Colau deixa la hisenda espanyola i signa un conveni amb la catalana per a la recaptació
L'Agència Tributària de Catalunya perseguirà des d'ara els imposts impagats del consistori
L’ajuntament de Barcelona ha signat un conveni amb l’Agència Tributària de Catalunya pel qual cedeix a la Generalitat la recaptació executiva dels imposts, és a dir, la persecució fiscal dels imposts impagats. Un servei que fins ara exercia l’agència tributària espanyola. Aquest conveni té una gran significació, perquè és un salt endavant per l’Agència Tributària de Catalunya, que incorpora el client de més envergadura, l’Ajuntament de Barcelona.
Amb la signatura del segon conveni, que renoven, tots dos organismes intensifiquen la col·laboració en matèria d’intercanvi d’informació tributària i prestació de serveis tributaris, en el marc de la xarxa Tributs de Catalunya. L’objectiu és cooperar en la lluita contra el frau fiscal i millorar el servei de finestreta única tributària per mitjà del qual, ja des del 2015, els barcelonins poden dur a terme gestions tributàries com ara sol·licitar informació o presentar l’autoliquidació i declaracions dels seus impostos —tant pel que fa als tributs locals com als que gestiona l’ATC— en qualsevol de les oficines de l’Ajuntament o de l’Agència. La novetat d’enguany és que se suma al servei de finestreta única la recentment inaugurada Oficina Territorial de l’ATC al Barcelonès Nord.
L’Agència Tributària de Catalunya amplia l’abast de la seva gestió recaptatòria, amb la signatura de convenis com aquest, que fa temps que va acordant amb diputacions i ajuntaments.
Ara fa un any, l’ATC va començar a fer la recaptació executiva dels impostos de la Generalitat -com el de successions i el de patrimoni-. Això li va permetre a l’administració catalana estalviar-se els 10 milions anuals que pagava a la Hisenda espanyola per aquesta feina.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
El parlament britànic crearà un grup sobre Catalunya amb els principals partits
L'All-Party Parliamentary Group on Catalonia inclourà diputats dels principals grups amb representació a la Cambra dels Comuns
El Parlament britànic farà oficial dimarts, 14 de març, la creació d’un grup de discussió sobre Catalunya. L’anomenat All-Party Parliamentary Group on Catalonia el formen vint diputats dels principals partits amb representació a la Cambra dels Comuns, des dels conservadors fins als laboristes passant pels liberal-demòcrates, el Partit Nacionalista Escocès (SNP) i el Partit Nacionalista Gal·lès, Playd Cymru. La iniciativa es va començar a gestar al desembre, quan el delegat de la Generalitat al Regne Unit, Sergi Marcén, va ser convidat a explicar el procés català a Westminster. El diputat de l’SNP George Kerevan, crític amb la judicialització del cas català, n’ha estat un dels impulsors.
Entre els membres de l’All-Party Parliamentary Group on Catalonia hi ha sis diputats de l’SNP: George Kerevan, Douglas Chapman, Martin Docherty-Hughes, Margaret Ferrier, Chris Law, Tommy Sheppard. Per una altra banda, Lord Jones of Cheltenham, Lord Rennard i la baronessa Garden of Frognal hi seran els representants dels liberal-demòcrates. El Partit Nacionalista Gal·lès, Playd Cymru, hi aportarà dos diputats, Lord Wigley i Hywel Williams, tants com el partit conservador, que hi tindrà Sir David Amess i Pauline Latham. Hi haurà així mateix dos laboristes: el diputat Roger Godsiff i Chris Bryant. Els socialdemòcrates també hi seran presents, amb Mark Durkin i Margaret Ritchie. I cal afegir-hi encara una diputada independent, Natalie McGarry.
El grup es reunirà almenys dues vegades l’any i té l’obligació de restar obert a la incorporació de qualsevol diputat o senador britànic que hi mostri interès.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Us oferim un retrat particular de l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys
L'escriptor Josep M. Espinàs.
Retratem l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys. I el definim tot jugant amb el format de diccionari, que a ell tant li agrada, i aplegant entrades que en conjunt el poden caracteritzar, ens el poden acostar. El contingut de cada entrada s’ha confegit a partir d’entrevistes fetes durant la seva carrera o bé a partir de la seva obra, vastíssima: noranta llibres i aviat noranta-un, perquè prepara el volum Collita d’emocions, una tria de moments i personatges sorgits de la vintena de Viatges a peu que ha escrit. Segons la seva editora, Isabel Martí, el llibre podria sortir a principi de setembre, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català.
