Adrià Carrasco: ‘Torra hauria d’obrir les presons demà mateix’
Entrevista al jove del CDR d'Esplugues exiliat a Brussel·les · Ahir es va presentar per primera vegada
Adrià Carrasco, a Brussel·les (fotografia: ACN).
Adrià Carrasco és un jove de
vint-i-cinc anys d’Esplugues de Llobregat, exiliat a Brussel·les. La
justícia espanyola l’acusa de terrorisme, sedició i rebel·lió. Hi ha una
ordre de crida i cerca contra ell dins l’estat espanyol. De moment, a
Europa, no. El delicte? Haver participat en talls de carreteres i
aixecaments de peatges amb el CDR d’Esplugues de Llobregat. Res que no
passi, per exemple, en vagues generals. Doncs de terrorista, l’acusen.
Per això el 10 d’abril passat, mentre la guàrdia civil picava a casa
seva de matinada per detenir-lo, l’Adrià va ser prou hàbil per a no
deixar-se enxampar i sortir de casa, lliure. Ahir, després de cinc mesos
de viure en silenci públic, va oferir la seva primera conferència de
premsa, on va explicar el cas. La seva cara, i el seu discurs, es van
fer públics per primera vegada. Minuts després atenia VilaWeb. Ell,
fumant tabac d’embolicar a la finestra d’un despatx. De tant en tant,
saludava amics que l’esperaven al carrer. I el periodista, enregistrant.
—Que us podríeu presentar, si us plau? La gent no coneix l’Adrià Carrasco.
—Sóc l’Adrià, tinc vint-i-cinc anys i sóc d’Esplugues de Llobregat. Fins
fa poc tenia una feina de tècnic de so a l’FNAC. Dins la botiga hi ha
una saleta on es fan concerts. I treballava allà. Prou divertit. Vaig
estudiar això. Just abans de tot, buscava un pis. Per anar-me’n de cals
pares. Ja va tocant. Vint-i-cinc anys. Em volia independitzar, anar-me’n
de cals pares, i al final ho he aconseguit. Mira. És una ironia. Però
és així: mirava algun lloc a prop de Collserola, si podia ser. Vaig
estudiar a l’escola Lola Anglada.
—I els vostres pares i germans a què es dediquen?
—Sóc fill únic. El meu pare treballa al port. Amarrador. I la meva mare
és assistenta social. Cura d’avis. Porta una residència d’avis.
—Un cas clar d’alta burgesia catalana. Típic dels independentistes.
—Claríssim. [Riu.] Ara, no em puc queixar. He tingut sempre una vida
bastant còmoda. Aquesta és la veritat. Cosa que no impedeix que vulgui
lluitar pels drets de totes. I per millorar la situació de molta gent
que ho passa malament.
—Per això us apunteu al CDR? O per què?
—Em fa gràcia. Molta gent m’ho demana. No és que t’hi apuntis. Els CDR
ho som tots, en part. No és que t’hi hagis d’apuntar. Lluites contra una
cosa injusta, t’ajuntes amb gent, i això és el CDR. És la gent del
carrer organitzada. El poder popular. A Esplugues vam començar els de
sempre i s’hi ha anat animant gent. El dia del referèndum, per exemple,
vam fer un paper superbò. Ens vam repartir en cada col·legi electoral.
Afortunadament, no ens van venir a pegar. Jo vaig anar a Can Vidalet. Va
ser un èxit. Tots vam tenir el sentiment de victòria.
—Passem al dia 10 abril. Dia important. Proven de detenir-vos de matinada. Tot per haver tallat carreteres i aixecat peatges.
—Jo dormia i va aparèixer la Guàrdia Civil amb fusells d’assalt. Van
tallar el meu carrer. Un dispositiu com si busquessin el malvat més
dolent. I vaig tenir la sort de poder escapar-me.
—Mentre ells picaven a la porta?
—Sí. Va ser bèstia bèstia. —I fins on pugueu explicar, quina ruta heu pres per arribar aquí? Del 10 d’abril fins ara, com ha anat? —He arribat fins aquí gràcies a l’organització popular. I ho
deixarem aquí. He tingut la sort de poder-me’n anar per A o per B. El
fet important és que ara sóc aquí disposat a lluitar contra l’estat
espanyol. I a partir d’ara faré això.
