un primer moment, el moviment tenia intenció d'aixoplugar tot l'independentisme -del PDECat a la CUP, passant per ERC-, però només l'antiga CDC es va mostra disposada a confluir. La Crida es va registrar com a partit el 8 de gener, però per ara té intenció de funcionar com una associació. En part, per no entrar en conflicte amb el PDECat. Les ànimes sorgides de Convergència no sintonitzen sempre la mateixa ona.

En el congrés constituent hi van assistir bona part dels dirigents claus de Palau i consellers com Artadi, Borràs i Calvet -els tres a la direcció-, a banda de Jordi Puigneró. Artur Mas, líder de CDC i president del PDECat fins l'any passat, va preferir no ser-hi. La direcció política de la Crida haurà de definir ara la relació amb els hereus de Convergència, però té clar que -per ara- és una associació i que, per tant, no hi ha d'haver cap problema a l'hora de militar en les dues organitzacions.

Malgrat tot, des de la perspectiva dels organitzadors, es destaca que només una membre de la direcció del PDECat -Montserrat Morante- forma part de la cúpula de la Crida. La resta de perfils que no provenen de les sigles nacionalistes venen, en bona mesura, de l'ANC en temps de Sànchez i de l'independentisme civil.

De Convergents a Lliures

De l'espai de l'antiga Convergència n'han sortit dues propostes més. Es tracta de Lliures, impulsada i presidida per Antoni Fernàndez Teixidó, que anirà amb Manuel Valls a les eleccions municipals a Barcelona. Dins de Lliures també hi ha Roger Montañola, exdiputat d'Unió, un partit que després del trencament de CiU també va patir una implosió. En el seu cas van sorgir Demòcrates de Catalunya, provinents del sector independentista i que reivindiquen les essencies històriques del partit, i també Units per Avançar, ara en coalició amb el PSC al Parlament de la mà de Ramon Espadaler. De CDC també n'ha sortit Convergents, impulsats per Germà Gordó i Teresa Pitarch, que participaran a les eleccions municipals en solitari

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Sasserra 2014, la malvasia de Sitges més autèntica

VADEVI

Sasserra 2014, la malvasia de Sitges més autèntica

Un vi jove amb criança sobre mares que té una capacitat d’envelliment excepcionalment

per Ramon Roset 01/02/2019 09:19 | Actualitzat a 01/02/2019 09:57

SASSERRA 2014
100% Malvasia de Sitges
Celler Vega de Ribes (DO Penedès)
Preu aprox.:
Etiqueta en català
Tel.: 93 896 0024
Mail: info@vegaderibes.com
Web: http://www.vegaderibes.com


Una de les coses que feia ja fa uns quants anys i que m’encanta fer ara, de tant en tant, és passejar pel llarg Passeig Marítim de Sitges a la tardor. Amb l’arribada d’aquesta estació, desapareix la remor dels turistes i el temps acostuma a fer un canvi radical respecte l’estiu. Una de les conseqüències d’aquest canvi de temps tardoral és un abraonament de la mar que provoca un augment de les onades, és el que els locals anomenen el “temporal de les botes”. S’anomena així pel costum que hi havia d’aprofitar aquest augment de l’onatge de la mar per netejar les botes de vi després de la verema.

I és que a Sitges a la tardor fa olor de vi, fa olor de malvasia. La malvasia de Sitges és una varietat blanca tradicional de Catalunya que es troba bàsicament en aquesta zona, el que actualment coneixem dins de la zonificació de la DO Penedès com a Marina del Garraf i Massís del Garraf.

I si pensem en malvasia de Sitges hem de pensar necessàriament en el celler Vega de Ribes i la seva excepcional malvasia de Sitges, el Sasserra. El Sasserra és una joia en majúscules. És un vi que dins dels meus cercles d’amics i companys sommeliers genera un gran consens sobre la seva extraordinaria qualitat. És molt celebrat cada vegada n'obrim una ampolla. Una vegada més ens trobem davant d’un vi amb una excepcional relació qualitat-preu.

El Sasserra és un vi que podríem qualificar d’autèntic, i quan dic autèntic ho dic per allunyar-lo del concepte de vi comercial. L’elabora la família Bartra i Roig amb els raïms de malvasia de Sitges conreats a la seva finca la Serra. Els Bartra tenen documentada setze generacions de tradició familiar dedicades al coreu de la terra i l’elaboració de vins.

És un vi jove amb criança sobre mares que té una capacitat d’envelliment excepcional. Ara mateix hi ha a la venda les anyades 2014 i 2015, però  també es pot trobar amb facilitat anyades més antigues. Quan es té l’oportunitat de tastar una anyada antiga d’aquest vi, creieu-me que és festa major.

Servit a la copa presentar un color bonic i elegant color daurat que ja ens indica que és un vi amb una certa evolució. Net i brillant, deixa una bona llàgrima a la copa, fruit dels seus 13 graus d’alcohol.

En nas és un festival d’aromes madures barrejades amb notes d’evolució. D’una banda romes florals de la tarongina i gessamí, fruites grogues madures, sobretot albercoc i d’altra banda hi trobem aromes evolutives, de panses i codonyat i espècies dolces. Tanca el conjunt un fons d’aromes balsàmiques d’herbes mediterrànies.

En boca és un vi ample i fresc, amb un pas de boca marcat per una molt bona acidesa, un tacte untuós, un sabor sali i ple de matisos on les aromes de fruita madura i de fruits secs s’entrelliguen, donat-se protagonisme mutu i les acompanyen unes notes oxidatives que li donen una personalitat especial.

Un vi ideal per gaudir-lo assentats a prop d’una finestra amb vistes al mar del Garraf enfurismat de la tardor, mentre gaudim d’un arròs a la sitgetana.

#MALVASIA DE SITGES

El Nacional

Judici al procés

VÍDEO: El menyspreu de la Guàrdia Civil als presos durant el trasllat

VIDEO APART

El Nacional
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Divendres, 1 de febrer de 2019
1 minut

Una vegada més els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat han demostrat la seva manca de respecte i menyspreu envers els presos polítics i els independetistes. Per la xarxa ja circula un vídeo enregistrat aquest matí  des d'una de les furgones de la Guàrdia Civil que s'estava procedint al trasllat dels presos des de Brians 2 en direcció a Madrid.
El agents se'n riuen de les persones que s'han concentrat als accessos del centre penienciari. Per acabar-ho d'adobar a l'interior de la furgona policial es pot sentir una cançó del basc Josetxu Josetxu Piperrak & the Riber Rock Band que porta per títol O.V.N.I (Objeto Verde Nada Inteligente), una cançó contrària precisament al cos armat espanyol. Tot un gest de cinisme.




Josetxu Piperrak, un clàssic del punk rock, ha denunciat aquest any els atacs a ala llibertat d'expressió que ha representat les condemnes a músics i artistes. De fet el seu darrer àlbum és un crit contra la crítica social i les injustícies.

Judici al procés Turull a El Nacional: "El Quim, el Raül, el Josep i jo anem junts; els Jordis i l'Oriol, a l'altra" El Nacional

Judici al procés Com és l'autocar de la Guàrdia Civil que porta els presos a Madrid Cèlia Forment / Gemma Liñán

• Guàrdia Civil
• CAS 1-O - JUDICI PROCÉS