Les cites entre cometes volades són extretes d’entrevistes. Les que van entre cometes baixes són tretes de les seves obres o d’uns altres textos publicats.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
AFORTUNAT “Al llarg de tots aquests anys he viscut l’atribució de tota mena d’intencions. Però m’he acostumat a acceptar-ho. Jo sé que no tinc certes intencions: sé que no he fet mai res per guanyar diners, que no he fet mai res perquè m’aplaudissin. Ara, em considero un privilegiat, això sí que puc dir-ho, perquè sense haver tingut intencions ni premeditar res, m’he pogut dedicar a un ofici que m’agrada, la gent m’ha acceptat en aquest ofici i així he anat vivint els anys, amb tranquil·litat de consciència. En aquest sentit em considero afortunat.” A PEU… Els viatges a peu de Josep M. Espinàs, pels Països Catalans però també per terres aragoneses, basques, castellanes i gallegues ocupen un conjunt de vint volums i són un gènere per si mateix. L’estudiosa d’aquests volums Elisabet Armengol diu: «El gènere que es va construint a poc a poc amb aquesta sèrie de viatges, tots ells bastant semblants, però a la vegada lleugerament diferents –ja sigui per les particularitats de l’indret o per les incidències i anècdotes que hi tenen lloc, que comporten diferents registres narratius– conformen segons l’autor una “col·lecció de narrativa inusual”, una “aportació modesta però fins ara inexistent –per la intenció i la continuïtat– en la producció de la literatura catalana”, que s’emmarca dins del gènere literatura de viatge, que a la vegada forma part de les escriptures del jo. (…) Espinàs expressa que per a ell els viatges a peu han representat un gran ensenyament a l’hora d’aprendre a respectar la diversitat humana, però sobretot una doble experiència: “el coneixement dels altres i la valoració exacta de nosaltres mateixos”.» Espinàs a peu per Aragó.ARTICULISTA El 23 d’abril de 1976 sortia el primer número de l’Avui, i Josep M. Espinàs hi començava a publicar un article d’opinió diari (tret del dilluns). De llavors ençà, s’ha passat quaranta anys escrivint i publicant cada dia una columna a la premsa. Primer al diari Avui i després a El Periódico. Abans ja havia col·laborat a la premsa, amb reportatges a la revista Destino i articles a El Correo Catalán. El seu primer article va aparèixer el 1949, quan tenia vint-i-dos anys. Avui, la suma dels articles que té publicats als diaris supera els 11.000. Espinàs és un articulista atípic, perquè fuig de l’anàlisi política, se centra en fets populars i quotidians, però sense deixar d’aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. El llibre Una vida articulada recull la seva activitat com a columnista, amb voluntat d’antologia. Ell ha dit: «La meva addicció a l’article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Són molts anys…» BARÇA Es pot llegir a la web del Futbol Club Barcelona: El ‘Cant del Barça’ es va estrenar el 27 de novembre de 1974, dins els actes del 75è aniversari de l’entitat, abans del partit que culminava aquella efemèride. 3.600 cantaires, dirigits pel mestre Oriol Martorell, des de la gespa de l’estadi, van posar veu en públic per primera vegada al nou himne. La lletra l’havien escrita Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i la música l’havia composta Manuel Valls. Ràpidament aquest himne es va fer molt popular, gràcies al ritme, al fet que és possible d’acompanyar-lo picant de mans, i a una lletra molt encertada, que resumeix els valors que s’associen al barcelonisme, especialment l’esperit d’acollida a tots els qui volen integrar-se en la societat catalana, i l’esperit de club, que ha de ser present en tota la massa social. CANÇONS INFANTILS En el llibre-disc Les 26 cançons infantils (La Campana), Josep M. Espinàs escriu: «S’havia aconseguit arrencar el moviment de la Nova Cançó. Eren els anys seixanta del segle passat. El moviment creixia perquè s’hi anaven incorporant nois i noies joves. […] Però hi havia una altra generació, la dels nens i les nenes de pocs anys. I quines cançons els arribaven? Algunes d’aire tradicional. […] Aleshores vaig pensar que es podia obrir un nou camí perquè les criatures s’afegissin al corrent de cançó en català que havien iniciat els grans. […] Aleshores jo estava vinculat a Concèntrics, l’empresa discogràfica que havia creat Ermengol Passola. […] Em va semblar que el desafiament era apassionant. Jo ja tenia l’ofici de fer cançons i podia intentar aplicar-lo a les cançons per als petits. […] La música l’havia de fer un músic professional que, a més, tingués una excepcional capacitat de construir, a partir de cada tema, un ritme i una melodia adequada. Francesc Burrull era aquest expert.» CAPELLETES LITERÀRIES “Jo crec que per a l’escriptor és bo tenir connexions fora de la seva pràctica d’escriptor per no tancar-se en ell mateix, per aprendre coses de la vida i després portar-les a la seva literatura. Jo no he connectat amb grups literaris, però ja des de molt jove. No feia com aquells poetes joves que anaven a casa del Riba, per exemple, per veure el mestre. No és que hagi tingut una falta de respecte, és que és el meu temperament. A mi m’avorreixen les discussions literàries. Jo tinc una penya que es reuneix cada setmana i entre aquests amics no n’hi ha cap altre d’escriptor. Hi ha un ginecòleg, un relacions públiques, un microbiòleg, un especialista en cinema, un dissenyador. Jo amb aquesta penya no parlo pas dels meus llibres.” DICCIONARI COROMINES “Sóc un gran admirador de Joan Coromines, el filòleg, el consulto sovint per plaer. Obro per qualsevol pàgina i trio una paraula. M’explica d’on ve cada paraula, què significa. Els orígens de les paraules sempre m’han interessat molt. Potser perquè em dic Espinàs, que la gent no sap que ve del Rosselló i l’espinàs és l’esbarzer. Però jo procuro no tenir punxes.” EDICIONS LA CAMPANA Josep M. Espinàs i Isabel Martí van fundar Edicions la Campana el 1985. L’escriptor i l’editora s’havien conegut un any abans a Enciclopèdia Catalana, on ell formava part del consell literari de Proa i ella hi feia de secretària. Els primers llibres que van editar foren títols de l’Espinàs: un primer recull d’entrevistes del programa