—Ara mateix, quin és el vostre dia a dia a Bèlgica?
—Jo ara treballo. Sí, ja treballo. Faig de tècnic de so en una empresa.
Això de ser un exiliat també t’obre portes. També estudio francès. Ara
em centraré en això i a establir-me aquí.
—Avui heu fet la primera conferència de premsa. Ja sou públic. Això pot fer que la policia us vingui a cercar, ara?
—No. La meva crida i cerca és a l’estat espanyol. A Europa, no. De
moment. Però ara és oficial, públic, i si ha d’arribar alguna euroordre
serà a partir d’ara, sí.
—No ho demano per fer safareig, però teniu parella? Ho dic
perquè aprofiten aquestes coses per espantar. Visiten família, amics… i
parella. Collen per aquí.
—Sí, tinc una persona a qui tinc afecte especial. Ens anem veient més,
diguem. I sí, sí. Ja saben qui és, aquesta persona. I els meus amics,
també. De fet, com dius, els han anat a intimidar, per si sabien on era,
amb unes formes totalment intimidatòries. I mirant de fer-los creure
que si no deien on era jo, a ells els passaria igual. De molt males
maneres, de debò. Molt males maneres. Però jo aquí no m’he vist vigilat
en cap cas. Crec que no dec ser tan important per a ells. Ara ho veurem.
Potser sí. Però jo aquí sóc un ciutadà europeu. No em poden fer res.
—M’hi jugo un pèsol que avui a la conferència de premsa hi havia algú del CNI fent fotos o prenent notes.
—Doncs segurament. Doncs que s’assabenti com va la història, que no callarem. No ens arronsarem.
—Sempre heu estat polititzat?
—Polititzat? No ho sé. Jo militava, a Esplugues, en la plataforma contra
el Pla Caufec. D’aquí ve la samarreta. És un pla urbanístic que fa dos
anys que es gesta i que amenaça de destruir l’ecosistema de Collserola.
Una zona de transició necessària per a un parc natural. I, a banda la
qüestió ecològica, a Esplugues no necessitem més centres comercials. I a
final d’any en volen inaugurar un. I el pla inclou una zona de blocs de
pisos de vuit plantes a tocar, literalment, de Collserola. Volen un
Eixample al costat del parc. Habitatges d’alt nivell. No és el model de
poble que volem. Volen convertir Esplugues en una cosa pervertida. Ara,
l’esperit crític, si ho vols dir així, on l’he trobat, és al cau. Jo he
estat escolta. I allà vaig trobar gent que em va despertar inquietuds.
El simple fet de qüestionar-se les coses per mi és vital. Per què? Com? I
intentar anar al fons de la qüestió.
—Militeu en cap partit?
—Partits? No. I no en tinc intenció. El meu paper és al carrer.
—He vist que a la conferència de premsa fèieu una crítica a l’esquerra espanyola.
—Sí. Bé. He explicat un fet que crec que és evident. El feixisme es va
morir plàcidament. Franco es va morir al llit. No el vam treure d’allà.
Ningú no ha pagat, per aquells crims. I fins ara tot això era latent,
però ara és evident que la transició no va ser una transició. Ara estem
emprenyats perquè és superevident. I es veu més clar. Els tribunals de
l’estat espanyol descendeixen de tribunals franquistes. Moltes persones
tenen afinitats amb el franquisme. El franquisme no ha estat mai depurat
a Espanya. És evident. Hauríem de començar a fer fora aquesta genteta. I
netejar les institucions. Ara surt tot. I van desbocats. Christophe Marchand, Adrià Carrasco i Efren (fotografia: ACN).
—I quin creieu que ha de ser el paper de la gent, més enllà dels polítics?—Pregunta molt general. Per sobre de tot, hem de continuar sortint als
carrers. Perquè la repressió, l’objectiu que té, és injectar por a la
gent. I pensar que allò que fas és perillós. No podem permetre que ells
guanyin. Hem de continuar fent pressió i sortint als carrers, perquè es
proclami la República Catalana. I qualsevol mena de mobilització que
creguem legítima serà bona. Hem de mantenir la pressió als carrers.
