Maica Artero i Albert Masagué es van conèixer ballant
sardanes. “La nostra és una història d’amor sardanista”, assenyala ella
rient. Era el mes de setembre del 1991 i els dissabtes al vespre a
l’estiu es ballaven sardanes a la plaça Ricard Viñes de Lleida, punt de
trobada dels joves d’aquella època: “Era dels pocs dies que podíem
sortir sols”, aclareix la Maica amb un somriure murri. Un quart de segle
després tant ella com ell continuen ballant sardanes, però ho fan
competint en colles diferents, perquè durant els embarassos dels seus
tres fills ella ho va haver de deixar i després s’apuntava als grups on
faltava gent. Sigui com sigui, tots dos han traspassat la seva passió
als seus tres fills, que s’entrenen cada setmana i van de concurs durant
tot l’any. És l’altre vessant de la sardana, l’esportiu.
La seva filla mitjana, la Bruna, forma part dels Dimoniets, que han
quedat tercers en la categoria d’alevins a la final del Campionat de
Catalunya, que es va celebrar a Valls el 15 de novembre. “Esperàvem
quedar en pitjor lloc”, destaca la Bruna, que té deu anys i ja en fa
cinc que balla sardanes. No se’n cansa: “M’agradaria seguir, sóc l’única
de la classe que en fa perquè les meves companyes fan altres coses i
diuen que ballar no els agrada, però jo m’ho passo molt bé als assajos i
tinc moltes amigues”. Ara ho acaba de deixar el seu germà gran, el
Guerau, que s’ha endinsat en el món dels escacs, però l’Aran, la petita,
manté la tradició familiar i s’entrena amb els Petits Dimoniets.
Però no tots els infants que fan sardana esportiva provenen de famílies
que ballen sardanes. “Jo sóc un negat i la meva dona, la Mar, només
balla la de germanor, però no ens desagrada”, explica Miquel Jordan,
pare del Miquel, que és company de la Bruna als Dimoniets. La seva sogra
sí que és una gran aficionada, però tampoc va ser ella qui els va
encomanar l’afició: “A mitja funció dels Pastorets van ballar sardanes i
tant a ell com a la seva germana gran els va agradar tant que van
demanar-nos que els hi apuntéssim”.
Núria Roig tampoc
ve d’aquest món, però els seus dos fills ara són uns apassionats de la
sardana: “Ho va decidir la nostra filla quan només tenia set anys. Cada
any, el Dilluns de Pasqua anem a un aplec que es fa a la Pobla de
Montornès i va veure com ballaven i ens va dir que també en volia fer”.
Ni ella ni el seu marit no coneixien ningú que en fes i van haver de
buscar per internet un lloc on els poguessin inscriure. No va ser un
caprici. La Júlia ja ha fet 18 anys i continua competint amb la Colla
Tarragona Dansa, amb qui va quedar tercera en juvenils. El Bernat, el
seu germà petit, s’hi va apuntar un parell d’anys més tard que ella i
aquest any s’ha proclamat campió infantil de Catalunya amb els Petits de
la mateixa agrupació. “Quan van dir el nostre nom com a campions de
Catalunya no m’ho vaig creure, va ser un dels moments més feliços de la
meva vida i no em vaig poder aguantar les llàgrimes de l’emoció”,
explica l’adolescent.
Tot i reconèixer que el guardó
és la recompensa a l’esforç realitzat, el Bernat, que ara té 14 anys,
assegura que la gratificació és diària: “Els meus pares diuen que
aconseguir el campionat ha sigut la cirereta del pastís, perquè les
estones que passem assajant, amb bons companys i amics, en un ambient sa
i esportiu, gaudint d’una dansa i una música tan nostra, ja ens omple”.
El treball en equip és el que més li agrada d’aquesta disciplina
minoritària entre els joves: “Al meu institut només som quatre, falten
nois, encara que cada cop n’hi ha més. A mi m’agrada molt fer esport
però ballar encara més”.
Escola de valors
El Bernat no s’oblida de les colònies de Nadal que els van prometre si
guanyaven. La seva entrenadora tampoc. “Ens ho recorden cada dia”,
remarca Maria Gils, que no amaga la seva alegria per la victòria a
Valls. “És el segon cop que guanyem. En aquesta mateixa categoria vam
aconseguir el títol fa tres anys, però enguany és especial perquè
coincideix amb el trentè aniversari de la colla”, afirma Gils, que
juntament amb David Allué són els entrenadors de l’agrupació.