Identitats, Aprendre a conviure, un segon volum d’Identitats i El teu nom és Olga, el més venut de la història de l’editorial. ESPAII TEMPS “L’espai per a mi és molt més important que el temps. El temps ens modifica d’una manera visible; en canvi no ens adonem de com ens modifica canviar d’espai. Som uns altres. El temps se’m fa evident. Tot passa en el temps. Els dies no tenen importància, perquè jo penso el temps present. M’interessa el temps com a producte que s’ha incorporat a la meva vida i a la meva experiència, no pas per fer discursos.” ESTIL “Amb els anys fas un aprenentatge: cada vegada amb menys paraules intentar dir més coses. Coses que no són transcendentals, però que reflecteixen la meva manera de veure les coses, la realitat, la gent. Es barreja l’apunt autobiogràfic amb la realitat que m’envolta. Amb la quantitat de llibres que he fet, si no anés depurant, em penso que no hauria arribat enlloc. […] Jo no he trobat una manera d’escriure, jo he tingut una manera d’escriure. En aquest sentit sóc fatalista. Jo no busco, m’he trobat sempre que les coses sortien com sortien. Potser perquè era l’única manera que podien sortir de mi. […] Jo no vaig decidir ser escriptor. La millor frase que m’han dit mai va ser una vegada fent un viatge a peu, essent a la Pobla de Massaluca (a la Terra Alta), una senyora em va dir: ‘A vostè no li diuen escriptor?’ Jo sóc una persona a qui diuen escriptor, no una persona que va voler ser escriptor. Són els altres els que m’han fet escriptor.” I al llibre El meu ofici, diu: «L’estil és una cosa molt delicada. Si el forces per pujar un graó en l’escala de la prestigiosa complexitat, el risc de frustració és considerable.» ÈXIT “He d’acceptar l’èxit, però no és una paraula que jo faci servir mai. No és del meu vocabulari familiar. Prenc la cita de Thomas Merton, que deia: Condicions per tenir èxit? Primer, tenir-ne ganes (els més pedants en diuen vocació). Després, tenir unes determinades aptituds. Determinades, perquè si en tens moltes, l’esforç que fas és mínim i no van endavant, i si no en tens cap, no ho pots fer. I en tercer lloc, que les circumstàncies no siguin massa desfavorables. No que sigui favorables sinó que no siguin excessivament desfavorables.” IDENTITATS Un programa d’entrevistes dirigit i presentat per Josep M. Espinàs, que es va emetre per TV3 entre el 1984 i el 1988. Espinàs va entrevistar les personalitats més significatives del món cultural català, en els gairebé cent capítols de la sèrie. Aquest programa el va fer molt popular. Entre els entrevistats: Salvador Espriu, Joan Coromines, Montserrat Roig, Pere Calders, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Tísner, Carme Serrallonga, Eliseu Climent, Pere Duran Farell, Lluís Llach, Oriol Regàs, Joaquim M. Puyal, etc. INVENTARIS A Josep M. Espinàs li agrada de fer llibres d’inventari. N’ha escrits sobre els records de la seva infantesa; en forma de cartes, sobre la relació amb la seva filla Olga; a seixanta-cinc anys, sobre les jubilacions que ha anat practicant en el curs de la vida; a setanta-quatre anys, sobre els moments que salva en un ‘temps afegit’ de vida; sobre les relacions particulars que ha establert amb alguns escriptors destacats, sobre l’ofici, el fet de ser escriptor i d’escriure… Són llibres que formen un tot i que es poden llegir com unes memòries fragmentades. Espinàs amb la seva editora, Isabel Martí.ISABEL MARTÍ Editora de Josep M. Espinàs des del 1985. Tots dos, cofundadors de la Campana (‘It’s a bell’ – Isabel: Espinàs es va inventar el nom de l’editorial a partir d’aquest joc fonètic). En el llibre El meu ofici, parlant d’editors amb els quals havia treballat, diu d’Isabel Martí: «…per primera vegada, i quan ja havia publicat més de quaranta llibres, em vaig trobar amb una editora que llegia els originals, feia anotacions al marge del meu text, em proposava petits afegits o supressions. És a dir, algú que, en col·laboració amb l’autor, exercia el seu ofici d’editor. […] He acceptat sense dubtar el noranta per cent de les observacions que m’ha fet. He tingut, doncs, aquesta sort: trobar un editor que s’estima els seus autors, que els respecta i que treballa a favor de la qualitat dels seus llibres. Ni amb autoritarisme ni amb indiferència. Amb convicció. Sóc conscient del meu privilegi.» LECTORS Diu Espinàs: “No penso que hagi estat un dels escriptors més populars, però sí que puc ser un dels escriptors que té més fidels seguidors, perquè han trobat una mena de literatura, un estil, una manera d’explicar i han fet compatible aquesta literatura amb la seva vida, amb la seva experiència.” L’escriptor va dedicar un llibre a algunes cartes que havia rebut de lectors al llarg de la seva dilatada carrera d’articulista. És Entre els lectors i jo. Hi diu: «No hi ha dos lectors iguals. Les reaccions davant d’una frase, d’un títol o d’un article sencer són extraordinàriament diverses, encara que cada lector pensi que la seva valoració és la natural, la raonable. L’articulista sap que no. L’articulista sap, per experiència, que les interpretacions del que ha escrit són múltiples. Sovint rebem cartes amb algun comentari que no ens hauríem imaginat mai.» MORT “Jo en parlo de la mort, perquè és un fet evidentíssim, però no m’impedeix pensar en el dia a dia, en el minut, en el segon.” En el llibre La bella capitana, Espinàs parla de la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. Escriu: «Hi ha morts que són estèrils. Són com un gra que cau de l’arbre en terreny inhòspit. Hi ha morts fecundes, que reneixen en els sentiments, en les idees dels altres. Morts que han deixat un petit rastre en uns llibres, en unes músiques, en unes pintures. Són les morts que han estat acollides pel pas del temps. La mort potser existeix perquè una nova vida pugui empènyer el món. No sempre és fàcil dominar els finals.» NÉSTOR LUJÁN Periodista, gastrònom, i escriptor, fou un dels grans amics d’Espinàs, a més de ser el seu cunyat. A Una vida articulada escriu, arran de la mort de Luján: «Has estat això, espiritual i sensual, un prodigiós barrejador de sucs de vida, l’home més allunyat del monolitisme, el més antipedant dels cultes, i la llibertat de la teva intel·ligència