Perquè jo sóc dels que crec que s’ha de pressionar des de baix. De baix
cap amunt. I una altra cosa: no crec gaire en els líders del poble. El
poble per si sol té la força de ser autònom. Barri a barri. No
necessitem cap líder que ens digui què hem de fer. Aquesta és una de les
claus de l’organització popular. Cada persona per si sola és prou
autònoma. I el grup, també.
—Com veieu el procés?
—Com veig el procés? La repressió té efectes, i crec que sí que és
possible que ens hagin intimidat una mica, però ho hem d’utilitzar i
capgirar-ho. I sortir al carrer. Crec que els polítics s’han
d’espavilar. Sé que això que diré no és fàcil, però crec que el
president hauria d’obrir les presons demà mateix. No entenc per què
tenim els polítics catalans tancats en presons catalanes. I ho permetem.
La pressió ha d’anar cap aquí: cap a alliberar els polítics i continuar
construint una República en què ens posem tots d’acord.
—Vau escriure una carta que deia: ‘Només tinc por que la gent tingui por.’
—Estava inspirat, aquell dia. [Riu.] Com deia, l’única por que tinc és
que la repressió tingui efectes i aconsegueixi derrotar-nos. Això
voldria dir que la gent deixés de sortir al carrer perquè la Tamara i jo
som perseguits. Aquesta és la meva gran por. No podem deixar que la por
ens venci. Tots al carrer.
Quan l’independentisme es va endinsar en el terreny inexplorat de la unilateralitat
Fa un any de l'aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica
‘Senyora Rovira, per què em demana
la paraula?’, li va demanar Carme Forcadell. Feia pocs minuts, a les
deu del matí, que havia començat el ple i aquella pregunta de la
presidenta del parlament, adreçada a uns quants diputats, fou la més
repetida d’una jornada extenuant, interrompuda contínuament per raons
procedimentals. Quan Rovira va aixecar el braç, la mesa de la cambra ja
s’havia reunit per admetre a tràmit la proposició de llei del referèndum
d’autodeterminació. La portaveu de Junts pel Sí va demanar aleshores
d’incorporar-la a l’ordre del dia del debat amb l’objectiu d’aprovar-la
per via ràpida. La diputada de la CUP Anna Gabriel va reforçar la
petició. L’independentisme estava decidit a entrar en el terreny
inexplorat de la unilateralitat. I l’oposició, a dificultar-lo tant com
fos possible, arrambant-se als marges del reglament de la cambra amb un
filibusterisme coordinat. Junts pel Sí i la CUP volien aprovar de primer
la norma que havia de servir de cobertura legal al referèndum del
primer d’octubre i l’endemà, la llei de transitorietat jurídica, que
establia un règim temporal fins a la constitució efectiva de la
República.
Ara fa un any, el 6 i el 7 de setembre de 2017, la majoria
independentista del parlament i el govern (aquest últim amb la signatura
dels decrets de convocatòria del referèndum) saltaven la paret de la
legalitat espanyola. No va ser un salt gràcil ni exempt de contusions.
Més aviat deixava entreveure la cruesa de tot allò que vindria.
L’aprovació de les lleis va greixar d’arguments la maquinària de la
repressió espanyola. L’independentisme aviat va comprovar que no hi
hauria un trànsit plàcid de la llei a la llei. El referèndum no es va
poder ajustar als articles de la norma ni al decret complementari perquè
el Tribunal Constitucional espanyol no tan sols en va suspendre el marc
jurídic, sinó que va desballestar la sindicatura electoral amb multes
elevadíssimes per a tots els integrats. L’1-O, una xarxa organitzada
clandestina i popular, va garantir l’obertura dels col·legis amb
butlletes de vot i les urnes, i els ciutadans van protegir-les amb els
seus cossos dels cops de porra dels agents de la policia i la Guàrdia
Civil espanyoles. La llei de transitorietat no es va desplegar mai, ni
tampoc després de la declaració d’independència del 27-O. Però aquell 6 i
7 de setembre també van evidenciar la incapacitat de l’oposició de
pactar cap alternativa política a la secessió. Ciutadans va anunciar una
moció de censura per forçar les eleccions que de seguida es va veure
que mancava de suport. CSQP es va esberlar.