La tècnica subratlla que “costa molt guanyar perquè els assajos són
durs i has de treballar molt, però els encanta competir”. Durant l’any
s’entrenen els dissabtes i quan s’acosta el campionat fan una estada
d’un dia per preparar bé les sardanes de lluïment i de revessa que la
Cobla Contemporània interpreta a la plaça del Pati de Valls.
Allué destaca els valors que aporta el món de la sardana: “L’esforç, la
constància o el treball en equip són intrínsecs a aquest ball. O tots
fan pinya o no funciona, tots han d’anar a l’una i ho tenen
interioritzat, uns depenen dels altres perquè no és un ball individual
sinó de sis parelles”.
Beneficis individuals
Aina Amat, entrenadora de la Colla Arquiris de Vic en la categoria
d’infantils, hi coincideix: “Aporta els valors d’un esport col·lectiu en
què el treball en equip és l’objectiu comú”. També hi ha beneficis
individuals: “T’has de saber organitzar, tenir una disciplina i pel que
fa al currículum t’acosta a la música, les matemàtiques -ja que has de
comptar- o a l’educació física, perquè requereix una tècnica, una
preparació prèvia, així com resistència o coordinació per acabar com
s’ha començat”. L’altre gran valor, a parer seu, és que sigui una
modalitat esportiva mixta: “Els nens i les nenes tenen la mateixa
importància i protagonisme. La responsabilitat i l’exigència és
compartida, el seu paper és el mateix i això costa de trobar en un
esport. Els servirà per anar per la vida”.
Per
aconseguir atreure la mainada, les colles ofereixen activitats
paral·leles al ball com jocs o sortides, i a la pràctica actuen com un
esplai, amb la voluntat d’estrènyer els lligams entre la canalla i
fidelitzar-la. “Ens movem de manera similar a l’associacionisme,
potenciant l’ambient en grup, que sovint es crea sol perquè són els
mateixos infants els que proposen activitats per la pinya que hi ha”,
explica Amat. “La majoria de colles funcionen com un cau, amb la sardana
com a base, amb activitats complementàries atractives com colònies
d’estiu. L’altre dia vam anar a patinar sobre gel i van acabar ballant
una sardana. Ho porten a la sang!”, bromeja Allué, que afegeix que “les
famílies ho agraeixen perquè és un ambient sa”.
Els
pares també se senten com a casa en aquest entorn: la Núria, la mare del
Bernat, que no coneixia ningú quan va arribar a la colla Petits
Tarragona Dansa, assegura: “Ens hem integrat molt bé, i això que no
sabem ni ballar sardanes! Som una família, la relació és molt estreta
entre tots nosaltres”.
En creixement
L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa passa per un bon moment. Té 14
alevins (fins als 10 anys), els mateixos juvenils (15-18) i una trentena
d’infantils (11-14). “En aquesta última categoria fa set o vuit anys no
podíem competir perquè només teníem vuit nanos. Anem a les escoles per
buscar mainada, però en vénen pocs. El boca-orella és el més important”,
explica la tècnica.
Aquest creixement és
generalitzat arreu del país. “Estem a l’alça després d’uns anys en què
la xifra d’infants i joves havia baixat. Actualment tenim tretze colles
alevines i infantils, que han crescut molt els últims tres anys, i nou
de juvenils, on tenim el problema que molts directament passen a les
colles grans”, explica Núria Escudé, presidenta de la Unió de Colles
Sardanistes de Catalunya, l’entitat que organitza el campionat de
Catalunya des del 1959. Són xifres que conviden a l’optimisme: “Tenim
garantit el relleu generacional perquè són molta mainada, tenint present
que cada colla ha de tenir un mínim de dotze dansaires, però algunes en
tenen gairebé una vintena”. Això ajuda que a escala global el nombre
total de dansaires en actiu a casa nostra sigui de 16.000 persones,
entre grans i petits, amb 136 colles.
“Les de
veterans han augmentat de manera considerable perquè molts tornen quan
els fills són grans i tenen més temps lliure”, explica. Després de posar
èmfasi en la presència de colles petites des del 1902, Escudé admet que
el campionat de Catalunya busca incentivar el planter: “L’objectiu és
que siguin els sardanistes del futur, que hi hagi mainada que agafi el
relleu”.