et feia dir que no suportaves la perfecció. Jo també ho crec: deixar-se endur per un batec arriscat d’entusiasme val més que assegurar-se un rigor esporuguit. Tota la vida has estat això, Nèstor, un desafiador incorregible i feliç.» Josep M. EspinàsNOVEL·LES I PROSES L’inici literari d’Espinàs va ser en l’àmbit de la ficció. Del 1953, amb Com ganivets o flames (premi Joanot Martorell) fins al 1968, va escriure nou novel·les, entre les quals va aconseguir el premi Sant Jordi per L’últim replà (1961). Després va dir prou i de llavors ençà s’ha dedicat als gèneres de no-ficció: els llibres de viatges, proses memorialístiques, de reflexió sobre temes actuals o intemporals, etc. Ell s’explica: “Literàriament no m’he penedit mai de res. Tampoc no he planificat mai res. Ha sortit el que ha sortit. Cert que vaig fer nou novel·les i vaig guanyar el premi Sant Jordi. I els editors volien publicar novel·les i els lectors les compraven. Semblava que havia de seguir aquest camí. Per què vaig deixar d’escriure novel·les? No ho sé. No em sap greu haver deixat la novel·la. Era una època que tampoc no hi havia prosa narrativa en català. Hi havia una preponderància de la poesia en la postguerra immediata. I era molt estrany que un noi jove català, que havia anat a l’escola en castellà, escrivís en català una novel·la. Però tampoc no ho vaig planificar. Ho he fet sempre tot així, com si fos fàcil. Per això no he tingut enveges, obsessions ni ambicions. A mi la literatura m’és fàcil, però no dic que sigui fàcil.” OFICI “Tots els textos que escric no els he planificat prèviament. Agafo una idea i començo a escriure i quan s’acaba, s’acaba. I oblido els textos immediatament. Formen part del passat. Tot el que escric és fet sense premeditació i no ho corregeixo mai. No sé corregir, perquè no estic segur de millorar-ho. Estic segur que el que em surt per primer cop és el millor que em pot sortir. Tot i que jo no sé mai si el que escric està bé. Aquest és el secret. Hi ha un subconscient que em diu que allò valia la pena escriure-ho i que deu tenir un interès. Però és allò. I tornar a pensar en una cosa que m’ha sortit seria com falsificar-me a mi mateix. La literatura és el com, no pas el què. […] I jo no aspiro a la perfecció. […] A mi no m’agrada patir. Si hagués de patir, tot escrivint, no escriuria. Per escriure, patir? No m’imagino patint pel meu ofici. Si una cosa no m’ha sortit d’entrada ho he deixat córrer. Patir no va lligat a l’ofici d’escriure.” Va dedicar el llibre El meu ofici al seu ofici d’escriptor. OLGA El teu nom és Olga és el llibre més venut dels noranta que ha publicat Josep M. Espinàs: 94.000 exemplars i traduït a vuit llengües. El llibre, dedicat a la seva filla Olga, que té síndrome de Down, és escrit en forma de cartes. Al començament d’aquest volum Espinàs s’adreça al lector: «Amb els anys he anat madurant el convenciment que la relació entre l’Olga i jo no era un afer estrictament privat, i segurament la meva condició d’escriptor m’ha empès a córrer el risc de passar la barrera. El risc és, sovint, l’amic que ens ajuda a fer amics, i voldria que totes les Olgues del món en tinguessin cada dia més. Per això les havia d’escriure, aquestes pàgines. I m’hauria sabut greu no arribar-hi a temps, perquè penso que si en aquest llibre hi ha alguna cosa vàlida és l’amor a la vida.» OLIVETTI A El meu ofici escriu: «Una de les gràcies que trobo a la meva vella Olivetti és que quan hi escric fa soroll. […] Quan tinc una idea clara, la sèrie dels petits sorolls s’accelera, és més rítmica. A vegades, dubto i m’aturo després de vuit o deu percussions. Normalment és un silenci curt. Si fos llarga, la pausa, voldria dir que allò que vull escriure encara no ho tinc prou madur. Aquests silencis de la màquina són fracassos temporals. Quan torno a sentir el tac-tac, tac, tac-tac-tac-tac, el soroll irregular em tranquil·litza, m’anima. És com si, quan pico la te, i la o, les lletres em parlessin. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta que va passant lentament. Aquest és el soroll del meu ofici..» I també explica en una entrevista: “Aquesta Olivetti m’ha acompanyat cinquanta anys. És un dels grans amics que tinc. I penso que no l’abandonaré mai. I si m’abandona ella, doncs què hi farem.” PIPA “Hi he fumat sempre. I realment m’ha acompanyat en tots els viatges a peu. Quan dubto, encenc una pipa i mentrestant penso. La pipa, per mi, és un instrument de treball, perquè és còmplice del que escric. […] La màquina d’escriure té un ritme i la pipa en té un altre. Les diferències són evidents, que la pipa separa i la màquina continua. Però sí que és cert que amb totes dues coses el món funciona i que estic en un món on jo també puc funcionar.” POPULAR “Sí que sóc un escriptor popular. Miro de ser rigorós amb les paraules, i en aquest cas popular vol dir conegut del poble. Però per una part petitíssima del poble sóc popular. Has de tenir en compte les proporcions. Sóc molt relativista amb tot això. Fa temps, quan anava pel carrer i em parava una persona i em deia: ‘Jo el llegeixo sempre’, em posava vermell i no sabia contestar amb naturalitat. Això m’amoïnava una mica. De jove he estat molt tímid. Això se m’ha curat amb l’edat. Però sí que tinc un cert punt de no voler presidir, de prendre un paper més discret.” POSTERITAT «Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte. […] En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que, si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida.» PREDICCIONS “Ben poques coses que s’han predit han passat. Ben poques coses. Hi havia científics i tècnics que deien que el petroli s’acabaria el 1972. Després van dir el 2010. Ara ja parlen del 2050.” PUDOR “Els Espinàs tenim pudor a expressar els sentiments. Però això no crec que afecti els meus llibres, perquè en el moment que els escric no tinc pudor ni tinc res, perquè no sé què estic fent. Tinc al cap alguna cosa i intento trobar les paraules per explicar-la. I ho faig amb naturalitat i llibertat, sense haver-me programat per fer un llibre que tracti d’un tema d’una manera determinada. Això seria massa artificiós.” Espinàs a l’anterior redacció de VilaWeb, amb motiu dels seus vuitanta anys.