La
mesa i la junta de portaveus es van reunir unes quantes vegades per
tractar de les peticions de reconsideració de l’oposició (fotografia:
ACN).Banderes retirades L’independentisme no es va agradar pas gaire, aquells dos dies
de ple amb debats fins a la matinada. Però sense una llei catalana que
el regulés no hi podia haver referèndum. El marc jurídic constitucional i
estatutari no l’emparaven i la norma s’ancorava en la legalitat
internacional per garantir la votació amb un règim jurídic que, segons
que deia, ‘preval jeràrquicament’ sobre totes les normes ‘en tant que
regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de
Catalunya’. Es va aprovar a quarts de deu del vespre, amb els 72 vots de
JxSí, la CUP i el diputat no adscrit Germà Gordó, a més de l’abstenció
dels 11 de CSQP. Cs, el PSC i el PP van sortir de l’hemicicle en el
moment de la votació. Els diputats del PP van deixar banderes espanyoles
i catalanes a la bancada. Una altra imatge per a la història. A poc a
poc, la diputada Àngels Martínez va pujar les escales envellutades, va
retirar les estanqueres esteses pels diputats del PP, les va donar a la
CUP, i ningú no va obeir l’ordre de Forcadell de tornar-les allà on
eren.
Albano-Dante Fachin, durant el debat del dia 6 (fotografia: ACN).
El gest de Martínez era el colofó d’un dia en què el seu grup havia
exhibit una divisió que s’havia anat coent durant la legislatura. Joan
Coscubiela va ser un dels capdavanters de les crítiques contra la
tramitació de les lleis, dins l’hemicicle i fora. D’aquí van venir els
aplaudiments que va rebre de Ciutadans, el PSC i el PP. Quatre diputats
de Podem i EUiA, encapçalats per Albano-Dante Fachin, van alçar-se dels
escons durant la intervenció de Lluís Rabell per denunciar que no els
deixaven parlar. Després Martínez retirava les banderes. Abans del 21-D,
la crisi interna de Podem, amb la dimissió de Fachin i la lliçó apresa
del mandat anterior, va dur els comuns a formar un equip parlamentari
més emmirallat en la fórmula barcelonina. Durant el debat, Fachin va
deixar anar algunes de les frases més aplaudides, també per Junts pel Sí
i la CUP: ‘Després del que ha passat avui en aquest parlament, crec que
més que mai és el dia de recordar que qui ha de tenir a les seves mans
el futur de Catalunya és la gent i no un parlament que tantes vegades no
està a l’altura de la situació. Per tant, ens veiem l’1 d’octubre.’ ‘Espectacle lamentable’ Fachin ja havia definit abans aquell ple com un ‘espectacle
lamentable’ per a la ciutadania perquè el debat no entrava en la qüestió
política de fons. Es va centrar en una complicada discussió sobre el
procediment. Junts pel Sí i la CUP van introduir les lleis a l’ordre del
dia mitjançant l’article 81.3 del reglament, una via alternativa a la
que inicialment pretenien emprar. Aquell estiu havien provat de reformar
les normes de la cambra perquè les proposicions de llei es poguessin
aprovar per lectura única, com ho fan al congrés i al senat espanyols i a
la majoria de parlaments autonòmics, però l’intent fou suspès pel TC. A
final de novembre, el tribunal va avalar la reforma: era
constitucional. Però la prerrogativa del govern espanyol perquè les
normes que impugna se suspenguin quan ho demana, la va blocar durant
aquelles setmanes. ‘Fem el debat en les condicions a què vostès ens han
portat, no són les condicions amb què nosaltres hauríem volgut debatre,
un debat tan fonamental com l’exercici del dret d’autodeterminació de
Catalunya’, va dir Rovira.