RECORDS“Jo recordo poc. Tinc imatges visuals. Els meus records són visuals. Sóc molt visual i això potser en la meva literatura es veu. De dates, en canvi, no en retinc mai cap. Jo no tinc records amuntegats de l’estil: ‘Quan tenia set anys…’ Quan jo tenia aquesta edat era molt petit, és l’única cosa que sé.”
SANT JORDIDurant 62 anys consecutius, per la diada de Sant Jordi, Espinàs ha presentat llibre nou i ha sortit al carrer, a signar exemplars, a trobar-se amb els seus lectors. Explica: “Una vegada, per Sant Jordi, se’m va atansar una noia i em va demanar que dediqués el llibre a la seva filla, que encara no havia nascut. No hi era, però ja li volia començar a fer una biblioteca. És curiós. Aquesta festa m’agrada, perquè veus la diversitat de lectors i et cures de qualsevol idea monolítica sobre el que sigui.”
SENY“Veure és opinar, perquè cadascú té la seva mirada i si ho escric d’una determinada manera, opino. I el lector sempre té una opinió del que fas. Aquest és el risc d’escriure, que els altres opinen, allò que has volgut i allò que no has volgut. I has de passar aquesta penitència. T’hi has d’acostumar i no enfadar-te. El l’ector estàa en el seu dret. De mi han opinat les coses més contràries. Que sóc un home de seny, per exemple. Ja sé que ho sóc en moltes coses, però faig coses que no són assenyades. De fet, no ho sóc pas un home de seny. Escriure poemes a l’adolescència, ja no és de seny; als quinze anys escriure una novel·la, ja no és de seny; a la postguerra escriure una novel·la en català, no és de seny. Després, decidir-se obrir camí amb la cançó, no és assenyat… He fet moltes coses a la vida que no són assenyades tal com s’entén seny: sigues prudent, calcula les coses bé i pren la decisió adequada.”
SETZE JUTGESTal com s’explica a la Viquipèdia: Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l’ús del català cantant cançons contemporànies en la nostra llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan aparegueren cantants professionals. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta. Més tard, el cercle s’anà ampliant amb nous cantants: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera.
VIDA I FESTADel llibre I la festa segueix, Espinàs comenta: “Mentre visquis, vius una festa. Viure és tan interessant! Anar pel carrer, pujar a un autobús, sentir què diu pel mòbil una noia, que deixa anar un crit i m’espanta… La vida és una cosa que no s’acaba mai si vas amb els ulls i les orelles ben obertes. I, per tant, la festa segueix, la vida segueix. Festa és un sinònim de vida.”
VERSOS“Jo sempre he escrit versos. Sóc una persona de les que encara fa versos, no poemes i encara menys, poemaris. Són versos d’ocasió. Conec la mètrica, la tècnica. I per a la penya que freqüento, cada any faig uns versos per Nadal, correctes, amb una mica d’ironia, em diverteix fer-ne. Ara, la poesia és secreta, encara que n’he publicat alguna. Jo he publicat dotzenes de versos en català a la revista Sábado gráfico, fent sàtira política. De jove vaig fer els versos d’adolescent corresponents. M’ha agradat sempre fer versos, i trobo que és interessant, perquè et dóna una disciplina tècnica. M’interessa molt la música a mi i m’agradaria que algun crític digués: ‘I la música d’aquestes proses està bé i per això de tant en tant les fa en vers’. L’accent per a mi compta molt. Potser la música que hi ha en cada frase meva, és el que fa que el lector s’hi senti identificat, perquè viu la música, no només la idea. El ritme, paraula clau.”
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
“Històricament, Barcelona l’han fet arquitectes barcelonins. Les grans apostes urbanes s’han fet des d’aquí, per bé i per mal”, afirma l’arquitecte Jaume Prat. “Tot i que el Pla Macià és de Le Corbusier, el va desenvolupar amb arquitectes locals -afegeix-; el planejament de la Vila Olímpica sorgeix del despatx d’Oriol Bohigas, i el Fòrum també està fet aquí, malgrat que hi ha intervencions d’arquitectes estrangers”. A més de l’impacte d’aquestes transformacions, a Barcelona han deixat el seu segell onze despatxos guardonats amb el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, com els de Richard Meier, I.M. Pei, Frank O. Gehry, Álvaro Siza, Norman Foster, Herzog & de Meuron, Toyo Ito, Jean Nouvel i Richard Rogers. Fins a l’última edició del guardó, el més pròxim era Rafael Moneo. Des de dimecres, RCR són els primers catalans que l’aconsegueixen. “De molts d’ells destacaria la gran professionalitat -apunta Prat-, i que tenen una capacitat de fer recerca i desenvolupament brutals. Treballen en una doble via: tenen la visió de l’autor, que fa que els seus edificis puguin tenir un caràcter icònic, i també tenen al darrere empreses potents que fan que els edificis funcionin i siguin rendibles”.
"Existeix la idea subjacent de voler fer de la ciutat un àlbum de cromos, però a Barcelona no ha passat tant com a Nova York i Londres"
Jaume Prat Arquitecte
Els primers d’aquests arquitectes que van desembarcar a Barcelona -Meier, Gehry i Álvaro Siza- ho van fer arran de la gran transformació que la ciutat va experimentar amb els Jocs Olímpics. I els suïssos Herzog & de Meuron van arribar amb un altre canvi de fesomia de la ciutat, el Fòrum de les Cultures. Amb aquests noms Barcelona ha potenciat el seu prestigi en el mapa global de l’arquitectura, però aquest fenomen també ha rebut crítiques i sovint s’ha dit que Barcelona no té les obres més reeixides d’aquests arquitectes. “Existeix la idea subjacent de voler fer de la ciutat un àlbum de cromos, però a Barcelona no ha passat tant com a Nova York i Londres. En canvi, Berlín va fer l’aposta contrària: molts dels bons edificis que hi ha són d’arquitectes estrangers. Aquí no ha passat això”, diu Prat.
"Barcelona ha tingut la sort de tenir un nivell arquitectònic mitjà molt acceptable"
Roger Subirà Arquitecte
En aquest sentit, l’aportació d’aquests professionals està emmarcada per l’arquitectura catalana recent. “El gran èxit de Barcelona és l’espai públic. I també ha tingut la sort de tenir un nivell arquitectònic mitjà molt acceptable”, afirma Roger Subirà, arquitecte i director de l’últim congrés d’arquitectura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. “A diferència de ciutats com Londres i Berlín -diu Subirà-, la nostra postmodernitat ha sigut més una manera de fer que no una sèrie d’estils molt personals”.
La importància de l’urbanisme
“Els edificis no estan mai sols”, afirma la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos. “A alguns dels edificis d’arquitectes premiats amb el Pritzker se’ls ha demanat tensionar l’espai i convertir-se en un punt d’atracció, i ho han aconseguit”, subratlla.
“A alguns edificis Pritzker se’ls ha demanat convertir-se en un punt d’atracció, i ho han aconseguit"
Anna Ramos Directora de la Fundació Mies van der Rohe
En aquest sentit, el teixit urbà és cabdal i com ha evolucionat també ha marcat el caràcter de les obres. “Quan tens una ciutat la conformació de la qual té prou força, com és el cas de l’Eixample i dels diferents barris de Barcelona, els edificis nous tenen unes condicionants que han de respectar, i aleshores no desentonen”, explica l’arquitecta i professora de l’ETSAB Zaida Muxí. Per això, marca un punt d’inflexió a la ciutat amb el desenvolupament del districte 22@, la zona de Diagonal Mar i, a l’Hospitalet de Llobregat, la urbanització de la plaça Europa. “En les zones que es van voler més lliures i més globals, crec que l’espifien gairebé tots aquests arquitectes. Es va voler desfer la cotilla de l’Eixample i l’urbanisme es va afeblir. A l’Eixample pots tenir una obra de Gaudí en una cantonada, i no passa res. En canvi, en aquestes zones els edificis ja no formen un conjunt i s’acaben convertint en un poti-poti”, subratlla.
"Quan es desfà la cotilla de l’Eixample, l’urbanisme s'afebleix"
Zaida Muixí Arquitecta i professora de l'ETSAB
Encara hi podria haver hagut més Pritzkers a Barcelona si no s’haguessin quedat al calaix dos projectes de la desapareguda Zaha Hadid: la Torre Espiral i la plaça de les Arts. I tampoc no es va construir una torre de Gehry a la Sagrera. En canvi, a Santa Coloma de Gramenet Eduardo Souto de Moura sí que va aixecar el complex La Pallaresa. “Un edifici que hauríem de reivindicar molt és l’estació de Sants, dels RCR. És el gran projecte d’aquests arquitectes que Barcelona es mereix tenir”, conclou Roger Subirà.
Els arquitectes d’elit que han deixat empremta a la ciutat
01. Richard Meier
Macba (1995)
La joia de la corona del pla urbanístic anomenat Del Liceu al Seminari. La construcció d’un edifici blanc que beu de Le Corbusier i dels pioners de l’arquitectura moderna al cor del Barri Xino va tenir gairebé més impacte que les qualitats del mateix edifici. És una de les primeres grans obres d’un arquitecte estrella a Barcelona.
540x306Edifici del Macba, de Richard Meier (1995) / JÚLIA RODRÍGUEZEdifici del Macba, de Richard Meier (1995) / JÚLIA RODRÍGUEZ
1 / 1
Edifici del Macba, de Richard Meier (1995) / JÚLIA RODRÍGUEZ
02. Frank O. Gehry
El peix de la Vila Olímpica (1992)
L’autor del Guggenheim de Bilbao també ha bolcat en els seus edificis la seva fascinació pels peixos, com es pot observar en aquesta pèrgola monumental de 56 metres de llargada i 35 d’alçària ubicada a la vora de l’Hotel Arts. Havia de ser transitable.