Durant tota la jornada, l’oposició va denunciar la vulneració dels
seus drets, del reglament, de l’estatut i de lleis com ara la del
Consell de Garanties Estatutàries. Des de bon començament, el secretari
general del Parlament, Xavier Muro, i el lletrat major d’aleshores,
Antoni Bayona, havien advertit la mesa que tenien el deure d’aturar la
tramitació de la llei perquè topava amb les anul·lacions i
interlocutòries prèvies del TC. La resposta de l’estat espanyol no va
tardar. El dimecres 6 a la tarda, el fiscal general de l’estat va
anunciar que presentaria una querella contra Forcadell i els altres
membres de la mesa que havien votat a favor de l’admissió a tràmit de la
iniciativa. L’abisme de la repressió A quarts de dotze de la nit, quan el DOGC ja havia publicat la
llei, Carles Puigdemont i tots els membres del govern van signar el
decret de convocatòria del referèndum i les normes complementàries.
L’executiu feia córrer, després, l’espot del primer d’octubre. La via de
tren que es desdobla: ‘Ara més que mai el futur de Catalunya és a les
teves mans.’ És sabut que sis consellers d’aquell govern són a la presó i
cinc a l’exili. Al març també va ser empresonada Forcadell. I dues
protagonistes més d’aquell ple, Rovira i Gabriel, són a Suïssa. Molts
altres dirigents parlamentaris que van ser decisius en el ple de la
desconnexió, com ara Carles Mundó, Meritxell Borràs, Anna Simó i Lluís
Corominas han deixat la política tot esperant el judici. Aquell dia, a
la tribuna de l’hemicicle també hi havia Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Entre aquell parlament i el d’ara, hi ha l’abisme de la repressió.
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la tribuna del parlament el 6 de setembre de l’any passat (fotografia: ACN).Segona vegada El dia 7, el mateix tràngol. El PDECat va intentar que
s’ajornés el debat de la llei de transitorietat, però no fou possible.
Passades les dues del migdia, tot va tornar a començar. ‘Senyora Rovira,
per què em demana la paraula?’ La portaveu de JxSí demanava de debatre i
aprovar la llei igual que ho havien fet la vigília amb el referèndum.
Gabriel, també. L’oposició va esgotar igualment totes les possibles
peticions de reconsideració per anar suspenent el ple fins que es va fer
fosc. El debat de la llei de transitorietat no va començar fins havent
dinat i la votació va ser passades les dotze de la nit. Abans que JxSí i
la CUP l’aprovessin, el TC va suspendre la del referèndum, seguint la
petició del consell de ministres. CSQP va votar contra de la norma
fundacional de la República i la resta va tornar a sortir de
l’hemicicle. L’endemà, la fiscalia presentava al Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya querelles contra el govern i els cinc membres de
la mesa del parlament que havien permès la tramitació de les dues lleis.
Entre ells, Joan Josep Nuet. Els delictes que s’esmentaven eren
prevaricació, desobediència i malversació.
Fa un any, el parlament i el govern començaven una desconnexió que
acabaria embarrancada en les mateixes institucions. I la unilateralitat,
aparcada.
El govern de Sardenya estudiarà la proposta de la Plataforma per la Llengua de bescanviar professors entre Catalunya i l’Alguer
Representants de l'entitat s'han reunit amb conseller de Cultura de Sardenya, Giuseppe Dessena
El conseller de Cultura de
Sardenya, Giuseppe Dessena, s’ha reunit amb representants de la
Plataforma per la Llengua a la seu del govern sard, a Càller. A la
reunió s’ha parlat de l’aplicació de la nova llei de política
lingüística de Sardenya i ha servit també per a presentar oficialment
l’entitat, present a l’Alguer del 2010 ençà.
La plataforma ha proposat de bescanviar professors entre Catalunya i
Sardenya per tal de formar en llengua catalana els docents algueresos,
molts dels quals no són competents en català. Concretament, es proposa
d’intercanviar cada any cinquanta mestres i professors del Principat per
cinquanta mestres i professors algueresos, que vindrien a treballar a
Catalunya.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
D’aquesta manera, al cap de deu anys d’aplicació, la ciutat catalana
de Sardenya tindria tota la plantilla necessària per a garantir
l’ensenyament en català. El conseller Dessena ha dit que el govern sard
estudiaria la proposta. La nova llei de política lingüística aprovada
pel parlament sard equipara els drets lingüístics dels catalanoparlants
de l’Alguer amb els parlants de sard, després de les esmenes proposades
per la Plataforma per la Llengua.
06.09.2018 22:00