540x306El peix de Frank O. Gehry (1992) / XAVIER BERTRALEl peix de Frank O. Gehry (1992) / XAVIER BERTRAL
1 / 1
El peix de Frank O. Gehry (1992) / XAVIER BERTRAL
03. Álvaro Siza
Centre meteorològic de la Vila Olímpica (1992)
El pla de la Vila Olímpica preveia que l’edifici fos cúbic, però l’arquitecte va voler fer un cilindre. “Aquest fet millora molt la seva condició urbana”, diu Jaume Prat. Tot i que no ha tornat a construir a Barcelona, Siza ha realitzat altres treballs a prop, com el Teatre-Auditori de Llinars del Vallès i les piscines del Parc Esportiu de Cornellà de Llobregat.
540x306El centre meteorològic de la Vila Olímpica d'Álvaro Siza (1992) / FRANCESC MELCIONEl centre meteorològic de la Vila Olímpica d'Álvaro Siza (1992) / FRANCESC MELCION
1 / 1
El centre meteorològic de la Vila Olímpica d'Álvaro Siza (1992) / FRANCESC MELCION
04. Rafael Moneo
L'Auditori (1999)
A Barcelona hi ha obres d’aquest arquitecte de totes les mides, des de l’interiorisme de la galeria Joan Gaspar, dels anys 70, fins a dues grans obres com L’Auditori -que dialoga amb l’entorn a través del formigó i l’acer corten - i l’Illa Diagonal, creada a quatre mans amb el desaparegut Manuel de Solà-Morales. També destaca per la capacitat de fer ciutat.
540x306L'Auditori de Rafael Moneo (1999) / L'AUDITORIL'Auditori de Rafael Moneo (1999) / L'AUDITORI
1 / 1
L'Auditori de Rafael Moneo (1999) / L'AUDITORI
05. Ieoh Ming Pei
World Trade Center (1999)
Les quatre torres que formen el complex evoquen la forma d’un vaixell i formen part del procés de regeneració del port que va arrencar a mitjans dels anys 80.
540x306El World Trade Center de Ieoh Ming Pei (1999) / RUTH MARIGOTEl World Trade Center de Ieoh Ming Pei (1999) / RUTH MARIGOT
1 / 1
El World Trade Center de Ieoh Ming Pei (1999) / RUTH MARIGOT
06. Norman Foster
Torre de Telecomunicacions de Collserola (1992)
A més de ser una de les icones de la Barcelona olímpica, és l’edifici més alt de Barcelona: fa 288 metres, més de 100 per sobre de la Sagrada Família quan estigui finalitzada. És fruit de la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona d’evitar la proliferació de les antenes de telecomunicacions necessàries per als Jocs Olímpics concentrant-les en una sola torre.
540x306La Torre de Telecomunicacions de Collserola de Norman Foster (1992) / PERE TORDERALa Torre de Telecomunicacions de Collserola de Norman Foster (1992) / PERE TORDERA
1 / 1
La Torre de Telecomunicacions de Collserola de Norman Foster (1992) / PERE TORDERA
07. Herzog & de Meuron
Edifici Fòrum (2004)
L’afany experimental d’aquest duet d’arquitectes suïssos no deixa indiferent a ningú. Del triangle que avui és el Museu Blau se’n van haver de reparar revestiments de l’interior i també se’n va criticar el cost. Malgrat tot, també juga un paper urbanístic estratègic: “Està traçat segons les alineacions lògiques de l’entorn. I com que s’aixeca i la ciutat li passa per sota, dota aquella àrea d’una condició urbana brutal i millora tot el que hi ha al seu voltant”, diu Prat.
540x306L'Edifici Fòrum de Herzog & De Meuron (2004) / ALBERTO ESTÉVEZL'Edifici Fòrum de Herzog & De Meuron (2004) / ALBERTO ESTÉVEZ
1 / 1
L'Edifici Fòrum de Herzog & De Meuron (2004) / ALBERTO ESTÉVEZ
08. RCR
Biblioteca Joan Oliver (2007)
Els últims premis Pritzker també se saben adaptar a un context tan dens com l’Eixample i treure suc a un projecte que inclou diversos usos: la Biblioteca Joan Oliver, un centre per a la tercera edat i el pati d’interior d’illa. També han dissenyat l’interiorisme del restaurant Enigma, d’Albert Adrià.
540x306La Biblioteca Joan Oliver de RCR (2007) / FRANCESC MELCIONLa Biblioteca Joan Oliver de RCR (2007) / FRANCESC MELCION
1 / 1
La Biblioteca Joan Oliver de RCR (2007) / FRANCESC MELCION
09. Jean Nouvel
Torre Agbar (2005)
La comparació de l’edifici amb la Sagrada Família va aixecar polseguera. Malgrat tot, Nouvel va dissenyar un gratacel amb tanta entitat que fins i tot ha mantingut el nom a nivell popular després de canviar de propietaris. A més, Jean Nouvel és un dels arquitectes internacionals amb més obra a Barcelona: també són seus la Fàbrica Moritz, el Parc del Centre del Poblenou i, a l’Hospitalet, l’Hotel Catalonia Fira.
540x306La Torre Agbar de Jean Nouvel (2005) / PERE TORDERALa Torre Agbar de Jean Nouvel (2005) / PERE TORDERA
1 / 1
La Torre Agbar de Jean Nouvel (2005) / PERE TORDERA
10. Toyo Ito
Hotel Porta Fira (2010)
Aquest arquitecte ha llegit el context barceloní a través d’un col·lega local que el fascina: Antoni Gaudí. La seva empremta és evident al recinte de la Fira, a l’Hotel Porta Fira i a la façana de l’edifici Suites Avenue, al passeig de Gràcia.
540x306L'Hotel Porta Fira de Toyo Ito (2010) / MANOLO GARCÍAL'Hotel Porta Fira de Toyo Ito (2010) / MANOLO GARCÍA
1 / 1
L'Hotel Porta Fira de Toyo Ito (2010) / MANOLO GARCÍA
11. Richard Rogers
Centre Comerical Arenas (2011)
La conversió de l’antiga plaça de toros de Les Arenes en un centre comercial arrenca amb una solució agosarada: convertir la façana en una pell sostinguda per una gran corona metàl·lica. Les obres van patir problemes financers i les van acabar el despatx Alonso Balaguer. Rogers també és l’autor de l’Hotel Hesperia Tower, a l’Hospitalet.
540x306El Centre Comercial Arenas de Richard Rogers (2011) / MANOLO GARCÍAEl Centre Comercial Arenas de Richard Rogers (2011) / MANOLO GARCÍA
1 / 1
El Centre Comercial Arenas de Richard Rogers (2011) / MANOLO GARCÍA
Nixon s'acomiada al peu d'un helicòpter als jardins de la Casa Blanca, el 9 d'agost de 1974.
“Watergate 2.0”; “ressons de Watergate»; «potencialment pitjor que Watergate»... El nom de l’únic escàndol que per ara ha forçat la dimissió d’un president dels Estats Units, Richard Nixon, s’ha convertit en una referència constant en la jove presidència de Donald Trump. Al centre de la crisi, aquesta vegada, hi ha un fet molt més greu que aquell robatori de documents a la seu del Comitè Nacional Demòcrata a l’hotel que va donar nom a l’escàndol. Ara es tracta de les sospites, provades segons la intel·ligència dels Estats Units, que un poder estranger, Rússia, va interferir en el procés electoral (en part també amb un robatori, aquesta vegada a través d’un ciberatac, als demòcrates).
Els contactes de membres de l’equip i el cercle més pròxim de Trump amb representants de Moscou, primer negats però ara ja confirmats en almenys quatre casos, no proven que la campanya o el mateix Trump fessin res il·legal. De moment, però, ja han tingut conseqüències. Han forçat la dimissió del general Michael Flynn com a assessor de seguretat nacional per mentir sobre el contingut de converses que va mantenir amb l’ambaixador rus, Serguei Kislyak (en una de les quals, al desembre, durant la transició, hi havia també Jared Kushner, gendre i assessor de Trump). I dijous van portar el fiscal general, Jeff Sessions, a inhibir-se en qualsevol investigació sobre la campanya.
Aquests contactes plantegen incòmodes interrogants, entre els quals la pregunta clau és la mateixa que va plantejar el senador Howard Baker en el comitè especial que va investigar el Watergate i que ha quedat per a la història: «¿Què va saber el president i quan ho va saber?». Perquè historiadors, periodistes, observadors i protagonistes d’aquell escàndol coincideixen a dir que el que va enfonsar Nixon va ser l’intent d’encobriment més que no pas el robatori. «El va atrapar la mentida més que aquell incident particular», va dir John Dean, l’advocat d’aquella Casa Blanca que va ser el «mestre de l’encobriment» i va testificar contra el seu president.
“NINGÚ QUE JO SÀPIGA”
El 16 de febrer, en una roda de premsa, a Trump se li va preguntar si sabia si algun dels assessors de la seva campanya havia tingut contacte amb Rússia durant les eleccions. La seva resposta va ser: «Ningú que jo sàpiga». Però dimecres The Washington Post va revelar que Sessions va mantenir abans de les eleccions almenys dues trobades amb l’ambaixador rus als EUA, Serguei Kislyak, al juliol en una conferència celebrada als marges de la Convenció Republicana i al setembre al seu despatx al Senat.
També en aquella conferència a Cleveland es va veure amb Carter Page, un inversor i consultor especialitzat en energia amb llaços amb Rússia que fins al setembre va ser assessor de la campanya de Trump en matèria de seguretat nacional. Filtracions a diferents mitjans han revelat que Page ha estat en els radars de l’espionatge pels seus potencials contactes amb Rússia durant la campanya, igual que Flynn, Paul Manafort (que va ser segon cap de campanya de Trump): l’advocat personal de Trump, Michael Cohen i Roger Stone, un veterà republicà.
ALTRES PARAL·LELISMES
Hi ha més paral·lelismes entre el moment actual i el del Watergate. Com va succeir amb Nixon i el seu vicepresident, Spiro Agnew, l’actual Administració ha portat la relació amb la premsa fins a perillosos extrems de tensió. Trump i estrategs com Steve Bannon han declarat obertament la guerra als mitjans i els han arribat a qualificar d’«enemics del poble», però és el periodisme d’investigació de mitjans com el Post el que ha forçat la dimissió de Flynn i la inhibició de Sessions.
Per la complexa i difícil relació de Trump amb la comunitat d’espionatge, és difícil pensar que pugui usar la CIA com va fer Nixon per interferir en la investigació de l’FBI del Watergate. Però aquest és un moment també marcat per les filtracions, que obsessionen gairebé tant Trump com ho van fer a Nixon, el president que tres mesos després d’arribar a la Casa Blanca va ordenar a Henry Kissinger gravar en secret totes les converses al Despatx Oval i que cavaria amb aquesta obsessió la seva pròpia tomba.
De moment, amb els republicans controlant el Congrés, no hi ha opcions perquè sigui una comissió especial i independent com la del Watergate, la de l’Iran Contra o la de l’impeachment de Bill Clinton la que investigui la ingerència russa en campanya. Això deixa les indagacions en els cinc comitès i un subcomitè de les cambres que han obert investigacions.
Donald J. Trump
✔@realDonaldTrump
...is all of the illegal leaks of classified and other information. It is a total "witch hunt!"
08.03.2017 13:46 
